Qualsevol petjada

Qualsevol petjada
és devorada lentament pel desert.
Es menja la sorra els senyals,
esborra camins sota el cel,
fa del teu pas un no hi és
mentre l'oblid de boira la vida ens tenyeix.

Quan no recordis ni què és un desert,
què son dunes, oasi o sorra o pas ferm,
només sabràs què és tenir aquella immensa set...

A la sorra...

(seguint  a l'Anton)

Estenallada a  la sorra

s'esborren els colors 

i les  dunes fan el ple

Avui, l'oasi  ja no hi és,

només  un arbre  el recorda.

Trist  i d'ombra  incerta.

Desapareguda  deu.

Qualsevol petjada 

és devorada lentament pel desert.

ESTENALLADA EN LA SORRA

16 – 2 -12

Estenallada en la sorra,

les dunes corporals es manifesten

com un més enllà

d’un Sàhara vivent.

Llum i calor i color s’exalten

i la figura esberla els tòpics.

Dunes, sorra campa en moviment.

Oasi de palmeres i font, zel de quietud.

Delit que farà viure la mirada

extasiant-la en el desig.

Sàhara (de deomises)

[Intentant seguir la Laura T. Marcel]


Perenne dansa,
El desert és mutable
Com la donzella
Que únicament desitja
L'anhel de tots els homes.


d.

En mig de les dunes dels somnis

(Seguint Deomises)

En mig de les dunes dels somnis

m'hi perdo buscant il·lusions,

perseguint quimeres per a fer-les realitat,

creient que no ha de ser difícil

i al mateix temps sense adonant-me

que l'impossible també existeix.

En mig de les dunes dels somnis

camino de puntetes i em deixo acaronar

per la dolçor perenne

que envaeix l'espai

de tacte suau i olor rosada,

neutralitzant el dolor del qui pateix.

En mig de les dunes dels somnis

demano música de carilló

per harmonitzar les ànimes,

alliberant aquells bloquejos

que ens minven ritme en la dansa,

que ens fa lliures i ens uneix.

Justícia?

        -Provant de seguir a l'Anton, la Canteireta i en Deomises-

    Justícia, la bena que dus als ulls

    les orelles també et tapa?

    No sents el clam de la gent?

    Les balances se't decanten...

Onírica (de deomises)

[Intentant seguir la fanal blau]

R. B. R.

Des de les dunes dels somnis, hi ha prou perspectiva
Per albirar realitat i mots, respiració i asfíxia?
He sabut que, avui, la picaporta per trucar al cel
Resta en silenci: un infant que anhela els núvols
No pot travessar el llindar del no-res i mantenir viva
La flama d'un amor intacte, el pit matern que crida
El seu nom incansablement, des de les dunes dels somnis.

d.

Des de les dunes dels somnis

Quan la nit a la foscor m'arrossegui
-sobrevivent-
a la compacitat dels núvols dedins,
enfilaré amunt per veure,
des de dalt,
com escampen cabòries
i em capbusso
des de les dunes dels somnis.

(seguint la Isabel)

Imaginar el desert

(seguint a deo)

Perquè en la duna pugui

imaginar el desert,

saltaré descalça a la sorra

sota la primera llum, ben d'hora.

I els fantasmes que han fet la història

brodaran al paisatge les teves imatges,

dels pous brollarà l'aigua nítida, clara

i els llacs i l'herba a l'oasi seran realitat.

Perquè en la duna pugui

imaginar el desert,

tu seràs entre els núvols estel

quan la nit a la foscor m'arrossegui...

Memòria i presència (de deomises)

[intentant seguir la cantireta]


Sóc còdol, balma, cingle.
La terra que et confon.
El bes que t'espera, àvid,
Fins a la fi del món.

Tindré set i memòria,
Tot el desig despert
Perquè en la duna pugui
Imaginar el desert.

Aigua, llera, presència,
Llavi clos al voltant
Del doll més fresc, l'almesc
Serà sempre fragant:

Sóc còdol, balma, cingle,
Vida eterna en l'instant.


d.

PEDRABSENT

Aragall de sospirs,
entre l'alenada i l'expiació
provo de sotmetre'm
a la pressió de l'oxigen.
Pulmó d'acer,
sostre reblat pels peus aliens,
sóc còdol, balma, cingle.
La terra que et confon.

Seguint LO deomises ;)

Perímetres d'existència (de deomises)

[intentant seguir la Marta]


Els meus somnis més amagats
Viuen entre la vetlla i el repòs,
Als perímetres on el cos
És hoste de la sort i dels seus fats

Perquè la vida és un present
En mans de diverses realitats;
Caldrà lluitar per evitar el torrent.


d.

Somnis

(Intentant seguir la Montse i Deomises...)

No vull perdre els somnis
els enfilaré un per un
amb agulla i fil
i els penjaré de la cua
del meu estel.

Els faré voleiar
al ritme de les ventades
per fer arribar al teu costat
els meus somnis més amagats.

Injustícia (de deomises)

[intentant seguir l'Anton i la cantireta]


La llei m'habita,
M'envaiex, m'aclapara
Amb la injustícia
Mentre cerca l'ofrena
De nous cors a diari.


d.

TENIM MALA CAUSA... aquarel·la de l'Anton

seguint Cantireta

....... 

14 – 2 – 12

Ens fem indignes si som covards

o som dignes quan som covards ?

Ens acovarden els que ja implantaren

la seva COVARDIA acovardint.

Silenciosos callem, ni escoltem...

Estem lligats per les lleis

que ens acoltellen ara

pels primers covards

que feren ses LLEIS...

Tenim mala causa

A dins de casa..

CA(U)SA

Sóc una casa,
de sostre fràgil,
de teulada minsa,
d'idea de futur.

Sóc una causa
de mi mateix,
maldo per refer-la.

Seguint la deomises

PERSISTÈNCIA

Ahir era visible
tenia feina, casa, família.
Avui estic desemparat
ho he perdut tot.
Ara sóc invisible
però tinc projectes.
Demà seguiré insistint
no vull perdre els somnis.

Insistència (de deomises)

[Intentant seguir, novament, l'Anton]


En la invisibilitat, lluito contra gegants
Esdevinguts molins, contra homes que giren
L'esquena a la paraula i a la mà estesa,
Contra el món que no coneix la necessitat
De la disculpa o de l'error, ni del dubte.

En la insistència, clamo al cel que segueixo
Endavant, viu, que respiro aquest aire càlid
Que bleixa aquest que m'ignora, aquell que gosa
Tapiar amb silencis irreals les frases alienes.

En l'estrofa, recullo la calma i la paciència,
Els fruits que han madurat lentament en l'arbre
De l'espera i de la generositat, en la bonhomia.

En la invisibilitat, m'adono que encara continuo
Amb vida perquè sóc eludit per l'home visiblement.


d.

EN EL DUBTE.... aquarel·la de l'Anton

Seguint a Fanal Blau 

.............

13 – 2 – 12

En el dubte

floreix la conversa...

Ales que esbocinen l’aire

que després es recompon.

Clou el dubte

al miracle de la realitat,

esfera de nous designis.

Pensarós rumio,

puc dubtar de la realitat

o sols de les veritats ?

Fragmentària, enigmàtica (de deomises)

[Intentant seguir la fanal blau]


Qualsevol dubte trenca els núvols,
Trontolla la terra i es transforma
En somnis fràgils mai no abastats.

Has sabut interrogar els arbres
Quan la calma ha tornat al bosc
En suportar la tempesta? Vola
Enllà, el cel té les respostes.


d.

Visible

L'aleteig que batega
esbocina qualsevol dubte.
Trenca els núvols,
i es fa visible.


(seguint la Pilar i la Carme)

Gàbia (de deomises)

[Intentant seguir la Carme]


I m'embolcallo
En un vol de bellesa,
A prop dels núvols.

No hi ha fronteres
Ni fermalls ni cadenes
Quan et sents lliure.


d.

Invisible

Invisible,
en aquest  desig  de ser.
Cap forma no em defineix
ni cap paraula es fa meva

Invisible,
per qui no té  ulls
ni mans  ni ales.

M'enlairo  en un vol  de bellesa
acompanyat  d'ales càlidament properes.
I sóc, en la immensitat, un batec  més.
Visible com un ocell  en el cel blau.

Invisibilitat

Invisible,
sento que ho sóc, a voltes.
Una idea mancada de matisos
a la qual se li han difuminat els colors amb el temps.
Transparent en la llum,
enfosquida en l'ombra;
sense contrastos, sense volum, sense forma.
Tan sols la veu,
que neix en un fil que s'esfilagarsa,
apunta cap a la imatge
diluida en la rosada que vol néixer
i, de vegades,
deixo de ser invisible i sóc un vel
que oneja en l'aire.
Es converteix en ocell i s'enlaira.

A la platja

(Seguint deomises)

Com ones que mai fineixen

que sempre venen i van,

m’acaricien amb tendresa

van sempre xiuxiuejant

els teus versos amorosos,

aquests que jo espero tant,

els que sens dubte em dediques

i a mi tant feliç em fan.

Els teus braços em rodegen

i m’aixequen com volant...

ja deixem que ens regui l’ona

que la mar vagi cantant

que de jaç faci la sorra

i tu i jo seguim flotant.

Bèl·lues aquàtiques (de deomises)

[intentant seguir l'Anton i la zel, sempre agraït...]


Tornarem a néixer bèl·lues aquàtiques
Per solcar mars maternals, per domar
Onatges hostils i que ens arrecerin
A la costa, a prop de la sorra blanca,

La platja del teu pit, sirènida fam,
El teu cant que sembra dubtes dins meu
I em desperta el delit de masegar-te
Els llavis, l'ànima, el racó més ocult.

Tornarem a créixer en el jaç preparat
Perquè la nit esdevingui claredat i pira,
El sol que ens guiï per sendes obscures,

El paratge conegut quan el cos sigui reclam
Del teu esguard, dels teus dits, dels somnis
Teus, avui que l'escuma emana de la teva veu.


d.

Remarem

Remarem junts pel llac de l'amor
cada rem un petó, abraçats dins la barca.
Dins la barca fets passió liquida
serem un en dos i dos en l'aigua...
Tornarem a néixer com sirenes
tritons i dones d'aigua, peixos
d'escates de tendresa humida.
Bellesa perdurable de l'ànima
animant un foc que vivifica...

( seguint l'Anton)

SI ET RECULLS... boli ràpit

Seguint la Zel.

12 – 2 – 12

Si et reculls a la llar del meu pit

sentiràs l’escalf sedós i florit

de les muntanyes redones de l’instint...

La ma acaronarà el canemàs amb els dits

i el tremall encerclarà nou apetit.

Les paraules fluiran acatant fluid SI,

 el voler esclatarà en galtes de setí

i la veu cantarà al·leluies de goig

caminant fins la font

 incommensurable del bosc

on rema la barqueta d’assolit desig. 

Lluminàries (de deomises)

[intentant seguir la zel]


Estels que lluen
En el camí de molles
Cap als teus llavis,
Faula que em meravella
De principi a fi sempre.


d.

si...

si et reculls a la llar del meu pit
si busques l’escalf dels meus dits
si, malgrat saber que aquest desig
va contra el destí,
potser no hi haurà una galàxia de plaers,
però l’amor que puc oferir
va més enllà de l’infinit
i, estès als teus peus
veuràs lluents estels que et diuen el camí

(seguint Deo)

zel

Paràmetres (de deomises)

[intentant seguir l'Elfreelang]


Sol a raig damunt les pells, en la nuesa.
I l'escalf neix als capcirons dels dits,
A la boca àvida de llavis aliens, en mi.

Un bes, una carícia, un món que deixa estesa
Tota una galàxia de plaers per a les nits
En què els paràmetres de la vida siguin el destí
Compartit, albergant-me en la llar dels teus pits...


d.

Sol a raig

Sol a raig ,sol a dolls
rebem amb els ulls closos,
les parpelles tancades
i el cor obert ...
Sol a raig damunt les pells
escalfor de vida, llum del cel,
sol a dolls, rajos de tendresa
un incendi al cor!

( tot seguint Pakiba)

RAIG DE SOL

Intentan seguir Motse...

 Però si un petit raig de sol
pot fer possible reeixir l'esperança
que ens permet retrobar la serenor...... 

PINZELLADES DE COLOR D'ALEGRIA

Quan sembla que tot s'acaba,
un bri d'esperança
et fa tornar a començar.
Com la brasa que s'apaga,
una bufada d'aire
la torna a revifar.

Alegria...

(intent de seguir a Deomises)

L’alegria és una flor

que floreix i es panseix

cada dia, i torna a florir.

Dins de nosaltres sempre

és primavera i tardor...

Som el que volem ser,

i vivim segons els pensaments

que bressolem a la sang.

Comparteixo tot el que tinc,

només sóc un home...

En la fragilitat i brevetat

de viure, hi ha l’alegria.

onatge

Panòplia (de deomises)

[Intentant seguir l'Anton]


I retornaré al blanc, a la policromia
Del cor, al sentiment que és penell
Quan el vent de la vida bufa, atzarós.

I arribarà el dia en què les pors
Puguin deixar-se enrere, aquell dia
En què la vida sigui gaudi, plaer, pinzell
Curull de vius colors per pintar l'alegria.


d.

I NO TINDRÉ POR... una prova amb ceres

Una prova amb ceres

..........

Un instant

embellirà colors

al meu viure.

Barrejaré

amb pinzell

la policromia

i em parlaran

cadascun

dels seus miracles

i retornaré al blanc

de la llum

i al negre

que ens escarrassa

les nit d’ull tancat

i esperit obert

a la fantasia del somni...

...i llampurnetes

veuré rodejant-me,

espurnes amigues,

xispetes de coloraines.

I no tindré por.

Seré valent?

Vigília (de deomises)

[Intentant seguir la montse]


Esllanguir-se, desfer-se, potser existir.
Perquè viure també és decadència si el sol
No lluu per a la joia i el pleniluni futur
Ni desferma els somriures al fons dels llavis.

I la pupil·la, que vigila cada moviment indecís
Dels núvols, s'apressa a lligar rere els parpres
Els somnis que escapen amb ells -cotó fluix
De fluïdesa per omplir els mots- per a la vetlla.

I ja no hi ha nits en què manqui la plenitud del dia,
Malgrat l'absència i el silenci, ni la platja calma
De la infantesa que m'ha vist créixer i em recorda.

Desfer-se, esllanguir-se, potser morir lentament.
Perquè l'ànima que s'esfilagarsa no pot suportar
L'ímpetu d'un embat violent, rabiüt amor convuls.


d.

SÍ, VULL SEGUIR....

Cada pas endavant
deixa esllanguida la por,
el dubte es desfà.

Filo la  llum  nocturna,
a troques manyagues
dels bocins de lluna.

S'esllanguirà  la por
i els iris  clars sabran
trobar  el  lloc i el moment
d'una exquisida  alegria.





(seguint  la  cantireta)

SÍ, si vols...

Jo et vaig omplir de llum,
en aquella boira viscosa
sense pors de cap dels dos.
Filo la llum nocturna
i il·lumines l'iris,
verge de pèls udolants,
encís de sí a les fosques.

Seguint Glo.blos.blog.

LLUNA PLENA

seguint a Deomises

No puc apartar

de tu el meu esguard,

Perla de la nit,

moneda de plata,

hipnòtica llum...

           Deliri de llops i

           de verges pàl·lides

Íncube (de deomises)

[intentant seguir la zel]


Creix a l'obaga
El fred humit de l'íncube,
La melangia.

Amb passes gèlides,
Que tot ho vencen sempre,
Cap a mi avança.

Parrac, nuesa,
En el record de l'alba
M'esfilagarso.


d.

talls

s’esperava, enfredorida,
a l’obaga
el fred s’escolava cos endins
i el temps es confonia amb el silenci
mentre encara els miserables
pensen que només, amb sang,
l’amor s’escriu.

(seguint onatge)

zel

Ets...

(intent de seguir a la Pilar)

De la seva rialla

en va quedar empeltada

la seva vida, encara

ara la veig i al sento

en el capvespre...,

o de bon matí ran de mar,

o quan la pluja escriu

el seu poema, got a gota...

El seu record encara

em va al galop a la sang...

Tot és tan breu, tan fugisser.

Ara el silenci em xiula

la seva cançó...

onatge

Miol

Miola la gata,

fent equilibris sobre el radiador.

Li regala un somriure creixent

a la lluna invisible.

Els ulls convertits en dues ratlles,

observen el plàcid vol de l’hivern

darrere els vidres de les finestres tancades.

Miola la gata,

somiejant sobre les tecles d’un piano,

desfullant dubtes.

La incertesa volà

curant-li tristeses, amb el picarol

de la seva rialla.

Dolç viatge

Dolç viatge viatger
viatgera vida d'amor
i de mort en el vent
inici, camí i final dolç.


(tot seguint Pakiba)

VIATGER

L'aigua clara de la font
gelosa del nostre amor
s'ha fet amiga del vent.
No ha pogut ,però robar-me
la dolça i tendra cançò
del meu viatger errant
que m'ha dit que m'estimava
 amb fràgil alè d'amor
i la més dolça mirada.


intent de seguir Elfeelang

Errant a recer

Seré errant viatger
a recer de besades
amatent del vent
glopades d'aire
Erraré silent
per camps erms
per sembrar mots
que et refacin!

( intent de seguir Deomises i Marta)

EL DESIG DE TU... aquarel·la de l'Anton

El desig de tu m'engalta

en el camí traçat d'antuvi.

Sense pressa,

 però sense descans vindré

a teu encontre d'enyor.

El jardí espés de fulles i flors

no em deixa veure tes petjades

Laberint intricat tinc Amagatall

de records i hores passades...

Però no t'allunyis de l'abraçada...

Qui no necessita el contacte

de l'alé viu i estimat ?

Bel·ligerància (de deomises)

[intentant seguir la Marta]


Amb la bel·ligerància pacífica de qui defensa
El territori del silenci entre mots i xiuxiueigs,
Canto a l'horitzó que davant meu es bada.

Tindré els mil·lennis en la gorja i la mirada
S'omplirà de lluita contra les injustícies que veig:
Cal repetir la revolta envers la recompensa
D'haver suportat l'enèsima bufetada.


d.

A recer

(Poema començat intentant seguir Glo.bos.blog i seguint a Deomises)

Sense pressa ni treva

et vindré a buscar on siguis.

Amuntegaré els records

i 'aixugaré les llàgrimes.

Desembolicaré l'últim bes

que vaig guardar a recer de tots els vents,

i sense pressa ni treva

em calçaré de fermesa,

caminaré fins que l'últim raig de sol s'apagui

i tornar per sempre al teu costat.

Balsàmiques carícies (de deomises)

[Intentant seguir la Carme Rosanas]


Balsàmiques i oloroses,
Com un riu clar que s'enduu
Penes i traüts enllà
Quan em parles, les paraules,

I les ombres doloroses
Fugen subtilment amb tu
Present i et voldré demà,
Per descobrir un món de faules.

Balsàmiques, com les fraules
En el punt just de madur,
Les teves suaus carícies.

I seré errant viatger
Fins que trobi les delícies
Del teu bes, al teu recer.


d.

EX-CURSUM

Viatjo endins:
matèria orgànica.
Sospiro i pulmons
canvien de lloc.
El meu cor no es troba,
fora hi gela, dins l'anhela.

Tanta  és la joia
d'aquesta  brisa  fresca
que desclourem  el puny
i trenarem  paraules
balsàmiques  i  oloroses.
Per  seguir  tots  junts
aquest   viatge.




Seguin al deo,  a la Laura  a la Zel  i a  la Fanalet

Letícia (de deomises)

[Intentant seguir la Laura T. Marcel]


Comença el dia
Amb una brisa fresca,
El teu somriure.

Pentina el núvol,
Omple la mar d'onatge;
Tanta és la joia...


d.

Un altre matí (II)

(Seguint Zel)

                                          

Visc desesperada

pendent de novetats,

volent que cada dia

sigui un nou esclat.

Visc en una gàbia

amb reixes d'acer

que oprimeixen,

que ofegeuen,

que no es poden desfer.

Visc esperançada

en que aviat arribarà

amb una brisa fresca

i amb el pas canviat

un gran dia alegre,

un altre matí.

un altre matí

Voleien els dies i el temps s’esmuny
silent i fugisser, com un punteig
com els flonjos flocs entre els dits vells
que ja no esperen res,
només rebre un altre matí un xic d’alè
un punt de força, desclore el puny
i dir, càlidament i fluix
encara sóc aquí.

zel

(seguint fanal blau)

El cel se'n riurà com si mai no fes fred,
i en els vorals plens de neu verge
hi sabré veure el vent enblanquinat,
i un zumzeig de paraules que ressonen
-ara veloces, ara balsàmiques-
de companyia en el viatge.
Esdevindran flocs silents voleiant els meus dies.

NO ÉS

Jo vull fer-te carn,
no pas ressò de pell,
i bes de foc,
no pas cremor a la dent.
I tot això que ara no,
mai tampoc és.

Seguint novesflors

Un ressò silent

Dies vindran que em volen els pètals de les mans
potser et colliran amb destre virtuosisme
jo colliré el silenci a grapats, a manolls
i et miraré allunyar-te sota el ple de la lluna
una lluna callada, esquàlida, prudent
mentre, tu ja riuràs i riuran altres llunes
i el cel i tot riurà com si mai no fes fred
jo ompliré de paraules coves, cabassos, coves
cap al corrent del riu, coves plens de paraules
fins que la mar sencera esdevinga ressò.
Vindran pètals silents voleiant entre els dies.

...i reviuràs els anys
de cofoies alegries compartides,
i alguna llàgrima que supura
pels vorals de la vida.
Que tinta el plor,
però que no es deixa véncer.

(seguint l'Antón)

i canviaras... aquarel·la de l'anton

I canviaràs el teu color impol·lut
transformant-lo en or viu, llum, riquesa
i et colliran amb destra delicadesa
i et veneraran al puny...
els serviras de bandera

Ram

Et deixo un ram
de flors  seques.
Per  embellir
l'absència  de tu.
Tinc comptades les tiges.
Al capdamunt
de cada  tija,  un petó.

No  hi fa res
viure en l'enyor
per besar-te  de nou




D'una foto de la Isabel

Nòmade (de deomises)

[Intentant seguir la Isabel]


L'esquema del desert
És l'horitzó i la duna,
La set, la solitud, jo.

I em desvetlla el ressò
Del temps, em manté despert
Fins al nou canvi de lluna:
Viure en enyor per besar-te.


d.

La sorra va caient

(seguint Glo.bos i a tots)

La sorra va caient,
ens ennuvola la mirada,
esquitxa i solca nostra pell.
Ens arrossega
pels camins del temps.

Escriu, en moviment lleu
un llarg, llarguíssim poema.
I l'aigua, el vent, la neu i la veu
li (ens) van modificant l'esquema.

TEMPS

seguint a l'Elfreelang

marca l'hora un rellotge
sense agulles ni esfera:
la sorra va caient,
sense pressa ni treva ...

Migratòria (III)(de deomises)

[Intentant seguir la zel]


Niu de besades,
Petons que arrelen sempre
Al fons dels llavis.
Solament farà falta
Que els sentiments no migrin.

d.