La
mà que acull, què parla
què
nega, què s'aparta
que
t'estreny i que et rebutja
que
et toca i et reclama
La
mà oberta que exposa
tot
el que el cor demana
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Una mà oberta pot ser tan important com una paraula...
ResponEliminaUna mà amb sentiment.
EliminaUna mà oberta que estira la corda fins que cauen els altres
ResponEliminauna mà que s'enllaça amb altres per ballar una sardana,
una mà que amb milers de mans uneix tot un país
de nord a sud i del més vell al més petit
fa que sigui gran i no el puguin destruir.
Quina força més maca que té la teva mà! :)
EliminaGràssis, Joan.
Vull que m'aculli aquesta mà oberta i que m'estrenyi ben fort...
ResponEliminaAquí en tens dues! :)
EliminaHi ha mans que parlen, potser les havíem oblidat.
ResponEliminaQui xerra amb el cor, xerra amb les mans. :)
Eliminamans que diuen el que l veu no pot conquerir...Bressolen els dits entre el be i el mal...la distància els apropa... què diran avui que parlen... anton.
ResponEliminaAvui? ... Tot el que el cor demana.
EliminaUna mà oberta quan se'n té necessitat, és un dels millors regals que una persona li pot fer a una altra.
ResponEliminaEl teu poema, a més de bonic, és exemplar.
Penso també com tu, és el millor regal.
EliminaGràssis, Xavier.
Un poema preciós. Segueixo la veu del cor.
ResponEliminaDes del cor és com millor arriba. :)
EliminaM'arrecero en les mans i en la seda del cor que les ha dibuixades obertes, plenes d'amor.
ResponEliminaMans obertes que donin tot l'amor que omple el cor.
EliminaCompartir-ho és tan fàcil com enllaçar-les amb les teves.
:)