(intentant seguir la Carme)
“Escampa’m”
Els
records, l’absència,
estic
a l’òrbita
de
la teva lluna...,
m’arriba
l’eco del
teu
silenci, el record
de
la carícia que em
vesteix
la nuesa de viure.
M’has
llaurat i m’has sembrat,
en
la solitud, la flor del teu somriure,
sóc
el dictat profund...
onatge
S'escolta el silenci dels solcs.
ResponEliminaLa terra es torna fèrtil si s'hi aboquen somriures.
Hola Xavier!
EliminaSense somriure no hi ha viure...
Gràcies!
Salut!
onatge
Els somriures adoben la terra i més si les llavors són profundes.
ResponEliminaHola Teresa!
EliminaSense profunditat tot seria superficial...
Gràcies.
Salut!
onatge
Hi ha records que acompanyen molt i absències que mai no són absències del tot.
ResponEliminaFem florir els somriures, en tot moment, onatge!
Hola Carme!
EliminaHi ha absències que són presència...
Gràcies.
Salut!
onatge
encantada de retrobar-te, onatge!
ResponEliminaet segueixo!
El teu fanal sempre és llum blava al meu far...
Eliminaonatge
Dins la mateixa òrbita, els silencis són somriures.
ResponEliminaSilencis i somriures... embasten els sentiments...
Eliminaonatge
És un silenci molt profund aquest que és capaç d'enviar l'eco i si és en forma de carícia...
ResponElimina