Em plau el jaç

Em plau  el jaç
de verd  i fulles
que bressola  els  mots 
no redreçats  encara.

Costarà  callar-los
no sabrem com recordar-los,
però,  ells,  els mots
han fet camins insospitats
i diàlegs  impossibles.

Quedarà  una estela,
per cadascú  a la seva  mida.

Damunt l'estora

Damunt l'estora dels verds

i abans no torni a ploure,

reemprenc els mots

reendreçant-los.

Recullo fulls

i rascleto fulles  en terra humida.

Hi ha un suau grinyol de paraules

que m'acompanyen.

Em plau el jaç.

(seguint  la zel i agraïnt-vos a tots i totes el compartir d'aquest juliol)

sota l'estora

em pesa el son a les parpelles,
cau el coixí, i en ajupir-me
sota l’estora, a més de pols
he trobat moltes paraules
un borrissol de mots desordenats
bellugadissos i perduts
fan cantarelles embogides
sense rumb ni nord, ni capità
ni timoner que les capgiri
i resten mig morts, desballestats
.
caldrà fer endreça al desgabell
hi ha grinyols sense sentit
que ben posats podrien, si en sabia,
forjar un bon poemet, no massa cosa
que l’aprenent esguerra odes i cants,
que un bon poeta
trauria or de les engrunes
i n’escriuria, ell sí, versos amb vida
amb so punyent, amb melodia
tristesa o alegria, udol o clam,

de por o d'amor
senzillament, un sentiment.

:

(seguint deo, Pere)

imatge de Google

Epístola (o Períodes de teràpia)

[segueixo i responc en Pere, una mica fora de lloc, segurament...]



Benvolgut Pere,

Perquè sempre és millor un a reveure
En lloc d'un adéu que sembla definitiu,
T'ofereixo una mà per encaixar-la, amic Pere,
Malgrat ser la mostra d'una amistat virtual
I responc -avui sí- els teus versos deixats,
Que tenen una fal·làcia com una catedral.

No he llegit versos dolents encara, ni en el deliri
Ni en la calma de cada moment, ni en les respostes
O en els seguiments fets a raig. Opinions? Moltes
I diverses, i això és el que ha de ser, un espai
Per deixar les nostres preocupacions, per desconnectar
D'allò que ens capfica i, sobretot, gaudir sense
Angoixar-se. Almenys a mi m'ha servit, amic Pere.

Ja veus, també hauré de dir que tinc poemes
Dolents, patètics, melangiosos, reiteratius,
Tristos i foscos, d'imatges recargolades i també
Seguint lleument el poema anterior. Però només
Aprofito l'ocasió en què puc plasmar en uns versos
Les meves pors i les meves idees; durant un mes
M'ha llegit més gent -aquí i al meu blog- i agraeixo
L'oportunitat que se'ns ha lliurat en aquest període.

No m'allargo més, benvolgut Pere, només volia escriure't
Perquè vegis que no tinc el mateix parer que tu en això
Dels poemes dolents, que has dit. Rep una abraçada,
Si l'acceptes des de la llunyania, i seguim aquí dos dies més.


d.

Adeu

(Seguint, seguint com sempre)

Dins d'aquesta roda
borratxo de versos
el cap donant voltes
m'ofeguen les lletres.

He escrit set poemes
un d'ells és preciós
sis són molt dolents
però ha valgut la pena.

Colla de lletraferits
atletes del vers
manobres del sentiment
adeu ...ens veurem.

I llegia
llegia
reia
reia
i fins i tot va plorar
d'emoció ...

EM PERDO EN LES LLIÇONS

28 -7 -10

Em perdo en les lliçons

de les paraules,

dels seus PER QUÈ,

i COM i QUAN,

Sempre em resulten

entremaliades

i em confonc en son abisme

de entremaliades sorpreses.

Lletrejo a cullerades,

paladejant les lletres verges

que al unir-les em fracasen

i em diuen el que no dic

i em volen conquerir

amb pressa extrema

i que entri en son laberint

del que trobaré sortida ?

Dislèxia

[seguint la Isabel, de nou]

Les paraules s'abraonen i es barregen
I obren portes i tanquen finestres
I creixen i rodolen i esberlen panys.

Les llegeixo i no les comprenc i les miro
I les regiro i les separo i les analitzo
I les reposo durant hores i hi torno de nou.

Amunt i avall, del dret i del revés, d'esquerra
A dreta, i viceversa. Per si les lletres tenen
Un altre significat que se m'amaga ara mateix.

Les col·lecciono i les il·lumino amb el pleniluni
I teixeixo al seu voltant una aurèola de misteri.
Potser així sabré les imatges que s'hi han amagat.

Les paraules, aquests bocins de mi que t'oferia,
S'han rebel·lat i m'han sotmès al caos i al desordre.
I només trobo que no en discerneixo el teu comiat.


d.

Trajectes

(seguint deomises)

Cada grisor de tempesta

empeny al nostre cel la calma,

mestral, gregal i tramuntana

donaran pas a dies serens i clars.

I és què orbitem

a un entorn pendular.

Ens agrada viatjar a l'interior

catapultats per les paraules,

ens agrada mirar-nos al mirall

pentinats pels raigs d'estels

sabent que ens empara la lluna.

Ens agrada viure entre poemes

que ens esberlen la pell del cor.

Ens agrada passejar pels racons

ignorats per la xerrameca de cacatues

i obrir al matí finestres, ulls, orelles i balcons.

Ens agrada ensumar els estius,

tastar les fruites verdes

i esperar que el raïm maduri al sol.

Fer trajectes pels poemes

i aterrar discretament al món.

*

Hàbitat

[seguint la Isabel]

He trobat, a recer de la llar, una nova llar
Que, encara que efímera, m'ofereix paraules
I sostre, mirades i calidesa i noves baules
En la cadena del viure, en presència de la mar.

L'esguardo, i sento el pas dels núvols lent
Dins de l'ànima i m'anima a respirar amb força
Per eixamplar l'entusiasme, per existir i tòrcer
Cada grisor de tempesta que porti el sofriment.

He trobat mans expertes i clares pupil·les pregones,
Arrugues belles i saviesa en versos escrits a raig.
I, gràcies a aquesta descoberta, he empès la tristesa.

Recapitulo, i voldria que el temps deixés l'empresa
De transcórrer i reculés dia rere dia, mentre desfaig
El fracàs per millorar l'hàbitat de les futures estones.


d.

Motius per tirar coets

(Seguint Zel, Carme i tothom...)

Sempre trobarem un racó arrecerat,
un raig que ens acaroni el pas,
un blau amb tots els matisos per envernissar l'esguard,
aromes dolços rescatats del rebost de la infantesa,
un convit a taula amiga parada amb flors del camp
i paraules sàvies per guiar-nos el desig per camins llunyans...

Sempre trobarem ganes col·lectives d'esquinçar ja els atavismes.
Sempre trobarem motius per tirar coets
i treure'ns amb reverencial satisfacció el barret
davant les genialitats serenes amb habilitat al traç,
a les rimes, a les veritats de les paraules i al ball sobre el teclat.

*

convit

Avui segueixo el convit del cel
-segur que en somins-
però el cel em convida

a tombar els ulls avall
.
-Allà hi ha el teu destí!
mormola, vestit de brisa suau
encara no és l’hora dels adéus
cal viure molts desficis,
plorar en moltes bodes,
collir confits en molts bateigs,

veure acomplir-se molts desigs

obrir braços amorosos,
acomiadar els amics,
per dies o per sempre.
.
-Em sents? Tomba els ulls avall,
i fes dels somnis vida,
que quan arribi l’hora
seré jo qui vindré a buscar-te
i farem de l’horitzó destí final
i nou principi

.

(seguint la Carme, eterna creadora)

Pensant en blau

Sempre  trobarem  un blau

on emparar-nos.

Un blau  als  ulls

o al bell  mig  de la ment.

Que ens  tenyeixi el gest

i  el món sencer

que es  desballesta.

Damunt  de les  batalles  de cada  dia.

El cel segueix convidant-nos 

a un  blau  pel pensament.

Em plau el blau

Em plau el blau.

Del cel, del mar i les paraules.

Agafo mots i tons

i m'arriben onades.

Blavencamenc cansada com arribo

m'atrapen deixos de pausa

que el desfici de les lletres no em permet.

Deixo el barret que no duc

al pas de la porta

i em ve a buscar entre les lletres.

Hauré de descansar.

Em queden els blaus, però.

Cel-mar-paraules. Cercar-paraules.

(seguint l'Elvira i la Carme (que és una bala creativa!)

Silueta

Em plau

la silueta d'una formiga 

a contrallum.

Mirada  innocent

sense  prejudicis.

La  formiga puja

el cim de la falguera.

Bellesa  compartida.

Si us plau deixem el brau en breu

seguint fanal blau....

A mi em plau el blau, i el roig del foc
no de la sang....no em plau el brau que bufa
i entre les banyes porta càrregues de significats...
Deixem estar el brau en breu estada itinerant
que torni al camp, al seu corral o a la tanca
Tan poderosa és una imatge? tant desfici comunica?
Doncs deixem ja l'udol que ens mortifica
clavem el clau al mur per a sostenir un quadre
no usem l'estoc ni el capot per fer un passi de pit
que la banya es clava on no pensem...
el passat llastra amb carregues de símbols
que no paga la pena perdre bous i esquelles
per un breu brau que fa brou diguem PROU

No em plau l'udol del brau

No em plau l'udol del brau

i l'absurda fal·lera de la plaça.

La formiga a la falguera

pateix pel seu company de drecera

i l'estúpid desig de prepotència,

ignonímia i vilipèndia

dels "homes bípeds"

sense essència.

(seguint d. )

Tauromàquia

(Seguint el dia a dia i a en Pere)

La lluita injusta
(L'animal contra el sabre,
Contra l'escarni)
I desequilibrada.
És això la bellesa?


d.

Toro

(Seguint el dia a dia i versos que encara s'han de fer)

Hi ha imatges, símbols
que alguns volen fer seus.
Però la bellesa és de tots
i no pertany a ningú ...

Acadèmia d'abundància

[maldestrament, agafo el darrer vagó del trenet de l'Anton]

Per sobreviure al precipici
Cal anul·lar el vertigen
I saber on rau l'origen
De cada inclemència que desequilibra,

Cal cercar respostes en el llibre
De la vida, àgraf i mut,
Que ha d'escriure, sense ajut,
Un mateix i contra el desfici

De no caure en l'apatia de la timba,
Aquest ròssec que no minva
Fins que es pon l'escalf del sol.

I escolto i callo i vull l'estol
De fragàncies del teu cos, el reclam
Abundant que multiplica la fam

Per tastar-te i fa oblidar els címbals
Del cor amb una sola ordre: Estimba'ls.


d.

TEVA MIRADA EM DIU QUE CALLI............ foto google imatges

28 – 7 – 10

Teva mirada em diu que calli.

Ara, els teus ulls m’anuncien que parli.

Ells,bestrets, es tanquen per dormir

i quan desperten de la vagància

son presidents abanderats que dirigeixen,

son cardenals a meva taula senzilla ,

son mestres per esperonar i alliçonar,

son destres advocats de ploma i llibre,

son inquisidors per anorrear-me,

son impertinents fins cançament,

son preguntons i ells ja ho saben...,

son incontinents de parla i soroll,

son barrera de pestanya fil reixada,

son abella o vespa per xuclar o picar,

son impertinents, volen esclavitzar-me,

son .....

son....

Però quan el mar blau els inunda,

quan treuen bromall i besen el cel,

quan a terra miren  i s’hi aturen.

Quan dolçor amorosa respiren

Melodia i fantasia dispensen arreu

i amorosos encanten els seus vicis

i a mi em tenen en son precipici

com en vergella de vesc.

Allí, eternament collit i enganxat.

mes ales no es mouen, no belluguen

i en l’aigua verda cauen  esmerçats

la placidesa engoleix meu cos i ànima

i en teus ulls resto hipnotitzat  

incís per riure

no compta de poema,

no us escarrasseu a buscar

cap altra mirada

-és un moment de bajanada-

personeu-me la disbauxa

demà serà festa major

quatre nits de ball i insomni

de cuinar rostits i sarsueles

i tallar embotit pels convidats...

així que avui, us trec dels somnis

per dir-vos, amics estimats

-amigues estimades-

que vaig a mar a somiar

a parar el sol endormiscada...

-millor dit, a suar la cansalada-

que demà m'hauré de mudar

(això diu la meva mare...)

Cromàtica paciència

[intentant seguir Elvira FR, i en honor d'Azul, mirada i nom blaus com la Mediterrània]


[diàfana mirada d'Azul Marchig]
*

He sabut que els teus ulls em desitgen,
Que en silenci has estat sembrant un camp
En guaret indefinit, impregnat de sal,
I avui veus com floreix el resultat
De tant d'esforç contra les inclemències
I l'aïllament.

He escoltat cada lletra
Del teu nom, cromàtica paciència, i deixo
Les banderes de l'esperança hissades
En l'esquàlid puig del meu viure; vents
De Fortuna favorable o de malastrugança
Decidiran cap a quina direcció han d'onejar...


d.

Almenys quinze mirades de poeta

segueixo totes les mirades i els esguards anteriors (imatge obtinguda google imatges Le faux miroir 1935 Magritte)

Us veig els ulls i traspasso mirades
a l'altra banda del mirall , travesso
les ninetes, l'humor vitri, els globus oculars
fins la retina i les imatges segueixo pel nervi
viatjant pels viaranys perfectes del cos fins el cap
us veig els ulls, us veig la vida, imagino colors, mirades
mirades que heu mirat, esguards que us esguardaven....
Veig el que heu vist, sento el que heu sentit, m'adormo
amb el suau bressolar de les pestanyes i les parpelles....
toco amb la imaginació els cons i els bastons de coloraines
el quiasma, els lòbuls , el còrtex, radiografio telegrames
teletips invisibles a través de les vostres mirades de poeta....
Jo no tinc mirada visible, agafo de préstec el fals mirall del pintor
mancada de càmera digital el cercador cerca pintures...
I aquest cel blau, aquest fals mirall surrealista de l'ull  em representa.
I deixo de matinada uns versos que no sé si ho són
testimoni tàcit , tirallonga de corrua seguint almenys quinze mirades...

MIRADA AMB ULLS CLOSOS

I si tanco els ulls començo el somni

Amagat, clandestí, prohibit

Qui gosarà a dir-me un no dins el meu somni?

Desitjat, lliure, feliç

Tanqueu els ulls, i ara...

Que la vostra fixa mirada

 retrobi la pau

en el  mes profund interior.

Us ho diré amb la mirada...

No trobo paraules

que m’ajudin a seguir els poemes.

No sé submergir-me

en aquest món tan bell

admirat, desconegut, que se m’escapa...

Però he trobat una altre forma,

mirada fixa,

i parla una imatge...

Miralls de vida

(seguint les vostres mirades)

Ulls inquiets,

mirada fixa.

Brillants us veig

miralls de vida.

Mir(í)ades

[m'atreveixo a deixar els meus ulls miops i amb ulleres tortes; i segueixo la Cèlia, i la resta de mirades]



Cal demanar permís per les abraçades?
Mil vegades mil fins que siguin miríades
De desigs que embolcallin l'altre cos.
I, si se'n necessiten més, començar de nou.

Sento el glapir maternal, el neguit encès
D'algú que espera amb els ulls clavats
A la llinda de la porta, mentre no s'obri.

I no són només dos, els ulls que esguarden.
Sinó que es multipliquen i creixen i s'escampen
Pel perímetre que coneixen, que han explorat

Amb avidesa. Cal demanar permís per abraçar
Quan l'enyorança ha tornat negra la sang
I ha fet conviure l'angoixa amb l'amor? Explica-ho
Al teu ventre i en sabràs la resposta, mare.


d.

Les Yeux

Un, deux

il n'y a plus;

encore...

vagarejo pels núvols

amb la certesa

que avui retornes

de la ciutat reconstruita,

de la domus aurea,

de l'antica Roma.

Els meus ulls  cercaran

la teva alegria

fins envoltar-te

d'una gran calidesa.

Et retornaré a la llar d'origen

on puguis endreçar les ales

per continuar el teu vol fins les estrelles.

Aquest és el meu do.

Aquest és el teu do.

(seguint els ulls i les mirades!)

Inexperiència

[seguint lleument l'Anton]

Perquè la sensació de pèrdua
No només és momentània,
Percebo el llast de l'edat
Als membres, avui cansats.

Més lassos que mai, amb el pes
D'un milió d'anys, amb la mateixa
Inexperiència que té un nounat,
Que encara no ha vist res del món.

He sentit la nostàlgia dels besos
Mentre tenia l'esperit masoquista
Perdut al fons de les teves pupil·les.

I no volia deixar aquest plom de dolçor,
I, a glops abundants, el bevia de l'enorme
Xicra de la xacra d'estimar-te encara.


d.

NO TINC EL MIRAR TRANQUIL...seguint

foto google imatges

27 -7 - 10

No tinc el mirar tranquil

de la vellesa,

no tinc el rosec intranquil

de l’adolescència.

Resta el meu esguard

en una xicra petita

on l’herbori aromàtic

hi té vida.

Allí visc

cada dia.

sense trasbals,

sense neguit

amb la mirada fixa

en la meva diària dèria

que em ressuscita.

Centenària carícia

[segueixo en Joan Guasch]

Per esguardar la llum -màgia còsmica,
Ànsia de la pell per tastar la vida-,
Xiuxiuejo paraules de silenci en la vetlla

I sabré que la proximitat d'uns llavis
Serà mínima, centenària carícia, còmplice
De tot allò que callo, que amago, que dic.

Per mossegar amb delicadesa la polpa sucosa
D'un cos ple de deler per ser desitjat, sóc,
Més que mai, la guspira que ha d'encendre
La pira dels instants eterns, la foguera

Del pleniluni que brilla damunt dels nostres
Caps, que il·lumina cada racó ocult de l'ànima.
I l'esguardaré, com si fos la primera vegada
Que apareix la bòveda cèlica al meu davant.


d.

dels esguards

 Segueixo el plugim incessant
dels penetrants finestrals
dels vostres ulls.
Més enllà de la imatge
veig construïnt-se universos,
veig explosions de supernoves
creadores de colors
i paratges despentinats pel mestral
i platges serenes, sota la lluna,
sota la carícia suau
de la llum infinita i nua.
Segueixo les mirades còmplices
unides més enllà de la forma,
compartint l'ànsia de sentir,
de fruïr de l'energia còsmica
i que en el silenci de la foto
diuen tant, mostren tant,
...amaguen tant!

Només ulls seguint el joc

No em queden paraules.

Només, ulls.

Esguards riallers

És la vostra mirada

creadora dels colors

que cada dia acotxa la vida.

Suau carícia

de profunditat clara i ferma.

Com rialla entremaliada

dels infants.

miralls de tu

miralls de tu, que quan et miro,

se'n va sencera la tristesa

i tinc una galàxia al fons de l'iris

d'on neixeran mil móns possibles...

.

(seguint totes les mirades)

Mirar-te els ulls

Mirar-te els ulls
esdevé un màgic tresor.
Somriure sempre.

(seguint i seguint el poema de la Carme)

Diàlegs

Diàlegs  de mirades

més  enllà  de  cap paraula.

La veu  modulant  

tons flonjos  i manyacs

encara més enllà de les paraules.

 

Les complicitats:

dels  dits  als  riures

dels  mots  més  precisos

fins al silencis compartits

eloqüents com els  paraules.

Acullo la veu de l'esguard

Acullo la veu de l'esguard,

o l'esguard i la veu que em somriu

des fa tant temps.

Pretèrites mirades, retrats de presència amatent

-i les complicitats als ulls-

davant del món.

Present d'avui i l'avenir,

que ens anirà afegint arrugues dolces al rostre

que no ens amagarem.

(seguint la Isabel)

Amb la veu a l'esguard

(seguint Rafel)

Som plecs a la roca,
som núvols de pas,
som baladres a l'aire,
som la lluna allà dalt,
som llums d'artifici
amb guspires al mar.

Som brins de natura,
som ulls avesats
que signem manifestos
amb la veu a l'esguard...

*

Sortir de l'esvoranc

Els esvorancs esdevingueren mans
dibuixades en plecs a la roca.
Metamorfosi tel·lúrica
reviuen ànima i pedra.
Serra les dents sense defallir,
mentre pols i vents amaren l'esforç.
Fent de bell nou,
sobre un blau llençol,
una abraçada gris pètria i etèria.

( Seguint Deomises)

Tragèdia a la intempèrie

[evidentment, seguint la zel]

Per saber que t'he tingut, he hagut de perdre
La màgia de la matinada besant-te i explorant
Cada centímetre de la teva nuesa, el repòs
De vetllar-te les parpelles mentre dormies.

I el desig per escriure't versos a la pell
Es difumina, fins a dissipar-se, en l'amalgama
D'hores d'isolament, en l'aiguabarreig de llot
I de plors que ofega l'esperança del retorn.

I no calla aquesta veu malenconiosa; em parla
Amb insistència, mots penosos i tristos perquè
Sigui capaç d'omplir aquesta buidesa deixada
En cada solc del meu cos, en el sord batec.

Per saber que t'he tingut, les mans esdevenen
Esvorancs que ja no retenen el pes de les pedres.


d.

baobab

crema abrusador el sol del migdia
fugir és impossible,
rebre’l impensable,
acollir-lo és morir socarrat com la terra erma...
.
només tu, i el teu inmens poder
com un baobab a la sabana de la vida
em guardes embolcallada amb els teus braços
de totes les intempestives tragèdies
quan s’acosta el capvespre de qualsevol dia
.
tu, el meu recer i la meva font.
el meu far d’Alexandria.

.

(seguint deomises i montse)

Efervescència instantània

[seguint la montse]

Nits de tempesta,
Vides plenes de pluja
Que ofega els somnis.
Tindré l'efervescència
De l'instant quan no pugui

Esquivar el sol amb l'ombra?
Xardor endins de les venes
Que impregna els dies
Amb brins de l'encanteri
Del pleniluni.


d.

FINAL D'ESTIU

Llarg per alguns
i per altres curt.
Contrast entre qui vol sol
i qui busca l'ombra.
Radiant com una tarde calorosa
i convuls com una nit de tempesta.
Alegre com la cançó que sona
i trist com l'adéu a l'amic.
Final d'estiu
barreja de somnis, records i oblits,
amb plenilunis
i nits a la fresca.

Interrogatòria

[seguint l'ElviraFR]

He somniat en preguntes que m'interrogaven
I no sabia fins quan hauria de respondre
Mentides i fal·làcies per no saber què dir.

M'he endut amb mi la pell, imperdible com
L'ombra que em segueix pertot arreu, melangia
Per allò que ha nascut amb mi i que he perdut amb tu.

He sentit que el naufragi és l'opció més factible
Per poder viure amb esbossos d'una existència
Que fa aigües abans de conèixer el rumb obligat
A seguir, abans que la brúixola indiqui nords o estius.

I despertaré, adolorit i més cansat del compte,
Desorientat, amb els maldecaps encara intactes,
I sabent que la banda dels llençols que ocupaves
Seguirà òrfena fins que el doll de llàgrimes s'aturi.


d.

Cistell de preguntes

( tot seguint l'Anton...)

Cal omplir el cistell amb la lluna rodona?
cal que fem volar coloms amb el dit aixecat?
cal que calgui respondre on anem , d'on venim?
Duc el sarró ple de interrogants i silencis, verbs,
noms i altres peces per endreçar a les butxaques...
Cal  saber on van a parar els punts suspensius?
Cal buidar els racons de teranyines, escombrar records?
Cal emplenar el cove amb plenilunis d'estiu les nits de fresca?
Cal caminar per camins de versos, de puntetes i amb somriures?
Cal perdre bous i esquelles per viaranys estranys?
Cal fer net per tornar a embrutar?
He trobat un cistell ple de fruita inquisitiva....
li he clavat el queixal a la nansa
i enlloc de respondre'm
m'ha preguntat: cal ?

EN EL SEU CAMÍ.... seguint ,,,//foto google imatge

26 -7 -10

En el seu camí

Com en camins d’altres

Hi havia cants de tot.

D’oreneta riallera,

del pardal lladregot,

del rossinyol que sols canta

del capçot que s’encanta

del pit roig orgullós,

del reietó ... de la fumada...,

de la pastorella..., del mussol...,

de la becada..., del corb...

.........................................................

Les rateres parades a espera

Feien forrolla

en qui camina encantat

I tot s’ho creu

I manifesta el que li diuen

Com si ell ho hagués descobert...

I l’esperonen per que repeteixi

I faci amb altre patxia

Adeptes de badomeries

I desconcerts,

Per que la bola petita

És faci gran i de pes...

.....................

Escolteu l’ocellada,

Les figues ja maduren

A veure qui omple el cistell ?

ABOCA'T ALS PÈTALS

Aboca't als pètals dels meus ulls

i digues-me, bon amic,

si encara hi són les petjades

d'aquell infant de la Vall.

És que em costa trobar

la difícil consistència

del tacte de la rosella.

LES TEVES PETJADES

(tot seguint a Fanal Blau)


Les teves petjades decidides
que fan camí i no s’aturen,
que porten pressa i fan eixida
d’entrebancs i desmesures.

Línies blanques del cel

Línies blanques del cel

que fan camí i no s'aturen.

Sinergia del temps.

(seguint la Isabel i la Carme)

Si no puc caminar

 Si no puc caminar
per la matèria fosca
per descobrir misteris de l'univers...

Caminaré  per la llum
d'un capvespre de calma
cap on em guien els teus  ulls
per abastar els misteris
de murmuris  i anhels.

Caminaré pels records,
pels  secrets compartits
i per les  línies blanques del cel
en equilibris  desconeguts
per camins ignots.

Caminaré per indrets
inexplorats  pel pensament
on cada  dia hi ha sorpreses
i  mai res  no queda immòbil.
Caminaré  en tu i en mi.

Si pogués caminar

(seguint les petjades de Gabriel)


Si pogués caminar
per la matèria fosca,
pels quarks abans de ser àtoms
per tota la opacitat antiga
i la llum posterior,
font de tanta i tanta transparència...

Si pogués caminar
pels no-límits de l'univers
per l'expansió còsmica
o la infantesa de les galàxies,
pel pols d'estels de després
o per les òrbites helicoïdals
d'ignots i encara anònims planetes.

Si pogués caminar
per la cara oculta de la lluna,
pels raigs, pel foc del sol,
per tanta ondulació sonora,
per tants cofres que la física obre,
us explicaria sorpreses de l'espai
i certes meravelles dels grans temps,
de la gravitació o d'altres mons paral·lels.

Si pogués caminar.


[Poema escrit veient el programa "Redes" d'avui]

Botes,camins i rierols...

(seguint les botes velles de la Zel i de la Xica que va fugir a Reykjavik)

Em calçaré de nou

les botes velles

per oblidar

camins perduts

i cercar-ne de nous.

Per fugir de vells fangars

i creuar nous rierols.

Si pogués caminar
tranquil·lament
sense el pes de tants anys,
de tants records,
de tants laments...

Si pogués enfonsar els peus
enmig d'un rierol d'aigua fresca
i recordar el teu nom escrit
en l'únic còdol de l'aiguamoll...

Si pogués sentir-me un savi
i no un foll
que fuig d'un món mediocre
i de presses
d'esclavatges i foteses
de dies insípids,
de buides converses.
******
Però tinc els peus cansats
de tanta sorra inútil!
Si pogués arrencar-me les sabates
i enfonsar, simplement, els peus
en un rierol d'aigua fresca...
sentir només la fressa de les fulles
i el xiuxiueig de l'aigua
i imaginar-me que tot allò inútil
fuig riu avall, riu avall
i sentir que puc calçar-me de nou
les botes velles caduques i remotes
amb les que he compartit
somnis, victòries i derrotes.

Camí

(foto extreta via google imatges del blog "la vida és vertical")
(Seguint a Rebaixes i el seu "no t'oblidis del camí")

No t'oblidis del camí

del camí dels teus somnis

perduts en un immens desert

de cadàvers i ovnis.

Que les ferides del teu cos

no et facin perdre de vista

que les utopies i anhels

són matèria també per contrabandistes

capaços d'arrencar-te

l'última espurna de noblesa

i fer-te oblidar d'un món carregat de bellesa.

I si cal aturar-se en el camí...

atura't per gaudir d'aigua fresca.

I per recordar que els somnis

són part de la teva fermesa.

Memòria espontània

[seguint la Isabel]

Res no cal perquè la memòria
Recordi com viure. Ni la paraula
Febril ni el silenci més hermètic
Ni la llunyania d'un cor que batega.

I és la catarsi de l'ànima, que furga,
Amb melangia, entre els records
Fins que troba aquells que ajuden
A que aflorin els sentiments primigenis.


d.

A la trama

(seguint zel)

Mai és del tot ple

el pou de la memòria,

pot encara acotxar molts mots

que aquesta sinergia itinerant

a voltes febril,

sempre espontània i flotant

va, moment a moment,

ubicant amb harmonia a la trama...

Mai és del tot ple.

camins a la pell

no hi ha oblit, ni cal anar

al pou de la memòria,
duc escrita a la pell,
a solcs i marques, tota una vida
amb taques blanques
mil alegries, i de colors
tantes empremptes

de mans amigues...

.

ajaçada a la sorra
em confonc amb la terra

principi i fi...
tranquil·la, no cal camuflatge,
dissolt, híbrid,
el cos s’acosta àvid
als seus orígens

:

(seguint l'Antón, amb amor)

NO T'OBLIDIS DEL CAMÍ... seguint

25 – 7 – 10

No t’oblidis del camí

Que la pell marca en l’arena,

És la peuada del cos

Que en la sorra remena

Com fregant-se

En l’escorça de la terra.

No et deixis, dissoluta,

Arrencar la reialesa.

Cartògrafa de carícies

[seguint fanal blau]

Perquè les passes dubitatives
Duen als indrets més goluts
Del teu cos de dolça melassa,

Argila maleable que es modela
Amb dits experts: en cada solc,
El desig i les marques de la vida.

L'epidermis reté les carícies
Com cartògrafa de la libido,
I amaga el tresor de la flama
Sense deixar mapes escrits.

Seré explorador febril en les lianes
De les teves cuixes, espeleòleg
Per devorar-te els llavis i trobar-te
Cada bri de febre espars en la carn.


d.

Seguint

Que el temps

no ens manllevi el caliu

i aprenguem a mapar

-com a experts cartògrafs-

el retrat de l'arena a la pell.

Seguint-vos...

FLAMA

seguint Anton, deomises...

Flama i brasa esdevinc
i al meu entorn la pell s'incendia
guspires i espurnes d'amor incadescent
il.luminen l'espai íntim d'un cos ardent
pell i pell , ànima i ànima abraçades trenen
filaberquins de colors en la certesa incerta
que els instants són esquitxos fugissers
i els dits ascles i torxes en la nit
com fars que il.luminen viatgeres mans
de batalles perdudes davant el poderós Eros.


Brasa, caliu, flamarada, incendis, foc d'amor
esdevinc i torno foc al foc, cada bes una espurna.

Òrbites

[seguint rebaixes (Anton)]

Cada mirada,
Dona de primavera,
T'acaricia.

I sóc satèl·lit
Perdut, en constant òrbita
Pels teus pits d'ambre.

El desig torna:
Per habitar-te el ventre,
Esdevinc flama.


d.

ELS ULLS SENTEN ... seguint

24 – 7 – 10

Els ulls senten la pell

En propis llavis...

Els llavis senten la llum

En sa mirada...

La veu esclata neguitosa

Entre ulls i llavis.

Els dits

Son visió i unió

Ves triant...

(seguint deomises)

La catifa de paraules queda estesa,

i al teu passeig miraràs de no trepitjar

aquelles que parlen de la vida,

de la nit, de l'amor o del dia.

Aniràs fent saltirons

entre les que són de les reixes i presons.

I quan arribis al jardí

ensumaràs el perfum i la dolçor

dels noms dels arbres i de cada flor,

veuràs com sobre l'herba

les lletres formen cercles de verdor

i esferes i raigs i vols de tots colors.

Ves triant sorra i duna del desert,

estels, llum i lluna del teu cel,

els records i algun desig entre els verbs,

aquells adjectius més adients,

i hi anirà creixent al teu alè un bell poema...

Quilòmetres

[seguint fanal blau]

I el color sempre ens acompanya.
Òrfena policromia per quan cloguis
Aquesta nit els ulls novament.

La catifa de paraules queda estesa
Als teus peus, i el rosari d'ofrenes
Ha de guarir-te les ferides diàries.

I la lluna segueix esguardant-nos
En la balustrada on la xardor i la brisa
Endevinen que els cossos solitaris resten
Delitosos per servar l'empremta d'un mossec.

Hi ha quilòmetres entre els meus llavis
I la teva pell. Però somniaré que tornes,
Com la set a la gola, a un mil·límetre
Escàs del meu recer, a frec del silenci.


d.

A la llum d'escletxes i ombres

(fotografía feta d'una fotografía que m'estimo molt)

Amb la meva fal·lera del temps,

a destemps despenjo la fotografía d'un migdia de juliol

que em vas  fer després de fer i refer l'amor

a la llum d'escletxes i ombres.

Coordinades abraçades

amb blaus presents, latents, i a l'horitzó.

No cal ni dir que el color

sempre ens acompanya.

Seguint la Carme, Mon, l'Elvira i qui em trobi quan publiqui aquest intent!

Les pells parlen

Seguint la Carme" entre els rebrecs dels llençols "

Entre els rebrecs dels llençols
les pells parlen el llenguatge del gest,
parlen d'amor i de tendresa, parlen de tot
sense parlar parlen més que si parlessin...

Cada bes és un mot, cada carícia una frase...
fem coordinades copulatives sota els llençols tebis
creem subordinades adjectives i adverbials
i en l'abraçada fem juxtaposades, dibuixem predicats
oracions i textos sencers, una novel.la a besades.....

Entre els rebrecs dels llençols, la morfosintaxi dels somnis
esdevé prosòdia íntima, privat anàlisi gramatical amorós

CASTELL DE FOCS

(Tot seguit la Carme)

Entre rebrecs dels llençols

dos cossos nus es fan fonedissos,

fantasies que emprenen mil vols

dibuixen disbauxa, enamoradissos.

Somnis que es fan realitats,

petons...

nusos que es fan i es desfan,

suats..

Dins el silenci, sintonia de gemecs

dos cossos descansaran exhausts

entre els llençols i els rebrecs

latents desprès de la batalla