Ofereix-me les plomes
I la piuladissa, ser lliure
I conèixer els límits
D'un cel que no cal mostrar-te
Perquè és teu, perquè el naufragi
Creix també dins seu.
Necessito l'ajut d'un déu,
Que se m'amaga per on vagi,
Per buidar-me l'ànima farta
De dolor, de mars de plors tímids
De veure món. Necessito sobreviure
Al vellut de les subtils aromes
Del teu cos i cercar noves metes.
d.
Regal ofert per La xica.../Alba:
ResponEliminaEncara no ho saps,
no et calen plomes
per a ser lleuger…
Encara no ho saps,
el cel és immens, inabastable
i no té nom…
O pot ser si ho saps.
I probablement també saps
que hi ha naufragis voluntaris,
que el dolor arriba a ser
una altra forma de companyia,
que els deus fa massa
que no solucionen res,
que les llàgrimes esdevenen
antisèptic eficaç d’ànimes adolorides
que no hi ha forma d’oblidar
allò que volem retenir...
i pot ser tu ja ho saps.
Em va costar entendre que
mentre plorem la pèrdua,
encara sentim l’escalfor del cos
com si el tinguérem a prop.
Mentre plorem la pèrdua
mantenim un lleu tel
que ens manté enganxats
al record dels dies feliços
i aquesta realitat intangible
ens manté en peus
mentre plorem la pèrdua.
Al final però, sobrevivim.
Gràcies, de tot cor, d.