Jo vull brou
i només en tinc mitja tassa.
Em bellugo sense moure'm.
Camino amb unes sabates
dos números més grans.
Però qui ha dit que tenir la lluna
és cosa fàcil.
[seguint M. Roser Algué Vendrells]
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Molt bé m'agrada! he tractat de seguir.te a tu i als dos anteriors!
ResponEliminaHelena , gràcies per seguir-me, espero que sigui pel bon camí... Vigila que no t'entrebanquis amb les sabates grans.
ResponEliminaI no, tenir la lluna no és cosa fàcil...
Petons,
M. Roser
En l'infantes si que em recorda de posar-me sabates grans als peus, però aquests es quedaven petits i ballaven com dins d'una copa una cireta amb el beure... Records. Anton.
ResponEliminaMai no és cosa fàcil tenir la lluna, no és fàcil ni simplement voler-la!
ResponEliminaDe vegades podem calçar sabates amb números més grans i, d'altres, que ens estrenyin els peus...Què difícil és caminar còmodament...
ResponEliminaGenial, Helena!
M'encant aquest poema que diu tant i tant austerament!
Ja sabeu que jo sóc més crítica que poeta, per això agraeixo molt els vostres comentaris!
ResponEliminaHelena:
ResponEliminaAconsegueixes amb un toc subtil d'ironia arrencar un somriure al lector. No, tenir la lluna no és gens fàcil, per descomptat.
Una abraçada
Ana
Ana: aquest em va sortir de l'ànima!
ResponElimina