dissabte, 5 de febrer del 2011

A can Felip, matèria orgànica

( Tot seguint a l'Olguen)
Felip en el teu honor anomenen un lloc
coneguts de tots, usat per tothom .
Hi aboquem principalment el millor
de nosaltres , el producte sobrer
dels nostres àpats : matèria orgànica
Fems per adobar el record d'uns fets
i cada cop que estirem la cadena
el teu honor va a petar a la claveguera

Terra.

Un 25 d'abril de 1707.
Felip; No t'ho perdonem.
Ens llevares allò estimat.
Intentares fer-nos oblidar el passat.
Felip: No t'hem perdonat.

Cap per avall, notaràs
aquella terra que intentares destrossar.

Porfíria

[intentant seguir l'Anton]

Potser cal manar en la porfíria?
O la plaça que ens ofereixen
És digna per a cada persona
Que forma part del nostre grup?

Alcem-nos, si cal, si és necessari
Com l'aire que ens volen prendre,
Com la minestra que ens arrabassen
De la boca els famèlics voltors.

Ha esclatat la pólvora, que enderroca
Les parets de l'estabilitat aparent,
Les fal·làcies que hem d'empassar-nos
Amb hams massa evidents; però els peixos

Ja no neden riu avall, han esdevingut
Salmons d'una revolta contra l'asfíxia.



d.

PLAÇA.


5 - 2 - 11
segueixo a la Montse
.......
Plaça.
Diana caçarà avui?
KARA - BUM no marxa.
Ha esclatat el bum.
Què mani el poble !!!
.......................
A on dieu que mani?

NOM

Aquesta plaça
indiferent i oblidada,
s'ha omplert de gent
que es vol fer visible.
Ara sabem
com et dius,
criden el teu nom
Alliberació!!!








cambra al cor

Si veiessis la cambra que et tinc guardada
al cor
sabries de l’amor incombustible

Si escoltessis el dringar dels pètals
de les flors primeres,
quan el meu alè bufa el teu nom, vindries

Si sabessis fins on la teva veu
em commou
no hi hauria camí vedat per tu

no em diguis que no el trobes...
.
(seguint Deo)

Idòlatra

[intentant seguir l'home de tinta, de nou]

Ja veus, aquell so del piano es dissipa
En el record, però l'aram d'unes campanes
Persisteix en l'oïda i sembla que hagi
De multiplicar-se perquè siguis memòria.

Ho he decidit. Avui més que mai, desperto
Del vertigen del vol d'ocells anònims
I et retinc sota els parpres per idolatrar-te.

Indigent de tot menys de l'almoina d'amar
Inclús l'ombra que t'acompanya arreu.

Ja veus, la flama més intensa no em crema.



d.

fe

El so batent d’una campana de joia,
els coloms enlairant-se
sota un cel que enlluerna,
les parelles agafades del braç
creuant lentament la plaça...
tot em referma
en la resolució d’idolatrar-te.

Un petit campanar








Un petit campanar
m'acompanya de  dia
i calla tota la nit.

Sap compassar
les hores i els somnis.
I després calla
per  guardar  els secrets.

divendres, 4 de febrer del 2011



Un petit campanar t’espera
on sentir el batec de la terra,
per sentir de nou la crida
d'un gargot sobre l'atzur,
tornant a qüestionar-te el dilema,
etern, entre caminar i volar.



paraules nues



gronxa el vent paraules nues

no van enlloc...

en la llunyania un lament

(seguint la Zel)


minarets



Plàcida, gronxada pel vent,
ignores possibles minarets
on colgar-te

Aleteges somiadora
bressolant-te als corrents amics
pausant el vol

Arrauxat el vent et sacseja
però encara no ha arribat el temps
de seduccions

Enllà, un petit campanar
t’espera
(seguint Fanal Blau)

Pausar el batec

Ocells de vent
ens cal saber on aterrar.
Pausar el batec.
(seguint la maijo)

Ocells de vent

Hem escrit tants versos
amb nous anhels!
que fem camí dels mots,
i a cada passa endolcim
la saba del sentiment.
Creix,
respira,
palpita...
Hem llegit tant!
que en cada vers sacsegem
les terroses arrels.
Som, gairebé,
ocells de vent.

SORTINT DE LA CLOSCA

(Seguint al Mon)
(Dedicat a un amic)
El raig càlid del sol de l'hivern
fon la neu del cims

regalimant per valls i muntanyes
la font de la vida,
el líquid element.

El raig transparent de l'aigua
viatja cap avall,
ballant l'alegre dansa del sempre endavant
i acompanyant el immens silenci
amb la seva relaxant melodia.

I tu, semble que ja surts de la closca,
retornant de la teva absència,
amb nous anhels
que dius només vols desvetllar a l'horitzó.
Benvingut novament a fluir del present.

CINC DITS TANT SOLS EM CALEN


Amb els cinc dits d’una mà
recorreria el teu paisatge
de valls i muntanyes,
i en el fons del tàlveg
deixar-hi empremta...
La pell eriçada.

No hi ha tenebra





















No hi ha tenebra
en aquesta soledat
sembrada de llunyanies.
El rastre inesborrable 
de la pell a la pell
il·lumina sempre
orfeneses presents
i fins silencis de tramuntana.

Tot és aquí i tot és ara.
Vessaré a raig tots els records
fins l'última gota.
I entrarà el present 
per la finestra oberta.

Reminiscències


De fit a fit, a les palpentes,
La tenebra és l'exacta mesura
De la soledat que em supura
Pels porus de la pell acariciada,

Ara òrfena de dits i amb lentes
Hores de silenci que costa transcórrer,
Mentre, en la sang, cada gra de sorra
De la nostra platja les venes em bada.

Tornaràs, veu i brisa perdudes,
Amb paraules d'enyor al meu recer
Si prego per tenir els teus besos de rou?

En l'insomni, vetllo les portes -rudes
Reminiscències d'un comiat- i tindré
Paciència i esperança contra la fam del pou.



d.

SENSE ELL

Insegura, sense ell,
et sens derrotada,
sense ganes de viure.
Et queda el record
que consola i empresona.
Has d'obrir la finestra,
per deixar entrar el present,
i aprendre a mirar de fit a fit
aquesta solitud
i sentir-te estimada.

Tango

Kees van Dongen


Hem elevat els somnis
els hem tocat
lleument
amb els dits de puntetes
per no deformar-los
mentre vivíem ben desperts
mirant de fit a fit la vida.
Hem enlairat els somnis
amunt, davant del sol
per beure un raig de veritable llum.
Hi són.
Tangencialment.
I cadascú té els seus.
O qui no ha ballat mai
un tango prohibit?

La vida secreta




Insegura,
entre les ombres,
creix, com un crit de llum,
la vida secreta de les plantes.


ENTRE LES OMBRES


ENTRE LES OMBRES

He elevat eucarísticament els somnis
i humilment els he dipositat als teus peus,
m'he despullat de fang i vides
per submergir-me nu i pur
per les argentades aigües.
Ara, ebri de llum i respostes,
només desitge el bàlsam amable
que et brolla entre les ombres, Selene.

4 – 2 – 11



Seguint a deomises a distància sideral.



Una primera besada de l’aire
enlluerna teu mirar de lluna.
Claror platejada de dolç flaire
entre llençols de sol foc i espurna.
Teva guspira inflama meus dits
que passegen ta pell sedosa.
Ressegueixen racons i plans infinits
esdevenint espiritualitat inclosa.
................................................
Martiri serà no trobar-te al llit,
ombra de lluna, besada de rosa







S'escampa la llum

S'escampa la llum,
s'escampa la vida.

S'escampa el color
quan al cor de la nit germina
a l'escalfor del gran foc
l'embranzida d'una guspira.

Queda a l'aire suspès el fum,
i ens aboquen al món de la tinta
la perduda veu d'un record
o l'òrbita d'un mot que ens inspira...

Selènica eufòria

[intent de seguir l'home de tinta]

Una primera besada seria el pleniluni
En aquesta fase llunàtica que m'habita.
Potser per això, els llavis s'enroquen
En el tauler on defenses el nostre dejuni.

Però, en lloc de minvar, aquest quart creix
I s'escampa, cada cop més, on el cor palpita
I imagino, encara que llunyans, que em toquen
Els teus dits, i aquesta il·lusió que em peix.

Vindràs demà, reina dels sabors de la Terra?
Paro la taula, refaig el jaç on somnio només,
Per rebre't i albergar-t'hi durant una nit eterna.

Vindràs, desig que la sang de les venes em desterra?
Recullo el velam del lleuger llagut, i em lligo el rest
Al voltant del cos per suportar la teva galerna.



d.

manual d'astronàutica

Quart segona.
En lenta ascensió enfilo.
Arreplego els mots que algú
ha anat deixant-se
en el seu esforç de superar
graons insalvables.
El meu cor
fa passes de claqué
al replà de la teua porta.
Tu surts a rebrem
amb el teu somriure lluminós
de lluna
en quart creixent.
Jo deixo caure
una primera besada.
Breu per a la humanitat.
Infinita per a l’home
que la lliura.

QUART SEGONA


Perdo un mot a cada replà
al principal se’m cola sota l’estora
al primer rellisca per la barana
al segon s’escola per sota una porta
al tercer ensopego amb un somriure
i allí m’esperes, al quart segona
Amb els mots que em queden, enfilo l’agulla
patchwork de paraules, parlo de llunes
quart creixent no, quart segona.
Camí del terrat on hi viu el pecat

Pecats, pecats, pecats

Pecat,
o mordassa cruel
que acalla la raó?
Angoixa existencial
que amb cent braços
ens atrapa

i ens canta a l'oïda
la nostra vergonya.

Qui l'inventaria?
Qui ompliria la consciència
d'angles i dimonis?
de dolors, temors i temors

Destruim aquesta tanca
de celestial edificació,

i gaudim, amics, gaudim!!!

Pecat




En el pecat d'idolatrar-te
m'abandono, i tot crepita
i en fa ressò,
i el sospir es torna flama
d'amor per tu.
_________________

infern

Perquè visc, et venero.
La teua sola presència genera,
en el pecat d’idolatrar-te,
una infinita i plaent condemna.

Alfabètica

[intentant seguir fanal blau]

Perquè encara tinc totes les paraules
Per a tu, busco versos, equilibris escrits
Contra la funàmbula dissort alfabètica.

Perquè em sento balbuceig, m'imagino
Rapsoda per als versos aliens, aquells
Que no em lliguin el cor a una estrofa.

Perquè goso trair la raó i la ment, enyoro
Cada matí en què despertar era curull
De la teva presència sota els llençols,
Cada raig de sol que em recordava els teus dits.

Perquè segueixo bastint sonets i tannkas,
Rimes inconnexes i ritmes nus, penso en besar
Els teus llavis de nou, en xiuxiuejar-te
Els meus somnis. Perquè visc, et venero.



d.

dijous, 3 de febrer del 2011

Totes les lletres, tots els mots.

Totes les lletres, tots els mots,
com esquitxos.
Equilibris escrits.

(seguint la isabel)

Record encès

(seguint al Fanal Blau de "Nostàlgia en blanc i negre")

 













El fred, és a fora, i estan abrigant un somni.

Del llit estant recordo l'estiu del 86,
d'un blau tendre i serè.
Tenia pertot olor a maduixa i tarongina.
Encara el veig al plec dels teus ulls
i és com una pell de préssec al ròssec del temps,
regust de mar i sal, l'arena entre els dits.

Aquell estiu em retorna sovint
com una dolça cançó d'infant 
que tot just assaja un misteri.

Paraula i gest



Paraula i gest
sota la brisa, sota el vent
a un bosc fet de llum
transparència,gel,
rosada, molsa i paper.

I totes les lletres
fent mots als poemes
i equilibris al vers
són blanques poncelles
de sajolida i d'esbarcer
que volen fer fora l'hivern
a un món de pètals i cels.

Reinventar

Reinventar
el meu món petit.
Rebre les onades
de frescor  necessària
per bressolar-nos
altre cop
en la il·lusió,
en l'empenta
de construir  un castell
fet de paraula  i gest.
Un castell que ens arreceri.

Castells de mots

I farem amb sorra un castell fort
de mots amb zel i vetllarem la costa
albirant onades de frescor blavenca i escuma
I direm i ...afegint conjuncions al nostre prec
de felicitat perquè és un dret i un desig
esdevenir i seguir sent i parlar amb batecs
batecs directament del cor i la vida....
sorra entre els dits i en les mans paraules!

alfabet

amb sorra i mots farem castells
de somnis blancs, nous mons silents
escuma i vers, onada i vent
mitiguen plors, inventen mots
mai abans dits
només pensats
per ser infinits...


contenen pau, desgranen goigs,
vessen veritats, escampen llum,
un alfabet de nou creat
per dir a l’humil, al desterrat,
al nonascut, al menyspreat
jo crec en tu, i et penso així
de nou feliç, reinventat...
.
(seguint la Carme-i el seu dibuixa mots- i totes les paraules )

Antípodes

[intent de seguir la montse]

En la penombra, et sé als antípodes
De la meva dèria per retenir-te,
Per bressolar el teu pit blanc
De càndida flonjor, amada nòmada.

Però jugaré les meves cartes,
Un cop més com qui se sent guanyador
Malgrat entreveure indicis de derrota.



d.

SOTA ELS LLENÇOLS

Quan arriba la nit
sota els llençols
l'instant ens atrapa
i ens amara la por,
en la penombra
plena d'incertesa
mirant enrere i endavant
ens ofega el plor.

ARRAN LA TERRA...


3 – 2 – 11
Collint un dels versos de la Carme.
.......................
Arran la terra,
des del nostre terme
immersos en la  cordura
ens situem en la visió clara
del contrari, la bogeria.

Sabem on som
i veiem el punt antagonista
que pot inundar-nos.
Sols un cop de pèndul
ens separa...
i el temps i paraules corren.

Mirar enrere o endavant, què veiem ?
On ens situem ?
Ens arrastra l’instant ?
Lluny i tant a prop
una i l’altra...
I que no bufi el vent
que arrassa temps i  paraula.








Dibuixa mots



















Sobre la sorra
arran de terra
dibuixa mots.


Inventa un món,
per tots aquells
que viuen enllà.


Ens salva el mots
destartalats
per tan mal ús.


Modela  un vers
amb cada  llàgrima,
consola el plor.

Què fereix al poeta?

Hivern [XXVIII]

La tristor dels esguards.
(fereix al poeta)
Els silencis àcids
(fereixen al poeta)
El dolor pel dolor
(fereix al poeta)
Els plors dels nens
(fereixen al poeta)
Els plors dels grans
(fereixen al poeta)
La sang de l’odi
(fereix al poeta)
Odi
menyspreu...
abandó...
injustícia...
(fereixen al poeta)
Buit...

I el poeta,
ferit fins el plor,
arran de terra,
en forma de lletres,
dibuixa mots.

El poeta

 Res no fereix al poeta
 allà a dalt, a les altures,
Ni li  importen ja
vents, ni rajos,
ni la més gran
deslligada tempesta!

Asquejat del món real,
s'exilià  a l'aventura.
Ara vola des de dalt
des d'un cel inventat,
on ja tot,
és sempre blau
i  com un paó reial
desplegant-se alat
ja sols canta...
bressolant la pau!!

I m'ha ferit

El vèrtex del món

(seguint l'Assumpta)

Sóc a la vora despietada.
Allà on la terra anònima
té un marge de noms clucs.
Baixo del vèrtex del món.
Torno a la ciutat.
He estat amb l'Eva.
I li he gaudit els núvols
sempre amables del pubis.
Va quedar al cim, estesa.
Ferida del meu amor ferit.
I tanmateix seu al bancal.
Els genolls als pits.
I l'arrissada cascada negra
envolta el rostre atzabeja.
No sap que és deessa.
No sap l'amor de franc.
No sap que és rosa.
Infinita rosa de vellut negre.
I m'ha ferit els ulls del cor.
I m'ha ferit al cor dels somnis.

Bufa el vent i és dijous

Xiula i udola,
amb força m’amenaça
i m’ha ferit.

TERCER EN RE MENOR


Bufa el vent  i  és dijous
al mal temps bona cara
i…un,dos, tres i...un, dos, tres
a ritme d’un vals ens creuem les mirades.

Sant Blai, mira al cel
pel teu mal de gola
i un,dos, tres i...un, dos, tres
a ritme d’un vals em trepitges els peus.

Enmig la boira

Camins enmig la boira,
camins d'incert final,
de bon matí plantegen
un repte principal.

Amb humor i valentia
ens enfrontem al destí
d'aquelles les nostres passes
que amb bon esperit construeixen
el que sempre tenen ganes
que acabés en un festí.


Però no sempre les coses
surten com es té pensat
i a vegades quan t'hi poses
imprevistos que surgeixen
fan capgirar les coses
i t'agafen amb el per canviat.


Al mal temps, molt bona cara
és el que hem de tenir ben clar
i deixar que un gran somriure
ens il·lumini sempre el rostre
i que la il·lusió amb la que hem de viure
res la faci devallar.
no decaigui ni un instant

Celístia

[intentant seguir en Joan Guasch]

En cada meandre, l'ànima del riu.
I flueixen els somnis i les paraules,
L'aigua que ha d'alimentar la mar
De les nostres vides, itineraris

Per recórrer en continu aprenentatge.
I es multipliquen les sendes per abastar
L'horitzó i els núvols i la celístia.



d.

Camí

El camí que ens queda per fer
flueix ple de paraules,
floreix en cada meandre,
construeix el món sense descans.
El camí que ens queda per fer
serpenteja per paisatges de temps
i ens mena tranquil a la porta
de la platja infinita dels estels.

dimecres, 2 de febrer del 2011

Nostàlgia en blanc i negre

Nostàlgies en blanc i negre
i la claror dels tovallons blancs damunt la taula.
Les mans, remenant engrunes de pa
i somriures que els escalfin la mirada.
El fred, és a fora, i estan abrigant un somni.

Claror


Sota  la claror  del somriure
deixarem que  flueixin
totes  les imatges
de nostàlgia  en blanc  i negre.
I sabem  que  cada  mot
va  avançant  en  el camí
que  ens queda  per  fer.

La vida dansa ( intent de respondre Deomises)

La vida dansa i ballem sempre
de vegades balls tristos, a cops galops frenètics
o valsos o sensuals tangos de lletra addictiva...
Mai és tètrica la vida ni els moments gloriosos
són gloria ni la gloria és excelsa
dansem sols i en companyia
Potser som estels que giren planetes
i planetes disfressats d'estels i sols
o corbes mutants , viaranys màgics...
Alcem la copa curulla de mots
i brindem a la vida un somriure!

Diàfana màscara

La son entela la memòria,
La difumina, com diàfana màscara
En el carnaval d'una tristesa,

Mentre l'ànima d'arlequí
Que em sustenta s'eixampla
Per cada racó d'un record
Que fuig quan l'intento retenir.

Ballo la dansa irrisòria
Del circ dels prodigis, la tètrica
Vida que em toca viure i pesa

Dins meu com un plom que cau
Al fons del pou i m'ofego, sol,
Testimoni d'aquesta lenta agonia
De desitjar una presó sense clau.



d.

Record o oblit?



En Cada mirada absent
es va perdent el so,
s’acaba l’aire...

Et desdibuixes lent
arribada la nit
-és cert que la son
entela la memòria-.

El teu record és silenci.
Bocins d’ahir queden
impregnats als llavis
amb un lleuger regust
a dolç oblit.

melòdic

els crits surten lliures, sort...
i lliurement canta la gola el clam
es va perdent el so, s’acaba l’aire
i en surt, només, la ranera de la mort...

mort... i és que feia nosa un mot ferit
que t’embosssava el coll, perquè
darrera seu, en l’esperança,
hi havia d’altres clams de bon sentir

escolta bé, que ho sents?
la cantarella d’un infant que salta...
és el teu cor, lliure per fi
després de transformar el negre dol
i treure’n la cadència d’un violí...


(seguin l'Antón amb molt d'amor)

SE M'ENNUEGUEN... foto google imatges


2 – 2 -11
- seguint un vers de MON

Se m’ennueguen... els mots
al fer la catombella...

En un instant tot roda
fins que estabornit
quedo lliure del cercle.

Vocalitzo ara els ais i ois
quan el cul toca terra.
No m’he fet mal
i els crits surten lliures,
envanits de la proesa.

La vida en eix mon
és com una catombella.
en l'operandis circular
allargueu els ais! d'alegria
i no ens entretinguem en els ois!
que ningú voldria
..............
Nota.- Catombella = Corumbel·la
Segons el meu fill sols és diu en
el nostre poble. Ell n'estava orgullós
i els seus companys així batejaren
l'Esplai que ells conduien per la canalla
de la població en vacances d'estiu, en honor d'Ell




MAÓ A MAÓ

MAÓ A MAÓ

Maó a maó hem malmés
la paret pairal
i un vent de ponent i lliris
corca el cor costaner.
qui farà rotllana i castell
al vel del paladar?
En quina cala maresa
o pineda muntanyenca
deixaré la cendra dels dits?

DESPERTAR L'ESPERANÇA

Mirant aquestes parets malmeses
de il·lusions i somnis trencats,
l'heura, enfilant-se cap al cel,
em desperta l'esperança.





Cada casa és un mot
-m'acaben de dir.

I és ben cert
-m'afanyo a respondre jo-,
car hi viuen, flagrants,
les pedres del destí,
l'anhel de cada nissaga

i l'heura, artera,
enfilant-se cap al cel blavíssim de la mirada.



Artròpode

[intentant seguir l'home de tinta]

Aquesta brisa
Tardorenca s'emporta
Jorns i paraules,
L'embalum de saber-se
Lligat a les estrofes.

I sóc artròpode
Que explora tota pedra
A la recerca
D'un racó que l'abrigui,
Lluny de la llar amada.



d.

sísif

Es despengen els dies malgrat l’hivern
com si fossin fulles vençudes de tardor...

DOS DEL DOS


Aparellats no m’agraden
que m’agraden senars
perquè s’hi capfiquen?
no hi ha res d’estrany.

Se’m s’ennueguen paraules
si no les escric
que tindrà el dos de febrer?
basarda de ser el segon dia d’un mes.

Ai que el tercer ens arriba
en un tres i no res
ofertes ofrenes i clames al cel?
es despengen els dies d'aquest fred hivern

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons