(Intent de seguir una frase de deomises)
Per què se m’escapa el temps?
Per què tantes vegades dic que ho intentaré
i tantes mateixes vegades
no ho aconsegueixo?
Per què el temps em domina
i jo no puc fer res per evitar-ho?
Ho intento?
Per què perdo segons, instants,
moments, minuts, estones i hores
sense excusa?
On els aniré a buscar quan els necessiti?
On serà el meu temps perdut
quan em faci falta?
Què hagués pogut fer en el temps que he deixat perdre?
Certs matisos d’enyor d’allò no viscut
d’allò que ha perdut el seu moment.
Enyorar el que no ha estat?
I plorar pel temps perdut...
no és seguir-lo deixant escapar?
Potser sí que no cal plorar-lo més... tens raó... es continuarà escapant amb cada llàgrima!
ResponEliminaAixò del temps... vivim en el temps, en un temps, i ens passa el temps i sempre trobem que en faslta de temps.
ResponEliminaVoleu dir que això del temps no és una falòrnia per control·lar- nos.
Incesantment buscant o a remolc del futur,... el present és tant brèvol, que sempre s'escola i queda
en el record...
Us agraeixo la reflexió que també faig meva. Anton.