Rosa i esclat de l'Anton

Arrossegaré la nit plena de petons

com llençol brodat que tapa

la carn rosada d’íntima nuesa.

Boirina serà el llençol que balla

al compàs de mans inquietes

que volen descobrir

la grandesa de la princesa.

Fluirà el neguit

en les muntanyes i plans

i, en la llauraó,

la pollegana buscarà

la fèrtil terra.

......................................................Anton

(seguint la terra  de la Montse)

MANS DECIDIDES

Aquesta terra erma
d'arrels mil·lenàries,
necessita mans decidides,
per fangar-la i ser ferma.

Fangar la terra

Fangar la terra
quan l'estiu s'acaba.
Retrobar les llavors,
tu, jo, nosaltres,
sota els estels
cada matinada.

[seguint Helena Bonals]

I les adobarem d'amor

Imatge dins el bloc Fotos des de la Segarra

Camps agostats,
principis de tardor,
fred ostracisme.
Però joia de viure
per les llavors perdudes.

[seguint la Carme]

Ja nafrats

Ja nafrats,

de tantes llances  que ens malmeten.

Amb el cor estripat,

però  amb l'alegria del coratge

i amb molt  de  seny...

Bastirem arran de terra,

fonamentarem amb  les mans,

plantarem llavors

i les  adobarem d'amor.

D'amor  a la llibertat  i a la terra.

PD:  seguint-vos  a  tots,  amb  l'agraïment  i la felicitat  de tenir-vos  aquí...

Declameu versos

 Miguel Menassa

Perquè naixen dels estels
perquè no hi ha més certesa
perquè no moren
declameu versos sense nafres
o, ja nafrats,
declameu versos.

Pla de vida

Fotografia: "Identitat". Roure de Can Codorniu. Sant Sadurní D'Anoia.

Pla de vida

Talment ho vaig contemplar

i, no era un somni.

Érem molts que anàvem a trobar-les...

Sí amb el cor apoquit, però amb molt de seny,

sense fúries.

Que no es contradigui l'estatge a les mans,

la semblança d'una suor freda.

Filosofar desembala futurs

i, sembla trivial invocar a Llull

fent carena, entorn al desconhort ben serrat

d'aquest arbre filosòfic.

Declameu versos sense nafres,

com els d'aquells que són feliços perquè creuen

i, que no ens enganyin més a l'orella,

que jugar net també pot ser filosofia...

 

Vies i camins

Londres 31 d'Agost 2013   Foto de l'Ara.cat

Inventant camins enllaçats i enllaçades

de mans, rima i prosa i paraules....

plantarem cara als caníbals

plantarem llavors de futur.

Refent, desfent i construint vies

envers la nostra capacitat de decidir

plantarem espigues daurades

plantarem baules de carn.

Caminem junts ,plegats ,diversos

i plurals amb un objectiu semblant

Plantarem somnis reals

plantarem independència. 

Endavant

I ara, enclavats com estem,
ningú ens farà caure.
Dempeus, amb les mans enllaçades,
sentint vibrar el clam a les plantes dels peus.
Bastint arran de terra i amb la mirada clara.

Contra els corsers de la por

Damunt nostre ha caigut tot el pes d’una història

gairebé ens hem cregut que som pocs els heretges

d’una secta cruel d’assassins,  venjatius i maldestres

una nafra enquistada i hereva del mal...

Caiguts a les xarxes de l’etern caçador

cal ser guardians de la pròpia memòria...

i lluitar, mossegar i deixar-hi la carn amb la força del cor.

Acabarà aquest estiu enduent-se les miques

de molts valents amb ses forces minvades.

Enmig la foscor, caníbals corsers ens vigilen...

Ni que sigui plorant, estripem-nos del cor

bocins de llum per bastir una gran torxa

i amb un pas endavant, tots alhora,

cremem ja per sempre botxins i conxorxes,

que segueix empenyent-nos el foc de la sang
i ara sí, ja es hora d'encetar un nou camí,
endavant!

(zel, inici fosc per cercar llum)

Diumenge comencem...

Amb  aquest  logo,  regal de la  Zel,  us  recordo que  la nostra  Via poètica  que  ha de durar  tot el setembre, tindrà  el tret  de sortida  aquest  diumenge  dia  1 de setembre,  de mans  i cor  de la  Zel.

A partir  d'aquest  primer  poema,  ens enllacem,  lliurement,  com  sempre,  quan us  vingui de gust seguir un poema,  el seguiu. 

Fins  molt aviat...  us  recordo  que hi ha  alguns que encara  teniu la invitació  pendent,  o sigui  que no l'heu acceptada.  La  rebeu per  correu  i és  un sol clic.  Després  del clic les  itineràncies  ja són a les  vostres  mans.  I podeu participar-hi  com si fos  el vostre  blog.

Tot el setembre farem també una Via poètica

Convoco  una   Via  Poètica  per  tot el setembre. 
Aquí  mateix,  a les Itineràncies.

Durada:  tot  el setembre
Funcionament:  us  apunteu als  comentaris  i us envio  la invitació  per  participar  al blog
Objectiu:  fer  una  cadena de poemes  que  cadascun enllaci  amb una paraula  o vers  de l'anterior
Condicions:  podeu escriure  les  vegades  que  vulgueu,  una  por ser  suficient  en tot  el mes,   però  també  podeu escriure'n  10  o  20.

Qui  s'hi apunta?

1. Montse-Arare
2. Pilar - esborrall
3. Joan B. Fort
4. Mª Roser  Algué
5. Noves Flors
6. Laura T. Marcel
7. Helena Bonals
8. Elfreelang
9. Zel
10. Enric  Sanç
11. Josep Làzaro
12. Guspira
13. Joana
14. Glòria
15. Carles Mulet
16. Montse  Pes
17. Onatge
18. Carme Rosanas

Dues vies... per caminar...

Deixaràs rastre de pètals per Noves Flors

Fotografia: Josep Batlle

Deixaràs rastre de pètals

caminant la caminada

cada dia i cada nit

i cada dia sorrer

i cada nit consumida.

El ventijol amigable

n'espargirà pels corriols

i per les cruïlles.

I davall d'alguna ombra, en el repós

quan el sol creme més i la set

assetge els meus llavis i els peus

abaltits, delegen descalçar-se

m'arribaran, talment papallones

o mots jolius.

I els sabré teus, perfumats

d'aquelles flors de color violeta,

aquells teus pètals.

Canviaria els meus peus... Carme

D'una foto del Barbollaire - Color - XL -

Canviaria els meu peus 

per flors de color violeta.  

Per deixar rastre de pètals 

en comptes de pesants petjades.

Clic

El full en blanc, testimoni de negres nits
quan les  espurnes  brollen de dins
fent un intent d'escriure allò que no sabem dir parlant.
S'encenen els llums
i us convido a ballar
amb ritme silenciós.

la Carme va apretar l'interruptor
ara és hora de tancar-lo.

Gràcies per compartir  poesia!

final (millor efímer)

Acabat el torn signo l’absència

de qui no està per fer rimes dolcíssimes

acabat el torn, mancant presència,

tinc el meu cor ací, tot i sabent-me prop

massa a prop de la demència

en aquest món obscur parany pels bons

que enclota fins als més bruts abismes

i ens deixa abraçats només de solituds...

Sort del goig de saber-vos vius i nous

en cada vers que apropa els cors

i endolceix el gust amarg de tots els jous.

(amb gratitud eterna a tots)

El do de pit

Donaré i dono fe dels mots
regal preciós de compartir veus
mirades i metàfores musicals
fars de companyia , poètica
solament queda dir fins després!
la quinzena ha estat la darrera
si hem poblat de poesia la tardor
doncs ha estat un plaer immens!

(gràcies de nou Carme per compartir aquest espai i gràcies a tothom)
abraçades!

Traços

Traços de lletres reflexen l’encanteri
de l'estrofa que serpeja, pelegrina,
en esteles d’abrivat moviment,
desplegades en acords melodiosos
i arriades dins la blanor del poema.
En la sendera del vers he bategat,
amb arpegis d’estrofes espurnejant-me els ulls,
en la degustació salobrosa i dolça,
de l’oci, sense pressa,
en què brollava la metàfora.

Moltíssimes gràcies, Carme Rosanas per fer-me sentir que sóc a casa meva.

Gràcies a tothom per permetre'm sentir la musicalitat de les vostres veus.

Fins demà!

Pèrdua d'esdrúixoles (de deomises)

[seguint la cantireta i acomiadant-me, d'Itineràncies i d'esdrúixoles]

A Anna G. C. 

He rodolat entre els dies gèlids de la tardor,
Recollint paraules pretèrites per a nous sentiment,
Que han omplert de joia cada resquícia de cor
Intacte, tot desig tenyit amb el nom de la vida.

Avui, que sóc hiat en mans de l'esperança
De saber que viure és compartir somnis i sofrences,
Em despullo de tot per recol·lectar mots novells per a tu.

d.

COM HIAT

He estat infidel
a la pausa i la presència
del mot buscat i a l'essència
del temps que m'esguarda
des del voral de l'ull tan meu.

I he esperat l'ànsia
del cos que no em guarda res,
perquè sap que en retrobar-se
tot es vessa i reneix de cop.

I ara em sé nova, llega i sàvia,
ja que en deixar petja en el temps
em reca,
perquè sempre que hom besa,
ho fa sabent que el bes
és buit, i alhora nou.

Gràcies, Carme.

Tamborinant sobre el teclat.

(seguint Carme i deomises)

El full en blanc i el gris cervell bullint

de paraules. Paraules que vessen,

que emprenen un viatge fascinant

pel sistema neuronal cap a l'exterior,

algunes es perden pel camí, però,

fent-te regirar els budells;

o provocant un tic nerviós a la galta,

mentre et fa arrufar el nas;

o arribant al més llunyà de les extremitats,

on et provoca una curiosa reacció:

els dits de la mà, posem l'esquerra,

tamborinen sobre el teclat,

mentre els peus porten el ritme

d'una melodia sorda.

El full en blanc i jo cerque unes paraules

que expressen la meua alegria

per haver participat a les itineràncies,

unes paraules poètiques

que expressen la meua pena

a l'hora del comiat.

Amigues, amics, adéu!, fins aviat!

Vívida presència (de deomises)

[seguint la Carme]

Vine, acosta't, límit de tots els meus limbes,

Llum del primer raig de sol del matí, braç

Estès a la fidelitat de la promesa, dona tenaç,

Mare amorosa, que encens el foc i no el minves;

Vine, apropa't, escalfor perenne del meu jaç,

Alenada que m'ajuda a combatre les timbes

De desesperança, record tangible dels nimbes

Que porten la pluja, esguard pletòric i veraç;

He deixat els meus somnis, per una estona,

I m'aixoplugo en la teva veu, cel ras i alberg,

Terra fèrtil i inundació per al meu cor de sitja,

I eixamplo el camí de la pell, que ja no perdona

La demanda de carícies, ni del teu cos soberg,

Per a la teva benvinguda: tot dins meu et desitja.

d.

Fulles i fulls en companyia

La  fulla al  full de dalt  ja el veia.
Enlluernada  pel seu  color,
primer tremola,
es  deixa  caure i el vol trobar.

El full en blanc  ja l'esperava:
- Fulla  lleugera,  limbe daurat
un raig de llum ens  unirà,
vine,  acosta't, vola de pressa,
que el teu dibuix,  jo vull  besar.

Han caigut les fulles

Han caigut les fulles
i els fulls resten en blanc.
Novembre,
any rera any,
arriba d'espantador de paraules.
Les que ja no podem pronunciar.
Per sort, 
el foc i el fred,
alimentaran els nervis,
la saba de les lletres.
I ben aviat,
tornarem a parlar,
i a escriure.


gràcies, Carme, per brindar-nos una vegada més el regal de les itineràncies,
gràcies a totes i tots vosaltres per la companyia poètica!

Principi i fi

(seguint deomises)

Tot el que comença acaba,

el que neix ha de morir.

La poncella dolça i feble

morirà pètals oberts.

La nena innocent i tendre

serà gran, amant i esposa.

Eixerit el nen petit

serà un avi bondadós.

El dia, que obre l’albada,

amb l’ocàs acabarà.

Però aquest amor que et processo

de segur no morirà.

.........

Nostàlgia (de deomises)

[seguint la nostra amfitriona]

Tot el que avui lluu en mi és reflex teu, Anna,

I la màgia de l'inici del dia roman en el teu nom,

Que desperta la il·lusió i trenca el silenci mut,

I omple de vida cada racó de la tardor que pensàvem.

El pleniluni m'ofereix la calma necessària i el neguit,

Alhora: la llar és buida quan t'enyoro i sé que tenir-te

Ha de ser un fruit lent, amorós, plaent de tan anhelat.

Tot el que avui sóc duu el rastre de les teves paraules,

I quan em parles creixen ales per combatre necessitat

I distància i buit, i només desitjo dir-te a cau d'orella:

Dorm, descansa, somnia que et somnio i seré

La felicitat personificada, el sisè sentit que dibuixa

Un somrís en els teus llavis, la lluïssor que ajuda

A tirar endavant els projectes, el fill que ha de venir.

d.
(Lluís Servé)

Vinc a buscar-te

Vinc a buscar-te,  perquè trobar-te és sentir-nos lliures.

Conjurs  de mots, potser sense sentit,  paraules  màgiques

mantenen  encanteris que sobrevolen  els dies.

I sempre  et crec,  et  creuré  fins i  tot quan menteixis,

tot i saber-ho, per esllavissar-nos  suaument

des  d'un amor que  il·lumina com si el sol sempre  lluís 

fins a  l'altre,  també  amor, en penombra plàcida: 

ser veritablement l'un en l'altre.

Inclemència (de deomises)

[seguint la Imma Cauhé]

Vine a buscar-me, rosa nascuda del somni,

Acompassa les nostres vides per ser lliures

I t'oferiré un nou jóc per respirar, desviure's

Pels llavis aliens i lluitar contra vils dimonis.

Vine a entrellaçar-me els dits i sabré on rau

La felicitat i el plaer d'escoltar l'onatge junts,

De no claudicar davant de res i cosir amb punts

De sutura el rastre de la inclemència, d'estimar.

Vine a buscar-me, rosa nascuda del ver desig,

Llisca dins meu i guarim-nos tota ferida oberta

Per l'existència, i tindràs el meu cor per sempre.

Vine contracorrent si cal, i serem un únic trepig

En aquest passeig cap a la llibertat, cap a l'albada

Que ens trobi sota el mateix sostre, estimada Anna.

d.
(Lluís Servé)

Seguirem...

Si rodes i rodes

tornes al lloc,

les mans agafades,

ferms els cors.

Caminem somniant

que el món és bo

cerquem l’esperança

que serà millor.

Tu i jo i vosaltres

hem de fer-ho junts

recollir-ne les brases

i obrir-nos els ulls.

Separar els núvols

que ens mostrin el cel,

cuidar de la terra

que tant estimem.

Oblidar rancúnies

que no fan cap bé

avançar cada dia

és el que podem fer.

seguint: Pilar

Símbol

Trobada aquí

 

 

Donem-nos la mà,
ballem units en l'empatia,
sentint els batecs
en un sol cor.
Enderroquem el recinte
que tanca la raó
que ens mou i ens commou,
tot ressaltant entre les fulles mortes
el símbol que s’ha fet perenne
i navega a quatre vents,
en el trànsit incansable
de múltiples veus
que avui dansen a l'uníson.
Som la teia,
cremem la fullaraca!
i continuem fent via
fins al dia en què el que anhelem
s’haurà fet palès.

 

 



Donem-nos la mà!

Donem-nos la mà , agafem el mateix ritme
respirem al mateix compàs, compassats,
compassades, fem cada moment un fragment
d'aquest camí al costat d'algú altre
Ni que sigui virtualment, simbòlicament
primavera d'hivern , trepitgem a l'hora i alhora
les grans estores vegetals de fulles caigudes
Somiem que tot és possible, unim-nos
siguem diversos i diferents i variats però caminem
caminem plegats!
 Costarà agafar sincronia i ritme  potser
al principi tentinejarem , farem tombs i girs dispersos
 mica en mica tot semblarà una dansa !

Descompassats

La felicitat rau en el camí, 
si anem al mateix pas.
Descompassats  i perduts
no sabem trobar el plaer 
ni en la nostàlgia 
de cap  tardor
ni en el record 
de cap primavera.
Sembla 
que  s'hagi aturat el temps
i que  les il·lusions s'escolin 
pel desguàs  de l'ànima.

Pàtria (o Vèrbola i cridòria)(de deomises)

[seguint en Xavi Vidal]

 

Anna, de vegades la felicitat també rau en el camí.

En les giragonses del destí i en el somriure de l'alba,

Quan recomença el dia, quan hi ha la possibilitat

De despertar al teu recer, o quan cal esperar i enyorar-te.

De vegades, l'estel que seguim no es distingeix enmig

De la foscor de paraules que fan mal, i tot és tenebra

I silenci, murs alçats per traçar línies paral·leles lluny

De dits entrellaçats per a la lluita conjunta, i es desespera.

De vegades, la vida és més fàcil del que diuen i coneixem,

I una mirada anul·la la vèrbola maliciosa de cruels llengües,

Emmudeix la cridòria de corbs, i pensar en llavis és esperança.

De vegades, per sempre em sembla un interval de temps massa breu

Per a l'amor que et professo, per a l'abast del vincle si em beses,

I res no ens frenarà a partir d'ara, ni el pas ferm de la pàtria, Anna.

d.
(Lluís Servé)

El somni de la utopia

Autor de la fotografia: Alex Martínez

Encara que la bufetada de la realitat

et desperte del dolç somni de la utopia

com quan un tren de càrrega, a tota marxa,

xoca contra un tren de passatgers,

que viatgen sense passar ànsia, somnolents cap a la felicitat.

Encara que el sobresalt et corprenga

et regire els budells i boces

tot allò que hi portes dins

des d'aquell dia que decidires somniar la utopia,

donar un vot de confiança a la humanitat.

Encara que tot et semble negre ara,

fosc com gola de mostre disposat a engolir-te,

no perdes l'esperança, torna a somniar,

dons la foscor de la rancúnia consumeix l'ànima.

Somnia la utopia, de vegades la felicitat rau en el camí.

(seguint a deomises)

Pacífica, lumínica (de deomises)

[seguint la fanalet]

Deixa que nïi
Els meus somnis utòpics
En el teu ventre,
En aquesta pacífica,
Fascinant melodia.

El so dels àngels
T'embolcalla el cos, Anna,
Llum que ha de créixer.

d.

Fascinant melodia

Ves que a mi
em seguirà enlluernant la música
del teu cos.
Fascinant melodia.

La nostra realitat

(seguint a Carme)

El teu amor ja descansa

els teus dits ja no toquen la melodia,

so i cant units a la distància.

Com quan érem joves,

com quan ens estimàvem.

Ara resta mut el violí

les flors s’han assecat,

el goig i l’alegria

d’una,  s’han apagat.

La música que tu posaves

a les belles paraules d’amor

resta  oblidada.

Han passat els dies,

els mesos i els anys…

ni tu ets el que eres

ni jo la d’abans.

En el racó de l’armari

queda el violí vell

sol i abandonat,

provant la certesa

de la  nostra realitat.

Frec a frec

Esperar-te  és fer del desert  només un camí

i  saber donar a  cada  instant  tot  el seu sentit.

És  recomençar  de nou  un altre univers

com si mai abans,  no ens  l'haguessin  desfet.

Desitjar-te, és  trobar el camí  massa  llarg

i al mateix  temps  no perdre  la il·lusió

i teixir  fil a fil i punt  a  punt aquest  nou marc

per  a trobar-te mentre batega  l'emoció.

Estimar-te és  saber  veure't  com ets. 

  Lluitar  per tu.  Ni  el buit  ni panacea de  res.

La força en la feblesa  i la feblesa en la força.

Estimar-te és saber que  encara  hi ets,

que  tot  és nou  i possible,  ho veus?

i que ens  retrobarem aviat, frec a frec.

Gramàtica (de deomises)

[seguint la zel, deixant al marge el 25-N {disculpes}]

Esperar-te és travessar el desert de la distància

Amb l'ànsia de qui veu llunyà però factible el futur,

Esborrar l'abecedari i emprar una nova gramàtica

Per desxifrar els batecs del cor, la necessitat de tu.

Anhelar-te és comptar els segons com llargues dècades

Amb el neguit de qui troba massa a frec el penyasegat,

Guarir les ferides amb la fulla de la navalla més àcrata

I esmolada per saber que les vísceres també poden enyorar.

Estimar-te és acceptar la tristesa i el dejú i l'absència

Amb el silenci pacient de qui posa el cervell i el seny

En mans del laberint, buidar de dolor i turments l'ànima.

Esperar-te és valorar els camins del sacrifici amb l'alè

De qui respira aire fresc després d'una obligada asfíxia,

Acollir el premi d'una existència mútua, lluny del desert.

d.

indesxifrable

Demà sabrem quin possible ens espera, tèrbol o lluent

quin consol ja no ens caldrà i quin ens manca

demà sabrem quina tenebra deixem o si volem la que s’acosta

quin país de no meravelles bastirem o anul·laran els amos

Demà sabrem si estimem cabdills i herois o només baules

quan els recomptes diguin el nom de l’esperança, o no

demà sabrem fins quin punt som cadena o jou, o essència

quan els papers perduts però cobdiciats per molts han fet la feina

Demà sabrem, per fi, quins són els crèduls, quins els savis

quins els servents i quins esperen futuribles nets i clars

sense déus imaginaris ni travesses del desert, només possibles

demà sabrem qui es posarà a fer del cert la feina de ser creïbles

(seguint Deo i els misteris dels humans)

Oxímoron III (o Rapsòdia lentíssima)(de deomises)

[seguint la cantireta]

Alenteix la celeritat dels rampells i accelera-la alhora
—Paradoxa i dona, desig de l'incendi i plaer pel glacial,
Silenci i paraula, mossec i carícia, tenebra i llum candial—
I seràs consol per al meu cor que, sense tu, mor i plora.

Demà sabré que el somriure es reté en la mà òrfena quan
Enyora la pell càlida i els camins cap al teu ventre, i demana
Presència i nits de pluja, tendresa i mirades, essència germana,
I seré presoner en la teva llibertat, ombra per al teu cos brillant.

Accelera les hores lluny del teu país de delícies i anul·la l'escreix
De la diàspora de l'esperança quan el jaç no ens alberga, ensems,
I seràs baula per a la cadena que, dia a dia, sense remei m'envolta.

Demà sabré que l'alba porta el teu nom i és badall empàtic i bleix,
Les notes de la nostra rapsòdia mentre aturem als llavis el temps,
I seré cobdícia pel teu amor, quan és, en cos i ànima, pau i revolta.

d.

PIANO, PIANISSIMO

La tecla menor.

Polsa-la. Sent com canvio

somriure per mà òrfena,

com la seva germana malda

sota la fusta noble en crear un ressò.

Talment dues imatges en mirall,

en valls i en comes paral·leles

correm, ens interrompem 

i atabalem el cap de la corda polsada.

I ara, podria ser qualsevol quequeig

tornar coll esvelt l'ànec amb l'ofec

i el so que sura, com pedra,

de la fusta, de la mà. De Déu.

Seguint, amb molta estimació, l'Elfreelang...

Potser canvio el saxo pel piano

Potser perquè la nit ja és més freda
m'abrigo amb la bufanda de notes
i al so del saxo em bec una llàgrima.

Potser la tardor cau damunt nostre
el record dels records s'enterboleix
i trist vagareja per les ombres...

Potser, només potser, la melangia
sigui el preludi d'un ritme més àgil
i canvio el saxo pel ragtime a piano

L'enyor d'un vell saxòfon

(foto trobada a antoniolopezmolina.blogspot.com)

(seguint deomises)

El so trist d'un saxo acompanya el silenci

d'aquesta nit d'enyorança de tu.

Degoten les melangioses notes com llàgrimes

que pengen en el nacrat record

del teu reflex a l'estany,

amb l'esguard de la lluna.

Balada nocturna de la memòria

d'aquelles nits d'argent

d'alens amatents i suau ball

dels dits pel setí decorat amb perles

que l'amor havia brodat en la pell.

El silenci guarda l'enyorança

en el melangiós so d'un vell saxòfon.

Èpoques (o Excel·lència agrícola)(de deomises)

[seguint la Pilar]

Passen els dies, i pengen
les llàgrimes en els arbres.

En els arbres, en el vent,
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes


Vicent ANDRÉS ESTELLÉS.

M'has sembrat en el cor el desig del nounat
Que, sense una sola paraula, sap trobar el camí
Cap al pit ple i els braços acollidors de la mare,
Amb la dèria d'assolir la fita malgrat l'adversitat.

M'has sembrat en els ulls la perspicàcia de l'infant
Que cerca en una mirada l'obstinació quan el destí
Tanca portes, però existeixen claus i l'esperança encara
D'obrir-les de nou amb l'ímpetu primer i constant.

M'has sembrat la força de l'adolescent en els lassos membres
Per evitar penyasegats i escalar muntanyes altes de traülls
En el sender d'aconseguir-te, quan un mot teu és llum i aire.

M'has deixat, també, el seny de l'adult contra els desembres
Que vindran, quan el despertar sigui solitari sense els teus ulls.
I el teu record fa que l'anhel pel retrobament no s'allargui gaire.

d.

Sembra

Trobada a la xarxa

 

 

 

Em sembres el ventre de tu
amb la llavor
que transforma deserts en vergers.
Ecos de bellesa,
ordeixen simfonies perdurables,
essència poètica amb gust de menta,
amb què em tatues l’esperit
i em dus a l’eteri.
Viatja el meu pensament com si fos alosa
i es troba amb el teu que ho espera
en lliure vol,
i l'acaricia amb el reg lluminós, serè
de coses infinites.
Concebo la sembra,
i bateguem a l'uníson,
fecundant el cant edènic
de l’aurora.

 

 

Tot intentant seguir a Deomises



Òrbites àvides (de deomises)

[seguint la cantireta]



He intentat orbitar en un Univers on la felicitat
Respongui al teu nom, Anna, on el bes sigui la penyora
Per al cor que torna a menester l'art de compartir
I de respirar gràcies als mots d'altri, on la vida ets tu.

He volgut despertar amb la fragància del teu somriure
Dins de les pupil·les, on el desig m'habita en espiral
I deixa rastres que he de seguir entre el suplici i la distància,
En el record de la platja que ens ha protegit de l'enveja

M'he preguntat fins quan duren els enigmes d'un comiat
Si els dits busquen l'escalfor de la pell aliena, la còmplice
Cadena que lliga les ànimes que anhelen el vincle i la llibertat.

I he sabut que t'enyoro i et necessito, que el record m'abrusa
I que, si el món comença en els cossos que s'estimen,
He de bastir un nou Cosmos, perenne, etern, en el teu ventre.

d.

BES ÀVID DE VIDA

Si el món comença 

en els cossos que s'estimen,

caldrà estirar el temps 

per a fer-lo etern en el bes.

I si el món acaba

en els cossos estimant-se,

que s'estimbin malucs avall,

que el món s'enfosqueixi

i els deixi recomençar

 la línia del temps que es perfila,

en vers, saba, bes àvid de vida.

Seguint la Imma Cahué.

En un núvol

(Seguint deomises)

Fosos en un bes

sense rés percebe,

no hi ha passat ni futur,

el món comença,

el món acaba, en ells dos.

 Amorós moment,

sentiment profund

que tot fa desaparèixer.

Ell i ella que fan un.

ni platja, ni mar,

ni muntanya, ni plana.

Sol existeix aquell núvol suau

que envolta els seus cossos

i els fa volar en ales d’amor.

Gàrgoles (de deomises)

[seguint la Pilar]

    Fais de ta vie un rêve, et d'un rêve, une réalité.

Antoine de Saint-Exupéry

El castell i la platja, i una parella que s'entrelliga

Amb braços i besos i mirades, lluny de quimeres,

Com una gàrgola amb moviments lents que no entén

Del pas del temps, només de paciència i d'esperes.

I xiuxiueigs que mouen les pedres, la força antiga

Per anul·lar tenebres i temors, s'endinsen en l'oïda

Aliena i descobreixen ponts, com la pluja que encén

La carn i el foc que xopa l'ànima, quan és fosca la vida.

Els dos amants fermen el lligam, i la platja i el castell

Romanen al seu lloc, i la utopia és més real i tangible,

Com el xiscle de les gavines que conquereixen la sorra.

I les pupil·les deixen el rastre de l'amor, que no s'esborra,

Al fons del cor, amb el gord batec que oblida el dol quan fibla.

I aquesta parella som tu i jo, el vincle del vent i del penell.

d.

Quimera

Germán Díaz: Ausència

 

 

 

Per una quimera,
alcí la vista a l'insomni que acotxa la nit.
El foc acariciant de la boca
em penetrà la perla nacrada de l’ànima
i em feu partícules.
Gàrgola de pedra,
pols d'adéus que mires les voreres;
monstre imperfecte,
projectat en façanes fosques,
que em dirigeixes les vèrtebres cap a llums obliqües,
torna't sal!
Dilueix-te al mar de l'esperança,
en el vol lliure d’onades
que s’arrissen,
abans d’amansir-se,
a la sorra de la platja.

 

 

Tot seguint la quimera de Xavi Vidal


Coses d'herois

Cansada de ser etèria,
la Wendy sortí al carrer

on es trobà amb la Blancaneus

que l'havia deixada el Príncep Blau

‒ ja veus el que dura un amor etern ‒ ,

per anar a donar un bes

a una princesa dormida,

cent anys ja hi portava

‒ quina ferum li faria la boca ‒ ,

el Príncep, però, de sang blava,

cosa malaltissa, de tots era sabut

que un bull li faltava.

La Wendy i la Balncaneus

van decidir oblidar aquells carallots

que les deixaven per una quimera

i cercar la felicitat sense necessitat

de cap busca-raons, per més ric

i famós que siguera.

(seguint carmí Pilar i la Carme)

Llàgrimes de Wendy

Llàgrimes  de  Wendy reguen les solituds

dels carrers deserts, que han perdut la llum.

Recull  els petons, a terra caiguts.

Camina descalça, amb passes  de fum.