Un, deux
il n'y a plus;
encore...
vagarejo pels núvols
amb la certesa
que avui retornes
de la ciutat reconstruita,
de la domus aurea,
de l'antica Roma.
Els meus ulls cercaran
la teva alegria
fins envoltar-te
d'una gran calidesa.
Et retornaré a la llar d'origen
on puguis endreçar les ales
per continuar el teu vol fins les estrelles.
Aquest és el meu do.
Aquest és el teu do.
(seguint els ulls i les mirades!)
Us he de dir que avui retorna la meva filla d'un any d'Erasmus, després de la trista notícia d'Alemanya que m'ha commocionat, l'alegria pel seu retorn se'm fa doble. Perdoneu, no és egoisme sinó la necessitat de fer una càlida abraçada. Les mares ja ho tenim, això!
ResponEliminaAgafo el torn, i segueixo...
ResponEliminad.
Molt dolç. Oreig de música per a l'encontre.
ResponEliminaSalut i Terra
M'afegeixo a l'alegria compartida d'aquest retorn, dins dels teus versos plens de tendresa.
ResponEliminaUlls de mare contenta :)
ResponEliminaAquests ulls somríuen!! :-))
ResponEliminaTornarà amb la motxil·la ben carregada d'experiències i coneixences; i si...endreçarà les ales i tornarà a volar!
ResponEliminaBonic i tendre, Cèlia, com tots els retrobaments desitjats i anhelats!
Que disfruteu el encontre!
Feliç, has d'estar molt feliç! Quina alegria!
ResponEliminai que els vostres bonics ulls omplin aquest espai de belles mirades
ResponEliminaCèlia, si jo pogués dir el mateix. Sigues feliç ara que passa, no escatimis el temps. una abraçada i una llàgrimas.Anton
ResponElimina