Estrelles al camí

Per què plores l'absència de la lluna?
Tens paraules d'atzur planant sobre la mar
miralls de lapislàtzuli, cantars de veu potent.
Mentre la nit és negra més lluents els estels.
No és que no hi haja lluna
espera un dia
o dos
o tres
el perfil del coltell, corbat com la corbella
ha recollit la llum i va creixent
ahir ni es divisava.
Si la nit demà torna negra com pena negra
el cel vessarà estrelles ran de camí.
Per què plores l'absència de la lluna?

(seguint Deomises)

Paraula blava

Paraula blava de la mar,

pont celeste sobre l'onatge,

del color d'escuma

a la llum freda de la lluna.

Paraula blava,

esquitx de sal,

floreta clara,

vela de l'alba

aigua del mar.

(seguint deomises, també; i totes les paraules blaves)

Lapislàtzuli (II), de deomises

[intentant seguir l'Helena Bonals]


Paraula blava de la mar,
I servirà per recordar-nos
El bressol i la naixença,
El dia que comença i l'ocàs.

M'omplo els llavis d'atzur,
I l'horitzó de nou sobreïx
D'onatge i de quietud
Amb la mansuetud del seu cos.

I no oblido que en sóc fill,
Deixeble de la seva sal,
Mentre admiro el lapislàtzuli
I l'ivori del vaivé constant.

Paraula blava de la mar,
Eterna baula que a ella em lliga.


d.

La paraula blava de Vinyoli

M'estimo la "paraula blava"
dins un vers
o ocupant l'espai de prosa,
feta amb ploma
o en un logotip,
sonant en ser cantada
o reivindicant en una pancarta.
Sempre, sempre immaterial,
profunda i incommesurable
com tot allò associat al mar.

[segueixo les vostres paraules blaves]

Pètals de records ( seguint la flor del barbollaire)

La flor de la memòria
tija de melangia
saba d'amor
en els pètals
dels records

Flors

(seguint a tots, a tothom...)

La paraula justa serà,

implacable,

la flor de la memòria.

Brollant,

brillant i valenta,

des dels clots, silencis

i pors.

Música: After the blast of lightning, Benjamin Britten - Disc: War Requiem

Lògica horària, de deomises

[intentant seguir en Vicicle]


Fora d'horari,
Amb la precisa lògica
De la Natura.
No existeix el rellotge
Per al cos que agonitza.

El bleix retorna
De nou a l'atmosfera,
Clam del silenci.


d.

Fora d'horari

A l'alba o al capvespre.
L'horari era precís.
Sempre amb llum natural.
Tan fàcil com tallar el matí,
tan lògic com avançar la nit.
Dos cops al dia, i la resta
repetir-te que ells són els altres.
Que tu mai no seràs l'altre
als colgats oblidats
per tants atzucacs anònims.
D'horabaixa o de matinada.
Fora d'horari,
no era ben vist.

(Seguint Zel)

colgats

L’ossada malmesa, enterrada, obscurament ignorada
s’estremeix, dolguda.
Tants anys, i encara és en terra de ningú, colgada
no pas sola, però vençuda.

Anys obscurs d’obligats oblits no han malmès l’esperança
dels fills, dels néts.
Càvecs, pales i moltes ungles han sagnat per canviar l’estança
dels perduts, que jeuen sols i freds.

Amb una nova pàtria, potser en un dia de bonança
recolliran amorosament, plorant versets d’amor
l’enyorat perdut, i en llevar la terra
el primer que veuran serà una mà erta, al cel estesa.

(seguint Deo, i en memòria dels vençuts)

Poètica pacífica, de deomises

[intentant seguir la Isabel i en commemoració del 75è aniversari del començament de la Vergonya]


Fotografia d'Agustí Centelles

Als caiguts per defensar la terra i la causa justa.
Ara i sempre.

Lluitarem contra
La guerra i la vergonya
Amb poesia,
Donant la pau als llavis;
Al mort, la sepultura.


d.

Poesia

Si la vida no s'atura

i el sol té encara foc,

si el fil fa costura,

i el poema vol mots.

Salvarem l'escriptura,

cada signe amb un so

i cantarem una sura

generant la cançó.

Somniarem veus llunyanes

i silencis rimats

per musicar les paraules

que ens perfumen el món.

Cada estrofa, un ritme.

Cada vers, tros d'un tot.

Cada punt, canvi de torn.

Poesia que explica

ginys del cap i del cor.

Poesia per viure una mica millor.

Volen els mots

Volen els mots
com estels lligats a terra.

La literatura continua
si la vida no s'atura.

La ploma omple la vida,
el que et passa n'és el tinter.

A vegades el plaer és alhora goig,
tant com el goig és plaer.

[seguint zel]

Legítima victòria, de deomises

[intentant seguir la zel i en commemoració del 75è aniversari del començament de la Vergonya]

Fotografia d'Agustí Centelles

Als caiguts per defensar la terra i la causa justa.
Ara i sempre.

Setanta-cinc anys de la primera punyalada.
Però, tanmateix, volen els mots...
Amb una llengua que ens agermana,
En una terra que acull la nostra cultura,
La primigènia veu que mai no ha de callar
Ni oblidar-se. I la sang crida al fons del riu,
I el cadàver insepult roman lligat a la memòria.

Setanta-cinc anys de dur l'odi en la mirada
I encara empassem el bassal de llots
Estranys que són gangrena que emana
De la ferida oberta, el llast de la usura
De manllevar allò que no se sap guanyar
Treballant. I ressona el còndor, que continua viu,
En les temples, mentre reclamem la legítima victòria.


d.

runes

Ha heretat del temps de la saviesa primigènia
el gest antic de solcar el fang i dibuixar
miratges, percepcions, somnis i desigs.

Ha fet sanefes incomprensibles a l’ull profà
sembrant llavors de futurs alfabets
amb el delit punyent de dir i de dir-se.

Avui la mà ha perdut un xic el gest àgil
de dir sense veu amb mots gravats
i ara és quan escriu poemes, quan el cor canta.

Ara, el cor canta, plora, sent, diu i viu
s’ha perdut aquell tel·lúric gest, ja no hi ha runes
però tanmateix, volen els mots...

(seguint el fil comú, imatge google)

Escriba

Tel·lúrica mà,intensa pluja.
Cal·ligrafia naturalaire, tinta i plomad'un escriba tribalque sempre hi és.

Passa el temps,

corre,es deté.
S'atura?Ho simula.Continua,ha d'escriure.
Descriureel pas del temps.

Tel·lúrica, aèria, ígnia, aquàtica potència, de deomises

[intentant seguir els elements de l'Elfri, amb el rastre lleu de les paradoxes]


En tu, l'origen del món.
La màgia dels elements,
Tetraèdrica potència
Que sura en el teu mar invisible.

En tu, i només en tu,
La carícia i la lletania
Per voler abastar la veritat
Al preu que calgui, mentre fibla

L'oblit endins de la memòria,
Tel·lúrica mà que és aire,
Ígnia demència que ofega.

I ets l'origen elemental,
La Mare Terra que m'ha format
L'afirmació que, alhora, nega.


d.

Et miro i no et veig

tot seguint paradoxalment Isabel i una mica als anteriors: Zel,Deomises, Anton

Et miro i no et veig
els teus ulls fets d'espill
retraten invisibles cels.

De cristall els records
de diamant l'afecte
en la memòria del cor.

Et miro i no et veig
perquè ets dintre meu
tan endins que no hi ets...

Forment part de l'univers.
De la terra, l'aire, l'aigua
i el foc etern.

Més enllà...

(Segueixo amb les paradoxes, zel i deo)

M'emmirallo als teus ulls

com el sol a la duna,

com fa al mar la lluna,

com els espectres al fum.

I si tu un dia vols,

seràs de nou el vent

per dur la meva existència

més enllà del temps.

A cavall del mots

o sent imatge al teu paisatge

aniré endavant,

al teu costat, mai i sempre.

Pres(abs)ència

[intentant seguir les paradoxes de la zel i l'essència del poema de l'Anton]


Amb presses però lentament,
Respiro en apnea constant
I sento la presència gran
De la teva absència en la ment.

Dormo despert per somniar
Que els dies viscuts retornaran
I seràs de nou el vent on vull niar.


d.

presència

no em busquis al cel, només...
no em busquis a l’aire, només...
no em busquis enllà ni ací...
golafre com sóc,
em penjo als teus dits
delerós de sentir-te,
-presència, no oblit-
t’embolcallo en els somnis
m’enmirallo als teus ulls
t’escalfo amb l’alè
sóc fora i sóc dins...

(seguint l'Antón)

SÉ QUE NO HI ETS ON ET BUSCO... de l'anton

17 – 7 -11

RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01

12.-  Sé que no hi ets on et busco.

lluny d’aquí m’esgarrapa ton delit.

Arribes sempre amb l’aura matinera

que desperta la galta amb son fruir.

Sé que no hi ets on et busco,

però et retinc dins meu quan escric.

És veu teva que acarona l’ànima

i retorna i penetra misteriós amic.

Cal·ligràfica ignorància, de deomises

[intentant seguir la idea de l'Helena Bonals, les paraules de la fanal blau i arreplegant màgia i itineràncies]


Potser no sé quins límits
Té la mar quan esdevens ona
I ràfaga i escullera i horitzó;

I potser també ignoro noms
I paraules oblidades per l'ús
Quan t'espero en el silenci
Entre la mirada i el bes golut.

Però omplo de traços el núvol,
De gargots la sorra de la nostra
Platja, de desigs el teu ventre

Amb la ignorància de qui viu
Sabent que els fruits de l'amor
Són dolços i bells, mel que ajuda
A transcórrer el dia. I les nits.


d.

Menuda com un gra de sorra

Menuda com un gra de sorra,
ni mandrosa, ni buida, ni ignorant.

El vol elegant de les teves paraules
planeja damunt el mar obert.

Escric el teu nom amb lletra lligada
a la pissarra del cel,
amb tinta blava.


seguint l'Helena Bonals i Jane Austen

Com un gra de sorra

"idle, vain and ignorant"
Jane Austen, Pride & Prejudice


No vull ser "mandra",
sinó omplir tots els moments lliures.

No vull ser "buida",
com els que no tenen res a dir.

No vull ser "ignorant",
si més no en el que jo m'estimo.

Sóc menuda com un gra de sorra,
però escric.


[seguint rebaixes]

Onomàstica, de deomises

[intent de seguir el haikú de la M. Roser, i per celebrar el dia onomàstic de la nostra amfitriona, la Carme Rosanas]


Lluna de pleniluni,
Blanca com els somnis
De la tarongina,
Endevina quina mà
T'acarona mentre
El món dorm i la llum
És teva, entre la foscúria.

Diré el teu nom
Una i mil vegades
Pels cops que hagis
Obert la teva llar clara
A la paraula i al so,
A l'estrella que lluu,
A l'esquitx de vida que mostres.


d.

ESQUITX

Donem les mans

les ompliré d'estrelles;

La lluna riu.

Amb la paraula mans de deomises

Còmplice eloqüència, de deomises

[intentant seguir amb senzillesa la Carme i l'Anton]


Tinc paraules
Per a la platja
I per als teus
Ulls d'innocència.

Si ballem, podràs
Escoltar-les
Amb l'eloqüència
De l'amor als llavis.

Compassos còmplices,
Síl·labes que saben
Acariciar un cos
Bell, tendre, gràcil.

Tinc mots eterns
Que ens albergaran.


d.

10.- PLOREM EN LA FOSCOR... de l'anton

15 – 7 – 11

 RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01

11.- Plorem en la foscor,

en la foscor de l’estima

com si fos un mot de pas.

Estimar ?

Estimar ho considerem cosa gran ?

Crec que és un conjunt de petiteses

que creixen a nostra vora.

És menut un gra de sorra

i s’enorgulleix si se’ns posa a l’ull.

Parem la ratera, petita,

i quan ens esclata als dits...!!

La ploma. Escrivim.

Quines paraules posem ?

Grandiloqüents  que molestin ?

Ratlletes insignificants... ?

I dins la petitesa

hem de ser curosos

per copsar la grandesa

de l’Estimar.

El ball del teclat

Cada  peu  duu el seu ritme
al nostre ball  del teclat.

Com en un canvi  de parelles
constantment  renovat,
enllacem i enllacem
cintures  de versos.
Ens  creuem  mirades  de mots còmplices
i giravoltem  poemes,  a ritme de vals.

Festegem atzars  a  contrapeu
i fem volar  somnis  tant lents
com el sentiment   d'un bolero.

Poc a poc,  si cal, i en cada melodia
retrobarem els mots  que ens  falten.

Mots que van de pas

Seguint deo, fanal, Elfree, Helena i més.

Gaudeix del bosc i de la mar,

dansa i avança

a bord de les paraules itinerants.

Amb veu i lletres,

articulant poemes,

formulant els sons

-aquests ginys en vol-

al ball del teclat.

Mots que van de pas.

Extasiats,

forçant atzars,

mobilitzant futurs,

regenerant calçats,

derrocant vells murs...

Cinètica, de deomises

[Maldestrament, de nou, intento seguir les passes de la fanalet]


Què et mou per malmetre el mur immòbil de la malastrugança?
Pas a pas, penetres en la llum possible, en el pont que porta
Al present i pots amb el plom que pesa en els teus peus -pedres
Al llarg del camí-, i el desig de llibertat és realitat i frisança.

Gaudeix del bosc i de la mar, respira la salabror que reconforta
L'ànima marina que tens dins teu, la fusta centenària dels cedres:
Aixeca't, Llàtzer anònim, empeny el teu cos endavant, dansa i avança.


d.

Calcem, si fa no fa, el mateix peu.

Calcem, si fa no fa, el mateix número.
Encalcem, a tot estirar, els mateixos somnis.
Damunt les rodes, 
amb les crosses,
o dempeus.
Cinètics, mobilitzant futurs.
Inquietes i inquiets per avançar.
La dansa ens mou rodes i soles. 

seguint l'elfreelang i l'helena

Extasiats com a mussols

tot seguint la petjada de l'Helena, el Deo i l'Anton

Extasiats com a mussols
intuïm la lluna com a infants
calçats amb somnis dos números més grans
Mussols com extasiats
dibuixen inquietuds
immòbils amb una tassa de brou
a les mans ...
Paraules itinerants

A la lluna somnis

Jo vull brou
i només en tinc mitja tassa.
Em bellugo sense moure'm.
Camino amb unes sabates
dos números més grans.
Però qui ha dit que tenir la lluna
és cosa fàcil.

[seguint M. Roser Algué Vendrells]

Afrodisíaca fragància, de deomises

[intentant seguir l'Anton i la seva pregunta]


Quan deixarem de ser infants?,
Em preguntes mentre em deixo guarir
Les ferides de la vida per les mans
Teves, vellut que canvia el destí.

I tinc, per oferir-te, el vent mans
I la pluja i la mar i l'atzar i l'ahir.
La Natura sencera, la primavera d'abans,
La fragància de demà quan t'arrapis a mi.

Mentrestant, l'estiu torna a lluir
Al fons dels teus ulls, en els instants
Que m'has manllevat per construir
L'avui, la il·lusió de fer-los grans.

Vindràs i seré la fam que desitja dir
Als quatre vents que ets el meu verí.


d.

10.- AMB LA TENDRESA DELS PETONS ...de l'Anton.

14 – 7 – 11

RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01

10.- ¨Amb la tendresa dels petons

estels i lluna guaiten

un mar de fantasiosos somnis.

Fulletes obertes teus ulls

sospiren en jardí de flors. ¨

De vegades, l’encontre

canvia nostra perspectiva.

Callem la paraula, el crit,

per no fer xivarri

i ens sumin la bogeria

de la inconformitat.

Obrim els perpres a la llum

extasiats com mussols

contemplant el canvi de finestra.

I la rateta entra al lloc

i juga per les parets

fent corredissa... de llum.

Quan deixarem de ser infants ?

Reflectància, de deomises

[intentant seguir la M. Roser Algué Vendrells; he vist una mena de Carpe Diem, però no em digueu per quin motiu...]


Perquè el reflex de la lluna
Convisqui amb les onades,
Deixa-la a mans d'unes mirades
Fins que la platja i la duna
Recordin la fam d'un amor furtiu
Que no descuida ni una engruna
De saliva en acabar l'estiu.

Perquè la infància sigui l'inici
D'una vida satisfactòria i plena,
Gaudeix lentament de l'oxigen, alena
Cada bri de vida que duu amb desfici,
Com si demà vingués el final aspriu
Que tot ho devora, com un precipici,
I aprofita el dia (corre, canta, viu).


d.

A  CADA  LLOC...

A les fulles rosada

al cel  estels

al jardí flors

a la lluna somnis

al mar reflexes

als teus ulls rialles

a un nadó petons

als avis tendresa

a la vida il·lusions...

M: Roser Algué Vendrells

He manllevat el lloc del Fanalet

Parles d'infantesa de Jesús Mª Tibau

Seguint el post d'Isabel:


Parles d’infantesa
gatoll madur a recer del coster,
dolça engruna de setembre sucós
del meu Priorat antic,
del temps d’anar a l’avellana
i pessigar, clandestinament,
del teu regal.



...........................................Jesús Mª Tibau

TEMPS DE LA SEGA

Bells records passats,
impregnats de pols de blat.
Pes de suor d'anys.

9.- MENUTS ÉREM... DEL ANTON

13 – 7 – 11

RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01

9 .- Menuts érem

com globets apinyats

A colles i a crits

esbombolàvem

la pols del terra

amb els peus

i els ocells eren

nostres germans de crit.

Bellugadissa dolça.

Innocent com gotim d’aigua...

Perdurable com pell de raïm

que espera tisora

per anar pisada al trull

a convertir-se – quants grans !! –

en vinassa, nèctar potent...

Espinyolament

del dia de demà

Parles d'infantesa

Parles d'infantesa,

d'estiu a ran de terra,

de la vida intensa

entre flaires, flors i fang.

Parles de fruita

de casolana collita,

de verds, de sol i d'esclat.

D'un perfum de nit i tarongina,

dels ametllers vora el barranc.

De salts, de berenars a l'ombra,

de taronges madures,

de mandarines sucoses

i dolces com el sucre fosc del flam.

Sonen les paraules

a eines per llaurar el camp.

La meva terra

Cabassos de verdolagues

raïms pansits

prunes seques

camps de tarongers.

Sacs de garrofes

ametlles pelades

olives trencades

fruita del temps.

Genolls pelats

morros empastifats

mans emmascarades

esquenes doblegades.

Navelines, navelates

solustianes, marisols

mandarines, clementines

els fruits de les seves flors.

Vànova, de deomises

[intentant seguir la Isabel i novesflors]

M'acosto i flairo,
Flor de la tarongina,
Amb avidesa
Els teus pètals de marbre,
Deliciosa vànova

On albergar els meus somnis
I els llavis per besar-te.


d.

Bec el teu nom de tarongina

Bec el teu nom de tarongina
mentre m'enfile atzar amunt
a la recerca de l'instant.
Dic la vesprada i em retorna
sons silenciosos, pensaments.
Llavors pense la veu pausada,
llunyana com un ressò antic
que mai no es perd en l'horitzó.
I l'horitzó és la paraula
cóncava com un atuell
on cauen els esguards escàpols,
i allà dins, com un bell miracle
llisquen pels vessants fins al tàlveg.
Puc tocar la frescor de l'aigua.
Mirades que esdevenen riu.

(seguint Barbollaire i Isabel)

Abans que acabi el dia

(Seguint deomises i Barbollaire i Carme, i més...)

M'embriagaré abans que acabi el dia

fins que les tremolines em trabuquin

les trombes de tristeses tremebundes,

fins que tres cents repics em treguin

d'una tundra que ha atrapat mon tendre cor...

I el fred matiner em trobarà al més ombrívol tàlveg,

trasbalsada, entre les trompetes triomfals de l'endemà

i l'aroma de tarongina que traspua el mot del teu nom.

Llàcoves tèbies, de deomises

[manllevant mots d'en Barbollaire per seguir-lo, o intentar-ho almenys]


Transhumo entre les llàcoves tèbies del teu nom,
Amb què m'omplo la boca per recordar-te un cop més,
Avui que la sal em manca i la tarda és una broma
Que no escampa.

He diluït els licors dels teus pits en la memòria
I m'embriagaré abans que acabi el dia, assedegat
D'amor perpetu, de besos perennes, fins a l'eternitat
D'un segon perfecte.

Mar de terral, pentina'm l'ànima i conquereix-la
Novament com si d'una pàtria òrfena es tractés,
Nounat que cerca dida.

Terra marina, sembro les ganes d'embolcallar-te
En l'ímpetu d'una abraçada al fons dels teus ulls,
Sense temps per a la sega.


d.

Tàlveg

(trenco per un cop la meva norma d'una aportació per dia... 
Però ha canviat el so, i és temptador.

Us demano disculpes. Procuraré que no torni a passar)

Transhumant del teu tàlveg

trobo talaia

a la tendresa del teu pit.

Tenaç tafur del tast tebi.

Tenderols de tarongina

(Segueixo  amb el joc,  però  canvio  de so)

Quieta  torna  la tarda, sense  temences.
Transcorre tranquil·la, mentre  tenaçment
tesem tenderols de tendreses intactes.

Transcrivim  textures  secretes
en tot de taquigrafies  inventades.
Sota  el taronger un tassó d'aigua fresca.

LLOPIS, LLOPIS

Llopis, Llopis,
Els ulls del llac és lleuger de llegir
o et fan pampallugues les lluernes
que collen la llum d'una lluna llaminera
de lletres i llepolies?
Com a llorer,
lletres lluint als llibres.

Palatalitzant-me amb tots.

Llambreig

(seguint a tots els al.literadors)

Llambreig de lluna,

llàntia llampant,

il·luminant les llàcoves

què, com llamins,

lliure i dolça,

em lliures.

Latència (o Laurèola legítima), de deomises

[intentant reviscolar, novament, les al·literacions de la fanalet, sense arribar als nivells de l'Elfri!]


La latència de la laurèola dels teus llavis
Em malmet la ment i em manté en imminent tensió,
Àngel gèlid que em malgirbes amb giragonses en jeure.

Caic i corro i tinc cura de cada cabòria que m'ataca
Com fràgil falena flagrant de fragàncies febrils amb èmfasis
Caducs que cullo en aquesta cridòria d'escàndol que em cansa.

Demà dormiré en denes d'ivori, perquè em devori el legítim rosari
D'una ànsia
Dubitativa
L'esperit:

Sabré llavors
Que el sabre
De nou burxa
Les freixures.


d.

Em lliuro al lloc

Em lliuro al lloc,
a la llongada,
com llogaret de sorra que la mar mulla,
mentre la lluna molla,
fa lliscar sa llum
i s'escola a la llivanya.

(seguint l' elfreelang i esperant, avui, el dibuix acompanyador de la carme)

Llepolies lànguides

seguint Deomises

Llepant llepolies lànguides , lluminosa
llaço llençols lluint lluernes , làmpades,
llast llenço , llanço, levitant lleugera
llumeneres, lassituds , llacs lamel·libranquis
límpidament lliurant llibertats libèrrimes 
lluco llur lluïssor llisa llosa llaçada
lligant llocs llorigant llodrigueres 
llúdrigues liqüescents llampegant llàgrimes....  
Lloca , liquida, lassa.

Llépoles llicències poètiques, de deomises

[intentant seguir les al·literacions de l'Anton i de la Carme, i afegint-ne alguna més...]


Llueix amb la lluïssor de la llepolia
I llauraré per a tu llegües de camps
Erms i llòbrecs, que esdevindran llicències
Poètiques per parlar-te del pleniluni.

Allibera'm del llast i del llot, del llençol
Plumbi de la lletania de sobreviure i lluu
Com mai: sabré que ets la lluerna que segueixo.


d.

La lluna als llavis

M'enduc  les  dobles  eles  de l'Anton,  sense  fer-les  exclusives  del tot,  com he fet en el comentari:

 Sota  la lluna 
lleugera
llisquen 
llàgrimes dolces
entre llençols  lluents
llavis  llèpols, 
tasten  llavis.

HAIKÚS AMB LL...

RODA POÈTICA JULIOL 2011

no sé si us diran gaire cosa aquestes eLLes .

................

1.- Lluent, llis llapis

lliga lletres llépoles

lliscant llíssera

2.- Llargarut llit

llogarà lligatge lleu

llepant lleteta.

3.- Lletra lligada.

Llumí llengut lliberta

Lliça llicència.

Nuvols del cor

(Seguint la Isabel)
De tant en tant com en el cel
el cor s'ens ennuvola i
ragen galtes avall
gotes plenes del fruit de la pena.
La feina no és eliminar aquestes gotes,
sinó el núvol que les provoca
i que puguin continuar rajant
per l'emoció, per l'alegria, per la pau plena.

Amb l'atzar de la màgia

Que jugui amb l'atzar de la màgia,

que viatgi pels mons dels vells mots,

que germini paraules a la gran bastida,

que capgiri sublim el mitjó de la vida

i parli de les arrels que xuclen el fons.

Que ens embolcalli la llum dels moments,

que sempre flueixi, sol·lícita poesia,

i ens gestioni l'oratge pels núvols del cor

quan naveguin als cels de les il·lusions...

Acàcia/delícia, de deomises

[intentant seguir l'Elfri]


(Aturo l'espina dels jorns
Amb la melmelada de l'amor,
Amb la delícia dels besos.)

Donzella en el reialme
Del mot mut i de la mirada
Furtiva, poncella sempre viva
De sempreviva, mostra't expectant

I beu de la deu de la poesia
Els versos perversos d'un bard
Que jugui amb l'atzar de la màgia
Del capaltard més perenne, immutable.

(Em llevo la pell; l'acàcia
Segueix creixent-hi sota, perfum
I sofrença ensems en el pas del temps.)


d.

Seguint el sentit d'Helena

No barato sentits per mots escrits
no vull mots muts sense sentit
Som i volem ser qui som
i a cops volem amb ales robades
Dóna verb, dóna nom
dona de verb, dona substantiva...
Denota un excel·lent mestratge 
i de nota posarem un deu !
una deu de poesia....
doll de significats

Amb la melmelada dolça

Si no puc tenir el sentit,
de què em serveix el significant.
La connotació m'atreu més
que la denotació.
Sóc dona i vull ser dona.



[seguint fanal blau]

I si mai fos precís

I si mai fos precís,
guarir-te les esgarrinxades
amb la melmelada dolça
dels meus besos.

(seguint la carme i tots els esbarzers i les esbarzeres)

Les móres més dolces

(seguint  l'Isabel i Noves  Flors)

Si el cor de l'esbarzer  avui  em cridava

triaria  les més  fosques  i les més dolces.

Volarà  alegrement, la meva  mà,

per damunt les  punxes que l'amenacen

quietes i previsibles,

 encertant  amb precisió  els  fruits saborosos.

No m'embolico en la seva  xarxa,

com un insecte  emprenc  el vol.

Miro  els dits  negres,  sense punxar.

Esbarzer

He volgut prendre les móres
tinc present el sabor salvatge i dolç
i bell com un granat que esclatara en la boca.
M'he delectat amb les fulles
petites i harmonioses i rialleres
i he obviat la fiblada
vençut per la bellesa del seu ramatge
complex, enrevessat, inextricable
embullat de trajectes i alhora temptador.

Si el cor de l'esbarzer avui em cridava
quina punxa adormida em despertaria?


(seguint Isabel)

auhhhhhh!!

(seguint l'Elfree)

 

8

de

7

el

9

toca

el

2

.

.

 . 

 lluny, u-dola un llop  

De l'esbarzer

(foto de Google)

De l'esbarzer?

De l'esbarzer

hi ha qui tria les punxes,

hi ha qui s'estima les flors,

alguns, els fruits -móres del bosc-,

i uns quants, senzillament, les fulles.

A mi m'agrada aquella flaire

i, com als insectes, fer-hi un volt,

per veure harmonia i molt color

dansant alegrement per l'aire...

Líquida còrnia, de deomises

[intentant seguir l'Anton, en miquel i l'Elfri]


Averanys i viaranys,
Líquida còrnia que albira
El pas del temps amb voracitat.

Tinc la set dels segles,
La fam de la pèrdua en recerca
Constant, la veracitat extrema.

I demà esdevindré pelegrí
Contra la sort i els quilòmetres,
Envers la torre d'ivori d'un amor
Que no necessita cap plany, cap mot.

I retindré a les butxaques
Els segons esmerçats en la lluita,
A la pell, l'experiència feta insídia,
Al cor, el batec de fadiga de l'esbarzer.


d.

Tenim 7 de 9

Tenim 7 de 9
no estem 8s
recordem
un 10!
Amb ulls líquids
liquidem averanys

7.- CANTA LA CORAL DINS TEU ... DEL'aNTON.

9 – 7 – 11

RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01

7.- Canta la coral dins teu

i es nota, neta meva.

El somriure és viu

com patena neta.

Els llavis molsuts

obren esperança interna.

I els collarets dringuen

damunt la fina seda.

El pit sospira joiós

embetunat de cera.

Com corren els teus peuets

no els esporugueix carrera

I ton cos es contorneja

com retombs de carretera.

S’està quiet sedós cabell ?

No!, avui, els rinxols van de festa. 

A cappella

No vindré a Madagascar,
aquest any, no.


Amb el mateix goig, però,
passejaré els colors i viaranys,
de les flors 
que canten a cappella,
intensament sublims i austeres.


El proper estiu,
tal vegada trobi la força del terratrèmol,
la d'altres calors que m'esperonaven.

Goig

Entro al temps de les vacances

amb la força del terratrèmol

i l'ímpetu infinit. És una estampida,

és un goig sublim intens i extens.

És omplir la vida

de llum i paradís.

És entrar a un palau

en carruatge alat.

És cantar a cappella

a la millor coral...

Ímpetu i carícia, de deomises

[intentant seguir la Carme Rosanas]


I el desig d'una profunditat sense guspires
Fa que lluiti per allò que ha de venir demà
Amb la força del terratrèmol i l'ímpetu infinit.

La flor no es marceix si se la cuida a diari.

I el plaer d'un despertar serè mentre em mires
Fa que em lligui al repòs i al descans, al llit
De roses mudes que t'han d'acollir i perfumar.

L'amor encén els llavis quan el cor esdevé gregari,
Quan la necessitat d'una carícia provoca el desvari.


d.

Pètals oberts (seguint a l'Elfree)

Pètals oberts, carbons encesos,
et diré tot allò que llegeixo en els  teus ulls
una alegria  que  brilla,  completa
un mig  misteri fugisser per descobrir
i espurnes de  neguit foses  tot  just  sortir.

I el desig  d'una profunditat  sense guspires.