NANSA'M

                                                                

Embasto la meva sina

a la pell dels dits.

Et feriré de bellesa

en nàixer el dia.

Nansa'm i em beuràs. 

  [seguint deomises] 

Dèria llépola (de deomises)

[seguint l'Helena Bonals]

Una matinada clandestina
Per obrir camins de contraban
A la flonjor de la teva sina,
On em neix aquesta fam d'amant.

I dic paraules que esdevindran
Fets, i el combat que no s'endevina
Remou les entranyes en un cant
Perfumat de flor de tarongina.

Uns llavis que reclamen el flam,
Encara que es posi en risc la vida,
I sols porta al cingle aquest reclam.

Del laberint travesso l'eixida,
Sabent que es lliga a la carn l'aram
Del gust de la teva boca humida.

d.

Encaminats

Somniar,
travessant el mar.
S'albira l'illa.

Sense bot salvavides,
som immortals.

[seguint la Carme]

Pólvora (de deomises)

[seguint la Carme Rosanas]       Record de bells oasis, On la set ha esdevingut Penyora per desitjar-te Els llavis constantment.   Vànova de tu impregnada, I els meus porus et són respir I la fugida sols és nostra, Ensems, vida a cremadent.   Llavis sembrats de pólvora Engendren l'espurna, i el foc Revifa en cada paraula.   I cal lligar les propícies Hores que el destí ens ofereix: Vessar-me dins teu és reviure.

d.

Penyora

Somiar,
travessant el desert.
Record  de bells oasis.

Un arbre  solitari
goig i penyora.

Es revolta el silenci

Es revolta el silenci
quan s'alia amb l'alerta.
És llavors l'eixam de les veus,
és l'immens forat negre
que s'expandeix dintre teu.

És la gàbia dels mots,
és el cau de les lletres
-filament incandescent-
és somriure, és ganyota,
és història caduca
que reneix vora teu si la dius,
és pedra que tires amb força al llac,
onades concèntriques trencant el mirall...

És definir l'entrellat,
és generar mil preguntes,
és deixar-se portar
pel cel quan hi ha estels,
és somniar caminant pel desert.

SILENCI

Enfilat dalt del cim
amb el cel rogent
badalla la tarda
i el silenci m'abraça.
Allà a l'horitzó
amb la llum canviant
desperta la ciutat
i el silenci es revolta.

Intempèrie (de deomises)

[seguint la nostra amfitriona]

Sigues absència
Per tastar la intempèrie:
Queda el silenci
I el desig a l'albada,
Si en despertar no et trobo.

d.

Ombres

Sobren abrics
manquen llençols
i no hi ha temps.

Endreçat  el desig
com peces de puzzle,
ja no el direm.

El doll de la veritat,
que abans  fluïa,
no el sé trobar

Em queda  el silenci,
i sé que a tu t'agrada.

I en un no res

I en un no res,
despenjarem abrics.
Suspesa d'un fil la bonança,
el llençol reclamarà la companyia
que li faci de coixí
en les nits llargues.
Els dies abreugen la llum
i la tarda ja fa ombres.


seguint, l'Elfreelang

Aplego vànoves

Aplego les vànoves i les plego
en la primavera d'hivern humida
de pluja que cau  damunt els somnis.
Damunt del coixí el cap reposo
l'anima adormida dorm no somia
desig suspès d'una teranyina .
De l'armari de tardor atardo
retardo i miro, la foscor del rellotge
prompte ens canviarà la llum....
tindrem més nits ...més curt el dia.

Cobdícia (de deomises)

[seguint la zel]

Un coixí de mirades per vetllar-te
Cada matinada, contra tota caiguda
Excepte la temptació d'apropar-te
De nou i fer parlar la nostra pell muda.

I, per a tu, estenc la vànova del desig
Pel camí que recorres, amb la malícia
De qui et coneix les febleses, i la cobdícia
De tenir-te per a mi, sense res enmig.

Una pausa perpètua per aturar el temps
En cada ocasió que et pugui sentir propera,
Quan només tinguem el bes i la carícia.

I, per a mi, demano els plaers més extrems,
La boca saborosa que endevina la boca goluda,
Aquesta tardor que, dins teu, esdevé primavera.

d.

coixí

Una llarga caiguda d’un cim inabastable

un coixí d’herba humida que assuaja aquest caure

enfilada altre cop als turons de les hores

bo i sabent que de nit sento el cap inestable

serradures menudes són el llast de les ànsies

i les hores s’esmunyen al rellotge de sorra

aferrada als coixins amb les dents esmolades

rosegant el delit de perviure i saber-te

proper, i somriure...

(Zel seguint les noies i Deo)

Serradures

Defenso les serradures
que m'ha deixat teu nom.
Amb  elles,
conglomerats de segons.
I  hores  escrostonades.
Reciclo encenalls
per  reconstruir de nou.
Vernís  de mots
per reconèixer els orígens.

(seguint la cantireta  i en deo)

Palíndroma demència (de deomises)

[seguint la cantireta]

El teu nom em recorda el cabal d'un riu
Ample, ampli, profund, i sóc sínia, séquia,
Camp per inundar amb l'aigua d'una set
Que només s'apaga en caure en la seva llera.

El teu nom és el tornaveu que es repeteix
Constantment, i sóc la mà que troba els palíndroms
Ocults en els porus del teu cos, l'esperit
Que travessa portes fins al teu llit de pètals.

El teu nom, que m'omple la boca de besos, és
La gota que desgasta la roca i obre noves vies
Per arribar al teu ventre quiet, maternal.

I el pronuncio per ser endut per corrent, l'origen
D'aquesta demència que m'ha portat el seny,
El nord, la fruïció pel gust dels teus llavis.

d.

MATÈRIES DE DESIG

Els turons són difícils, oi? 

Cal esbrinar com assetjar-los

per fer camí, i amb l'esforç,

coronar l'urc.

Però, com tot allò encimbellat,

un llamp o una caiguda d'ulls

els torna a la realitat...

I posen pedra als esculls.

Defenso serradures.

On vols que arribi, 

si sóc tèrmit del teu cor?

No sóc veloç, mal que m'hi enfili...

Seguint la Laura T. Marcel, amb els castells com a excusa

Ribelles

Al girar la corba del km.16

es divisa la silueta sempre encisadora

sobre el cim, avui envoltat de boires,

altres vegades parant el sol des de primera hora.

Ribelles, majestuosa,

coronada amb el castell

que vigila des de dalt

la plana que l'envolta respectuosa.

Quilòmetres amunt i quilòmetres avall

van passant els uns i els altres

prop del turó sec i pedregós i

quedant prendats del teu encant.

(Seguint deomises)

Quilòmetres [o Incendiària, piròmana](de deomises)

[seguint la fanal blau]

Quilòmetres recorreguts sota la pluja,
Viaranys del desig en carn viva s'esborren
Després d'un segle d'existència i els emboira
Aquesta paraula pronunciada pels teus llavis.

No hi ha res més pur que el tel als ulls quan
Em parles amb la dolcesa dels besos callats,
Quan el xàfec xopa menys que la teva pell,
Incendiària i piròmana en el més lleu frec.

Quilòmetres per dir-te amb carícies tendres
Que la vida és un instant que cal reconèixer,
La llum, el temor, el silenci, la nit protectora.

No hi ha res més clar que l'esguard ple de fam
Pels ulls que l'estimen quan el dejú obre només
Les portes a la follia, a l'ofrena sincera del cos.

d.

Viatgem

Viatgem
per viaranys
amb uns horitzons,
tal vegada ennuvolats
i costeruts,
però curulls d'aigua esperançada.
Els xàfegs
deslliguen els núvols
i regalen abraçades.
La besada de la pluja,
neteja les boires.

I seguim viatjant.

seguint la Carme i ara que l'he llegit, després d'escriure, la Isabel.
Seguim viatjant per aquestes itineràncies.

Mirar lluny

Mirar lluny al mateix horitzó
per copsar el primer raig alhora
tot sentint la rima blanca de l'aurora,
mirar lluny al mateix horitzó
i que a cada moment la llum canviant
harmonitzi el compàs dels esguards.

Que les branques dels arbres propers
floreixin totes les primaveres,
us regalin fruites sanes cada l'estiu,
pintin d'or a la tardor ses fulles
i semblin canalobres de gel transparent a l'hivern.

Caminar plegats i mirar lluny al mateix horitzó.
Més enllà de les branques, de les flors, dels fruits,
dels colors, de l'oratge, més enllà dels dies i les nits,
més enllà, més enllà de les genuines avesades mirades...

Més-que-abraçades

Més-que-abraçades,  necessito, 
que els braços  nuats
ens diguin més que les paraules.
Que la  galta a la galta
ens faci perdre la por.
Cada gest un regal
cada pas un camí.
Necessito moltes més-que-abraçades:
que  vulguem mirar lluny 
al mateix  horitzó.


Una fotografia,  regal de la  Pilar
(seguint  la  Zel)

nuats

(imatge de la xarxa)

Més que abraçades, necessito,

-que de petiteses en tinc el cap curull-

entortilligar-me al teu coll, ferm el braç

però tendrament

nuant mà amb mà, sentint la teva galta

mentre el teu batec s’uneix al meu

en un cant  mut i lànguid,

dolçament...

Allò que ja és passat, enrera queda

reomplir el meu haver a la llibreta

dels passos perduts, no en vull record

només dels guanys, que cal encetar

complicitats còsmiques

serà el ball de festa d’un nou nord

sense la fredor de les mans toves

massa buides

(seguint molts fils)

MOMENTS

Entortolligats a l'espera

de celebrar el dia especial,

no veiem les petiteses escampades

com espill de llum natural.

Per les parets del tant li fa

La vida, s'hi arrapa amb força.
Em pregunto si esllavissar tendreses
és posar tendresa als llavis?
Una poderosa heura creix
té cor, cos i també canta:
" per les parets del tant li fa,
plouen somriures , ¿no valen més
les nostres vides que les vides
etèries de les cotitzacions?
tenim riquesa, comptem
les abraçades amb escreix!
superàvit d'afecte!
dèficit de mala llet!"
i per l'espiell veig llum
d'un  fanal d'espills blaus


( intent de seguir-vos Cantireta, Zel, Carme, Deo,  Fanal Blau)

DIU QUE TANT HI FA

De sang i vida

puja el color a segrestar-la

i ella, manyaga, diu que tant hi fa.

L'amara de roig encès

mentre els dies moren

en la certesa de la paret,

i de l'hivern, que la mata,

suaument, com amant sota la manta.

Aquesta heura té cor.

Et deixarà sospirar

fins a la propera abraçada.

Seguint la meva estimada Fanal ;)

La vida, s'hi arrapa.

Petites i efímeres alhora,
s'arrapen a la vida.
Mentre, s'entortolliguen, entre colors,
amb minúsculs tirabuixons.
Germanor tardoral.
A l'escorça,
malgrat les ombres,
espill de llum amiga.
La vida, s'hi arrapa.

(seguint la Carme, i la resta de companyonia tardoral)

L'espill de llum

(seguint  Zel  i els comentaris  filosòfics  de tots)

El teu respir  l'aire  ressuscita.
Obro comportes  i deixo  anar el doll.
Petiteses  escampades, menystingudes...
I la germanor  que les recull.
No crec en el gran valor de la vida.
Petita  i efímera  com tot.
Reflexionar  me'n canvia la mesura.
L'espill  de llum amic,  ens multiplica.

Renúncia (de deomises)

[seguint la zel

i en honor a la nostra amfitriona, Carme Rosanas!]

Esllavissar és renunciar a tot i quedar-se amb res?
Digues que no, amiga, companya, tendra poetessa.
És servar només allò que fa créixer, que interessa
Malgrat que el seu interès sigui il·licit, no permès.

Estimbar és recórrer al camí més planer però abjecte
Per no tastar les complicacions ni l'ajornament?
Nega't i supera el sofriment, el dolor, el turment
Del teu entorn i veuràs el puntal que et subjecta.

Habita el món que et comprèn, allunya la lluita
De l'existència i sabràs que en la soledat també
Hi ha matisos agradables per poder tirar endavant.

Viu com si la vida fos la frescor gerda d'una fruita
Acabada de collir i comença cada dia com si fos el primer;
Adona't que el cor que mostres és l'ofrena més gran.

d.

resposta

Quan s’esllavissen les tendresses

deu ser, potser, que n’has donat tantes

que l’entorn n’és massa ple

que tu no saps d’estalvis, en això de donar

amor i companyies, i si que val

el saber-te a prop, quan tot és fosc

i sembla que s’ha perdut l’olor de germanor

Allà, al mur on s’estavellen les males rauxes

fa de bon trobar un espill de llum,

la teva

(seguint Carme)

No val la meva vida

No  val la meva  vida,

més  enllà  de petites  quotidianitats.
Més  enllà  del  tot està  bé,
més enllà  de la vida, 
malgrat  tot,  és  bonica.
S'estavellen  els invents màgics  
en murs  invisibles
i  s'esllavissen tendreses
barrancs  avall.
No val  la meva  vida.
O potser sí...  qui  sap...
però   aleshores
té un valor que no m'importa.

abandó

Un tresor en un mapa, una illa d’abandó

desterrats hi dormen sols

els somnis de companyia, en sóc ostatge

malgrat el meu desfici de perviure

no en guarden ni volen cap record,

ara és cert, no n'era digne

no val la meva vida, no és cap tresor...

(seguint Deo)

Distància (de deomises)

[seguint l'Elfreelang]

Una illa, un mapa, un tresor,

Que és el teu cos, i el meu cor

Llest per a l'abordatge

I per a l'aventura

De cercar enmig de la ruda

La resplendent flor muda

De la vainilla, l'ostatge

Que sóc volent-la segrestar.

Una illa, un mapa, un tresor,

Que és la teva pell, el record

Que ni la distància no atura.

I el mot pronunciat ajuda

A pensar en el demà,

Que en els teus ulls s'escuda.

Va in illa.....

Vainilla en el record
derroc de somnis
victòria  de dolçor
derrota de dracs
i corders d'ulls grossos
Va en un bot de goma
el record d'un batut
de vainilla en illa
del tresor d'infantesa

INFANTESA DE VAINILLA

Pelegrins a la recerca de tresors

que s’escolen entre els dits.

Lluentors que només coneixen

amagats racons a les ninetes.

Records en mapes guardats,

Sota la pols del temps, pols de somnis,

servant el secret dels anys,

darrere les petjades de Cronos.

Viatgers imaginaris

des de caus arrecerats, ben a tocar,

on assaboríem aquells dolços records a la vainilla

que naixien a la cuina de casa,

fins omplir l’estança

on aprendre era un joc.

(Seguint la Cantireta, la Carme, la Montse, la Isabel i en Deomises )

Primigènia (de deomises)

[seguint la Isabel]

D'esma, com les passes del pelegrí
Que no sap fins on ha d'arribar,
Que només rep les pistes del destí
Que el durà més a prop del demà.

I recupero el trencall, la cruïlla
Primigènia on s'inicia el camí
A la recerca de la flor de la vainilla.

d.

D'esma

Sense dibuix ni forma,
sense guia ni patró,
així, el traç d'esma
configura una il·lusió...

Esgotem aviat l'alè
buscant-la entre la pols dels somnis
i, en estar poc perfilada,
se'ns esvaeix sovint de ple.

Semblem globus a l'aire,
semblem coloms en vol,
semblem fulles al vent.
Pelegrins ara semblem.

    Seguint la Carme i la Montse

SALTEM

La plaça plena a vessar
voleia pols de somnis,
que travessa fronteres
al ritme de la melodia.

Pols en el temps

Hi ha pols en el temps,
avant i enrere.
Descolorida la història,
només tu tens els pinzells.
Taques de colors  perdudes.
Sense dibuix ni forma.
L'esma  em degota pel verd.

A QUATRE

 Hi ha pols en el record.

Hi batega el dit.

T'assenyalo dins el compàs,

ara hi sóc, ara no.

Melodia

(Seguint la Sílfide d'en Deomises)

El que crec que em pertany depèn de tu 
i quan penso que no tinc res,
i que això vol dir que tu no hi ets, 
em costa suportar el meu present 
i em refugio en altres temps on tot fluïa , 
on sempre estaves present, 
on les cordes només tibaven 
per fer vibrar més l'aire 
i emetre la melodia 
que ens feia anar al mateix compàs.

Cenotafi (intent de seguir-vos)

Que la fonètica soni i resoni
juguem amb sons i lletres
rimem rimes i rims rimades 
que no es torni cenotafi
ni troni l'anagrama ....
olor a romer i remor de mores
fem un ecotip poètic !

Plàcida fonètica (de deomises)

[seguint la Joana]

El centre del meu món és la fonètica del teu nom,

Els iris que porten el tint de la terra dels pares,

Els llavis que recorden els primers indicis de l'alba.

I conjugo el verb fet carn, i concordo, no sé com,

L'insomni amb el xiuxiueig de les paraules clares

Que vénen fins a mi com el tronc que em salva

Entre les aigües del naufragi de desitjar-te de nou.

La fonètica del teu nom és el centre del meu món,

La raó d'avançar a les palpentes cap al plàcid palau

De les teves orelles, que alberga els meus versos.

I declino tot mot que pronuncies fins que es confon

Amb el paisatge que ens ha vist bastir l'amor, que no decau,

Que s'entortolliga en els nostres cors amb nusos perversos,

Mentre duem el ritme de la lenta celeritat que ens mou.

d.

Fonètica

I juntarem paraules
com notes d'un pentagrama.
De la fonètica en farem
una melodia.
Amb els dits dansarem
en una rotllana infinita;

com espurnes els ulls refilaran i
el cor amb petits batecs ens acompanyarà
a ritme de tam-tam.

( seguint a la Zel )

secrets de llengua

Ningú sabrà el secret que compartim,

la teva set és set de paraules, el teu somni

no el conec...et sé proper, menut,

ningú sabrà el secret que compartim

quan ens tanquem rere els murs

retornant al so primigeni dels ancestres

per saber-nos propers, aprenent junts

per entendren's

(Zel seguint Deo des del somni d'avui)

Sílfide (de deomises)

[seguint la Carme Rosanas]


El que crec que em pertany depèn de tu.
El somni i la vetlla, la follia i el seny,
L'art de la vida de conservar l'esforç ferreny
De la lluita per una fita, l'abric segur.

La joia i la tristor, el secret que ningú
No sabrà, el respir que s'encalça i s'ateny,
El gra que germina en el fèrtil terreny
I la llengua materna que endins lluu.

Tot el que em pertany és part de la conquesta
Del teu amor. La gràcia i el llast, el mossec
Capaç d'escalfar la carn i la congesta.

La fam i la sacietat, la set i l'ofec,
La intensitat del bes, com el llampec

Que, en l'horitzó, anuncia la tempesta.

Llampec

En la  matinada  de l'atzar
es desgranen
ocells  i núvols rosats,
quietud i secrets esfullats.
I el record d'un  llampec viscut:
la  intensitat  d'un bes.

Gràcies (de deomises)

[seguint l'Helena Bonals]

Tots els noms duen a tu, als teus ulls,
Als teus llavis, com sendes invisibles
Que he de recórrer abans que la boscúria
S'apoderi d'ella, per retenir-te a la llar.

I evito, amb el teu record, els esculls

Que m'atansa la vida, mentre em fibles

La dolçor al fons del cor, la foscúria

Que desitjo en la matinada de l'atzar.

Totes les mars se sembren en la sang

Per adonar-me que ets el port i el far,

La llum més bella que apareix a l'horitzó.

I evito, gràcies a tu, caure en l'esvoranc

Més profund, que és perdre't, i em reculls

En el teu pit, l'estiu, la tendresa, l'escalfor.

d.

El far i el mar

Sé que hi ha un far
perquè n'hi ha hagut un
que encara em guia.
Potser només n'és un reflex,
a través del qual també
m'arriba la seva llum.
Tots els ports tenen el seu nom.


[seguint la Carme i Joan Barril]

EL BES QUE ET DEC

En aquella tarda

vam deixar la por.

A la brisa

suraven els còdols

dels sospirs.

No hi tornarem,

ni serem els mateixos,

però la pedra del còdol

encara basteix el vers.

I el bes que et dec.

I em retorna el somriure...

El curs continua
avall, entre ombres,
guanyant el terreny,
llepant les vores,
a l'abric de les branques
de pollancres i salzes
que es mantenen altius,
vigilant com avança,
escapant del desgel, 
l'aigua clara, freda, pura,
juganera incesant, 
que topa amb els rocs
que se li posen davant
i arrosega els troncs
que febleixen a la riba
i em retorna el somriure
contemplant el reflex 
del que amagat en el fons
roman lluent i provocador
esperant pacientment
la teva vinguda.

INCERTESA

Després de la rissaga,
la teva abraçada
desfà la incertesa
i em retorna el somriure.

Batecs de temps

Compto els batecs del temps corpori
rellotge de carn vital empenyent dies
nits, retorns, records i platges ....
Nua, somnio vestits d'escuma i ones
sóc mar , aigua , arena, horitzó , petjades
segueixo el rastre de les paraules
que em menen a un altre món on tot és possible
camino descalça.
 

Torno a la mar descalça

Torno a la mar descalça
després de la rissaga.
Els peus nus, 
caminen arenes i tresors de tardor.

L'aigua és a l'horabaixa,
un espill que retorna el somriure.

Urgència (de deomises)

[seguint la Isabel]

Cap a altres indrets ignots, salpo

Com el vaixell que navega a la deriva

Pels capcirons dels dits amb què palpo

Cada centímetre del teu cos, ànima viva.

Cap al país dels teus ulls, la vida perilla

Amb la inquietud de tastar-te, que desperta

En tot racó de la pell, impregnada de vainilla

Quan vull dormir i ets remei de la ferida oberta.

Torno a la mar intrínseca, mancat d'astrolabis,

I retindré en el meu interior aquesta silent foguera

Que crema per tu, enmig del deliri de l'espera:

Seràs cada gota d'aigua de l'oceà que m'atrapa,

Guardat en el teu ventre, i reclamaré amb llavis

I carn el que m'has ofert i que en el cor se m'arrapa.

d.

Salpo

Salpo cap altres indrets,
derivo ribera avall
fins que m'atrapi una nova xarxa,
fins que m'aturi un desconegut ham...

Ni amarres

Sóc mal mariner. I no em reca.

D'allò que anomenaves cos

ara és mar, i no se m'hi assembla.

Ni rosa, ni vent, ni amarres.

Salpo cap altres indrets

on la bellesa hi és assegurada.

Bon vent!

Seguint Carme. Torna el pitxell d'aigua fresca, que sap on trobar-ne ;)

Perquè m'aculli

Perquè  m'aculli  el teu port
navegaria mars de  silencis,
nits d'absències sense estels.
Sé  que  hi ha un far
a l'altra banda  del temps.

Àncora (de deomises)

Em llevaré ben d'hora, amb els llavis plens

De la pregunta que em crema les entranyes

I em malmet per dins, amb el cel que guanyes

Matinada rere matinada, i cap a on em prens.

Saludaré el nou dia amb l'aire del teu record

Que arrela al fons del pit i em serveix de guia

Quan ets absent i bella com l'ofrena més pia

Que deixo perquè es calmi el vent del nord.

I m'impregnaré la pell amb teu cos, que em venç

La resistència del desig, la fe que mou muntanyes

I m'apropa al jaç que he compartit només amb tu.

Em llevaré ben d'hora perquè m'aculli el teu port,

L'àncora del teu ventre, i seré nàufrag, nounat, vigia

En aquest món que crees al fons del teu esguard bru.

d.

SEGONA QUINZENA!!! COMENCEM!!!!

Serà  del  dia  15  fins  al  30...

 





                              Sento un calfred
                              es tanca una porta...
                              però demà, malgrat
                              la meva pluja
                              lluirà un sol formós.








Gracies per aquesta oprtunitat

FELICITATS ALS CAT'S

Com que m'és difícil arribar d'altra manera a tots els premiats del CAT'S ho faig aquí per l'audiència i aixì felicitar-los.

A més queda bé ja que avui, és l'última entrada meva en aquest cicle de quinze dies.

Al blog de CAT'S hi he posat aquest comentari, per felicitar als premiats en l'apartat en que se'm va concedir proposar-me al premi.

Aquí, doncs, entro aquest extrem per que arribi a tots.

Al meu blog REBAIXES, ara hi arriben pocs comentaris i voldria fer patent en un lloc adient el meu pensar. Felicitats a tots i a seguir.

Cantireta que no set trenqui la terrissa... Tens un pitxell amb un rajoli que enamora. Felicitats !!

Fanal blau, que la teva llum ens il·lumini a tots i ens aclareixi el camí per seguir endavant. Felicitats.

Ara ja puc retirar-me tranquil, això de ser premiat porta la seva implicació...

Estic més content que tots per que tinc el gran premi d'estar entre vosaltres, amb l'eixidiu que goteja i la crossa ajudant-me en el camí i per arribar fins aquí d'esculls se'n troben.

NO PAREU D'ESCRIURE EN CATALÀ ÉS LA NOSTRA VEU, SOM TOTS NOSALTRES QUE SOM VIUS AMB EL PREMI DELS NOSTRES AVANTPASSATS ALS QUI ENS DEVEM. FELICITATS A TOTS.

..........................................................................................................T...i Anton.

lluna

és fosc a fora
la lluna té un rosec
serà un matí fred

(seguint fanal blau)

Ara que es fa fosc

Ara que es fa fosc,
nusos de llum
i vestits de mots,
despullarem el silenci
per amanyagar-nos.
Un abecedari disposat
a la dansa de la nit.
No és un miratge. 

seguint en Joan i novesflors

Esclat

L'atzar cremava.
Del teu pas lent em queda
l'esclat. Miratge?

I, finalment, la nuesa ens atrapa

amb l'èpica de l'avidesa de viure.

No és un miratge: és la força infinita!

No és un camí incert: és el futur!

Així, nus de tot, lluminosos,

correm amb l'energia que ens dona l'amor,

assedegats de besos, de carícies, de paraules,

assedegats de tot allò que va més enllà de la raó

i entra dins de l'instint animal de futurs imperfectes

amb un devessall de notes frenètiques,

de realitats precipitades i inevitables.

Finalment, atrapats en la nuesa dels mots,

fluïm com un raig de llum

fins als límits infinits de l'univers

i-na-bas-ta-ble!

Si no esperés el dia...

Si no esperés el dia...

Desig  d'esclat
o potser miratge.
Sageta de foc
entre  dues  ribes.
Del teu pas  lent
ja em sento  nua.





Robant  gairebé tots  els  versos,  més  que seguint:  Galionar, Glòria, Barbollaire i  Anton

ANELL I DIT... boli ràpit

Havia d'arribar la culminació...

 L'instant inefable, esperat...

 L'esclat del desig que es plasma.

 Al fi i al cap

 la nit no seria nit 

si no esperés el DIA. 

Amb pas lent...

Amb pas lent,
d'una a un altre riba,
els meus llavis
entre les teves sines.

I va ser com travessar
una vida.

Les pells espurnejaren
en el precís moment que,
boques i sexes,
s'acaronaren.

Espurnes

Sageta de foc.

Flama, desig, guspira.

Pedra foguera.

Seguint la "Ignició" de la Galionar

Ignició



“...Llavors vam dir: despullem-nos!...” 

 

Jo et volia despullar per dintre,

tu volies que em tragués la roba...

Malgrat tot, vaig intentar desvestir-me per dins,

però tu vas començar a despullar-te per fora.

Patada als calçotets, sense contemplacions,

que amb l’impuls van volar per l’aire...

I em vas deixar nua del tot, sense tocar-me...  

 

Galionar, seguint Cantireta

 

Núvols amunt no hi ha petjades

serenament, tranquil·la,

-ben d’amagat-,

les he esborrades; però m’he perdut

sense motxilla, sense cap rumb.

He fet del cor un bon motor

per fer més via

i arribar al punt de les trobades

dels bons amics, de les besades

Els pensaments són les pedretes

que fan camins

són patufets que d’engrunetes

deixen roderes, permanents, sense fronteres

(Zel, seguint el duet meravelles, Carme i Cantireta)

Petjades

Com el cos,
el vehicle corre
núvols amunt

Com el vehicle,
deixa  petjades,
roderes permanents
...
a la ment.