La difumina, com diàfana màscara
En el carnaval d'una tristesa,
Mentre l'ànima d'arlequí
Que em sustenta s'eixampla
Per cada racó d'un record
Que fuig quan l'intento retenir.
Ballo la dansa irrisòria
Del circ dels prodigis, la tètrica
Vida que em toca viure i pesa
Dins meu com un plom que cau
Al fons del pou i m'ofego, sol,
Testimoni d'aquesta lenta agonia
De desitjar una presó sense clau.
d.
A l'alçada? A mi em sembla fantàstic!
ResponEliminamés que seguir-te t'he respòs deo més o menys poèticament...segueixes sent un crack de la musa
ResponEliminaBon poema, deo.
ResponEliminaSi que és fantàstic!
ResponElimina