SÍMIL

Com el cos, el vehicle.

Aturar, perdre's,

recomençar.

Entre els senyals

i la intuïció.

...

Ignició.

Seguint la Carme. Amb molt de gust.

Viatge

I parlarem  i riurem.

Neguit de felicitat.

Et  miraré de gairell

ocupat  i rialler

per fer  el mapa  dels  petons

i saber  si a  cada  bocí del teu cos

n’hi caben dos  o  deu  o  potser vint.

I  el primer bes,

just  on ens  reconeixerem  de  tot,

serà  al punt  d’acabar el viatge.

company de viatge

                                           

Seus al meu costat,
la tristesa deixa el tren.

Dibuixem mapes de carícies
futur i complicitats.

Compartim vagó
amb nous companys de viatge.

Tot canvia, menys el traç del mapa
del bes i les carícies.







seguint Joan Guasch?

PILARS

Por dels rocs.

O dels pilars

que són cors que cauen.

Si el significat rau en el foc

com a part intrínseca

del nom que li dóna forma,

no s'ha de témer res.

Anomenem el món.

La paraula nació 

és diferent en cada bandera.

TENIM POR...? ...boli ràpit

Tenim por de fer nosa

i la consciència no gosa

fer-se un lloc ?

Tenim por de ser-ne humils

i ensenyem tots els cordills

per que ens lliguin en el lloc.?

 Tenim por de dir les veritats

- no ens diguin esperitats –

i ens cremem en nostre lloc?

Tenim por de ser imprudents

i callem quan contra vents

ens poden treure del lloc?

Tenim por de caminar

el camí i destí que ens hem marcat

per no perdre nostre lloc?

Tenim por de donar, d’estimar...

No ens traeixi l’amic, company

i es quedin en nostre lloc ?

Em fa POR el contestar.

petit mapa d'un bes

El contorn blanc i lluminós
ens xucla hipnòtic pel túnel quàntic
que ens dissol i ens torna acrobàtics
dins d'un altre món afectuós.
La tristesa ja no hi és
i el nostre cos, sobtadament,
es torna ingràvid, es fa absent
i esdevé la constància del mapa d'un bes.

Grapats de llunes blanques

Grapats de llunes blanques
al teclat.
Llunes-lletres que acompanyen la nit,
amb so hipnòtic,
per foragitar els monstres.
I, sobtadament, una arna
que voleteja intrèpida dins del contorn
blanc i lluminós,
per a distreure'ns de la por
i la tristesa.

després de llegir novesflors

Grapats de lluna blanca

Milton Avery

Amb ales de paraules potser et protegies
quan la vesprada entrava als camins de la nit
i l'única finestra era la lluna blanca.
A mans plenes, amb força
la premies, la lluna
llançaves a la nit grapats
grapats de lluna
grapats de lluna blanca.
Com si la nit
el dia
l'enyor
la mar
el cel
et fossen favorables.

Aquesta nit

No s'acaba mai
aquesta nit encetada;
perdura en el temps,
esdevé una glopada,
esdevé llum i alè,
esdevé eix transversal
a ma vida esquinçada...

I si un dia una albada
incipient ens sacseja,
volarem, o serem
inerme fluït de la nostra esfera.

Segell

Pels camins de l'enyor

de la nit encetada

defineixo estupor. 

Ets la pell sota la pell,

i encara te'n demano el segell.

Pels camins de matinada

Pels camins  de la  nit, venies
lleuger,  d'un vol,
amb  ales  de paraules.
Travessaves  llunes i cels
escampant  la tendresa
damunt  de l'aigua.

Pels camins de matinada
tenies el somriure als llavis
i manyagues  a la pell.

Pels camins de matinada
encara veig  les  petjades.

Pels camins de la nit

Pels camins de la nit,
em llegies
la mirada  negra, intensa i malalta
dels infants
de la South Àfrica,
mentre el teus,
d'un blau intens,
s'enterbolïen impotents.
Estilets al cor
que sempre duràs
com una fiblada inesborrable.
Dolços somriures teus
que s'hi van quedar
i d'altres que romanen instal·lats
en la teva ànima.

seguint la zel
(i per la Beatricce)

la mirada del temps

                                                                                       il·lustració de C.J. Tañedo                

Segueixo el teu pas pels camins de la tarda

perquè seguint-los em sento un xic conhortat       

del brogit de les hores monstruoses que ens devoren

insaciables de vides que fugen del laberint dels dies.

segueixo el teu pas pels camins de la tarda,

segueixo el teu pas pels camins de la nit

a través del vellut ensagnat de la mirada del temps

que m'embolca i m'abraça amb el seu negre vestit. 

                                 

els camins de la tarda

Floreixen paraigües pels camins de la tarda

i es desdibuixen les formes

darrera el tel dels meus ulls humits

plou,  plouen llàgrimes,

tracen senders en la pell ja cansada

cansada de veure misèria i tristor

pels camins de les tardes

i pena, abandó, i plouen les llàgrimes

segueixen els solcs, com camins de la tarda

però encara tinc una flor per regalar i regalar-me

que dibuixa un somriure, però aquest neix a l’alba

i segueixo el teu pas pels camins de la tarda...

(zel, seguint Glòria)

VENT...

El vent arranca

seques fulles del arbre.

Gotes de pluja.

Pels camins de la tarda

                                    floreixen els paraigües. 



Seguint la Galionar 

Més enllà de la finestra...

Més enllà dels vidres bufa el vent,

i una pluja persistent fa brillar els carrers amb llums de nacre.

Solitud. Els arbres de la plaça es desvesteixen;

sacsegen els seus braços, esgotats de repetir

la mateixa extremitud una, deu, cent mil vegades...

No resten més fulles per caure

en les branques que perviuen any rere any,

i que semblen, malgrat tot, tan i tan fràgils... 

 

Remolins de coure en el terra humit

i la dansa del fred escolant-s’hi, burlesca...
 

Més enllà dels vidres, sento el vent.

No, no em queden més fulles per caure.

L’huracà de la teva presència a prop meu

va acabar d’endur-se les darreres que quedaven,

i em resten les branques, nues, joguines a l’atzar.

Dansen records de somnis incerts –fal·làcia o certesa...?

Garbells de mots caducats, com les fulles a terra,

paraules llunyanes que van germinar a dins meu.

 

Va renéixer i va morir, la vida, i ara què en resta?

Et sé lluny i acompanyat, en algun indret remot,

contemplant amb nous amants altres pluges, altres tardes,

des d’algun racó de món, del teu món ja lluny del meu.

Potser, immers en mil projectes, taciturn, inescrutable,

o potser exultant per uns èxits brillants, un cop més,

qui sap si contemplant jardins, palaus o runes gregues,

iniciant l’enèsima reflexió sobre qui ets,

cercant un déu que tingui algun sentit, potser autoinculpant-te

de l’excés de vanitat que et visita de manera intermitent,

tot iniciant un acte de contrició tan fals

que no et creus ni tu mateix...

 

Ja ho sé que ja no hi ets, que no vull encabir-te en els meus somnis,

que molt lluny queda la mar i la llum de les estrelles...

mes... enllà dels vidres bufa el vent,

i la pluja em porta el cant del teu record amb sons de vespre.  

 

Galionar, seguint Cantireta amb la paraula “desvesteixen”.

ANTAVIANA

Aquests mots, que ara 

em desvesteixen

al besllum, 

volen nuar-me a tu.

No m'hi resistiré. Però caldrà

tornar a llegir entre línies,

i entre dermis especiada

i cartílag olorós, embolicar-t'hi.

Ser regal, com antaviana.

Corren i criden

Corren i criden
per la boca els mots,
surten com pàmpols
rogencs de tardor...

Surten a l'aire
fets vibracions,
busquen oïdes
cau d'escalfor
que acullin les veus
tenyides d'enyor.


Un dia seran lletra
de noves cançons
o versos els mots
a llibres voladors.

Corren i criden...

LA CAMPANA PETITA...

La campana petita,

el xing, xeng

parla amb típles gorgotetjos.

Emmarca sa melodia

en el compàs pesat

de less velles feixugues.

...............

Els menuts corren i criden

i l'avi, bastó en ma, pensa, 

assegut, mirant-los,

en quan era lliure de cames

com l'ocellada,,,

Ara, ja no crida, sols escolta

el brugit de les banderes que volen.

CAMPANES AL VOL

                                                                         

                 Campanes al vol

                 Silenci ,

                 El sanglot d'un plor.

                 memorial d'una vida mitificada

               

seguin Glòria

JA NO RESTEN MOTS...

Com una gran taca

es vessa el silenci

sobre el full en blanc

de la tarda.

A tu no et resten mots

jo no tinc paraules.

                      Dins l'aire suspeses

                      solitud i menyspreu

                      juguen a les cartes.

                      No és un joc renyit

                      totes dues guanyen.

Només parla el foc

que ho devora tot

amb llengua escarlata.

I el rellotge,

que tocant a morts,

fa set campanades

                              Glòria

Seguint l'enyor pels mots, de la Carme.

Recordes?

Enyoro aquell vol,
recordes?
aquell vol dels mots alats,
dels mots en llibertat
que ens regalàvem sempre.

 Ara són presoners
entre reixes de dubtes
i cadenats de prudència i mesura.

Enyoro aquella vibració
recordes?
dels mots sintonitzats
que sense saber com
fabricaven camins.

 Enyoro els mots de la il·lusió,
els recordes? ...

El sol i el cel
deixondeixen els mots amorosits
i en bufen la pols del temps.
Alliberats, eixorden amb crits
i posen noms al món
i el món, llavors, desperta
en l'horitzó dels horitzons
i en la teranyina de camins
busca la incertesa del futur.

mots al vent

Traiem la pols de l’armari

dels vells mots

que no són morts, només dormen...

posem-nos el vestit de mudar,

fem nostre el ritual de l’antigor

resposta al repic de campanes

és diumenge

agafem-nos de bracet?

Airegem les paraules eternes

el passeig de les proclames

l’onejar dels desigs

el vol dels mots lliures...

i que el vent els escampi

mentre els vells s’ho miren

asseguts al banc de sempre

el sol i el cel de testimonis

(zel, seguint Fanal Blau)

Reguem-la amb vi

Reguem-la amb vi,
la paraula.
Empolainem dues copes de raïm,
mel de tardor.
Abillem-nos pel poema.
Ni que només fem
un petit tast de mots vells
o novells per estrenar.

seguint novesflors

La deu de la paraula

Monet

Ets deu de la paraula per a la boca
que cerca la mel fresca, inexistent.
Només el mot
només el mot potent la fa fluir
i la fa dolça, l'aigua
i refresca la mel
i tot és vell i tot és nou alhora.
Veus?
El paper era erm a la vesprada
si el regava la deu naixien flors.

Nou més U

Fes.
En cada còrrec d'aigua
un nou mot.
I en cada mot
la mel que hi naix.

Ets nou més u.
Ets deu.

Fluir

Abans de rendir-me
correria el món:
 els gorgs i torrents,
els rius i rieres
per trobar la llera
on arrela el desig.

 Onejar de llum
d'inquieta harmonia.

Tot just el fluir
d'una transparència.

Cap somni és balder

Cap somni és balder 
si hi posem zel.
Prou que ho saps.

A la llera del riu
s'alcen decidides
les veus del desig.

Fimbreig de llum.

seguint la zel

Tinc un desig secret amagat entre coixins

hi he brodat amb força traça
entre silencis volguts, somnis prohibits,
desitjats, i somnis d’amors perduts

Prou que voldria estirar-los, fer-los ferms...
tanmateix, aquells que jo triaria són com fum...
duts a la llum del dia no perduren,
s’esvaeixen, impossibles,
com un plançó en un erm, no creixen



        (Zel, seguint Carme)

Randes de llençols

Faré  puntes  de  coixí

amb els rebrecs dels llençols

d'aquest llit,  ara  buit,

que amaga infinites solituds.

Espolsaré els  clots 

que han deixat els silencis

i  hi dibuixaré les  lletres.

L'alfabet sencer

per poder triar.

L'essència de la pluja
amara l'enyor de la llum
i plora grisos matisats
que el baf dels vidres amaga.
Al darrera, la infinita solitud
dels llençols rebregats
i el eco dels carrers deserts,
abandonats.

L'essència de la pluja

Desvestiré la pena de tot bagatge absurd
menudeses diverses girant entorn del jo
com si tot l'univers fos només una vida
i em quedarà ben nua
la pena tota nua
per retrobar l'essència de la pluja i el plor.



(Tot seguint Cantireta)

Aquell dia

Aquell dia vaig trobar
poetes de molta alçada
que anaven desgranant
reflexions curosament emocionades
amb mots estampats a la pantalla.

Cap paraula innecessària
a tanta subtil saviesa poemada
que s'incorporava serenament
a un tren inquiet mogut
per la immediatesa estructurada....

L'AMISTAT... acrílic

Aquell dia la papallona

va trobar el coixì estimat

I en lloc de fiblar-hi,

hi emmudí la seva carícia...

Tenia un tresor davant.

L'AMISTAT.

Anton, amic...

Com un coixinet d’agulles

farcit de tresors punxants

així el meu cor va fent via

enmig de records sagnants

que de la sang en surt vida

i amor de cada ferida...

Som viatgers cavalcant

que amb delit cerquem sortida

d’aquest present angoixant...

La pena serà l’abric

l’univers la nostra via

i tu sempre al costat, amic...

(seguint Glòria, per l'Anton)

enteniment

Deixa el baf.
Retorna'm el cos.
Sargeix la paraula.

Si queda enyor,
que sigui per a les engrunes.
O per a les cesures
del vers ja pronunciat.

Desvesteixo la pena
a ca la modista.

ENYOR

               
                           Entre les flors de cotó

d'un paisatge arborescent

amago, com un tresor,

un dolor que encara és meu.

Amago un cor esberlat

com la magrana madura

i el pensament crivellat,

com un coixinet d'agulles.

Gelosa,

guardo el meu neguit

dins d'un llibre de poemes.

Em fa por

que si l'arrenco d'aquí

no em quedi res. Ni la pena



Glòria

seguint a Galionar

            

Finestres a l'univers

Finestres a l'univers,

finestres d'una biblioteca immensa

que abruptes incògnites dirimeix...

Obrim els cortinatges,

que entri el sol del esdevenir

i que cada bri de pols que balla 

al cor de cada raig

ens transporti al paradís!

seguint Zel

Altair

Sé que poc puc esperar-ne

d’aquest món, obscur i cruel

i malgrat tot sempre esguardo

-ulls ben badats-, el cel...

Bado els ulls, els esbatano,

finestres a l’univers

el meu cor i l’esperança

em guarden l’esperit despert

que sé que ha d’arribar el dia

que puguem dir –fora! via!-

i encetem sense recança

un camí de llum, amb pas ferm.

Miro el cel, tants ulls amics,
veig els de l'àguila blanca
m'enlluerna Altair...

(Zel, seguint Galionar)

Cant d'enyorança

Voldria saber compondre’t

el més bonic cant del món

que, mot a mot, fos la baula

que m’enllacés al teu cor,

i forgés entre els teus somnis

joia eterna, mon amor.

 

Perduts en la nit, els greuges,

transmutats en pols d’estels,

seran perseides fugaces,

llàgrimes de Sant Llorenç.

 

Un estol de mil carícies

volaran pels teus cabells;

s’hi estaran fins a trenc d’alba

perquè tinguis sons molt bells.

 

Ni el mar, que s’abriva amb fúria

ni el vent, que entre valls es perd

no en saben prou, de contar-te

ma tristesa i mon anhel.

 

Sé que poc cal esperar-ne

d’aquest món, obscur i cruel;

mes, si no puc retrobar-te

morir prest, que serà bell…!    
 

Galionar, seguint Joan Guasch i Fanal Blau

A un estel gegant

A un estel gegant
li ha caigut un terròs de sal esmicolat,
que vol escriure't.
Amb la humitat de la nit,
regalima enyor,
i sua llàgrimes.
Mentretant, la lluna -burleta- li pica l'ullet.