Porto un pomell

Porto un pomell

de flor boscana

que duu sota el barret

la lluna amagada.

Busco la fragància

d'un capvespre

que busca senderes renovades

sota un cel xafogòs.

Compassat silenci,

frunzint els llençols

de la nit.

en un intent de seguir novesflors

Arbre de lluna

Imatge: malagascar

Colliré de la lluna
les flors que em regalares
i amb safata d'argent
entraré peus descalços
prop l'onada serena
per esbargir-les.
Bella olor de la nit
entapissant la mar.

La lluna se'n va

(Seguint totes les llunes)

Ai!
Lluna lluneta
tan petiteta
només per a mi.

Demà ja no vens
i jo ...
sol i a les fosques.

Ètiques efímeres (Acròstica itinerància II)

[seguint la lluna i la Cèlia, homenatjant-les]

Cull de la lluna
Ètiques que, d'efímeres,
Llisquin per somnis
I silencis: paraules
A l'alba per parlar-nos.


d.

Ombra sense lluna

Fot. Cèlia

LA
LLUNA
UDOLA
NUA  
AVERGONYIDA

Cercant el temps
esguardo els focs
mirant estels
i m'estremeixo amb les carícies
d'una ombra sense lluna.

(seguint el temps i la lluna...) 

Nostàlgia

[segueixo la montse]

Hi ha cap encanteri
Per a seguir amb vida
Després del pleniluni?

Engolit per la llum,
Sóc falena i lluerna,
Delit de nou per l'alba.

Tinc paraules, un cove
Ple, per voler abastar
Allò que he perdut: tu.


d.

EMBRUIX DE LLUNA

Quin secret amagues,
quan mudes la teva cara
de nova a plena.
Només els amants
en són coneixedors,
quan il·lumines tot l'horitzó,
a l'hora de l'amor més dolç,
abans de sortir el sol.

Dependència

[seguint lleugerament Francesc Mompó]

Entre dos llostres.
Així és la meva vida
Sense poder-te
Estimar amb avidesa,
Lluna i sol i carn meva.


d.

LA LLUNA LLOSTREJARÀ LA TERRA

La lluna pren
els fils dels nostres somnis
i trena un pont
des del legítim clam
fins a la llum més pura.

INSUBMISA INSUBMISSIÓ INSUBMISA

Seguint a la Carme i a Fanal blau.....

Insubmisa lluna , insubmís cove
revolucionaria Selene , cove rebel ....
la rebel·lia dels cors que bateguen 
a ritme d'himnes solemnes.....
insubmís cove, insubmisa lluna
insubmissió necessària en un rígid univers....
Revolució de les frases, dels mots i del gest
no volem la lluna en un cove!
en volem un cabàs ple!

Insubmises

Insubmises,
en els  dies  i en les  nits,
en les passes
que fan  camí,
insubmises,
en els  amors,
en els riures  i somriures
insubmises
en músiques i melangies
en  silencis  i oblits.
Insubmises,  com ella,
amb  complicitats
quasi incomprensibles

Insubmisa

Insubmisa

com ho ha estat sempre,

ara li falta el cove.

Mentre esperem

Mentre  esperem la llibertat
sembrarem minúcies arreu,
perquè  creixin somriures,
insubmisament,  si cal.
Farem que cada mot
sigui ben nostre
i que no s'escapi cap al no res
el nostre  batec.
No renunciarem  a res del que ens pertany,
ja que cada  renúncia
es com un petit suicidi.
Mentre esperem la llibertat
amb l'alegria  de  fer  camí
prepararem la  nova  albada.

Minúcies

[seguint la montse]

Sobreviure per sempre,
Reinventar-se dia a dia,
I ser fidel als principis.

Collar a nosaltres la joia
De començar una nova alba
Amb minúcies per somriure.

Parlar i beure, gaudir de tot
Allò que ens ofereix la vida,
Mentre esperem la llibertat.


d.

ARBRE PERSISTENT

Aquest arbre d'arrels profundes,
sense elles no existiria,
té nom, es diu Catalunya.
País petit,
lloc de trobada,
univers de cultures diferents.
Tot aquest entramat de troncs i branques,
parlant la llengua de la terra,
el fa créixer i ser-hi per sempre,
per decidir el seu futur.

ARBRE CENTENARI ... seguint a la ZEL

18 – 7 – 10

Arbre centenari d’arrel profunda

has alletat plançons per un nou viure,

fa temps t’esporgaren d’orgulls

i et cotaren ramatge per empeltar-ne

una nova saba que no et fes lliure.

Quan el vent jolia de paraula plena

exclamant a crits ta digna identitat,

provaren de mil formes tapar-te la boca

retallant-te els llavis per fer-te mut.

No han parat ses arrels de fer-ne soca,

d’esboternar potents pollancs.

                                              Li han negat

l’aigua comprensiva d’estimança mare,

però de l’arrel puja incòlume voluntat.

Per més que facin mal a l’arbre vell

de tot ell ressuscita...

                                  Per més que el tallin

Més encoratgina.

                            I per dins seu exclama :

SI NO ÉS AVUI SERÀ DEMÀ

QUE AL MEU CEL ARRIBI. AMEN.

llum

Cadena i jou
s’aferren al seu coll,
insubmís
no deixarà la seva terra,

ni el tros de cel que albira...
valent
més s’estima perdre la sang a doll
que no pas la llibertat del pensament...
es sap lliure en la presó de d’altres pàtries
estreny el puny, mossega cec
la pell del seu cos calent

Enllà de les fosques baluernes

sap que té Orió, i el seu cinyell.
El pensament es fa desig, més tard present,
a la mà i al cor l’espasa de llum
que el manté lúcid.

:

(seguint deomises)

Màcula

[seguint Rafel; una setmana després restem esperançats...]

La galerna i el llamp, i també el torb,
Com deia el poeta enmig de la demència
D'esdevenir orb malgrat la clarividència
De les paraules, burxada pel bec del corb.

Potser hem escollit la màcula del destorb
Per clamar contra la inclement dependència
Vers una terra que és desferra abans que país.

I sóc tornaveu de cridòria, eco de lluita
Lassa del trepig constant, desig d'esdevenir
Aire pur alliberat en la tempesta. Tot just ahir
Era cadena i jou, fletxa en buirac sense fuita.

Potser hem escollit l'estretor de l'ardu camí
Per aprendre a viure amb la dolçor de la fruita
Pròpia, llibertat abastada pel pensament concís.


d.

Monosíl·lab estiuenc

TIC-TAC, DORMS?

Al fil de nangs i plors a les llars
un sol vell a l'ull té la dent
del que no vol ser trist.
Tant si ve del'est, nord o sud,
fent pas a pas, mort de son,
pren viu el foc de la nit.
Ja no sent la pell.
Dalt, ben lluny, al cel
és clos el cau de torbs i fred
car a l'urbs es fon el sòl.

Acròstica itinerància

[seguint l'ElviraFR, amb minúscul homenatge]

Estira les hores que plores,
Llangor d'instants que has de viure,
Vida de paraules i gestes, congestes
Inútils que emmudeixen els teus llavis:
Rabent, oblido la tristesa quan restes
Al recer dels versos que, com glavis,
Fenen els membres em duen als afores
Rònecs de la solitud, buscant-te el somriure.


d.

Emmascarades màscares

 ( seguint i capgirant deomises)

 Desorientat calles
els seus origens i el mal
d'un miratge de gestes passades.
Estira la vida les ànimes
cap enfora les emmascares
d'imsomni....No paris.
no paris de moure't
en aquest ball de les hores....

De ooooH i de misses incruentes
la vida estires.....
més cares , més rostres cars
estimades paraules ...aquestes
sí que et salvaran.....

Màscares

[segueixo la Isabel]

La vida estira
Cap a enfora les ànimes.
No em salven màscares
En aquest ball d'insomni
On no paro de moure'm.

Tinc el miratge
D'una gesta passada
Sense conèixer
El mal i els seus orígens.
Desorientat, callo.


d.

Més enllà del temps

(Seguint Francesc Mompó)

*

Llencem glaçons al mirall
per congelar-nos la imatge,
i que un moment etern
ens pixeli la mirada i la pell!

Entrem més enllà del temps,
on els verbs són present
i els conills no es fan vells,
on la pluja s'evapora en caure
i és per sempre l'ombra del roure.

I allà dins, sense nits ni dies,
ni passats ni futurs,
somniarem que la vida
des de fora ens estira...

*

L'ESPILL

Soroll de rovell en el vell rellotge, Ell;
portentosa explosió provocant el cant, Jo;
entre tots dos el miracle de l'etern miratge, el mirall.

seguint silencis

sento -i no vull escoltar-
però sento cada trepig de potes menudes
aranyes que feinegen tranquil·les teixint
menudes esquerdes que s’obren camí
el guix vell, les rajoles, el ronc suau del veí...
sento que em roben la son i el temps
escolto, soroll de rovell, el vell rellotge
-tictactictactictactictac-
acompassa el seu temps al meu
batec profund, glopades de sang
bombejades avall i amunt
el pols batega, mentre retruny el cor
obro goluda la boca, aspiro la pols...
ara sí sé, ho sé, encara sóc viva, i m’odio.

:

(seguint Elvira)

Temps de silenci,

Tot seguint Montse, fanal blau, Carme, Joan Guasch ,lolita lagarto

Ara que és demà quan feia poc era avui
tothom dorm menys jo...no escolto el silenci
però és temps de silenci...no ens perdem
cap granet de sorra del temps, sabem que el pren...
platges enfurismades reclamen allò que el temps ha pres.

La mar es revolta i el temps li retalla les ones
a cops de tisora mentre li escolta silencis de sorra.

El temps s'enamora de cada granet d'arena robada
és gelós i els reclou dins un recipient  
de vidre reciclat a cops de martell de silenci....

psssss pssssss calleu que torna
fem veure que no hi és...el temps que no passa,
el silenci engoleix uns  quants mots de no res....
i els torna a la platja esmicolats i tristos....
Silenci! calleu! és temps de silenci i no l'escoltem...

ESCOLTAR EL SILENCI

Hem fet el cim,
des de aquest espai infinit
on tots els vents ressonen,
enmig d'aquesta natura despullada
L'home s'hi troba sol,
perdut, aprop dels núvols,
escolta el silenci,
que parla i fa vibrar.

No ens perdem

No ens perdem.

Comencem a comptar el temps nou

a cada estrena de temps.

Afegim temps al temps,

i temps per estimar.

Ahir com a pretèrit,

demà com a futur.

Avui present de somni.

Sense enganys ni disfresses.

Esperem,

el lloc,

el dia, 

l'encontre.

Si

s'es-

mi

co

la

cap

gi

ra

rem

el

temps

i

l'es

tre

na

rem

de

nou.

(Seguint el poema de la Carme)

La sorra del temps

La  sorra  del temps
se'ns escapa  d'entre els dits,
disfressada  de llarga espera,
esperem un lloc
esperem un dia
esperem un fet.

Ens perdem.  Buits.
Com rellotges  de sorra
trencats
que ja mai  més 
no comptaran segons.

Temps

(Seguit Lolita Lagarto)


El silenci s'escola,
es torna sorra del temps
presonera dins l'urna de vidre.
El silenci crida paraules
de cendra. Els llavis pàl·lids
balbucegen cristalls iridescents.
El silenci plora en silenci.
S'ha escolat tota la sorra:
per fí, es lliure.

Silenci

...seguint Deomises...

No hi ha paraules
batega un cor
el silenci omple l'estança

Pàtina

[seguint la Cèlia]

Quan les foteses
S'acumulen en l'ànima
I aixequen torres
Contra el món, de defensa,
Sols has de fer-te enrere:

No hi ha paraules
Per desfer l'encanteri
Amb què el silenci
Ha cobert el cor, pàtina
Ferma i indivisible.


d.

ENTRAMADA ESPECIAL INFINITA

Fot. Cèlia

Infinitament entramada

Tranquil·lament espavilada

Il·lativament enroscada

Lluminosament espartana

Una actitud entra-i surt,

un sentiment entorxat,

una manera única,

una acció que fa efecte,

una fotesa minuciosa.

Infinitament ennuvolada

Tranquil·lament enquestada

Il·lativament educada

Lluminosament ensimada.

(seguint el fil infinit...)

 

Libèl·lules

[seguint zel]

L’equilibri era tan fràgil
Que el vol de les libèl·lules
Ha destruït les arestes
Que el sostenien dins meu.

Només queda la caiguda,
Després del desori relliscós
En l'amalgama de cordes,
Que són sogues per a l'enforcat.

I avui sóc jo, patibulària
Ànima, qui escolta la sentència,
Qui acata la condemna i desisteix.

Poques respostes per a abundants mots
I el vent se'ls enduu, sud enllà:
Quedarà la requesta pendent per sempre.


d.

caure

Ho sento.
M’ha caigut l’amor de la tauleta.
Sense soroll, estralls lluents
que recullo i poleixo.
Ja ho sé. L’equilibri era tan fràgil,
funambulista, crec en la força d’un fil...
fatídic, el destí, un tremolor lleuger
fa decantar la balança, i doncs?
caiguda previsible...
no el vaig saber falcar...
fidel, ferma, forta, fera embogida,
si cal m’esbudellaré
per trobar el darrer suc dels teus petons.
:

(seguint Isabel)

Lluito contra l'equilibri

(Seguint Deomises)


Lluito contra l'equilibri,
vull que el pes de les paraules creixi,
sigui alt, gran, potent, excels...
que decanti la balança de la vida cap el vers,
que el món s'ompli de poemes
i que ressuscitin els vells sublims poetes
a les tauletes de totes les nits.

Acròbata

[segueixo la Carme]

Acròbata entre les línies
Que traces per indicar
Els límits del bé i del mal,
De l'amor i de la llunyania.

I lluito contra l'equilibri
Fràgil que costa de trobar,
Contra l'huracà i el senyal
Fals interpretat pel cor cec.

I llepo el llim de les sínies
Per si han quedat resquícies
Del teu nom en la meva follia.

I sagno perquè el cos vibri
En escoltar les vils notícies
Del teu adéu, i la veu sigui gemec.


d.

Allà a l'infinit

Les  línies  paral·leles,  

allà,  a l'infinit,  

quan ningú  
no les  pot veure,  

tremolen 
i canvien,  

fins a trobar-se 
en un punt  
d'intersecció.

Parleu-me de Xenofont

(Tot seguint Deomises i Rafel)

Volia entrar de puntetes
la roda era un món de dones
i no sabia que dir.

Però al llegir "anàbasi àgrafa"
va prendre llapis i quadern
per ficar-se dins corrent.

De vegades es tornava boig intentant comprendre el significat de paraules que mai havia escoltat i les apuntava en un petit quadern gris que sempre duia a la butxaca.
Així col·leccionava el que ell anomenava "palabras mayores".

En un món de lletres
ningú escriu estudiant ciències
però ... parleu-me de Xenofont i dels que no saben escriure!

Camí a l'infinit

Tal com Xenofont fent-la estranya

assolí la meva anàbasi a Cerdanya.

Han estat dies d’àgrafes orfandats

amb versos i poemes entrellucats.

M’he empassat les promeses

de fer més camins d’itineràncies.

Sols seguint rodes preteses

he escrit en llargues intermitències.

Quan cansat mirava l’ordinador fit a fit

versos enfollits em conduïen a l’infinit.

Anàbasi àgrafa

[tot seguint la montse]

Això és el que havia construït
Per a tu, tota una vida al meu recer.
Però no he sabut oferir-te
Paraules contra el teu silenci.

Massa tard, ho sé. Ara, la negativa
Es presenta amb cadenats a les portes.
I he d'empassar-me les promeses,
En una anàbasi àgrafa, mentre em lamento.


d.

TOT UN CAMÍ DE FESTEIG

Són joves i s'agraden,
ulls seductors i llaví excitants,
es busquen pels racons,
fent-se mil petons,
amb el joc en tenen prou
per festejar.

Són adults i s'esforcen,
pell amarada de suor,
després de la jornada de treball,
enduts per l'alè potent del desig,
aprofiten instants i moments
per festejar.

Són vells i s'ajuden,
en el què fer diari,
dia rere dia,
esperen pacients,
fins aclucar els ulls
per festejar.

Mediterrània

[segueixo Elvira FR]

Amb tentines em temptes i tinc,
Després del frec subtil, la sang
Del color dels teus somnis, blanc
Oneig que bategues endins del cos.

I pronuncies paraules mentre vinc
Al teu jaç d'escuma i de sorra, càlid
Bressol que m'ha vist encetar l'hàlit
I em veurà acabar-lo entre flors i plors.

Blau immens, m'encens el delit de restar
Al teu costat, dia rere dia, fins al final:
És blava la ferida, igual que la cicatriu

Que, des de la naixença, em recorda el caliu
De l'origen, el dolç vaivé que sempre em cal
Per seguir, blava mar brava, cap al demà.


d.

Sis-centes instantànies blaves

seguint mar i cel ( Laura T)

Blaves les venes  i les benes
que emboliquen les ferides blaves
la immensitat del blau és blava....

Blaus i morats i cops a les cames.
Blau marí, blau cel, blavencs els llavis
de por o de fred intens...blau tou ..tovenca  blana.

Instant, moment, fragment d'estel caigut del mar
blau ..surant pel cel capgirat...blauet de rajola
blau coratjós...blau instantani  ...incorpori....

Sis-centes instantànies blaves
 blaves itineràncies
  poètiques blaves
dia blau...nit blava.

Tanta i tanta tinta

(Segueixo la Laura, la Zel, la Carme,i tots els poetes itinerants de la mateixa barca...)

Potser a l'infinit

rau el gruix de saviesa,

aquella barreja de seny i follia

que un dia ens fa la traveta.

Que tard o d'hora ens empeny

amb un toc d'incertesa

a escalar farallons fets de lletres,

paraules fines i abruptes,

serenor de plàcids poemes

i dubtes i enyors, i els buits,

aquells forats que no pots omplir

amb els signes de sempre,

els que obren catacumbes

cap els espais col·lectius plens d'encís...

I si caus, t'espera la mar

per liquar tanta i tanta tinta espesa.

Mar i cel

(Segueixo la Zel i faig honor al meu blog Mar i cel)

Blau, el mar...., el cel....
Blau, el cel..., el mar...

La immensitat de blau
omple el meu cor
quan miro l’horitzó
i no li veig final.

La intensitat de blau
em fa oblidar la por
que un dia vaig tenir
i ara visc en pau.

Diuen que els paral·lels
no conflueixen mai.
Jo penso que no és cert
i que el teu blau i el meu
es troben en un punt:
Potser a l’infinit,
potser un xic més a prop,
potser aquí mateix,
quan acluquem els ulls.

...i el mar...

el meu mar, el teu, el mar del temps
acull amors i vells miratges
i estels caiguts,
restes de naufragis de vides plenes
grans pecis d’antics i bells viatges...
el meu mar, i el teu,
espera pacient, etern,
festejar una nova pell
que ara es colra, amagada,
a l’ombra dels pins

Una flor regalada

 

Seguint  Noves  Flors  i Barbollaire

Un cafè i  una  flor  regalada

ens  acompanyaran el vespre.

Sembrarem  estels amb  les mans

i els farem  lluir  damunt la pell.

L'alè  potent  del  desig

inflarà  les  veles

dels meus llavis,

que  navegaran  lleugers i

amb avidesa  pel claror del teu mar.

Brindis del temps

Tant si fa sol com si plou
amb el joc en tinc prou.
Ric avui que em sé ric
de gavines i flors
Fes tu el mateix, amic
amat, no cal collir les pors.
Si tenim el poema i la pensa
i les mans per sembrar els estels
destapem una gaubança immensa
acolorim amb aquarel•la tots els cels
ardents de pluja o arremullats de sol
caminem prestament al convit
i fonguem la recança al gresol
juguem, juguem i alcem el crit.
Tant si fa sol com si plou
amb el joc en tinc prou.

JOGUINA VEÏNA

No vull sou
per posar al bou
el ruc com a jou,
que amb el joc en tinc prou,
que no em mou
ni el gall ni l'ou,
que és la terra que em cou
en el dur i en el tou.
Tant si fa sol com si plou
dau-me un tassó de brou
que el poema ja es clou.

TIMIDESA

(Tot seguint L'Anton, rebaixes)

De l’últim raig de sol

retinc aquest groc

fos de tarda de juliol

Darrere l’horitzó

es perd tímidament aquest rovell d'ou

EL SOL ESCLAFARÀ SON ROVELL D'OU

14 – 7 – 10

( Collint de LA XICA QUE VA FUGIR A REYKJAVIK...)

Quan el sol trenqui el mar

S’acabarà la terra ?

El sol esclafarà son rovell d’ou

i inundarà de groc la nostra terra,

i vindrà el ruc fen quatre solcs

per que el vi de nostra sang

Circuli ...

No cal escriure molt

per dir No res ?

Qui sap si dient SI

ho diem tot

per que acceptem

que arribi el sol.

Si que vola ja l’ocell

tant de temps parat.

Quantes ments diuen SI

botant els peus d’alegria,

votant el cap decidint

el que volen ser

i sempre els han barrat...

Rebregat

(Seguint Deomises i Fanal Blau)

Deixant multicolor

de les boques en navegar-nos,

desarborats per onades

que ens baten els dins,

en un mar que rebreguem

amb salabror de pells amarades

pel panteix plaent.

Bitàcola

[segueixo fanal blau]

I la memòria,
Em cal quan sols navego
Per mars pretèrits
Sense cap més ajuda
Que el desig per delir-te?

Mentrestant, clamo:
Sóc record que recorda
Que la tristesa
Comença amb els teus llavis
I l'intent per besar-los.


d.

Cavalcaran les ones (seguint la Zel)

Cavalcaran les ones

amb llapis de colors.

També a la sorra.

Esbossant gargots

-i alhora-

definint el traç.

Albirant el desig

d'un dibuix ben bonic

que ens regalen

i els regalimin rialles.

Els donarem present

-tan com puguem-

del blau de la mar

i del vol d'escollir

tot perseguint un somni,

on no hi cap cap odi.

Vaixells dibuixats

en son viatge.

I la memòria.

despert al mar

S’ha acabat la treva.
Quelcom insadollable ens apressa,
s’han fos els temps dels mil silencis,
tenim el pap ple de retrets i greuges.

Ha arribat l’hora de buidar,
una tempesta de mots, un mar inmens,
vaixells i veles són paraules,
nosaltres, ai, no som fràgils remers.

Cavalcarem les ones
tot perseguint un somni
ni el vell Neptú ni Posidó
aixecaran tempestes, en sortir el sol

de les paraules

s’acaba l’odi.

Sona el corn, s’albira el port
dels nous futurs
els nostres fills escriuran amb orgull
les cròniques mai perdudes.

:

(seguint l'Alba)

Calla, no em despertes

(Seguisc l'Anton i el Mon i continue somniant)

Calla, no em despertes.

Submergeix-te amb mi

en aquest somni blau,

mentre les ones de les hores

ens bressolen en el mar de Morfeus.

Calla, no em despertes.
No acceleres els minuts de calma,
no tindrem cap oportunitat
més enllà d’aquest moment,
d’aquesta esponjosa letargia.




Quan el sol trenque la mar,
s’acabarà la treva.



Alba

Palingenèsia

[seguint Mon]

Caderneres o orenetes.
Ofereix-me les plomes
I la piuladissa, ser lliure
I conèixer els límits
D'un cel que no cal mostrar-te
Perquè és teu, perquè el naufragi
Creix també dins seu.

Necessito l'ajut d'un déu,
Que se m'amaga per on vagi,
Per buidar-me l'ànima farta
De dolor, de mars de plors tímids
De veure món. Necessito sobreviure
Al vellut de les subtils aromes
Del teu cos i cercar noves metes.


d.

SOMNI D'UNA TARDA DESTIU

(Tot seguint L'Anton, rebaixes)

Calla, no em despertis,

el somni em plau tant ...

com sentir de fons el cant d’una cadernera

o el plany d'una tarda que fon la calor

Calla, no em despertis,

Per res del món vull oblidar

que aquest somni em fa esclau i pirata

de nueses i tresors amagats

DORMO PER SOBREVIURE

13  - 7  - 10

Dormo per sobreviure

en la terra dels somnis.

Tinc les meves veritats

arrelades en el ventre.

Conquestes.... Vol l’àliga.

Conquestes... Realitats futures.

I dormo en l’esperança

d’un demà que arriba.

Calla, no em despertis,

els diamants ja brillen.

Ràfegues

[segueixo a barbollaire]

Paraules epidèrmiques, xiuxiueigs
Que sembro en el camp del silenci
Fins que creixin com ràfegues de vent
Contra la pútrida quietud de l'espera.

En el carrer desert t'espero, i busco cada mot
Que et dibuixava, dies enrere, un somriure
Als llavis en escoltar-lo. Així t'imagino
Càlida, com quan tenia la joia d'estimar-te.

Has escampat les flors clares dels teus pits
En el meu record, i desitjo la teva nuesa
Encara, el premi de la distància que recorreria

Si sabés que el teu nom guarda les seves lletres
Perquè et cridi, amb àvida veu. Potser la balustrada
És massa alta; no s'acaba, però, la paciència.


d.

I en obrir els ulls...

(Seguint Isabel, Carme, Deomises, lolita lagarto...)

I en obrir els ulls

brillaves al contrallum

d’un cel blau.

Amb el murmuri dels teus llavis,

aromàtiques flors

de petjada màgica,

em repuntaves mots

delerosament epidèrmics.

Resto, cec,

a la llum de les teves mans.

Creix el nom de totes les flors

(tot seguint Carme i Deomises)

A la terra dels somnis

creix el nom de totes les flors,

les paraules sublims del món

i els sortilegis per a tots els insomnis.

A la terra dels somnis

plouen gotes de pluja amb colors

per regar cada muntanya i el bosc

que processa la màgia dels savis.

A la terra dels somnis

es fan invisibles els focs

que encenen bruixes i corcons,

sols crema la llenya que vols...

Somnolència

[segueixo la Carme]

Encara ets meva
A la terra dels somnis
I jo segueixo
Teixint-te versos tendres
A l'amor pels teus llavis.

Sóc teu encara
A la terra dels somnis.
I en somnolència
Vull seguir: si desperto
La veritat m'acora.

Dormo per sobreviure.


d.

Somnis

Els somnis
van fer-se  forts
a la terra dels somnis.
Ningú  els  va treure.

I els somnis
van fer-se  lloc
al país  de la realitat.

S'hi  van quedar.

Sota un cel verd

... seguint l'Elvira...

Sota un cel verd
de terra blava
on els somnis
eren reals
i les mirades
miralls

Desafiant mirades

Seguint deomises....














Desafiant les mirades
a desgrat del sol que ens enlluerna
a glops de sol i de bes
vessant pels porus oberts....

Repto el cel a pintar-se de verd
desafiant les mirades vermelles
capto i desfaig, refaig i torno
altre cop a mirar-te a l'inrevés.

Cerco mirades perdudes
mentre alço el got de melangia
i m'abraço al teu record, arc
sense fletxa de tots els tons possibles

Intermitències recòndites

[seguint Laura T. Marcel]

Desafiant les mirades,
Visc rere l'esforç de beure't
A glops el cos sencer, eixorc
Arbre que sóc sense bosc.

I duc la set pels indrets
Recòndits que em vas mostrar
Només amb l'ajut dels astres.

I observaré el pleniluni
Quan l'inevitable vincle
Que us agermana em visiti.

Comptant les paraules mudes,
Suporto la solitud
I la xardor i la buidesa.
Mentre t'espero endebades.


d.

Ànima solitària

[segueixo la montse]

Demà, seràs com jo.
Una ànima solitària
Que necessita un bressol
Que l'aculli novament.

He begut de la multitud,
He clamat ésser lliure
Però no he après a refusar
L'estela del teu record.

Avui, guanyo la nit
I sé suportar, amb fràgil
Esforç, la teva absència,

Mentre penso en les hores
Que em resten de vida
Sense tu, mentre temo el demà.


d.

MIRADES QUE PARLEN

(Seguint a la Montse)


No calia obrir la boca
amb la mirada dels teus ulls
estava clar el missatge.


No calia dir res,
la complicitat no s'escull
i era el nostre equipatge.


Però va arribar un dia
en que et parlava amb el cap cot
una fonda ferida
havia trencat el fil de la conexió.


Si no hi havia mirades,
tampoc hi havia comunicació,
tot ara era fugida, donar l'esquena,
evitar la confrontació
de dos ulls sobre dos altres
que s'havien dit tantes coses
i ara la gola s'assecava de tots dos.

DUES MIRADES

Davant del mirall,
dues mirades
vellesa i joventut.
Ahir i demà
reflectits en la mirada
que els parla.
Ahir, era com tu.
Demà, seràs com jo.

mirades

mentre va passant el temps,
-i les mirades-
desem al calaix de la memòria
-aquell dels imperdibles-
el gust dolcenc del vi novell
el pessic alegre de la palla
i la mirada d’aquells ulls valents,
vells i joves, invencibles

:

(seguint la Carme)

Pètals

 

 Vessarem color de vi

damunt dels pètals

inexistents, d'una rosa

que  vam inventar.

Trenarem espigues  de blat

damunt  d'un erm

per fer-ne  un camp esponerós.

I desfullarem la rosa

per tastar-ne  la suavitat

de cada pètal.

O podrem  mirar  

el seu color  canviant

mentre va passant  el temps.

QUATRE PÈTALS DE ROSA ROJA.

12 – 7 – 10

Quatre pètals de rosa roja

he estès damunt del blat.

El fons l’alegria boja...,

els pètals : Pau, Amor, Llibertat...,

I el que em falta,

dins del meu cor salta:

Independència per demà.

Rosa i blat

No oblidem, doncs,

el càntic de la terra.

I que ens brolli

una primavera

curulla de nous brots,

de blat, de roses,

amb tot el seu color.

CÀNTIC DE LA TERRA

Hi ha un temps per a les paraules de blat,
taula parada i riure de celler;
també hi ha un temps per als mots encesos,
els braços units i el càntic de la terra.
Que el vi ratlle quatre vegades el groc forment
i la gent balle lliure cara la mar.

Independències necessàries

[seguint fanal blau]

Amb un somriure
D'esperança començo
La nova vida.
Dues independències
Ara em són necessàries:

Avançar sense dèspotes
I sense recordar-te.


d.