Us veig els ulls i traspasso mirades
a l'altra banda del mirall , travesso
les ninetes, l'humor vitri, els globus oculars
fins la retina i les imatges segueixo pel nervi
viatjant pels viaranys perfectes del cos fins el cap
us veig els ulls, us veig la vida, imagino colors, mirades
mirades que heu mirat, esguards que us esguardaven....
Veig el que heu vist, sento el que heu sentit, m'adormo
amb el suau bressolar de les pestanyes i les parpelles....
toco amb la imaginació els cons i els bastons de coloraines
el quiasma, els lòbuls , el còrtex, radiografio telegrames
teletips invisibles a través de les vostres mirades de poeta....
Jo no tinc mirada visible, agafo de préstec el fals mirall del pintor
mancada de càmera digital el cercador cerca pintures...
I aquest cel blau, aquest fals mirall surrealista de l'ull em representa.
I deixo de matinada uns versos que no sé si ho són
testimoni tàcit , tirallonga de corrua seguint almenys quinze mirades...
M'agrada, Elvira, trobo que entre en Mon i tu heu sabut donar-li el tomb a l'engrescament de les mirades.
ResponEliminaAquest podria haver estat un bon final... però queden quatre dies, encara, segur que seguirem...
Elvira, quina tirallonga de corrua! viva i sàvia... Sembla un festival òptic ple de poesia. O un festival poètic ple d'òptica?
ResponEliminaque bonic, quina lliçó d'observació i unió has fet de les mirades...amb la teva, que si en tens!
ResponEliminaGràcies Carme! quina pena quatre dies! gràcies Isabel...poèticòptica ! una nova proposta din la lírica! ja ja ja
ResponEliminaZel ets un cel!
I de nou miralls que es traspassen! Jo afegeixo doncs; poèticòptica quàntica
ResponElimina