Oxímoron II (o Estàtues edèniques)(de deomises)

[seguint la Pilar]

En el jardí de les estàtues,

He trobat la meva enterca vida

I, gairebé d'esma, l'he recollida

Per cremar-la en fogueres fàtues.

En aquest edèn immòbil, portàtil,

He tastat la dolça fruita prohibida

De desitjar més fites des de l'eixida,

I creix aquesta fam versàtil i volàtil.

No la mereixo i no la vull més,

Perquè visc en un hàbitat d'atzucac

Que em treu tota sortida del laberint.

I la tasto de nou, amb ànim revés,

I sóc delit i apatia, cavaller i drac:

M'hi endinso més quan n'estic sortint.

d.

De besllum

De besllum, recorda

que fugaç és tot

mentre l’ombra s’allarga,

com si fos una foguera,

i tot ho incendia,

deixant-nos a les fosques.

De besllum, s’albira

l’espai de la nit,

òrfena d’estels,

dibuixada de dol,

al mig del cromatisme

de pètals solitaris,

que assenyalen la mort

i aclamen la vida.

De besllum, la lluna

corre, però, no evita

que tot s’esborri

al jardí de les estàtues.

Tot seguint la Cantireta

FUGAÇ

Ofereix flors que diu

què és ell. El carmí al pètal,

i l'espurna de gelos

en la tija nafra la mà.

Voldria recipient

adient...

I llegeix, mentre s'agenolla:

"viu mentre et recordi".

Deixa castanyes arreu,

per si el temps no acompanyés,

perquè recorda què fugaç

és tot, fins i tot aquest vers.

Pom d'amor

Seguint a l'Anton, amb la recordança que d'altres ens deixaren.............

I amb un pom de liles a la mà

enfila camí cap al cementiri.

I en aquell prec més íntim

li diu que l’estima encara.

...I LES FLORS.... dos aquarel·letes

(  Aquarel·la dedicada a la Carme com anfitriona, sense cap més simbolisme)

... i les flors alegraren el primer dia

tranquil·les en la intranquil·litat,

Coherents en son perfum,

esclatant amb paleta de colors

recordança d' actes estimats

que d'altres ens deixaren....

( Aquarel·la dedicada a M.P.S. agraint-li  seu ajut ...)

Vítrica custòdia (de deomises)

[seguint la Carme R. i la M. Roser]


Vinc, xop de pluja,
Per retrobar-te els llavis
-Bes que ens vincula-:
Deixaré que em vigilis
El món perquè no el perdi

Entre aquesta paleta

De colors que m'ofrenes.

d.

NOVEMBRE

Novembre és arribat,

el fred ja ens abraça.

Treu la paleta de colors

pinta tots els boscos.

El cel si reflecteix

a l'hora que el sol es pon.

Plora amb llàgrimes de boira

les nits es fan més llargues...

M. Roser Algué Vendrells. (seguint un reflex de la Carme)

Reflex

Reflex tan desitjat
de versos sobre l'aigua.
Improvisa  el llindar
d'un ara que és  etern.
Fulles  daurades
com mots  que m'acaronen,
flors  violetes 
com carícies que em parlen.
I el cel sempre  present
per  fer volar els  poemes 
entre el  blau i el verd.
I  sempre, el meu  amor
perfumat  de poesia,
xop de pluja  de la nostra nit.



(Seguint  la Pilar, la  Laura i en Barbollaire)

Ofrena

Estima'm en el crit
de la melangia
dels primers dies de Tardor.

Mentre solitàriament jec,
ert,
entre fragàncies fugisseres
de fulles daurades.

És així,
com si es tractés d'un bol fràgil
curull de pluja
indescriptiblement nítida,
que m'ofreno en el reflex
desitjat del teu amor
amarant-me els dits.

Carrers xops de la pluja de la nit

Ens acompanya la pluja, el gris, el fred...

Saber trobar-hi l'encant també ens omple de pau.

Rera el vidre, embolicat,

sentint-te reconfortat,

des de fora, fins al cor,

i sentir que els carrers xops de la pluja de la nit

són un entranyable record.

Àngel

Àngel de pedra

que custòdies el silenci,

fixos els ulls en les arrels

de punxeguts xiprers

lacerats de tardor,

de verticalitat concisa.

La tristesa s'esqueixa

del teu rostre serè

i em reclama en la galta

el bri del plor.

Cuides la tomba

amb el nèctar etern

del record adormit,

fiblonejat pel sol

que creix ataronjat,

et cobreix l’esquena,

projecta una ombra,

de gemec trencada,

i improvisa el llindar

de l'ara etern,

on els peus s'assenten.

El misteri petri,

incendia l'ocàs de la mort

i m’omple de cendres volàtils les paraules,

afligides del dol inesborrable.

Aquesta nit, a les 12:00 comencem de nou!!!!

Avui  és  un dia  de descans,  poseu  la bateria  poètica a  carregar  i  que  demà  hi tornem.

De l'1 al 15 de Novembre...  amb  els  poetes  i poetesses  següents:

1. Esborrall
2. Mª Roser
3. Glòria
4. Barbollaire
5. Marta V.
6. Cantireta
7. Anton
8. Ninona
9. Deomises
10. Zel
11. Joana
12. Laura T Marcel 
13. Carme Rosanas

Començarà  demà, o sigui  aquesta  nit,  Esborrall,  amb el primer  poema.

Oxímoron (o Letícia)(de deomises)

[seguint la zel]

 

 

seguramente vendrá
una presencia para tu sed,
probablemente partirá
esta ausencia que te bebe

A. PIZARNIK.

Véns, com una brisa en un mirador que s'aboca a la mar,
Fresca, pura, necessària, amb els llavis curulls de delit
Per un combat en silenci, per orbitar al voltant de l'atzar,
Fins a l'horitzó, i el record de carrers xops de pluja en la nit.

I ets la joia de sentir-se viu, la llum que regalima de l'esguard
En aparèixer, l'entusiasme del teu somrís que m'emplena el pit
De panorames idíl·lics en l'hàbitat que ocupo, mentre el capaltard
Tenyeix de roigs la profunditat de les teves pupil·les de verd zenit.

Véns, amb l'essència de l'amor encetat per dents adolescents,
Amb el gust de la fruita que coneix l'espera i la impaciència, el dol
De no saber on deixar el neguit quan la mà segueix camins del sol.

I ets la letícia, la rialla que eixampla els limits de tot, el foc que encens
A base de paraules sinceres, l'anhel i el seny, barrejat amb el seu pol
Oposat, i tastes la paradoxa, després d'haver negat el moviment, si véns.


d.

contrast

malmesa, ferida, esquinçada la pell,

tinc temps encara de mirar-te fit a fit, glaç als meus ulls

que se’t clavaran al cor, una urpada de gel

per fer-te sentir el que ara ets per mi,

no res, mort.

(zel en contrast, seguint Rafel)

Lliscant vers el fred

(Seguint la Carme i en Deomises)

S’esquitlla el temps entre les mans,

quan octubre em fita, amb mirada freda,

gebrant la darrere flor de tardor.

Llíssera (de deomises)

[seguint la Carme]

Com una llíssera,

Els teus ulls se m'esquitllen

Endins de l'ànima.

d.

Se t'esquillen

En aquesta  nit,

estimo, encara, els teus ulls.

clars,  profunds  i nets.

Que s'esquitllen

de gàbies estretes

on enquibeixes  els mots.

Il·luminen amb claror de lluna plena

eclipsant petites espurnes de llum.

Ombres, llum

T'amagues al racó de les ombres?
Reflexen els teus ulls la llum
com dues llunes plenes
a la meva nit d'absents estels...

Tímida (de deomises)

[seguint la zel]

Nua et sé bella,
Rotunda timidesa,
Do de la vida.
Per veure't em demano
El racó de les ombres.

d.

...i traicions

els llavis s’omplen de dolçor

i tanca els ulls, sotmesa...

no veu la mirada tèrbola que fuig

i es mira l’altra, balanceig de malucs

que criden ànsies

i el mateix desig que dóna

s’esmuny pels ulls al racó de les ombres

i tanmateix, encara abraça ferm

aquella que ja és vençuda

(Zel, seguint el camí dels petons)

De besos....

De besos i besades
petons potxonets petoners
en la flama del cor
l'espurneig pessigolleja
i els llavis s'omplen de dolçor....

(intent de seguir-te Carme)

País de besos

Estic perduda 
en el país dels besos. 
Vacil·lant flama, 
tot just frego els teus llavis 
i espero la resposta.

República venèria (de deomises)

[seguint la montse]

Avui s'atura

El temps en els teus llavis,

El foc més tendre.

Som fills del pleniluni

En el país dels besos.

d.

PLENILUNI

El temps es revolta,
la pluja trenca el silenci,
el vent despulla l'ambient
de velles promeses.

L'arbre mil·lenari xop i nu
espera el pleniluni
per mudar de color
amb noves fulles.

I el vent altra vegada

I el vent altra vegada
esculpeix núvols al cel,
escampa les espeses boires
i ens empeny cap al gran fred...

Bufa fort, pentina brancams i fulles,
s'emporta a l'aire escombres de bruixes,
s'estampa amb soroll contra els vidres
i fa tremolar fustes i  frontisses
al cau profund de vells enyors.

Xiula, espanta,
i el vent altra vegada
transporta sorra,
transporta pols,
xiula, i ens fa reviure hores de por.

Rei del bosc a la tardor.
I el vent altra vegada
xiula, i ens fa reviure hores de por.

                                (seguint Zel)

blanc

Flocs de neu s’esmunyen entre els seus cabells,

ja blancs, i es desfan

degoteig d’aigua ja poc freda, amb l’escalfor

del seu alè càlid,

que alena entre els dits, i mira el cel, encara gris

però enllà es veu l’ull

i diu, segur que ha entrat el fred, i el vent altra vegada

i el gos udola

(seguint l'Elfri)

I després de mudar-se...

I després de mudar-se calla
vestit de garlandes despentitat
amb la cabellera al vent , tot mudat
amb un somriure als llavis...
dibuixat amb flocs de neu i cristalls
de color blau ....
( tot seguint fanal blau)

I després es muda

Atura el vent
que ha fet trescar els arbres;
la lluna retira aviat,
que està cansada.

A l'horitzó,
el sol es desvetlla cruixit
de tanta dansa.
Treu el nas gelat,
per un cel color rosat,
com si fos flor.
I després es muda.

seguint la Laura T.

Dama de la nit

L'espectacle comença:
negra nit fora d'hores,
llums al rerefons
i soroll.
Llamps i trons,
i de cop bufa el vent,
sense compasió,
fret i a tota canya,
gelant l'ambient
i obrint el teló a la dama de la nit,
La Lluna, 
que contempla impasiva el show,
que sembla riure's de tots nosaltres
que no ens sabem moure sinó en la rutina.

(Seguint la Fanal Blau)

Bleixa el vent

Bleixa el vent
cansat de tan bufar.
El llum entre les fulles,
s'esborrona.
Arriba el fred
i la nit abriga.

Papiroflèxia (de deomises)

[seguint l'Elfri]

En mans de l'hora,

Sóc home i silueta,

Bleix d'origami.

d.

Temps

El futur del passat és present
el futur no és encara res
quan arribi ja serà present
a tothora vivim i som moment

( intent seguir Fons d'armari)

LLUM I FOSCOR

El passat tot m'ho donà,
el present tot m'ho pren
i el futur m'abandona.

hàbits

Existim només per hàbit, acostumats

a fer de cada dia un ritual de vida

sense pensar en allò que fa de cascascun

algú sublim, una peça única.

Vivim cada present d’enllà dels nostres ulls

amb un gest tràgic, cansats d’éssers roïns

que gairebé, si no estem amatents,

acabaran trencant-nos a bocins

(Zel, seguint Deo)

In(ter)dependència (de deomises)

[seguint la Isabel]

Viaranys del temps, i és independent

Cada període de la nostra existència,

Però no tant per aïllar-nos els membres

De tot allò que hem viscut i recordem.

No caldrà més capacitat que la vital

Per emmagatzemar sensacions, vivència,

Els brins d'hàlit que inhalem per existir.

d.

Pels ponts del temps

Saltem de l'octubre a l'abril passant pel maig
corrent pels viaranys subtils de les esperances
i els records. Saltem, saltem pels ponts del temps...

ABRILS

Abril, tot es remou,

la pluja adoba els camps erms

i esclata la revolta

obrint nous camins de somnis.

Abril, tot és possible,

floreixen noves flors

i s'estrena la passió

gaudint del plaer desitjat.

Abrils, de dracs, roses

i cants de primaveres lliures.

Abril

El meu mes és l'abril,

al bell mig de la primavera,

i amb les seves aigües mil,

regant d'il·lusió els camins

per florir sense descans

el següent mes, el maig.

L'abril és la festa, la nostàlgia, el record...

d'aquells versos humits,

de les finestres grises,

de l'avui la jaqueta i demà l'escot,

dels fogots dels joves,

del avui vinc i demà hi vaig.

L'abril és l'essència,

l'ingredient imprescindible,

la noia dolça,

l'abril ets TU.

Maig

Dels  mesos  més fugissers,

ara  recordo  aquell maig.

Ple de somnis  i desitjos

tan breu  com un despertar.

L'important

Puc haver una rosa blanca.
Una rosa roja
es pot creuar
en el meu camí.
Però el mes d'abril és fugisser,
no en trobaré cap més.



[seguint els dracs de Zel]

sang

Els meus delits de pàtria -ja ho deien els poetes-

vénen d’un somni antic, molt vell,

camins solcats de sang i runes,

vençuts i desnonats, perdent totes les lluites

Ens hem fet grans llepant-nos les ferides

talment com gossos, sols i desficiosos

cridant contra ignorants, erms de sentiments

sabent que ens volen orfes de terra i captius

avars ignorants, ens miren despectius

curulls d’odi, ens trepitgen, rancuniosos

No saben, insensats, que tenim a la mà

un pom de flors precioses fetes d’esperança i plors

i el darrer alè a punt per, si cal,

tornar a adobar la terra amb sang, morir matant

i véncer tots els dracs del món.

(seguint Deo)

Pàtria (de deomises)

[seguint l'Elfri]

Enmig de cròtals

Desitjo la princesa

De rulls perfectes.

He despertat del somni

També amb delits de pàtria.

d.

Cap drac destorbarà la pau

Cap drac destorbarà la pau
la que volem sentir, lluir, viure
quan siguis gran et contaran
que un dia dracs, bruixes dolentes
bruixots de pega i espectres fantasmals
ens van voler fer por perquè no fossin lliures.....

Dorm feliç que ara pots i saps parlar
i pots mira de nou el super tres i escoltes contes
contats en la llengua dels teus pares i veïns

No va ser gens planer el camí i tampoc fàcil
entrebancs , amenaces, mentides i falsetats
regnava la ignorància i l'estupidesa , la injustícia

I et faran gran molt gran i creixeràs
sabent sempre a tothora  que vam lluitar per tu
pel teu futur i pel nostre ....
cap drac destorbarà la pau

dracs

Gronxa’t amb mi, sents l'escalfor?

jo et guardaré dels malsons

Tanca el ulls, i dorm, i somia núvols

de tots els colors

T’explicaré fluixet que cada dia és nou

i et donaré alè i les hores

de cada dia, i la companyia, t’acostaré la mà

per si et cal suport per caminar

m’escoltaràs el cor

Mira endavant, sense por

que sóc a prop, per si de cas et cal consol

Si estàs cansat, torna al meu costat

seré bressol, si vols

i junts farem fora tots els dracs

(zel, seguint la llum de Fanal Blau)

Acull-me

Acull-me.
Vetlla'm el son
i sigues empar.
Apropet,
perquè et pugui prémer el dit
si cal,
i quan calgui,
tingui la mà lliure.
No em diguis sempre que si,
ni sempre no.
Acull-me.
Acomboia'm 
a la llum del dia.
Deixa'm créixer
sense pressa
i amb el temps que em correspon
per ser infant.
Acull-me,
jo no ho puc decidir tot,
però deixa'm preguntar-te.

Acull-me,
fes que ens gronxem
en els somriures,
i estima'm.

OBRINT PAS

Toc, toc, què puc passar?
tinc ganes d'existir,
arribo carregada d'il·lusió
i plena d'aire fresc.
Tu decideixes,
tens la nansa a les mans.
Vota'm.

NANSA'M

                                                                

Embasto la meva sina

a la pell dels dits.

Et feriré de bellesa

en nàixer el dia.

Nansa'm i em beuràs. 

  [seguint deomises] 

Dèria llépola (de deomises)

[seguint l'Helena Bonals]

Una matinada clandestina
Per obrir camins de contraban
A la flonjor de la teva sina,
On em neix aquesta fam d'amant.

I dic paraules que esdevindran
Fets, i el combat que no s'endevina
Remou les entranyes en un cant
Perfumat de flor de tarongina.

Uns llavis que reclamen el flam,
Encara que es posi en risc la vida,
I sols porta al cingle aquest reclam.

Del laberint travesso l'eixida,
Sabent que es lliga a la carn l'aram
Del gust de la teva boca humida.

d.

Encaminats

Somniar,
travessant el mar.
S'albira l'illa.

Sense bot salvavides,
som immortals.

[seguint la Carme]

Pólvora (de deomises)

[seguint la Carme Rosanas]       Record de bells oasis, On la set ha esdevingut Penyora per desitjar-te Els llavis constantment.   Vànova de tu impregnada, I els meus porus et són respir I la fugida sols és nostra, Ensems, vida a cremadent.   Llavis sembrats de pólvora Engendren l'espurna, i el foc Revifa en cada paraula.   I cal lligar les propícies Hores que el destí ens ofereix: Vessar-me dins teu és reviure.

d.

Penyora

Somiar,
travessant el desert.
Record  de bells oasis.

Un arbre  solitari
goig i penyora.

Es revolta el silenci

Es revolta el silenci
quan s'alia amb l'alerta.
És llavors l'eixam de les veus,
és l'immens forat negre
que s'expandeix dintre teu.

És la gàbia dels mots,
és el cau de les lletres
-filament incandescent-
és somriure, és ganyota,
és història caduca
que reneix vora teu si la dius,
és pedra que tires amb força al llac,
onades concèntriques trencant el mirall...

És definir l'entrellat,
és generar mil preguntes,
és deixar-se portar
pel cel quan hi ha estels,
és somniar caminant pel desert.

SILENCI

Enfilat dalt del cim
amb el cel rogent
badalla la tarda
i el silenci m'abraça.
Allà a l'horitzó
amb la llum canviant
desperta la ciutat
i el silenci es revolta.

Intempèrie (de deomises)

[seguint la nostra amfitriona]

Sigues absència
Per tastar la intempèrie:
Queda el silenci
I el desig a l'albada,
Si en despertar no et trobo.

d.

Ombres

Sobren abrics
manquen llençols
i no hi ha temps.

Endreçat  el desig
com peces de puzzle,
ja no el direm.

El doll de la veritat,
que abans  fluïa,
no el sé trobar

Em queda  el silenci,
i sé que a tu t'agrada.

I en un no res

I en un no res,
despenjarem abrics.
Suspesa d'un fil la bonança,
el llençol reclamarà la companyia
que li faci de coixí
en les nits llargues.
Els dies abreugen la llum
i la tarda ja fa ombres.


seguint, l'Elfreelang

Aplego vànoves

Aplego les vànoves i les plego
en la primavera d'hivern humida
de pluja que cau  damunt els somnis.
Damunt del coixí el cap reposo
l'anima adormida dorm no somia
desig suspès d'una teranyina .
De l'armari de tardor atardo
retardo i miro, la foscor del rellotge
prompte ens canviarà la llum....
tindrem més nits ...més curt el dia.

Cobdícia (de deomises)

[seguint la zel]

Un coixí de mirades per vetllar-te
Cada matinada, contra tota caiguda
Excepte la temptació d'apropar-te
De nou i fer parlar la nostra pell muda.

I, per a tu, estenc la vànova del desig
Pel camí que recorres, amb la malícia
De qui et coneix les febleses, i la cobdícia
De tenir-te per a mi, sense res enmig.

Una pausa perpètua per aturar el temps
En cada ocasió que et pugui sentir propera,
Quan només tinguem el bes i la carícia.

I, per a mi, demano els plaers més extrems,
La boca saborosa que endevina la boca goluda,
Aquesta tardor que, dins teu, esdevé primavera.

d.

coixí

Una llarga caiguda d’un cim inabastable

un coixí d’herba humida que assuaja aquest caure

enfilada altre cop als turons de les hores

bo i sabent que de nit sento el cap inestable

serradures menudes són el llast de les ànsies

i les hores s’esmunyen al rellotge de sorra

aferrada als coixins amb les dents esmolades

rosegant el delit de perviure i saber-te

proper, i somriure...

(Zel seguint les noies i Deo)

Serradures

Defenso les serradures
que m'ha deixat teu nom.
Amb  elles,
conglomerats de segons.
I  hores  escrostonades.
Reciclo encenalls
per  reconstruir de nou.
Vernís  de mots
per reconèixer els orígens.

(seguint la cantireta  i en deo)

Palíndroma demència (de deomises)

[seguint la cantireta]

El teu nom em recorda el cabal d'un riu
Ample, ampli, profund, i sóc sínia, séquia,
Camp per inundar amb l'aigua d'una set
Que només s'apaga en caure en la seva llera.

El teu nom és el tornaveu que es repeteix
Constantment, i sóc la mà que troba els palíndroms
Ocults en els porus del teu cos, l'esperit
Que travessa portes fins al teu llit de pètals.

El teu nom, que m'omple la boca de besos, és
La gota que desgasta la roca i obre noves vies
Per arribar al teu ventre quiet, maternal.

I el pronuncio per ser endut per corrent, l'origen
D'aquesta demència que m'ha portat el seny,
El nord, la fruïció pel gust dels teus llavis.

d.

MATÈRIES DE DESIG

Els turons són difícils, oi? 

Cal esbrinar com assetjar-los

per fer camí, i amb l'esforç,

coronar l'urc.

Però, com tot allò encimbellat,

un llamp o una caiguda d'ulls

els torna a la realitat...

I posen pedra als esculls.

Defenso serradures.

On vols que arribi, 

si sóc tèrmit del teu cor?

No sóc veloç, mal que m'hi enfili...

Seguint la Laura T. Marcel, amb els castells com a excusa

Ribelles

Al girar la corba del km.16

es divisa la silueta sempre encisadora

sobre el cim, avui envoltat de boires,

altres vegades parant el sol des de primera hora.

Ribelles, majestuosa,

coronada amb el castell

que vigila des de dalt

la plana que l'envolta respectuosa.

Quilòmetres amunt i quilòmetres avall

van passant els uns i els altres

prop del turó sec i pedregós i

quedant prendats del teu encant.

(Seguint deomises)

Quilòmetres [o Incendiària, piròmana](de deomises)

[seguint la fanal blau]

Quilòmetres recorreguts sota la pluja,
Viaranys del desig en carn viva s'esborren
Després d'un segle d'existència i els emboira
Aquesta paraula pronunciada pels teus llavis.

No hi ha res més pur que el tel als ulls quan
Em parles amb la dolcesa dels besos callats,
Quan el xàfec xopa menys que la teva pell,
Incendiària i piròmana en el més lleu frec.

Quilòmetres per dir-te amb carícies tendres
Que la vida és un instant que cal reconèixer,
La llum, el temor, el silenci, la nit protectora.

No hi ha res més clar que l'esguard ple de fam
Pels ulls que l'estimen quan el dejú obre només
Les portes a la follia, a l'ofrena sincera del cos.

d.

Viatgem

Viatgem
per viaranys
amb uns horitzons,
tal vegada ennuvolats
i costeruts,
però curulls d'aigua esperançada.
Els xàfegs
deslliguen els núvols
i regalen abraçades.
La besada de la pluja,
neteja les boires.

I seguim viatjant.

seguint la Carme i ara que l'he llegit, després d'escriure, la Isabel.
Seguim viatjant per aquestes itineràncies.

Mirar lluny

Mirar lluny al mateix horitzó
per copsar el primer raig alhora
tot sentint la rima blanca de l'aurora,
mirar lluny al mateix horitzó
i que a cada moment la llum canviant
harmonitzi el compàs dels esguards.

Que les branques dels arbres propers
floreixin totes les primaveres,
us regalin fruites sanes cada l'estiu,
pintin d'or a la tardor ses fulles
i semblin canalobres de gel transparent a l'hivern.

Caminar plegats i mirar lluny al mateix horitzó.
Més enllà de les branques, de les flors, dels fruits,
dels colors, de l'oratge, més enllà dels dies i les nits,
més enllà, més enllà de les genuines avesades mirades...