El ball del teclat

Cada  peu  duu el seu ritme
al nostre ball  del teclat.

Com en un canvi  de parelles
constantment  renovat,
enllacem i enllacem
cintures  de versos.
Ens  creuem  mirades  de mots còmplices
i giravoltem  poemes,  a ritme de vals.

Festegem atzars  a  contrapeu
i fem volar  somnis  tant lents
com el sentiment   d'un bolero.

Poc a poc,  si cal, i en cada melodia
retrobarem els mots  que ens  falten.

Mots que van de pas

Seguint deo, fanal, Elfree, Helena i més.

Gaudeix del bosc i de la mar,

dansa i avança

a bord de les paraules itinerants.

Amb veu i lletres,

articulant poemes,

formulant els sons

-aquests ginys en vol-

al ball del teclat.

Mots que van de pas.

Extasiats,

forçant atzars,

mobilitzant futurs,

regenerant calçats,

derrocant vells murs...

Cinètica, de deomises

[Maldestrament, de nou, intento seguir les passes de la fanalet]


Què et mou per malmetre el mur immòbil de la malastrugança?
Pas a pas, penetres en la llum possible, en el pont que porta
Al present i pots amb el plom que pesa en els teus peus -pedres
Al llarg del camí-, i el desig de llibertat és realitat i frisança.

Gaudeix del bosc i de la mar, respira la salabror que reconforta
L'ànima marina que tens dins teu, la fusta centenària dels cedres:
Aixeca't, Llàtzer anònim, empeny el teu cos endavant, dansa i avança.


d.

Calcem, si fa no fa, el mateix peu.

Calcem, si fa no fa, el mateix número.
Encalcem, a tot estirar, els mateixos somnis.
Damunt les rodes, 
amb les crosses,
o dempeus.
Cinètics, mobilitzant futurs.
Inquietes i inquiets per avançar.
La dansa ens mou rodes i soles. 

seguint l'elfreelang i l'helena

Extasiats com a mussols

tot seguint la petjada de l'Helena, el Deo i l'Anton

Extasiats com a mussols
intuïm la lluna com a infants
calçats amb somnis dos números més grans
Mussols com extasiats
dibuixen inquietuds
immòbils amb una tassa de brou
a les mans ...
Paraules itinerants

A la lluna somnis

Jo vull brou
i només en tinc mitja tassa.
Em bellugo sense moure'm.
Camino amb unes sabates
dos números més grans.
Però qui ha dit que tenir la lluna
és cosa fàcil.

[seguint M. Roser Algué Vendrells]

Afrodisíaca fragància, de deomises

[intentant seguir l'Anton i la seva pregunta]


Quan deixarem de ser infants?,
Em preguntes mentre em deixo guarir
Les ferides de la vida per les mans
Teves, vellut que canvia el destí.

I tinc, per oferir-te, el vent mans
I la pluja i la mar i l'atzar i l'ahir.
La Natura sencera, la primavera d'abans,
La fragància de demà quan t'arrapis a mi.

Mentrestant, l'estiu torna a lluir
Al fons dels teus ulls, en els instants
Que m'has manllevat per construir
L'avui, la il·lusió de fer-los grans.

Vindràs i seré la fam que desitja dir
Als quatre vents que ets el meu verí.


d.

10.- AMB LA TENDRESA DELS PETONS ...de l'Anton.

14 – 7 – 11

RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01

10.- ¨Amb la tendresa dels petons

estels i lluna guaiten

un mar de fantasiosos somnis.

Fulletes obertes teus ulls

sospiren en jardí de flors. ¨

De vegades, l’encontre

canvia nostra perspectiva.

Callem la paraula, el crit,

per no fer xivarri

i ens sumin la bogeria

de la inconformitat.

Obrim els perpres a la llum

extasiats com mussols

contemplant el canvi de finestra.

I la rateta entra al lloc

i juga per les parets

fent corredissa... de llum.

Quan deixarem de ser infants ?

Reflectància, de deomises

[intentant seguir la M. Roser Algué Vendrells; he vist una mena de Carpe Diem, però no em digueu per quin motiu...]


Perquè el reflex de la lluna
Convisqui amb les onades,
Deixa-la a mans d'unes mirades
Fins que la platja i la duna
Recordin la fam d'un amor furtiu
Que no descuida ni una engruna
De saliva en acabar l'estiu.

Perquè la infància sigui l'inici
D'una vida satisfactòria i plena,
Gaudeix lentament de l'oxigen, alena
Cada bri de vida que duu amb desfici,
Com si demà vingués el final aspriu
Que tot ho devora, com un precipici,
I aprofita el dia (corre, canta, viu).


d.

A  CADA  LLOC...

A les fulles rosada

al cel  estels

al jardí flors

a la lluna somnis

al mar reflexes

als teus ulls rialles

a un nadó petons

als avis tendresa

a la vida il·lusions...

M: Roser Algué Vendrells

He manllevat el lloc del Fanalet

Parles d'infantesa de Jesús Mª Tibau

Seguint el post d'Isabel:


Parles d’infantesa
gatoll madur a recer del coster,
dolça engruna de setembre sucós
del meu Priorat antic,
del temps d’anar a l’avellana
i pessigar, clandestinament,
del teu regal.



...........................................Jesús Mª Tibau

TEMPS DE LA SEGA

Bells records passats,
impregnats de pols de blat.
Pes de suor d'anys.

9.- MENUTS ÉREM... DEL ANTON

13 – 7 – 11

RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01

9 .- Menuts érem

com globets apinyats

A colles i a crits

esbombolàvem

la pols del terra

amb els peus

i els ocells eren

nostres germans de crit.

Bellugadissa dolça.

Innocent com gotim d’aigua...

Perdurable com pell de raïm

que espera tisora

per anar pisada al trull

a convertir-se – quants grans !! –

en vinassa, nèctar potent...

Espinyolament

del dia de demà

Parles d'infantesa

Parles d'infantesa,

d'estiu a ran de terra,

de la vida intensa

entre flaires, flors i fang.

Parles de fruita

de casolana collita,

de verds, de sol i d'esclat.

D'un perfum de nit i tarongina,

dels ametllers vora el barranc.

De salts, de berenars a l'ombra,

de taronges madures,

de mandarines sucoses

i dolces com el sucre fosc del flam.

Sonen les paraules

a eines per llaurar el camp.

La meva terra

Cabassos de verdolagues

raïms pansits

prunes seques

camps de tarongers.

Sacs de garrofes

ametlles pelades

olives trencades

fruita del temps.

Genolls pelats

morros empastifats

mans emmascarades

esquenes doblegades.

Navelines, navelates

solustianes, marisols

mandarines, clementines

els fruits de les seves flors.

Vànova, de deomises

[intentant seguir la Isabel i novesflors]

M'acosto i flairo,
Flor de la tarongina,
Amb avidesa
Els teus pètals de marbre,
Deliciosa vànova

On albergar els meus somnis
I els llavis per besar-te.


d.

Bec el teu nom de tarongina

Bec el teu nom de tarongina
mentre m'enfile atzar amunt
a la recerca de l'instant.
Dic la vesprada i em retorna
sons silenciosos, pensaments.
Llavors pense la veu pausada,
llunyana com un ressò antic
que mai no es perd en l'horitzó.
I l'horitzó és la paraula
cóncava com un atuell
on cauen els esguards escàpols,
i allà dins, com un bell miracle
llisquen pels vessants fins al tàlveg.
Puc tocar la frescor de l'aigua.
Mirades que esdevenen riu.

(seguint Barbollaire i Isabel)

Abans que acabi el dia

(Seguint deomises i Barbollaire i Carme, i més...)

M'embriagaré abans que acabi el dia

fins que les tremolines em trabuquin

les trombes de tristeses tremebundes,

fins que tres cents repics em treguin

d'una tundra que ha atrapat mon tendre cor...

I el fred matiner em trobarà al més ombrívol tàlveg,

trasbalsada, entre les trompetes triomfals de l'endemà

i l'aroma de tarongina que traspua el mot del teu nom.

Llàcoves tèbies, de deomises

[manllevant mots d'en Barbollaire per seguir-lo, o intentar-ho almenys]


Transhumo entre les llàcoves tèbies del teu nom,
Amb què m'omplo la boca per recordar-te un cop més,
Avui que la sal em manca i la tarda és una broma
Que no escampa.

He diluït els licors dels teus pits en la memòria
I m'embriagaré abans que acabi el dia, assedegat
D'amor perpetu, de besos perennes, fins a l'eternitat
D'un segon perfecte.

Mar de terral, pentina'm l'ànima i conquereix-la
Novament com si d'una pàtria òrfena es tractés,
Nounat que cerca dida.

Terra marina, sembro les ganes d'embolcallar-te
En l'ímpetu d'una abraçada al fons dels teus ulls,
Sense temps per a la sega.


d.

Tàlveg

(trenco per un cop la meva norma d'una aportació per dia... 
Però ha canviat el so, i és temptador.

Us demano disculpes. Procuraré que no torni a passar)

Transhumant del teu tàlveg

trobo talaia

a la tendresa del teu pit.

Tenaç tafur del tast tebi.

Tenderols de tarongina

(Segueixo  amb el joc,  però  canvio  de so)

Quieta  torna  la tarda, sense  temences.
Transcorre tranquil·la, mentre  tenaçment
tesem tenderols de tendreses intactes.

Transcrivim  textures  secretes
en tot de taquigrafies  inventades.
Sota  el taronger un tassó d'aigua fresca.

LLOPIS, LLOPIS

Llopis, Llopis,
Els ulls del llac és lleuger de llegir
o et fan pampallugues les lluernes
que collen la llum d'una lluna llaminera
de lletres i llepolies?
Com a llorer,
lletres lluint als llibres.

Palatalitzant-me amb tots.

Llambreig

(seguint a tots els al.literadors)

Llambreig de lluna,

llàntia llampant,

il·luminant les llàcoves

què, com llamins,

lliure i dolça,

em lliures.

Latència (o Laurèola legítima), de deomises

[intentant reviscolar, novament, les al·literacions de la fanalet, sense arribar als nivells de l'Elfri!]


La latència de la laurèola dels teus llavis
Em malmet la ment i em manté en imminent tensió,
Àngel gèlid que em malgirbes amb giragonses en jeure.

Caic i corro i tinc cura de cada cabòria que m'ataca
Com fràgil falena flagrant de fragàncies febrils amb èmfasis
Caducs que cullo en aquesta cridòria d'escàndol que em cansa.

Demà dormiré en denes d'ivori, perquè em devori el legítim rosari
D'una ànsia
Dubitativa
L'esperit:

Sabré llavors
Que el sabre
De nou burxa
Les freixures.


d.

Em lliuro al lloc

Em lliuro al lloc,
a la llongada,
com llogaret de sorra que la mar mulla,
mentre la lluna molla,
fa lliscar sa llum
i s'escola a la llivanya.

(seguint l' elfreelang i esperant, avui, el dibuix acompanyador de la carme)

Llepolies lànguides

seguint Deomises

Llepant llepolies lànguides , lluminosa
llaço llençols lluint lluernes , làmpades,
llast llenço , llanço, levitant lleugera
llumeneres, lassituds , llacs lamel·libranquis
límpidament lliurant llibertats libèrrimes 
lluco llur lluïssor llisa llosa llaçada
lligant llocs llorigant llodrigueres 
llúdrigues liqüescents llampegant llàgrimes....  
Lloca , liquida, lassa.

Llépoles llicències poètiques, de deomises

[intentant seguir les al·literacions de l'Anton i de la Carme, i afegint-ne alguna més...]


Llueix amb la lluïssor de la llepolia
I llauraré per a tu llegües de camps
Erms i llòbrecs, que esdevindran llicències
Poètiques per parlar-te del pleniluni.

Allibera'm del llast i del llot, del llençol
Plumbi de la lletania de sobreviure i lluu
Com mai: sabré que ets la lluerna que segueixo.


d.

La lluna als llavis

M'enduc  les  dobles  eles  de l'Anton,  sense  fer-les  exclusives  del tot,  com he fet en el comentari:

 Sota  la lluna 
lleugera
llisquen 
llàgrimes dolces
entre llençols  lluents
llavis  llèpols, 
tasten  llavis.

HAIKÚS AMB LL...

RODA POÈTICA JULIOL 2011

no sé si us diran gaire cosa aquestes eLLes .

................

1.- Lluent, llis llapis

lliga lletres llépoles

lliscant llíssera

2.- Llargarut llit

llogarà lligatge lleu

llepant lleteta.

3.- Lletra lligada.

Llumí llengut lliberta

Lliça llicència.

Nuvols del cor

(Seguint la Isabel)
De tant en tant com en el cel
el cor s'ens ennuvola i
ragen galtes avall
gotes plenes del fruit de la pena.
La feina no és eliminar aquestes gotes,
sinó el núvol que les provoca
i que puguin continuar rajant
per l'emoció, per l'alegria, per la pau plena.

Amb l'atzar de la màgia

Que jugui amb l'atzar de la màgia,

que viatgi pels mons dels vells mots,

que germini paraules a la gran bastida,

que capgiri sublim el mitjó de la vida

i parli de les arrels que xuclen el fons.

Que ens embolcalli la llum dels moments,

que sempre flueixi, sol·lícita poesia,

i ens gestioni l'oratge pels núvols del cor

quan naveguin als cels de les il·lusions...

Acàcia/delícia, de deomises

[intentant seguir l'Elfri]


(Aturo l'espina dels jorns
Amb la melmelada de l'amor,
Amb la delícia dels besos.)

Donzella en el reialme
Del mot mut i de la mirada
Furtiva, poncella sempre viva
De sempreviva, mostra't expectant

I beu de la deu de la poesia
Els versos perversos d'un bard
Que jugui amb l'atzar de la màgia
Del capaltard més perenne, immutable.

(Em llevo la pell; l'acàcia
Segueix creixent-hi sota, perfum
I sofrença ensems en el pas del temps.)


d.

Seguint el sentit d'Helena

No barato sentits per mots escrits
no vull mots muts sense sentit
Som i volem ser qui som
i a cops volem amb ales robades
Dóna verb, dóna nom
dona de verb, dona substantiva...
Denota un excel·lent mestratge 
i de nota posarem un deu !
una deu de poesia....
doll de significats

Amb la melmelada dolça

Si no puc tenir el sentit,
de què em serveix el significant.
La connotació m'atreu més
que la denotació.
Sóc dona i vull ser dona.



[seguint fanal blau]

I si mai fos precís

I si mai fos precís,
guarir-te les esgarrinxades
amb la melmelada dolça
dels meus besos.

(seguint la carme i tots els esbarzers i les esbarzeres)

Les móres més dolces

(seguint  l'Isabel i Noves  Flors)

Si el cor de l'esbarzer  avui  em cridava

triaria  les més  fosques  i les més dolces.

Volarà  alegrement, la meva  mà,

per damunt les  punxes que l'amenacen

quietes i previsibles,

 encertant  amb precisió  els  fruits saborosos.

No m'embolico en la seva  xarxa,

com un insecte  emprenc  el vol.

Miro  els dits  negres,  sense punxar.

Esbarzer

He volgut prendre les móres
tinc present el sabor salvatge i dolç
i bell com un granat que esclatara en la boca.
M'he delectat amb les fulles
petites i harmonioses i rialleres
i he obviat la fiblada
vençut per la bellesa del seu ramatge
complex, enrevessat, inextricable
embullat de trajectes i alhora temptador.

Si el cor de l'esbarzer avui em cridava
quina punxa adormida em despertaria?


(seguint Isabel)

auhhhhhh!!

(seguint l'Elfree)

 

8

de

7

el

9

toca

el

2

.

.

 . 

 lluny, u-dola un llop  

De l'esbarzer

(foto de Google)

De l'esbarzer?

De l'esbarzer

hi ha qui tria les punxes,

hi ha qui s'estima les flors,

alguns, els fruits -móres del bosc-,

i uns quants, senzillament, les fulles.

A mi m'agrada aquella flaire

i, com als insectes, fer-hi un volt,

per veure harmonia i molt color

dansant alegrement per l'aire...

Líquida còrnia, de deomises

[intentant seguir l'Anton, en miquel i l'Elfri]


Averanys i viaranys,
Líquida còrnia que albira
El pas del temps amb voracitat.

Tinc la set dels segles,
La fam de la pèrdua en recerca
Constant, la veracitat extrema.

I demà esdevindré pelegrí
Contra la sort i els quilòmetres,
Envers la torre d'ivori d'un amor
Que no necessita cap plany, cap mot.

I retindré a les butxaques
Els segons esmerçats en la lluita,
A la pell, l'experiència feta insídia,
Al cor, el batec de fadiga de l'esbarzer.


d.

Tenim 7 de 9

Tenim 7 de 9
no estem 8s
recordem
un 10!
Amb ulls líquids
liquidem averanys

7.- CANTA LA CORAL DINS TEU ... DEL'aNTON.

9 – 7 – 11

RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01

7.- Canta la coral dins teu

i es nota, neta meva.

El somriure és viu

com patena neta.

Els llavis molsuts

obren esperança interna.

I els collarets dringuen

damunt la fina seda.

El pit sospira joiós

embetunat de cera.

Com corren els teus peuets

no els esporugueix carrera

I ton cos es contorneja

com retombs de carretera.

S’està quiet sedós cabell ?

No!, avui, els rinxols van de festa. 

A cappella

No vindré a Madagascar,
aquest any, no.


Amb el mateix goig, però,
passejaré els colors i viaranys,
de les flors 
que canten a cappella,
intensament sublims i austeres.


El proper estiu,
tal vegada trobi la força del terratrèmol,
la d'altres calors que m'esperonaven.

Goig

Entro al temps de les vacances

amb la força del terratrèmol

i l'ímpetu infinit. És una estampida,

és un goig sublim intens i extens.

És omplir la vida

de llum i paradís.

És entrar a un palau

en carruatge alat.

És cantar a cappella

a la millor coral...

Ímpetu i carícia, de deomises

[intentant seguir la Carme Rosanas]


I el desig d'una profunditat sense guspires
Fa que lluiti per allò que ha de venir demà
Amb la força del terratrèmol i l'ímpetu infinit.

La flor no es marceix si se la cuida a diari.

I el plaer d'un despertar serè mentre em mires
Fa que em lligui al repòs i al descans, al llit
De roses mudes que t'han d'acollir i perfumar.

L'amor encén els llavis quan el cor esdevé gregari,
Quan la necessitat d'una carícia provoca el desvari.


d.

Pètals oberts (seguint a l'Elfree)

Pètals oberts, carbons encesos,
et diré tot allò que llegeixo en els  teus ulls
una alegria  que  brilla,  completa
un mig  misteri fugisser per descobrir
i espurnes de  neguit foses  tot  just  sortir.

I el desig  d'una profunditat  sense guspires.

Sense nom ( seguint la Montse)

Sense nom m'acosto
tot un món els teus ulls
pètals oberts , carbons encesos
Què et diré?

NO SÉ EL TEU NOM

M'agrada la teva mirada,
la trobo cada matí
al bar darrera la barra.

El nom de la flor

Imatge de la xarxa

(Seguint el cor de les flors de deomises.
En agraïment a l'Alfred Russel)

La flor de la celinda em va dir:
no obris els ulls, si no pots recordar.
La xeringuilla té flor blanca de neu i llima:
no m'olores, si no tens paraules.
La xeringa és matoll de vareta santa i seca,
i fulla de maragda adolescent:
no escoltes el frec del vent als meus cabells,
si no saps besar.
Tinc paraules de record -pensí,
tinc aromes de sons -vaig recordar,
però els meus llavis mai no sabran com dir-te.

jocs d'amagar

Si tu t’amagues, seguiré la teva petja
fins la fi dels dies
no oblidaré la imatge reflexada
a l’espill de les ulleres
ni el camp, ni el mar ni les flors
em distrauran d’allò que cerco


No m’amago, -respon ella-
jugo amb tu, bo i esperant
que me les arrabassis
per regalar-te una mirada d’amor
de les que no s’obliden
per fer-te esclau fins la fi dels dies

(seguint deo)

Adolescència, de deomises

[intentant seguir el joc de mirades de Mon]


Amaga't rere
L'ombra d'unes ulleres
I dissimula
Juganeres mirades
Plenes d'adolescència,

Mentre et vigilo
I, en silenci, em vigiles,
Paranys dels iris.


d.

MIRADES

Aquest joc de les mirades,
et miro i em gires la cara
Compto el temps que trigues
en tornar a mirar-me...

La nineta dels teus ulls, els fons del teu cor.

(Seguint a l'Anton)


Busco dins els teus ulls foscos

el que penses de mi

aguanto el repte de la teva mirada

per arribar al fons de tu

i m'encanta quan no pots guanyar-me,

quan amb un somriure deixes de mirar-me

acceptant la teva puntual derrota.

A mi però, em dol haver d'acceptar la meva

perquè amb cada somriure teu

em tanques amablement la finestra del teu cor

i cap baix segueixen parlant-me 

i buscant excuses 

d'allò que no em vols dir encara,

espero.

I espero, no defalleixo,

et segueixo mirant al ulls,

buscant en la seva nineta

la brillantor valenta

que em reflecteixi el missatge del teu cor.

6.- DOS MIRALLETS. SON ELS TEUS ULLS ... de l'Anton.

8 – 7 – 11

RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01

6.- Dos mirallets son els teu ulls

verds,blaus, marró o negrosos

em tenen sotmès,encapritxat...

M’atrauen, els miro... Son curulls...

M’hipnotitzen, son mar o terra... ?

M’encenen com foc de llamps

Però son la meva pau, no la desferra.

Dèficit, de deomises

[intentant seguir en Barbollaire]


Aprenentatge tatuat en tot el cos
Per saber quan l'esguard em fita
Amb la necessitat de qui necessita
L'oxigen per subsistir als plors;

Miratge après en el desert desclòs
Davant meu com un desig que suscita
Temença per l'existència, que invita
A deixar l'hivern en el cor de les flors;

Bagatge que em segueix pertot arreu
Perquè sàpiga que he de pagar un alt preu
Per avançar a pesar de no conèixer el camí;

Paratge on l'iris s'omple de vida, de set
Per beure rius sencers, per cercar l'indret
Més plàcid per restar-hi demà, sense ahir.


d.

Esguards...

Aprendre'ns

en cada imatge reflectida.

No en la fredor del mirall.

Sinó al fons de cada esguard

que ens creua la vida.

Mirallets

Mirallets del anar,

mirallets del tornar

i la llum que rebota

entre l'intens trafegar.

És un raig reflectat

el que t'il·lumina el pas?

És un feix natural,

és una subtil empenta solar,

és el foc, és la flama estel·lar.

Mirallets del anar,

mirallets del tornar

i la vida sempre actuant...

Tardem ....però anem

Tardem , vespregem
anem , caminem
matinem, treballem
com formiguetes de cristall
mirallets de l'anar
mirallets del tornar

Anem tard

Anem tard.
Tancats els porticons
per preservar la bonança dedins,
guaitem la fressa del carrer,
la pressa, presa xafogor.
Entre el mirall i l'abisme,
transitem per la vida
pendents d'aixecar el vol.


(encara que tard, seguint novesflors)

Tetraèdrica memòria, de deomises

[intentant seguir les quatre cares de la zel]


Quatre cares per recordar, per remembrar
Els instants i les hores, els dies plens de tu
I les nits noves on el pleniluni és llunyà.

Quatre cares (o més potser) per dibuixar-te
L'oblit asomàtic, l'amnèsia inexistent en el furt
Diari d'un matí que recomença, tabula rasa
perquè l'experiència sembli un primerenc nounat.

I el teu rostre per abastar els límits d'un univers
Només per a nosaltres, i la faç de tendresa
De la teva esquena que m'alberga els dits, la saliva.

I el teu esguard, pou d'iris pregons que m'engoleix
Endins, fins a la teva ànima, tetraèdrica memòria
Que em flaira i em reconeix, racons immaculats que creixen
En cada mossec nou. I em mires i no oblido l'amor, la vida.


d.

Tombar la vela

Tombar la vela: el convenciment
que fa que els dos amors per la paraula
es confonguin,
tot perdent identitat,
però esdevenint
més rica en el camí.

[seguint Jordi Dorca]

quatre cares

“Quatre cares té la lluna...”
Em retorna a la memòria la cançó d’infantesa
senzillesa que explica el misteri de l’astre
“dues com grills de llimona...”
Em sé massa plena d’un regust àcid
rosec intern record de buidor
“una que ningú no ha vist...”
Veig la cara estimada en cada forat
d’aquest penjoll petri que guarneix el cel
“i una de cara rodona...”
Plenitud prenyada de somnis
curulls de dolcesa i esperança propera,
desig d’amor

(seguin l'Antón i els anteriors llunàtics)

(foto google)

QUAN ÉS LA NIT ? ... DE L'ANTON

7 – 7 – 11

RODA POÈTICA JULIOL 20011

( seguint Barbollaire  i d'altres )

Quan és la nit ?

N it nova d’estels

abraçant-se.

Nit difusa, platejada.

La lluna petoneja l’ombra.

Se la farà seva ?

Allí a l’ombra densa,

finestra de la  pensa,

hi transita

la meva estimança.

Avui, la lluna ha vingut

a reconstruir-la.

Perímetres, de deomises

[intentant seguir Barbollaire]


Pètals, carícies,
El teu cos i la lluna
I la fam meva.

El món és fràgil
Més enllà del perímetre
Dels nostres somnis.


d.

De la nit i tu...

El teu cos,

perfum de lluna,

música de flors.

(seguint la idea de Isabel i Mon)

NOCTURN PER MATALÀS I COIXI

Aquesta nit t’he somiat
ballaves per mi
mirant-me als ulls,
despentinada.
Aquesta nit, la teva musica
m’acompanyava
màgica com ho es sempre
quan tu danses

(seguint l'Isabel)

Aquesta nit

Aquesta nit, petjades.

Aquesta nit el món i tu,

aquesta nit sota els estels,

aquesta nit de fosc perlat i perfil savi,

aquesta nit d'alè floral,

aquesta nit d'estiu cansat,

aquesta nit d'univers ampli,

aquesta nit el món i tu

sereu cabdills d'un regne màgic...

PEDRA

Aquesta nit el mur ha caigut,
les pedres s'han revoltat
contra la decisió dels mandataris
que les manté lligades;
han decidit ser lliures,
només volen ser Pedra.

Nostàlgia i cridòria, de deomises

[intentant seguir la zel]


Mirar amb nostàlgia les pedres antigues,
Però no rònegues, d'un monument de la infantesa
Farà que contem les gestes i els jocs,
Les rialles a peu de platja sense comptar els anys.

Mirall trencat de mil reflexs, romput per la creixença
I el suposat seny de l'edat adulta, cridòria
D'infants de genolls pelats i roges cares emocionades
Per l'ànsia de vèncer en la competició amistosa.

Dormir sota el cel estrellat perquè els somnis
S'omplin de candidesa per aquella època ja passada,
I recordar les regles i les trampes i les baralles,
Que serien perdonades en un instant no ens envellirà.

Mirall trencat, però no oblidat, de dies assolellats
En què l'amistat semblava perpètua, i la joia, immutable.


d.

miralls trencats

Érem joves, i ens sentiem vells

en aquells anys de miralls trencats

i de senyeres

Érem joves, i disconformes

cercàvem al mirall la imatge adient

que digués revolta

Érem joves, i encara ho som

que els anys no es mesuren si no és

pel desig de lluites

pels guanys i les pèrdues

pels petons regalats

pels dols compartits

pels futurs desitjats

(seguint Elfri)

Miralls del passat ( seguint noves flors)

Ens mirem al passat dels miralls
miralls del passat d'imatges velles
Quin rostre mirem? qui érem? qui som?
Ens retorna una mirada antiga
a una antiga mirada i quins ulls?
quins ulls mirem que ens miraven?

Entre el mirall i l'abisme

Entre el mirall i l'abisme transitem per la vida
perduts en la màgia dels núvols distants
o bé fuetejats per la pluja com vidres de finestra
i plou a fora
i plou al cor
i plou
però un dia petit ha fugit la tempesta
ens arriben olors de geranis, les gotes són  flors
i obrim els porticons de bat a bat
descobrim que la lluna ens espera
i ens espera la mar, tan distant com els núvols
i el sol, que ha solcat el matí per fer-nos costat.
Allunyats de la boira i l'abisme
travessarem l'espill fins que torne la por.

(Seguint Carme i recordant Serrat)

DELS AMORS AMAGATS, PERDUTS A LA VELLA TARRACO

Les nits de la vella Tarraco
com les trobo a faltar
passeig per la Rambla
les festes del barri
de la Capona el seu toc al campanar
i aquella part alta
de corredisses d’infant
carrerons foscos de complicitat
dels primers petons d’adolescència
dels que no he fet mai de gran
Si les teves mil•lenàries pedres parlessin
de quans cors robats

(seguint a zel)

L'aigua s'atebiava

L'aigua,  s'atebiava  clara,

més  que mai, temptadora.

En les nits  d'estiu

entre el mirall i l'abisme

els peus nus,  provocadors

la  tastaven enjogassats.

La por,

la fosca,

la llibertat,

la transgressió.

Els riures,

la felicitat,

la pell mullada,

la porta oberta.

(seguint  Zel)

quatre cantons

A l’època dels quatre, jugàvem als quatre cantons,

sota un cel gairebé fosc,

en les nits d’estiu de la Tarraco antiga,

mentre les sitges plenes de gra

omplien l’aire de perfums i l’aigua

s’atebiava, clara, mirall de lluna.

Erem infants sense malures, i trepitjàvem ferm

les lloses planes de llicorella

jugant als quatre cantons, però n’érem cinc...

(seguint Deo)

Tàrraco, de deomises

[intentant seguir la Isabel, reinterpretant la minúscula circumferència selènica de Bàrcino]

Petita i rodona com el melic del primer amor,
La lluna es reflecteix en la mar i sóc infant
De nou, en les platges tarragonines que l'enyor
I el record fan que esdevinguin nostàlgia i cant.

Perquè la memòria perdura -silueta de l'amfiteatre
Majestàtica abocada a la sorra- i en un instant
Retorna un cos ple d'anys a l'època dels quatre.


d.

Petita i rodona (lluna de Barcelona)

Petita i rodona

que al bell mig de la nit

eclipsa els estels

i mil secrets ancora.

Tenyeix d'or el llit

i amara amb llum el vidre,

s'alia amb el vent

per musicar-te el somni.

Petita i rodona

que al bell mig de la nit

rep gemecs esbiaixats

o aquell somriure tàctic...