Deixa el baf.
Retorna'm el cos.
Sargeix la paraula.
Si queda enyor,
que sigui per a les engrunes.
O per a les cesures
del vers ja pronunciat.
Desvesteixo la pena
a ca la modista.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Uix, Cantireta, t'he trepitjat sense voler...
ResponEliminaVaja, però ja em perdones, els comentaris de l'Anton a cada poemet m'han fet dir-li això...
És que l'anton esgarrapa versos d'on et pensaves que hi tenies cadenats, és molt original i evocador.
ResponEliminaPetons!
Parleu, parleu,
ResponEliminano quedeu mudes
el tresor de nostres pits
es abocar com infants
tot el noble sentir
que ens colpeja molt endins
i ens fa bullir la sang.
Parleu, parleu,
no quedeu mudes,
escrit i veu nostre clam.
............... Anton.
M'agrada molt, sobretot els dos darrers versos.
ResponEliminaGenial això de desvestir la pena.
ResponEliminaJa em diràs aquesta modista que desvesteix penes, cantireta. :D
ResponEliminaPreciós, tot!
De passada, deixa'm l'adreça a mi també...
ResponEliminaSi totes les penes les desvestim a ca la modista, aviat no hi haurà lloc...
ResponElimina