tanta plenitud de tu,
i ser només univers.
Evaporar-me
núvol o cotó fluix.
Escampa'm
fins on no ser
sigui possible.
Escampa'm i espera'm...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
WOW!!
ResponElimina:-))
:-) Petonassos!
EliminaEscampada fins l'infinit on algú t'esperi...
ResponEliminaBen bé així!
EliminaCom una brisa fresca
ResponEliminaque ens porta l'esperança.
:)
Gràcies, Xavi!
EliminaMeravellós poema escampat a l´espai.
ResponEliminaSalutacions desde Valencia, Montserrat
Salutacions cap a València, Montserrat!!! Moltes gràcies!!!
EliminaCarme
Nirvana.
ResponEliminaNi que sigui un bocinet... ;)
EliminaEscampa'm com un big bang per ser una estrella a la teva constel·lació.
ResponEliminaAra faré de cantireta... WOW!!!
EliminaM'agrada aquesta plenitud!
ResponEliminaPer breu que sigui l'instant de plenitud... es infinita.
EliminaSom espera i sembrat,
ResponEliminanúvols de pluja sense tempesta,
pètals de primavera que
ens floreixen a la pell,
el gemec de vida ens
canta a l'ànima...
onatge
Gràcies per venir, onatge!!!
EliminaEts autor d'aquest blog, si vols pots posar el poema en un post, ja ho saps...
Escolto l'ànima com canta
el plor i l'esclat de la vida.
Estrip de sol entre núvols
allunya la tempesta.
A la pell, sempre és primavera.
Carme, sempre em superes.
ResponElimina:-)
Qui pogués evaporar-se nigul o cotó! :)
ResponElimina