dimecres, 17 de juny del 2015

Bocins
















Fa tant de temps
que tenim l'ànima a bocins
que ja ni ens recordem
de quan, tant ella com nosaltres,
teníem la bellesa de la integritat.

S'han vesat les llàgrimes suficients
per atrapar-nos en aquell almívar de sal
enganxós, perseverant i estàtic.

Ara, encara, apedaçada, 
l'ànima arracona
ventades i temporals 
i creix amb les seves cicatrius i esquerdes.

I busca arreu, pels camps, pels cims, per les valls,
les fites que li assenyalen el camí dels somriures.


L'ànima a bocins


En la petjada blanca, sobre la pell, de la sal del mar que ens acull,
orfes com ens sentim, buscant consol en un anar i venir que no consola,
es va apagant la llum d'un cel que fa temps que fosqueja.

Pertorba el neguit d'un instint d'aprenents, quan ja som vells en anys i experiències.
Rebufa un vent que ens baixa boires.

I en un intent fallit de manllevar a l'oblit tan sols l'esbós d'aquell poder-ho tot,
de quan érem joves, temeraris i insolents, desafiant al temps que avui, de lluny, ens mira perdedors;
inevitablement ens fem humils, guardant, als plecs de l'ànima, l'ànima a bocins.

DE LES TEVES ENGRUNES...











De les teves engrunes...,
el pa de vida, el retorn del camí,
del teu record aniran florint
flors, el camí no tindrà  
només pedres...

El teu record al bany maria
serà el caliu pel fred interior,
tot es vestirà d’hivern,
la carícia com una petxina
sense mar, el silenci
cantarà el teu nom
als meus llavis...

La ferida es farà cicatriu
i em recitarà el teu poema,
tot és flama amb caducitat...,

el mussol de la nit em mira
sense dir res, els estels passen
de llarg, només la Lluna em
trempa a la seva fornal...

El teu almívar de sal
m’ha quedat a la pell...
   onatge

Almívar de sal



Almívar de sal

Avui descloc la ferida
i la miro, ben oberta.
Només et retrobo
en aquest mirall
que diu el somrís
carallot de qui somia.

Faig panadons de mel,
bresca curulla de sol,
sopa encisera de llum,
cargols bruns de mi.

No em saps l'ànsia,
i si la sabessis, passa.
Aliteracions del nom,
poso comes a les valls
i repunts als cotons.

Almívar de sal,
i del punt amarg
on el nosaltres
també duu sal. 
Avui, a més
s'ha fet llast.

Té,
les engrunes 
del pa àzim
em cauen del plat.

dimarts, 16 de juny del 2015

A LA TAULA PARADA

A la taula parada,
hi deixo el rellotge dels records.
M'hi he gronxat
en un rabeig simfònic compartit.
Conscient que no puc fugir-ne.
Ja saps,
alats, sentiments s'hi escolen.
Dic prou i reprenc,
 nua i lleugera,
el camí.
Amarada,
això sí,
d'un caliu espigat que ja fruita.
                     ( Permeteu-me que ho dediqui a la Carme i a l'Anton)

dilluns, 15 de juny del 2015

PÈTALS D'ABRIL...












En la nuesa de viure
hi ha la primavera del teu caliu…
Estimar no té sinònim.
Tinc fred de Tu…
Almívar de sal, coralls profunds,
flames que no fan cendres.

Sé com sóc però no estic
segur de saber qui sóc…

Paro taula, un plat per
l’absència, pa de sentiments,
en copa de cristall aigua de lluna,
un canelobre amb versos
en flama, pètals d’abril...

onatge

La nuesa de viure


Potser el temps, potser la voluntat de ser,
finalment han aconseguit deixar enrere
tempestuoses tristeses, esllavissaments 
i esvorancs que et malmenaven la vida
La claror perseverant que portes dins
no ha claudicat en l'intent
atàvic o infantil de poder viure
en el despullament dels sentiments.
Mires cor endins i veus com 
el teu horitzó de sempre t'espera.
Ets tu mateix, i ningú més
que tu, sap com vols estimar.
Vols prendre el risc, de nou,
i instal·lar-te en la nuesa de viure.



No fugir mai més



Decideixes no fugir mai més de la nuesa de viure,
gargoteges papers i els escampes a places buides
a les nits on llunes de sang i de color de mel
han esbandit del teu món la idea del sol pur
que cremava sense treva als teus dies d'infantesa.
Encara sents, tanmateix, la melodia remota del cor
i el batec que manxava la sang i les imatges
per un cos que encara no havia trobat el seu límit.
Després va venir el temps de recollir-te, covard,
estret en uns marges de pedres curosament polides,
a viaranys que generacions de dolor havien llaurat
com les venes d'una mà que s'ha avesat al tedi.
Ara mires al darrera: terra massa àrida per florir
en els somnis vells que nits ermes han desgastat.
Obres, doncs, un balcó sobre el mar que remoreja
com un incessant cor de veus apagades i sorrudes:
crida l'onatge, crida el vent,
                                                 crides tu en silenci.
Les llàgrimes que vas vessar són un riu que es revolta
i vol ser vida
                     i vol lluitar a cor descobert
i sense brida,
                     nu com un infant que neix.

ARA i AQUÍ...














Ni que sigui en silenci
la teva pluja em fertilitza,
la brisa em deixa el teu
nom als llavis, com una havanera...,
amb rems de silenci vaig
mar endins, endins de Tu,
els records són primavera
i tardor, i l’absència de
l’ara i aquí...

onatge

Entre silencis


M'ofereixes silenci 
sembrant angoixa
oblidant que el dubte
embriaga el meu seny

Els silencis fan mal 
amaguen pors, tanquen veritats
que espanten fantasmes
de no poder i estimar

Els meus silencis et gronxen
t'acaronen els somnis 
allunyant de tu 
les meves pors

En els silencis et bresso
et reinvento, et penso
et desitjo, et somio 

i després ... el no-res

diumenge, 14 de juny del 2015

M'arriba l'eco del teu silenci



M'arriba l'eco del teu silenci.
Les busques dicten -tic tac-
nits de lluna,
en l'esfera del temps.

M'arriba l'eco del teu silenci.
També de dia, amb sol,
passades les deu del matí, fins i tot abans,
fins i tot, més tard...ja de migdia.
A la tarda, al capvespre.
Si nuvola, plou, fa calitja, o pedrega.
En l'esfera del temps, però,
el teu silenci parla,
i reverbera flors que duc posades al canell
per escoltar-te el cor.
Ni que sigui en silenci.

dissabte, 13 de juny del 2015

ELS RECORDS...













(intentant seguir la Carme)

“Escampa’m”
Els records, l’absència,
estic a l’òrbita
de la teva lluna...,
m’arriba l’eco del
teu silenci, el record
de la carícia que em
vesteix la nuesa de viure.

M’has llaurat i m’has sembrat,
en la solitud, la flor del teu somriure,
sóc el dictat profund...

onatge

VOLDRIA



Voldria pintar una aquarel·la
(les mans, ja saps de qui són):
Amb els peus nus,
lleugera arribo a l'aplec del llac.
Narcís s'emmiralla en l'aigua,
adés en el cristal·lí dels teus ulls.
Content de trobar-se entre nimfes alades,
cortesanes d'incògnit i
escriptores de ploma fàcil,
es beu el món,
que hi ha amagat a la cantireta.
Caçadors furtius i
"mirons empedreïts" s'ho miren
descol·locats.
Helena- Jane amb pallola i tot,
vol fer-ne un llibre.
Sa lluna fa un salt sobre l'estany de lletres i
funàmbula llisca per un fil d'argent.
Dits delerosos i tendres
ressegueixen llàgrimes seques
per l'escletxa del vestit.
Papallones que es confonen
en poms estampats amb tendresa o passió
(només ho saps tu).
Galtes de gallaret que ens diuen:
Jo també tinc un tinter al cor.
(bum bum, bum bum).
Hi ha un bufallums al mig del prat.
Cada angelet porta un missatge escrit.
Paraules de pau i d'amor.
Llavis amorosos i d'alè llarg i subtil
-diuen:
-T'escampo.


ESCAMPAREM LA PALLA... aquarel·la


Escamparem la palla,
ventejarem el gra,
netejarem de grapissos
i al paller
instal·larem el jaç...
En nostra cabana 
viurem el cel blau...
ANTON.-T.E.-13-6-15

divendres, 12 de juny del 2015

Escampa'm

Escampa'm,
tanta plenitud de tu,
i ser només univers.
Evaporar-me
núvol o cotó fluix.

Escampa'm
fins on no ser
sigui possible.

Escampa'm i espera'm...




HORITZÓ DE SELFIES



a cops de venes tibades

curulles de sang i de mots

(se'm vessen per les costures
d'aquesta brusa sense roba)

( t'he fet responsable
hàbil
demiürg
del llavi
que te'n parla)

(i un horitzó 
"en mos desigs complir "
de selfies)

(i et batego
als polsos,
pren-te'ls)

ESCAMPA'M



Tot el que el meu cor demana

Tot el que el meu cor demana
batec rere batec manxant sang
com qui manxa tinta

Mullant la ploma al cor com va dir
aquell que guardava fusta al moll
o agafant amb els dits  el glaç que
de vegades crema la sang ,tres voltes rebel
com la Marçal ....tocant l'acordió
nocturn com en Salvat ....

Tot el que el meu cor demana
tic tac rere tic tac manxant temps
com qui manxa tinta

Xamans,  ell i ella,  màgics
cors que es van escriure
a cops de venes tibades
curulles de sang i de mots

Emoció i expressió

Bust de Jane Austen


És tot el que el meu cor demana,
ser com l’Elisabeth-Jane Austen.
La menys buida, la més gran,
la que més parla de l’amor
i la que menys el viu.
Només l’absolució postergatòria
d’un altre solteró, Kafka.
Aquesta escriptora sempre ha estat
alta literatura per alguna raó.


Quietud




Desfullo els raïms
del temps.
Flaqueixo a l'abraçada
de rosada sobre l'herba.
Ardor inextingible
acoloreix les galtes;
perfuma el vent,
negadívol de bellesa.
L’endevino suau,
tremolós al meu ventre,
teixit de silencis.


Baules de tendresa





Baules m'encadenen:
    Una és la passió, 
un altre el desig,
l'altra la dolcesa.

Quan l'amor és dolç,
dolça és la cadena.
El meu cor demana
  pessics de tendresa!



Seguint la Montse

dijous, 11 de juny del 2015

TORNADA


Una dona solitària,
camí de casa
somnis la porten
i l'acaronen,
com pessics de tendresa
que l'enlairen,
és tot el que el seu cor demana.

LLIBRET D'AMOR



Una dama
amb camèlia roja al pit
volta pel prat.
Camins la porten
a esfullar margarides:
T'estim, no t'estim.
Una ària, a ciutat,
en noves veus de poeta,
Armand enamorat,
parla.
Somnis de l'ànima,
"en mos desigs complir ".
La poesia dels sentits
en la flor més efímera.
Marguerite,
Violetta,
Laura adorable,
                            Maria rossinyol

OBRE MA EL LLIBRE... aquarel·la


Obre ma el llibre...
Que escalfi les paraules,
dins, entre les tapes
i que les pàgines amorosides
es transformin en carícies
i transmetin al segle
l’amor i la pau
del que estan impreses
i el riu tant necessita...
Obre ma el llibre...
Que no quedi per sempre inservible...

ANTON.- T.E.-11-6-15

dimecres, 10 de juny del 2015

Mans






La mà que acull, què parla
què nega, què s'aparta 
que t'estreny i que et rebutja
que et toca i et reclama
La mà oberta que exposa 
tot el que el cor demana

Dels dits



Fer de la flor

una mà oberta.

Fer pistils

dels dits 

en la pell.

Fer l'aroma

en el verd

que s'hi intueix.

Iris. 


(Segueixo la M. Roser a la manera de la cantireta. El teu poema és molt bonic! )

dimarts, 9 de juny del 2015

La margarida,

SOMNIS DE LES FLORS

La margarida, 
m'estima no m'estima...
La violeta, 
un flascó d'essència...
El narcís,
un llac per mirall...
El clavell, 
uns ulls negres...
L'orquídia, 
el primer ball...
El nenúfar, 
la verdor de l'estany...
La rosella,
blauets per companys...
El lliri, 
una mà innocent...
La gardènia, 
música de  bolero...
La ginesta, 
un raig de sol...
La rosa, 
l'estimat a qui regalar-se.

I la camèlia, amb què deu somniar?
En ser una dama, sota una pamela!

M. Roser Algué Vendrells ( Seguint els somnis de tothom...)

Brodaré






Brodaré cada paraula d'amor perquè t'arribi,
emmarcant cada silenci amb la bellesa dels mots.
L'amor serà com la roba més suau i més fina
embellida amb brodats i amb puntes de coixí.
Si t'explico històries, totes porten dins un t'estimo,
quan t'escric un poema, a cada vers hi ha el desig.

Com Kundera



L'amor sense paraules,
un amor que no podrà ser mai
si no el brodes.
Les històries sense amor,
aquell sentiment
que no és llegit
com pertoca.

L'intèrpret no pot resistir
la veu del poeta,
el poeta no resisteix
aquell intèrpret
captivat per ell.

De l'amor sense paraules

De l'amor sense paraules, què en sabem!
Somnis dins de butxaques esparracades,
fils tibants entre cadires a banda i banda
d'una taula mal parada amb ganivets.
Somnis que has recreat en històries dites
amb la mirada extraviada al teu espill.

Alícia sense pressa, del barret treus conills
de colors esvaïts, fredes mirades pàl·lides.
De les històries sense amor, plego al teu lllit
un rastre com de llàgrimes seques, escalf
que es dissipa en la broma grisa dels matins
                    d' on han fugit tots els teus sols.

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons