ENTRE LES OMBRES

ENTRE LES OMBRES

He elevat eucarísticament els somnis

i humilment els he dipositat als teus peus,

m'he despullat de fang i vides

per submergir-me nu i pur

per les argentades aigües.

Ara, ebri de llum i respostes,

només desitge el bàlsam amable

que et brolla entre les ombres, Selene.

4 – 2 – 11

Seguint a deomises a distància sideral.

Una primera besada de l’aire

enlluerna teu mirar de lluna.

Claror platejada de dolç flaire

entre llençols de sol foc i espurna.

Teva guspira inflama meus dits

que passegen ta pell sedosa.

Ressegueixen racons i plans infinits

esdevenint espiritualitat inclosa.

................................................

Martiri serà no trobar-te al llit,

ombra de lluna, besada de rosa



S'escampa la llum

S'escampa la llum,

s'escampa la vida.

S'escampa el color

quan al cor de la nit germina

a l'escalfor del gran foc

l'embranzida d'una guspira.

Queda a l'aire suspès el fum,

i ens aboquen al món de la tinta

la perduda veu d'un record

o l'òrbita d'un mot que ens inspira...

Selènica eufòria

[intent de seguir l'home de tinta]

Una primera besada seria el pleniluni
En aquesta fase llunàtica que m'habita.
Potser per això, els llavis s'enroquen
En el tauler on defenses el nostre dejuni.

Però, en lloc de minvar, aquest quart creix
I s'escampa, cada cop més, on el cor palpita
I imagino, encara que llunyans, que em toquen
Els teus dits, i aquesta il·lusió que em peix.

Vindràs demà, reina dels sabors de la Terra?
Paro la taula, refaig el jaç on somnio només,
Per rebre't i albergar-t'hi durant una nit eterna.

Vindràs, desig que la sang de les venes em desterra?
Recullo el velam del lleuger llagut, i em lligo el rest
Al voltant del cos per suportar la teva galerna.


d.

manual d'astronàutica

Quart segona.

En lenta ascensió enfilo.

Arreplego els mots que algú

ha anat deixant-se

en el seu esforç de superar

graons insalvables.

El meu cor

fa passes de claqué

al replà de la teua porta.

Tu surts a rebrem

amb el teu somriure lluminós

de lluna

en quart creixent.

Jo deixo caure

una primera besada.

Breu per a la humanitat.

Infinita per a l’home

que la lliura.

QUART SEGONA

Perdo un mot a cada replà

al principal se’m cola sota l’estora

al primer rellisca per la barana

al segon s’escola per sota una porta

al tercer ensopego amb un somriure

i allí m’esperes, al quart segona

Amb els mots que em queden, enfilo l’agulla

patchwork de paraules, parlo de llunes

quart creixent no, quart segona.

Camí del terrat on hi viu el pecat

Pecats, pecats, pecats

Pecat,
o mordassa cruel
que acalla la raó?
Angoixa existencial
que amb cent braços
ens atrapa
i ens canta a l'oïda
la nostra vergonya.

Qui l'inventaria?
Qui ompliria la consciència
d'angles i dimonis?
de dolors, temors i temors

Destruim aquesta tanca
de celestial edificació,
i gaudim, amics, gaudim!!!

Pecat

En el pecat d'idolatrar-te
m'abandono, i tot crepita
i en fa ressò,
i el sospir es torna flama
d'amor per tu.

_________________

infern

Perquè visc, et venero.

La teua sola presència genera,

en el pecat d’idolatrar-te,

una infinita i plaent condemna.

Alfabètica

[intentant seguir fanal blau]

Perquè encara tinc totes les paraules
Per a tu, busco versos, equilibris escrits
Contra la funàmbula dissort alfabètica.

Perquè em sento balbuceig, m'imagino
Rapsoda per als versos aliens, aquells
Que no em lliguin el cor a una estrofa.

Perquè goso trair la raó i la ment, enyoro
Cada matí en què despertar era curull
De la teva presència sota els llençols,
Cada raig de sol que em recordava els teus dits.

Perquè segueixo bastint sonets i tannkas,
Rimes inconnexes i ritmes nus, penso en besar
Els teus llavis de nou, en xiuxiuejar-te
Els meus somnis. Perquè visc, et venero.


d.

Totes les lletres, tots els mots.

Totes les lletres, tots els mots,

com esquitxos.

Equilibris escrits.

(seguint la isabel)

Record encès

(seguint al Fanal Blau de "Nostàlgia en blanc i negre")

 

El fred, és a fora, i estan abrigant un somni.

Del llit estant recordo l'estiu del 86,
d'un blau tendre i serè.
Tenia pertot olor a maduixa i tarongina.
Encara el veig al plec dels teus ulls
i és com una pell de préssec al ròssec del temps,
regust de mar i sal, l'arena entre els dits.

Aquell estiu em retorna sovint
com una dolça cançó d'infant 
que tot just assaja un misteri.

Paraula i gest

Paraula i gest

sota la brisa, sota el vent

a un bosc fet de llum

transparència,gel,

rosada, molsa i paper.

I totes les lletres

fent mots als poemes

i equilibris al vers

són blanques poncelles

de sajolida i d'esbarcer

que volen fer fora l'hivern

a un món de pètals i cels.

Reinventar

Reinventar
el meu món petit.
Rebre les onades
de frescor  necessària
per bressolar-nos
altre cop
en la il·lusió,
en l'empenta
de construir  un castell
fet de paraula  i gest.
Un castell que ens arreceri.

Castells de mots

I farem amb sorra un castell fort
de mots amb zel i vetllarem la costa
albirant onades de frescor blavenca i escuma
I direm i ...afegint conjuncions al nostre prec
de felicitat perquè és un dret i un desig
esdevenir i seguir sent i parlar amb batecs
batecs directament del cor i la vida....
sorra entre els dits i en les mans paraules!

alfabet

amb sorra i mots farem castells
de somnis blancs, nous mons silents
escuma i vers, onada i vent
mitiguen plors, inventen mots
mai abans dits
només pensats
per ser infinits...


contenen pau, desgranen goigs,
vessen veritats, escampen llum,
un alfabet de nou creat
per dir a l’humil, al desterrat,
al nonascut, al menyspreat
jo crec en tu, i et penso així
de nou feliç, reinventat...

.

(seguint la Carme-i el seu dibuixa mots- i totes les paraules )

Antípodes

[intent de seguir la montse]

En la penombra, et sé als antípodes
De la meva dèria per retenir-te,
Per bressolar el teu pit blanc
De càndida flonjor, amada nòmada.

Però jugaré les meves cartes,
Un cop més com qui se sent guanyador
Malgrat entreveure indicis de derrota.


d.

SOTA ELS LLENÇOLS

Quan arriba la nit
sota els llençols
l'instant ens atrapa
i ens amara la por,
en la penombra
plena d'incertesa
mirant enrere i endavant
ens ofega el plor.

ARRAN LA TERRA...

3 – 2 – 11

Collint un dels versos de la Carme.

.......................

Arran la terra,

des del nostre terme

immersos en la  cordura

ens situem en la visió clara

del contrari, la bogeria.

Sabem on som

i veiem el punt antagonista

que pot inundar-nos.

Sols un cop de pèndul

ens separa...

i el temps i paraules corren.

Mirar enrere o endavant, què veiem ?

On ens situem ?

Ens arrastra l’instant ?

Lluny i tant a prop

una i l’altra...

I que no bufi el vent

que arrassa temps i  paraula.

Dibuixa mots

Sobre la sorra
arran de terra
dibuixa mots.


Inventa un món,
per tots aquells
que viuen enllà.


Ens salva el mots
destartalats
per tan mal ús.


Modela  un vers
amb cada  llàgrima,
consola el plor.

Què fereix al poeta?

La tristor dels esguards.

(fereix al poeta)

Els silencis àcids

(fereixen al poeta)

El dolor pel dolor

(fereix al poeta)

Els plors dels nens

(fereixen al poeta)

Els plors dels grans

(fereixen al poeta)

La sang de l’odi

(fereix al poeta)

Odi

menyspreu...

abandó...

injustícia...

(fereixen al poeta)

Buit...

I el poeta,

ferit fins el plor,

arran de terra,

en forma de lletres,

dibuixa mots.

El poeta

 Res no fereix al poeta
 allà a dalt, a les altures,
Ni li  importen ja
vents, ni rajos,
ni la més gran
deslligada tempesta!

Asquejat del món real,
s'exilià  a l'aventura.
Ara vola des de dalt
des d'un cel inventat,
on ja tot,
és sempre blau
i  com un paó reial
desplegant-se alat
ja sols canta...
bressolant la pau!!

I m'ha ferit

El vèrtex del món

(seguint l'Assumpta)

Sóc a la vora despietada.
Allà on la terra anònima
té un marge de noms clucs.
Baixo del vèrtex del món.
Torno a la ciutat.
He estat amb l'Eva.
I li he gaudit els núvols
sempre amables del pubis.
Va quedar al cim, estesa.
Ferida del meu amor ferit.
I tanmateix seu al bancal.
Els genolls als pits.
I l'arrissada cascada negra
envolta el rostre atzabeja.
No sap que és deessa.
No sap l'amor de franc.
No sap que és rosa.
Infinita rosa de vellut negre.
I m'ha ferit els ulls del cor.
I m'ha ferit al cor dels somnis.

Bufa el vent i és dijous

Xiula i udola,
amb força m’amenaça
i m’ha ferit.

TERCER EN RE MENOR

Bufa el vent  i  és dijous

al mal temps bona cara

i…un,dos, tres i...un, dos, tres

a ritme d’un vals ens creuem les mirades.

Sant Blai, mira al cel

pel teu mal de gola

i un,dos, tres i...un, dos, tres

a ritme d’un vals em trepitges els peus.

Enmig la boira

Camins enmig la boira,
camins d'incert final,
de bon matí plantegen
un repte principal.

Amb humor i valentia
ens enfrontem al destí
d'aquelles les nostres passes
que amb bon esperit construeixen
el que sempre tenen ganes
que acabés en un festí.


Però no sempre les coses
surten com es té pensat
i a vegades quan t'hi poses
imprevistos que surgeixen
fan capgirar les coses
i t'agafen amb el per canviat.


Al mal temps, molt bona cara
és el que hem de tenir ben clar
i deixar que un gran somriure
ens il·lumini sempre el rostre
i que la il·lusió amb la que hem de viure
res la faci devallar.
no decaigui ni un instant

Celístia

[intentant seguir en Joan Guasch]

En cada meandre, l'ànima del riu.
I flueixen els somnis i les paraules,
L'aigua que ha d'alimentar la mar
De les nostres vides, itineraris

Per recórrer en continu aprenentatge.
I es multipliquen les sendes per abastar
L'horitzó i els núvols i la celístia.


d.

Camí

El camí que ens queda per fer
flueix ple de paraules,
floreix en cada meandre,
construeix el món sense descans.
El camí que ens queda per fer
serpenteja per paisatges de temps
i ens mena tranquil a la porta
de la platja infinita dels estels.

Nostàlgia en blanc i negre

Nostàlgies en blanc i negre

i la claror dels tovallons blancs damunt la taula.

Les mans, remenant engrunes de pa

i somriures que els escalfin la mirada.

El fred, és a fora, i estan abrigant un somni.

Claror

Sota  la claror  del somriure

deixarem que  flueixin

totes  les imatges

de nostàlgia  en blanc  i negre.

I sabem  que  cada  mot

va  avançant  en  el camí
que  ens queda  per  fer.

La vida dansa ( intent de respondre Deomises)

La vida dansa i ballem sempre
de vegades balls tristos, a cops galops frenètics
o valsos o sensuals tangos de lletra addictiva...
Mai és tètrica la vida ni els moments gloriosos
són gloria ni la gloria és excelsa
dansem sols i en companyia
Potser som estels que giren planetes
i planetes disfressats d'estels i sols
o corbes mutants , viaranys màgics...
Alcem la copa curulla de mots
i brindem a la vida un somriure!

Diàfana màscara

La son entela la memòria,
La difumina, com diàfana màscara
En el carnaval d'una tristesa,

Mentre l'ànima d'arlequí
Que em sustenta s'eixampla
Per cada racó d'un record
Que fuig quan l'intento retenir.

Ballo la dansa irrisòria
Del circ dels prodigis, la tètrica
Vida que em toca viure i pesa

Dins meu com un plom que cau
Al fons del pou i m'ofego, sol,
Testimoni d'aquesta lenta agonia
De desitjar una presó sense clau.


d.

Record o oblit?

En Cada mirada absent
es va perdent el so,
s’acaba l’aire...

Et desdibuixes lent
arribada la nit
-és cert que la son
entela la memòria-.

El teu record és silenci.
Bocins d’ahir queden
impregnats als llavis
amb un lleuger regust
a dolç oblit.

melòdic

els crits surten lliures, sort...
i lliurement canta la gola el clam
es va perdent el so, s’acaba l’aire
i en surt, només, la ranera de la mort...

mort... i és que feia nosa un mot ferit
que t’embosssava el coll, perquè
darrera seu, en l’esperança,
hi havia d’altres clams de bon sentir

escolta bé, que ho sents?
la cantarella d’un infant que salta...
és el teu cor, lliure per fi
després de transformar el negre dol
i treure’n la cadència d’un violí...


(seguin l'Antón amb molt d'amor)

SE M'ENNUEGUEN... foto google imatges

2 – 2 -11

- seguint un vers de MON

Se m’ennueguen... els mots

al fer la catombella...

En un instant tot roda

fins que estabornit

quedo lliure del cercle.

Vocalitzo ara els ais i ois

quan el cul toca terra.

No m’he fet mal

i els crits surten lliures,

envanits de la proesa.

La vida en eix mon

és com una catombella.

en l'operandis circular

allargueu els ais! d'alegria

i no ens entretinguem en els ois!

que ningú voldria

..............

Nota.- Catombella = Corumbel·la

Segons el meu fill sols és diu en

el nostre poble. Ell n'estava orgullós

i els seus companys així batejaren

l'Esplai que ells conduien per la canalla

de la població en vacances d'estiu, en honor d'Ell

MAÓ A MAÓ

MAÓ A MAÓ

Maó a maó hem malmés

la paret pairal

i un vent de ponent i lliris

corca el cor costaner.

qui farà rotllana i castell

al vel del paladar?

En quina cala maresa

o pineda muntanyenca

deixaré la cendra dels dits?

DESPERTAR L'ESPERANÇA

Mirant aquestes parets malmeses
de il·lusions i somnis trencats,
l'heura, enfilant-se cap al cel,
em desperta l'esperança.

Cada casa és un mot
-m'acaben de dir.

I és ben cert
-m'afanyo a respondre jo-,
car hi viuen, flagrants,
les pedres del destí,
l'anhel de cada nissaga

i l'heura, artera,
enfilant-se cap al cel blavíssim de la mirada.

Artròpode

[intentant seguir l'home de tinta]

Aquesta brisa
Tardorenca s'emporta
Jorns i paraules,
L'embalum de saber-se
Lligat a les estrofes.

I sóc artròpode
Que explora tota pedra
A la recerca
D'un racó que l'abrigui,
Lluny de la llar amada.


d.

sísif

Es despengen els dies malgrat l’hivern

com si fossin fulles vençudes de tardor...

DOS DEL DOS

Aparellats no m’agraden

que m’agraden senars

perquè s’hi capfiquen?

no hi ha res d’estrany.

Se’m s’ennueguen paraules

si no les escric

que tindrà el dos de febrer?

basarda de ser el segon dia d’un mes.

Ai que el tercer ens arriba

en un tres i no res

ofertes ofrenes i clames al cel?

es despengen els dies d'aquest fred hivern

Incendiària

[intentant compartir replà amb elveídedalt]

Òrfenes ofrenes ertes
Ofertes a les mans buides.
He fet el gest, per retenir-lo
Només, de dir el teu nom.

Però bado en l'abís dels teus pits,
Indòmita mudesa que aclapara
Dits i mots i fats, i tots els ets
I els uts s'abalancen contra mi.

El delit i la temença. Si parlo,
Callaràs per sempre? Si callo,
Perdré la font on abeurar aquesta

Gola que s'incendia amb el record,
Que cerca aixopluc en l'entrecuix
De la teva impavidesa, distància ingent?


d.

Absència ígnia

(seguint la Zel de "Darrer foc")

No puc mercadejar somnis

si no és a canvi d'ofrenes ertes.

Sempre has estat un mirall golós

rere aquest cortinatge de boira encesa.

La balma dels teus pits

record de gestes indòmites,

fiblades de desig ardent

que ja mai cap centaure aclama.

Serà doncs temps per l'oblit i la boscúria.

No puc mercadejar somnis, cert;

però a canvi, bescanvio el meu cos ordit

per un simple gest de benevolença espúria.

Laberíntica absència

[intent de reprendre la idea de Fanal Blau]

S'esfilagarsa el moaré dels dies.
I la brisa no deixa de bufar dins
Del bosc. Ets arbre, estimada,
I jo una simple fulla que cau i cau...

Saps les sortides de tots els laberints?
Busco els teus ulls, Ariadna que guies
La part de Teseu que m'habita, que rau
Més enllà que l'ombra del Minotaure.

Desitjo el fil, la paraula i la drecera, els dits,
El cos i els llavis, i sentir la batzegada
De la sang a les temples, la que em fa caure

Als teus peus, rendició muda. Besos humits
Que em desvetllen durant nits plenes de gestes,
D'absència. I l'escalfor marxa. Però, tu restes?


d.

Escàpola boscúria

Escàpola boscúria.

Filagarses que esclaten

davant de paissatge de fred.

Darrera el filosos flocs, la neu.

D'aquesta estança el foc que m'alimenta.

No prou, ni tant com em caldria.

Efímer vers. 

(provant de seguir en Rafel)

vint-i-una esteles de gel

Comencem a rodolar de nou
després del crepuscle de gener.
D'una mínima partícula poetitzem
l'ínfima baula
que posem a rodolar
compassats amb el silenci.
A ells encadenem-nos
des d'una màrfega rònega,
on respirem el desig de l'aire
que ens dóna aliment pels ulls.
Avui començo i em pregunto:
on és el meu temps
que fuig sibil·lant per escàpola boscúria?
A goret escric
sobre granit amb gel i foc,
serà un efímer vers
de rima gèlida i ígnia,
no arribarà més enllà de febrer.
Però rere el darrer foc
que refresca l'aigua
vint-i -una esteles de gel
la faran bullir.

Erràtica

[intentant seguir la zel i l'Elvira]

Estrall. I reparo en l’escalf esquiu
Per a les ninetes enceses.
Guspira d'una foguera que viu
Per contemplar-te les joies

Malgrat l'embat de les tristeses.
I suro entre mars de boies
Inútils que porten les toies
De les noies que no desitjo

Després del naufragi, i l'estiu
És hiemal, la gèlida veu d'un sòl
Que amb peus de plom trepitjo,

I l'hivern s'eternitza, destreses
De construir ziga-zagues en el trespol
Quan s'ha de viure cap per avall.


d.

Flames i foc de gel

Flames de foc de gel
en les ninetes enceses
les parpelles gebrades
ullpresos els mots en inflamat silenci .
 Flam que tremola
coronat de nata, maduixes i llavis
febre de febrer paradoxa impossible.
Flama encesa de fredor tèbia
jocs de flocs i focs de mots
fent tombarelles

darrer foc

tocada de primavera, encara sento el gel als dits
mentre amanyaguen, golafres, el mirall del foc
als teus ulls
no cloguis les parpelles, deixa’m l’escalf esquiu
de la mirada, no siguis gasiu
que qualsevol destí serà millor
que viure encarcarada en el record
no puc mercadejar somnis...

efímer

Així viatgen els meus propòsits:

entre el gel i el foc,

un equilibri primari

que em sovinteja els gestos,

que em pren la gana,

que em buida.

Tots els somnis em caduquen

perquè el destí

sembla haver-los escrit

en una taula de gel

tocada de primavera.

Gèlida, ígnia

[intentant seguir en Francesc Mompó]

Amb mà destra obriràs la finestra
Que separa els meus somnis de tu?
Gel i foc, oxigen i ofec, paradoxes
Que existeixen dins teu, dona.

Servo aquests llavis de la intempèrie
D'haver d'esperar per encadenar-me
A la paraula, per obtenir una ombra.


d.

ITINERÀNCIES POÈTIQUES: GEL I FOC

GEL I FOC

Incaut obriràs la finestra

i per sempre més els peus

dansaran entre el gel i el foc.

FEBRER

I floriran els lliris

sense cap primavera

amb el desig l’espera

farà brou d’amor

I obriràs la finestra

perquè et facin petons

n’ompliràs els racons

d’estels que es despengen

A GORET

A goret ple d'aigua
sembraré paraules per tots.
Esplèndides notes de veu
que suren dins l'aire.

S'obrirà el llibre
manuscrit etern
i floriran els lliris
copes plenes de desig.

On és el meu temps?

(Intent de seguir una frase de deomises)

Per què se m’escapa el temps?
Per què tantes vegades dic que ho intentaré
i tantes mateixes vegades
no ho aconsegueixo?
Per què el temps em domina
i jo no puc fer res per evitar-ho?
Ho intento?

Per què perdo segons, instants,
moments, minuts, estones i hores
sense excusa?

On els aniré a buscar quan els necessiti?
On serà el meu temps perdut
quan em faci falta?

Què hagués pogut fer en el temps que he deixat perdre?

Certs matisos d’enyor d’allò no viscut
d’allò que ha perdut el seu moment.
Enyorar el que no ha estat?
I plorar pel temps perdut...
no és seguir-lo deixant escapar?

Escàpola boscúria

[intentant seguir la Isabel]

Certs matisos d'enyor porten a les portes
D'aquelles esperances mortes que s'escolen
Quan les intento atrapar, que volen com ocells
De la matinada acabada d'endegar. I sóc escorça.

Escorça d'un arbre sense fullam, despullat
De nius i de saba que el renovi. Tinc la ferma
Veu dels segles, contra l'eixorca quietud
D'un vol de falena, d'una erma guspira de mort.

I callo -retrets que ofeguen la joia de viure,
Capvespres que voldria contemplar amb tu,
Silencis que desitjo emplenar de paraules-.

I enyoro, com un nounat que cerca la sina
Que el peix, la blancor de la pell un cop besada,
Les llàgrimes i els somrisos, matisos d'amor.


d.

Compassats amb els silencis

Amb aromes de paraules

sota el primer raig de sol

amanirem els poemes

que neixen blancs i negres

per fer un món de colors.

Compassats amb els silencis,

seran dins del cap remor

per musicar amb ritme

-i certs matisos d'enyor-

els millors sons dels mots...

MÉS ENLLÀ

Tots plegats
amb aromes de paraules
teixirem versos encadenats
més enllà dels aires.

Desig de l'aire

Sense mirada,
coltell i prou,
desig de l'aire,

l'irreal pronom
inscriu el seu destí
de sintagma i fum
contra la pell de l'arbre
singularment.

Crepuscle

Hi ha llum,
encara,
a la lenta mirada crepuscular.

Tu, més enllà de qualsevol nit.

El rodolar de la baula

Não sou nada.
Nunca serei nada.
Não posso querer ser nada.
À parte isso, tenho em mim todos os sonhos do mundo.
(Fernando Pessoa, Tabacaria)

Res seré mai.
Món de somnis.
Somnis de món.
Besllum farcida
d'ombres closes
i punyents.
Ballarina tacada
de saliva ardent.
Un… dos…
un, dos, tres…
oh! cluc palíndrom cluc o
…tres, dos, un
...dos ...un.
Vals trist de tarda trista
i vell dent amb bes perdut.
Perdoneu-me.
Vull només capgirar-lo
aquest món maleït.
Besar, fins esmortir l'alè,
tot llavi d'amor petit o gran.
Ple cos de plecs:
amorosos besllums.
Sexes.
Besllums amorosos:
plecs de cos ple.
Gran o petit amor de llavi tot
alè, l'esmortir fins besar.
Maleït món aquest
capgirar-lo només vull.
Perdoneu-me.
Perdut bes amb dent vell i
trista tarda de trist vals.
Un… dos…
un, dos, tres…
o cluc palíndrom cluc, oh!
…tres, dos, un
…dos …un
Ardent saliva de
tacada ballarina.
Punyents i
closes ombres de
farcida besllum.
Món de somnis.
Somnis de món.
Mai seré res.

Màrfega rònega

[intentant seguir l'home de tinta]

La llum del seu crepuscle m'ajaça
A la màrfega rònega d'un delit
Que no desapareix ni recula una passa
Per deixar-me (sobre)viure el pit
Després de l'enlluernament.

Buit el buirac de fletxes fetes ulls,
Percudida la pólvora del festí
Que esdevé el polvorí de la ment,
Sóc lament i seguiment, el mesquí
Pesombre d'unes paraules que embulls

Retenen, que tornaveus d'altres veus
Repeteixen, que són ombra i repetició
En l'insomni malgirbat d'unes deus
Que m'ofereixen la pròpia perdició.


d.

Baula

De les ànimes nodrides de tendresa

esdevenen les revoltes

daurades

que enlluernen cada cantonada

del teu cos.

A risc

de ser una baula imperfecta

en el corrent de les paraules

transito a les palpentes,

mesurant-me,

oferint els crits de joia

com llavors de canelobres

i la llum del seu crepuscle.

Cerco el punt de l’univers

que mogui,

cada dia,

el batec del teu desig.

A rodolar de nou

(Jo també intentava seguir al Fanal Blau)

En les nits llargues i fredes
hem trobat una escalfor
la de fer amb paraules belles
poemes de germanor.

Els cims són avui enfarinats,
la seva bellesa d'hivern
fara moure la musa
que crearà amb pas de puça
unes itineràncies a la rusa
per qui s'ho vulgui combinar.

A rodolar de nou:
Aliment pels ulls,
nutrició per l'ànima,
tendresa per a tots.

Partícula

[intentant seguir fanal blau]

Als núvols i arran de terra.
Així esdevinc minestra que obre
La fam en la teva boca, desferra
Per percebre la dolçor en el salobre.

I tinc l'espai per eixamplar
Cada bri de l'amor que em mou,
Cada partícula que basteix el rou
De les fulles que tocaràs demà.

Carícia efímera i tangible desig.
Això és el que sóc quan em parles
Amb mots terrenals i angèlics alhora.

Penetro dins teu, malgrat voler-me fora
De la pell que habito en somnis, enmig
Del deliri per les teves mans, per palpar-les.


d.

Aliment pels ulls

Mirant entremig de les aspes de molí,

on el teixit s'esclareix,

rodolar de nou

els mots i les imatges.

Aliment pels ulls,

als núvols i arran de terra.

Encadenem-nos

Encadenem-nos,
amb  el ritme que marca  el batec
i l'intercanvi de mots.
Cercarem l'instant màgic
al mig  de la nit
per  dir-nos  els versos
a cau d'orella
com si fossin una resposta
a  preguntes  no formulades.
Atents,
reviurem les mirades
per  fer  camí junts.

Poetitzem

Foto: Sopan

Encadenem-nos.
Engendrem grossos mots reblerts de somnis
per si de cas demà revé la boira.
Nuem amb versos les pàgines del llibre
rimes, esguards, anhels i desencisos, metàfores enlaire.
Pintem l’instant
amb bellíssims colors de cendra i grana.
Aromem les paraules.
Perfumem el camí
amb fragància de pluja i de petxines de mar
de rosers, de magnòlies i horabaixes
i de poqueta-nit.
Fem les itineràncies transitables.
Poetitzem.

Roda poètica febrer 2011 - Comencem demà!

Us en recordeu  que demà dia 1 comencem la Roda  poètica  Febrer 2011?

Doncs  esperem  el tret  de sortida  de  Noves Flors.  Ella començarà  aquest  cop  i  ens hi posem.  

Cadascú  al seu ritme.

Espero  que en gaudiu  molt.

PD:  tots  el que  hi participeu,  podríeu posar l'etiqueta  del vostre  nom  i la  que  porta  aquest  post,  si us plau?  Per  tots  els  que se  n'obliden,  jo ja les  vaig  posant,  però  si cadascú  se les  posa,  és  més  fàcil.  :)

Roda poètica febrer 2011

Pel febrer  una  altra cadena  de poesia...  tot el mes  del dia  1  al 28.

Us hi apunteu?

Es tracta  només d'endur-se  una cosa  del darrer  poema penjat i  construir  un nou poema.

Podeu apuntar-vos als  comentaris  d'aquest  bloc  o  a la  Cole de moments.

S'hi van apuntant:

1. Zel  - Ara mateix
2. Assumpta -  Blog  de l'Assumpta
3. Guspira  -  Paraules  despullades
4. Barbollaire  - Un lloc per nosaltres
5. Iris -  El teler del record
6. Francesc  -  Uendos, Greixets  i Maremortes
7. Manel - En la hora del sol poniente
8. Maijo -   Gino-Art
9. Montse - Fons d'armari
10. Miquel Àngel  Tena - El temps de seduir-me
11. Laura T Marcel  - Mar i cel
12. Mon -   La garrofa de Mont-roig
13. Noves flors - Noves  Flors
14. Elfreelang - Si dubto sóc, si penso sóc
15. Vicicle - Viciclisme
16. Isabel - Poemes al blog
17. Jordi Dorca - Adverbia
18. Lolita Lagarto -  zero-zer-o-zer-o-no-ser
19. Rafel - La  Cerdanya des  de Can fanga
20. Olguen Dalmasas -   Olguen Dalmasas
21. Anton  - Rebaixes
22. Joan Guasch - L'habitació de la memòria
23.  Cèlia - Transpàrència
24. Josep Manel - Filant Prim
25. Fanal Blau  -  A la llum d'un fanalet
26. Deomises  -  Es desclou la tenebra
27. Veí de dalt - Malerudeveure't
28. L'home de tinta - La vida és blava com la tinta
29. Miquel Zueras -  Rosebud
30.  Carme - Col·lecció de moments

I AQUÍ  TANQUEM, PER  AQUESTA  EDICIÓ...

QUE JA SOM MOLTS  I NO VOLDRIA  QUE  AIXÒ  FOS  UNA  RODA  CAÒTICA.