L’ossada malmesa, enterrada, obscurament ignorada
s’estremeix, dolguda.
Tants anys, i encara és en terra de ningú, colgada
no pas sola, però vençuda.
Anys obscurs d’obligats oblits no han malmès l’esperança
dels fills, dels néts.
Càvecs, pales i moltes ungles han sagnat per canviar l’estança
dels perduts, que jeuen sols i freds.
Amb una nova pàtria, potser en un dia de bonança
recolliran amorosament, plorant versets d’amor
l’enyorat perdut, i en llevar la terra
el primer que veuran serà una mà erta, al cel estesa.
s’estremeix, dolguda.
Tants anys, i encara és en terra de ningú, colgada
no pas sola, però vençuda.
Anys obscurs d’obligats oblits no han malmès l’esperança
dels fills, dels néts.
Càvecs, pales i moltes ungles han sagnat per canviar l’estança
dels perduts, que jeuen sols i freds.
Amb una nova pàtria, potser en un dia de bonança
recolliran amorosament, plorant versets d’amor
l’enyorat perdut, i en llevar la terra
el primer que veuran serà una mà erta, al cel estesa.
(seguint Deo, i en memòria dels vençuts)
patètica veritat. Anton.
ResponEliminaterrorific.
ResponEliminaTé molt de sentiment, aquest poema.
ResponEliminaMe uno solidariamente, porque todos tenemos derecho a un entierro digno.
ResponEliminafeliz semana.
un abrazo.
Ara i per sempre, paraules per escopir damunt de les tombes dels fills que no van conèixer pare i que ens van fer tenir constància de què significa la guerra entre germans.
ResponEliminaVisca la terra!
d.