Cal demanar permís per les abraçades?
Mil vegades mil fins que siguin miríades
De desigs que embolcallin l'altre cos.
I, si se'n necessiten més, començar de nou.
Sento el glapir maternal, el neguit encès
D'algú que espera amb els ulls clavats
A la llinda de la porta, mentre no s'obri.
I no són només dos, els ulls que esguarden.
Sinó que es multipliquen i creixen i s'escampen
Pel perímetre que coneixen, que han explorat
Amb avidesa. Cal demanar permís per abraçar
Quan l'enyorança ha tornat negra la sang
I ha fet conviure l'angoixa amb l'amor? Explica-ho
Al teu ventre i en sabràs la resposta, mare.
d.
Ulls blaus, a vegades cal demanar permís per les abraçades i a vegades, no... tant de bo que no n'haguéssim de demanar mai.
ResponElimina:S :((((
ResponEliminaSón verds... però miops, Carme ;)
I gràcies (que m'has fet enrojolir abans d'anar a la feina...), d.
PS: em refereixo a l'abraçada maternal, aquesta és la que mai no negaria la gent, no?
L'abraçada maternal no es nega mai, mai... ara mateix una per a tu. Maternal del tot.
ResponEliminaUlls verd i miops, doncs com els meus, però a la foto semblen blaus ...
Una mirada jove.
ResponEliminaUns ulls ben macos (verds que semblen blaus) i un poema preciós ;-))
ResponEliminaJo també els tinc verds i mooooolt més miops que tu ;-) però no sé fer poemes tan macos...
m'ho poseu molt difícil... però segueixo!
ResponEliminabonica mirada, deo!
ResponEliminaUna mirada que m'ha colpit, bonica, neta, manyaga! Guapo!
ResponEliminaJo també en tinc un de miop! Segons Calders donen una mirada especial...
ResponEliminales vostres mirades m'agraden
ResponEliminaJo els poso a la xicra i els va bé... quan surten a passejar miren les coses amb amor. Anton
ResponElimina