Desfullo els
raïms
del temps.
Flaqueixo a
l'abraçada
de rosada sobre
l'herba.
Ardor
inextingible
acoloreix les
galtes;
perfuma el
vent,
negadívol de
bellesa.
L’endevino
suau,
tremolós al meu
ventre,
teixit de
silencis.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Desfullar el raïm del temps, és una imatge molt bonica per recordar. Tantes records se'ns acumulen amb els anys, que a vegades no tenim ni temps de gaudir-los tots.
ResponEliminaGaudim els records que ens arribin. Segur que són els de les millors vivències.
Eliminateixit de silencis clamorosos... brancall esvelt que sura callat, esperant el retorn del vent que s'emportà la paraula... anton.
ResponEliminaLes paraules campen pertot arreu. Esperem les que encara no s'ha dit, a veure què ens porten.
EliminaUn vent suau, una brisa de tendresa
ResponEliminaDes del principi del temps, i més enllà.
EliminaEmbriagada de passió,
ResponEliminadesfullo raïms del temps,
regalim de records.
Gràcies per acompanyar-me, Montse! :-)
EliminaDesig.
ResponEliminaBellíssim, Pilar, un poema molt suggerent.
ResponEliminaM'agrada la paraula "negadívol", no la coneixia.
Una quietud ben vestida.
ResponEliminaDelicat poema, nina.