Baules m'encadenen:
un altre el desig,
l'altra la dolcesa.
Quan l'amor és dolç,
dolça és la cadena.
El meu cor demana
pessics de tendresa!
Seguint la Montse
divendres, 12 de juny del 2015
dijous, 11 de juny del 2015
TORNADA
Una dona solitària,
camí de casa
somnis la porten
i l'acaronen,
com pessics de tendresa
que l'enlairen,
és tot el que el seu cor demana.
LLIBRET D'AMOR
Una dama
amb camèlia roja al pit
volta pel prat.
Camins la porten
a esfullar margarides:
T'estim, no t'estim.
Una ària, a ciutat,
en noves veus de poeta,
Armand enamorat,
parla.
Somnis de l'ànima,
"en mos desigs complir ".
La poesia dels sentits
en la flor més efímera.
Marguerite,
Violetta,
Laura adorable,
Maria rossinyol
OBRE MA EL LLIBRE... aquarel·la
Obre ma el llibre...
Que escalfi les paraules,
dins, entre les tapes
i que les pàgines amorosides
es transformin en carícies
i transmetin al segle
l’amor i la pau
del que estan impreses
i el riu tant necessita...
Obre ma el llibre...
Que no quedi per sempre inservible...
ANTON.- T.E.-11-6-15
dimecres, 10 de juny del 2015
Mans
La
mà que acull, què parla
què
nega, què s'aparta
que
t'estreny i que et rebutja
que
et toca i et reclama
La
mà oberta que exposa
tot
el que el cor demana
Dels dits
Fer de la flor
una mà oberta.
Fer pistils
dels dits
en la pell.
Fer l'aroma
en el verd
que s'hi intueix.
Iris.
(Segueixo la M. Roser a la manera de la cantireta. El teu poema és molt bonic! )
dimarts, 9 de juny del 2015
La margarida,
SOMNIS DE LES FLORS
m'estima no m'estima...
La violeta,
un flascó d'essència...
El narcís,
un llac per mirall...
El clavell,
uns ulls negres...
L'orquídia,
el primer ball...
El nenúfar,
la verdor de l'estany...
La rosella,
blauets per companys...
El lliri,
una mà innocent...
La gardènia,
música de bolero...
La ginesta,
un raig de sol...
La rosa,
l'estimat a qui regalar-se.
I la camèlia, amb què deu somniar?
En ser una dama, sota una pamela!
M. Roser Algué Vendrells ( Seguint els somnis de tothom...)
Brodaré
Brodaré cada paraula d'amor perquè t'arribi,
emmarcant cada silenci amb la bellesa dels mots.
L'amor serà com la roba més suau i més fina
embellida amb brodats i amb puntes de coixí.
Si t'explico històries, totes porten dins un t'estimo,
quan t'escric un poema, a cada vers hi ha el desig.
Com Kundera
L'amor sense paraules,
un amor que no podrà ser mai
si no el brodes.
Les històries sense amor,
aquell sentiment
que no és llegit
com pertoca.
L'intèrpret no pot resistir
la veu del poeta,
el poeta no resisteix
aquell intèrpret
captivat per ell.
De l'amor sense paraules
Somnis dins de butxaques esparracades,
fils tibants entre cadires a banda i banda
d'una taula mal parada amb ganivets.
Somnis que has recreat en històries dites
amb la mirada extraviada al teu espill.
Alícia sense pressa, del barret treus conills
de colors esvaïts, fredes mirades pàl·lides.
De les històries sense amor, plego al teu lllit
un rastre com de llàgrimes seques, escalf
que es dissipa en la broma grisa dels matins
d' on han fugit tots els teus sols.
dilluns, 8 de juny del 2015
En el somni recreo històries
En el somni recreo històries...
somnis minsos per desitjos grossos....
pots de pèsols , guix i pissarres....
xarranca , patins i patiments petris....
Somio passats de presents futurs
futurs impensables i regals impossibles
passats de pes els passos dels segles
perseguint les busques del rellotge
Com Alícia a través de l'espill
Com Campaneta , menuda , fada
El país de mai més en somnis de colors
....el país que ja hi és , el que potser serà
recreo possibles històries ....
somnis minsos per desitjos grossos....
pots de pèsols , guix i pissarres....
xarranca , patins i patiments petris....
Somio passats de presents futurs
futurs impensables i regals impossibles
passats de pes els passos dels segles
perseguint les busques del rellotge
Com Alícia a través de l'espill
Com Campaneta , menuda , fada
El país de mai més en somnis de colors
....el país que ja hi és , el que potser serà
recreo possibles històries ....
Gaudir-te mentre et tingui
Gaudir-te mentre et tingui, amor.
Potser em cal no veure't
per enyorar-te?
Potser només sense mans
vull amoixar-te?
Potser quan ets lluny
necessito abraçar-te?
A voltes, absent del tot, jo
en el somni recreo històries.
Mentre tu, al meu costat,
prou em mires,
prou m'allargues els braços,
i prou que hi ets.
diumenge, 7 de juny del 2015
gràcies
no hem de menester clau de pas
per accedir al teu gest de mare
fas acte d'adhesió voluntari incondicional
de cop i volta tenim llum a les mans
deixarem que les llàgrimes seques, si hi són,
vagin riu avall, no enterboleixen la joia de les deferències
per l'estima, per les belles paraules, gràcies
.
Mirada dolça
A les teves faldilles
remor de pau,
pinzellades d'amor,
genolls de sol,
llum a les mans,
petons de sucre,
mirada dolça...
t'estimem tant!
dissabte, 6 de juny del 2015
La mare
És un gest, un somriure,
un aroma, una mirada.
Sols la presència
d’una mare.
És el cant, l’abraçada,
un bes, una carícia
L’amanyagament
d’una mare.
Aquell conte explicat,
i la justa paraula.
Tot és guarit
és la mare.
No cal parlar,
no cal plorar,
no cal dir res,...
tot ho sap la mare.
"Mare amb nen malal" Picasso
Em parles amb el silenci
Amb el silenci em parles
em dius sense paraules
rius de coses i abraçades
rialles marines i coralls
Amb el silenci em contes
fades, encanteris, màgies
rius amb el cor obert
batecs de somriures
Amb el silenci contestes
preguntes impossibles
precs, gestos, gestes
silencis que parlen.
em dius sense paraules
rius de coses i abraçades
rialles marines i coralls
Amb el silenci em contes
fades, encanteris, màgies
rius amb el cor obert
batecs de somriures
Amb el silenci contestes
preguntes impossibles
precs, gestos, gestes
silencis que parlen.
Sense sabates
M'omples amb ta absència
i amb el silenci em parles.
Quan no et veig, sé que diu
la teva mirada.
Ningú sap on rau el foc
que la penombra amaga,
el foc que desfà el gebre
i fon la rosada.
Però la pell palpita
I el cor em guia fins a tu,
sense sabates.
(seguint la petja d'en Xavier)
divendres, 5 de juny del 2015
Amb els peus lligats i l'ànima lliure
(segueixo, com puc tota la penya d'avui i de tota aquesta setmana)
La pell palpita
Arran de terra
i el cor no té estridències.
Sense sabates
espero en la penombra
la claror de la posta.
miro les flors regades.
Penso en l'arbreda.
Caçapapallones
empaito un vol de cireres
per no perdre mai
aquell gallaret més viu,
que em perfumava l'ànima.
El pèndul de dia i nit
ens empeny,
(esperits curiosos
d'esparracada essència)
a guarnir-nos la pell
amb els dits de les paraules.
Amb els peus lligats i l'ànima lliure
tastem camins indòmits
collint plenituds infinites
com herbes remeieres
que creixen als vorals.
(M'ha agradat seguir-vos a tota una colla dels darrers poemes: sa lluna, Teresa, Elfree, Anton, Mònica, Helena, cantireta, Jordi... Gràcies per ser-hi, sou genials!)
Hores
 |
| Carme Rosanas |
El pèndol és àgil,
malgrat tot,
com l'arrel del càntir
tal vegada.
Únic, insolent,
un vol de cireres
sense descans hi plora
i l'etern vaivé proclama.
Són hores,
hores i hores per dins sucoses,
hores gormandes
de l'imponent
i absent esclat,
i gotims d'essència
com turment de dits
que el vent periple escampa.
Gotims
Fan(g).
Rial de pigues.
Rial de pigues.
Digues
"gotims"
De cirera.
De maduixa.
Sense mans,
les llavors
d'una síndria.
Descomptar
l'os. El mos.
Guarnir la pell
amb el most
dels dits.
Els pits.
Acaba l’esclat
i submisa al deute
la llum fineix periple.
Ròdols
els comiats.
Amagats.
ELS DIES SENSE TU
.
En el recolliment silenciós dels dies sense tu,
l'insolent traç que desdibuixa l'emoció sostinguda,
no va gosar esborrar-te en la intensitat que m'ets present.
I resseguint el fil transparent amb el que vas sargir
l'esparracada essència del que sóc,
t'he fet un lloc just a recer d'un imprecís sentiment,
immens, perpetu i nu com l'infinit.
ENLLUERNAT... aquarel·la
Enlluernat...
Acaba l’esclat
i submisa al deute
la llum fineix periple.
Defallim...
Quan ens falta claror
l’ocell ja no transita.
En la foscor
ens fem quietud i calma.
Callen nostres dubtes,
instants compassats,
En el pèndul de dia i nit.
Sortirem enlluernats
en el nou quefer que busquem?
ANTON.- T.E.- 5-6-15.
Contra- diccions
Passes del buit absolut
un infinit reclinat de costat
a comptar estels amb les mans
Entres amb total llibertat
quan vols i com vols , peus lligats
i ànima lliure ....contradicció constant
Entre els dos pols ..ets gronxes
passant per la maroma a ulls clucs
quan aprenguis la mesura de les coses ....
l'eternitat ja haurà vençut ....
un infinit reclinat de costat
a comptar estels amb les mans
Entres amb total llibertat
quan vols i com vols , peus lligats
i ànima lliure ....contradicció constant
Entre els dos pols ..ets gronxes
passant per la maroma a ulls clucs
quan aprenguis la mesura de les coses ....
l'eternitat ja haurà vençut ....
De tornada
 |
| MIQUEL Expansió i dispersió dins Fotofília |
Torna allò que és tant
i alhora no pot ser.
Passes del buit absolut
a la plenitud total,
com si no hi hagués
ningú més al món,
com si la teva riquesa actual
fos l'altra cara de la moneda
dels temps eixorcs,
que només havies
de deixar caure
del costat adequat.
Tan a prop que ho tenim,
i tan aviat que defallim.
dijous, 4 de juny del 2015
TORNARÉ CAP AL TARD
Tornaré cap al tard,
amb la llum encesa de ponent
que il·lumina el teu jardí.
El nostre és un amor madur,
com els gotims més dolços
de la nostra festa tardoral.
Ara juguem tot esperant-los,
rera la parra del terrat.
Em poso arracades de cirera
i em pinto els llavis de maduixa.
Cerco, com qui no fa la cosa,
les mirades del teu blau més marí,
que em pinten encara les galtes
del gallaret més viu.
Mots i lletres
De
la feina feta
signen
els dits orgullosos.
La
ploma agraïda, brilla.
Paraula
transmesa,
paraula rebuda.
Esperits
curiosos esperen
amb els cors encesos.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons