Tornaré cap al tard,
amb la llum encesa de ponent
que il·lumina el teu jardí.
El nostre és un amor madur,
com els gotims més dolços
de la nostra festa tardoral.
Ara juguem tot esperant-los,
rera la parra del terrat.
Em poso arracades de cirera
i em pinto els llavis de maduixa.
Cerco, com qui no fa la cosa,
les mirades del teu blau més marí,
que em pinten encara les galtes
del gallaret més viu.
Que preciós, Teresa!!!
ResponEliminaLes arracades de cireres són les meves preferides. ;)
Som el temps de les cireres...No me'n sé estar, de jugar-hi.
EliminaI si podem jugar amb les paraules encara més bé. Gràcies per convidar-nos a aquesta festa poètica.
Recordo quan ens enfilàvem els arbres per collir cireres i després lluíem unes precioses arracades d'un roig de rubí...
ResponEliminaEren les més boniques i les més gustoses, sobretot si les havíem collit nosaltres mateixes. Quin goig!
EliminaL'il·lusió retorna a un temps pretèrit quan el goig posava el vermell penjant d'orelles i en boca el petó sucós... El sospir encara dura... Anton.
ResponEliminaD'alguna manera retornem a aquell temps il·lusionat i en el record més viu ho revivim. Les cireres són les primeres fruites d'un temps de color i de llum.
EliminaUn bon poema d'amor.
ResponEliminaSortós qui el rebi.
Aquesta roda poètica és amorosa. Entre tots anem teixint paraules d'amor.
Eliminao com tenir cura de l'entorn i de les persones, i això es de bon celebrar sempre però encara més avui que és el dia del medi ambient
ResponEliminaI tot el què fem és poc, el tenim tant en perill!
ResponEliminaAmor madur, amor segur.
ResponEliminaUii quins records amb les arracades fetes de cireres!