no em busquis al cel, només...
no em busquis a l’aire, només...
no em busquis enllà ni ací...
golafre com sóc,
em penjo als teus dits
delerós de sentir-te,
-presència, no oblit-
t’embolcallo en els somnis
m’enmirallo als teus ulls
t’escalfo amb l’alè
sóc fora i sóc dins...
(seguint l'Antón)
bona continuació, amiga de l'ànima.// T'enyorava una mica, pensava que le vacances també te les mereixes, però l'egoisme ens penetra i volem...volem. Anton.
ResponEliminaQuan he vis l'esgrùjula he pensat en altra veu de per aquí hi estanyava el no existir de les majùscules i la cursiva que deo usa... Que aquí tots deixem emprentes que ens fan reconèixer... ho he volgut que ho sabessis, que tu també deixes les teves formes... Anton.
ResponEliminaPreciós acompanyament el teu, zel!
ResponEliminaAntón! Ja he arribat, i sí, he desconnectat...un xic per força d'aquest espai, però allà a Formentera, no teníem ni internet,, ni ordinador ni res de res, vida d'aigua i llibres, i mar i sol...
ResponEliminaFanalet, ja he llegit els teus poemes, ja m'he posat al dia!
Petons a tots!
un poema preció Zel!
ResponEliminaGoso seguir-te encara que amb menys força (penso que m'ha sortit un divertimento paradoxal, més aviat...)
ResponEliminad.
contundent i preciós, zel!
ResponEliminaContundent i eteri... pot ser? El trobo molt intens.
ResponElimina