dilluns, 21 de març de 2011

La lentitud de les coses belles

Hivern [LXVIII]

M’enfilo,
anàrquicament,
per la seguretat del teu cos
fins embafar-me uns dits
que granegen,
amb timidesa riallera,
com si fos primavera.

Dits que es trenen, sense soroll,
pels voravius de somnis
no confessats.
Que baden, ballarucs,
com andròmines que es gronxen
a l’espera
de la lentitud de les coses belles.

moshiwakearimasen (ho sento)


Rob Dobi



Plora

la mar

arena fina

llàgrimes de somnis

que mai no seran,

de lluny


.

.

.
un lladruc



Març marçador o d' El pas del vent

T'espere tota plena d'estiu
pels racons del temps,
enganxant els vents amb la punta dels dits


  migjorn

llebeig


             migjorn
                         
                     
                                          llebeig


xaloc...


torbonades bategants al ventricle esquerre
enlairen el meu crit i el llancen
al bell mig de l’ull de l’huracà què és

un somni
un ocell
la tristesa
l’alegria...

i et fas polsim respirable
oxigenant la meua sang
que ràpida puja i baixa
i m’esclata als ulls,
als llavis...

quan dic, tremolosa, el teu nom.


 
 
...t'ho dic, perquè ja tinc una edat...

Ple de combinacions



De mq de RES

inventari


M’arrossega el somni 

vençut d'esperança. 

M’arrossega la vida 
que, a més, no m’abasta. 

M’arrossega el teu nom, 
que faig servir de comiat. 

M’arrossega la pau de Déu. 
Res més no em manca.

Dubtes



Potser els núvols es banyen en el mar
Perseguint el sol cada capvespre
Potser la lluna es refugia en la nit
Escapant del sol que l’intimida
Ves a saber si sota el meu llit
Si amaga un malson o bé una mentida
Qui sap on para el camí
O a on s’hi troba l’ombra
Potser si que es veritat, que n’es ple d’olles
Als peus dels arcs, que pinten el cel
Potser tenir pors, és perdre el senderi
Complicar-se la vida, o tancar-se la porta
Ves a saber
Qui sap
Potser

MAR I CEL

Tenia una foto guardada que em semblava encantadora i m'ha inspirat aquest poema que d'altra banda i en aquesta celebració del dia de la poesia fa honor al meu bloc Mar i Cel que conté tant de forma implícita com de forma explícita aquests dos elements tan i tan meravellosos. Així que espero que us agradin, el poema i la foto que és del port d'Arenys de Mar.



Ondulats reflexos de màstils elegants
iots de blancor pulcre que resten tancats.
El silenci impera sota el sol matiner,
la vida sota l’aigua discreta feineja
i el cel s’hi emmiralla tímid, tremolant,
enamorat del mar,
que salat i fresc el saluda,
i al fons de l’horitzó, quan ja ningú els veu, li dona la mà.

Amb mots i paraules



Amb mots i paraules bastiré una casa
la vestiré de garlandes de flors de colors
avui és primavera i la poesia escampa
pètals i aromes per les itinerants estances
noteu aquesta dolçor de perfum en l'aire?
Emplenem-nos els cors , obrim les mans,
trepitgem ben fort i tanquem els ulls
ebris de metàfores celebrem el dia!

Sota el desmai



















Sota del desmai, 
tot sembla  tan lluny
en l'espai  que  ens separa
i tan a prop
quan et dibuixen els sentiments,
que no hi ha cap confluència
entre les paraules  perdudes
i aquest gronxar de les branques.


Des  de   la finestra, 
obriré els finestrons
per escoltar la  cançó
del fregadís  de les  fulles.
Quan la  sabré cantar
penjaré els meus mots
al capdavall
de cada  branca.

Als poetes





Nosaltres, als poetes,
els ho devem tot
en la vida:

l'amor, el conhort,
la franca llum de les paraules.


Realitat de Mortadel·la

Realitat

Necessito mirar-te per descriure’t, s'anava dient. 
I mentre trepitjava amb els ulls el camp de blat, pensava, si tu has estat la que m'ha  explicat el meu record, per què són ara les meves mans les que revesteixen el teu passat?
Ni jo sóc tu, ni tu ets jo, però en aquest trosset de vidre ens hi reflectim les dos.

Mortadel.la

poeta

el temps acaba
trencant tots els fils...
només queden
els que el poeta
anirà trenant per no ser
mai més
titella de ningú...
li queden les paraules
i els records,
i un gran desig de dir, de ser
que a ell no li cal cap manual...
la seva vida és una densa xarxa
amb els forats justos
per prendre alè,
somiar,
lluitar,
trencar malsons
i, si cal,
menjar pedres
per enrunar tots els murs

AIGÜES DE PRIMAVERA

Aigües de primavera
que degoten pels jardins,
posades damunt les branques,
les gotes es tornen brins.

Al cor d'una triste fotja clara
tremolen els cels divins.
S'acuita la neu a fondre's
i baixa torrent endins,
ai fresa de les escumes,
Com mou el fullam dels pins!
Com solgen ,les flors novelles!
Com dringuen aquets matins!

Al riu de les aigües noves
diuen que hi ha tres remolins;

   " L'un molia or i  plata,
     l'altre perles i robins, 
       l'altre l'amor de les dames
     que captiven els fadrins".

Finalment, l’inici

foto: Joan

                                                             Subtilment, la llum esclata.
                                                             Potser l’ànsia d’escalfor
                                                             ha generat el desfici,
                                                             potser massa fred
                                                             o massa foscor,
                                                             potser l’ànsia de color
                                                             que tenia l’aire gris...
                                                             Finalment, tot és possible:
                                                             Amb tota la força
                                                             la vida reneix
                                                             des de la boira.

Oblit

Oblit

He desat les mantes a l'altell.
Els coixins ja no fan la teva olor.
Plego sense esma uns llençols.
M'adormo sense son.

Cap més nit vindrà a encendre
un nou silenci.

A les paraules...













Abans de néixer

ja escoltava paraules;

les de la mare,

el pare, àvia, padrins.

Així que vaig néixer

la descoberta del

món de les paraules.

I m’acompanyen

des de sempre,

em són el caliu

pel fred, la llum

pel somriure,

la carícia en

la solitud, la música

per les llàgrimes,

són el viatge

al meu interior,

i quan floreixen

amb fruit de poema,

i la flama quan

tot s’apaga...,

i es trempen a la

fornal de la lluna.

Paraules a l’enclusa

de viure, i forgen diàleg,

esdevenen petjada

de passat i present,

i quan callen

desvetllen els llavis

adormits en el silenci,

són batec en

el cor trencat...

Paraules,

elles fan l’estel

que ens eleva,

són la llibertat

de pensament,

l’aire per l’ofec,

la flor en el comiat,

l’almívar pel dolor,

la besada en

la profunditat.

Paraules

a la tendresa

a la ferida

de tall obert,

són el pa a la

taula de tots els sentits.

Paraules

a la rima

entre cos i cos,

paraules

al poema de les mans,

al silenci amb

veu pròpia,

una guspira de vida,

la llum en la foscor.

Paraules

al vaixell de paper,

a l’altar de la vida,

a les arrels,

camins d’unió,

abraçades amb accent,

el dictat de la memòria,

testament de sentiments,

el tacte de les idees...


Sense paraules em faltaria la vida, l’aire, el sol i la lluna. Són la sang del pensament, l’abraçada entre persones, també són la “guerra” entre els sords de pensament i de cor... No em sé imaginar un món sense paraules, Elles són la gran Dida d’Itineràncies Poètiques, el pont de l’amistat, el compartir el fruit de cada sembrat... Paraules...


Des del far una gran abraçada sense paraules...

onatge



Platxèria mínima a Xènia (A la Poètica)

1. Platxèria

Garbuix de reixes, mentre el marduix floreix
I la xerrameca embruixa amb xerinola la xurma
Que xuma la xocolata de la mateixa xicra.

He deixat el xipoll del xàfec entre xiuxiueigs
Per xopar la xibeca i eixamplar el seu xiscle,
Per aixoplugar la fluixedat abans que xarboti
Amb la xardor que exhaureix fins a l'èxtasi.

Xerro per no desxifrar ximples exhortacions
Que ruixen de xaragalls les xurriaques
De la puixança i gronxen cotxinilles i xinxilles
En els xiprers del nínxol extrem i exhumat.

Puix que xollo els xais del xafardeig,
M'afegeixo al xivarri i a la platxèria
Com el peix que es queixala i no es queixa.

*


2. Mínima

M'emmirallo en la mar de murmuris d'un matí massa mans
I moc les mans amb moviments de marees meditabundes.
Nedo endebades, naufrago, nego cada nou natalici del món
I, no obstant, em nomeno nauxer d'un nafrat llagut lànguid

(La llàgrima llançada al sobrevent em brinda versos de biaix
Per lloar els mots, la música, la marxa del moment que mor,
Per mantenir la mínima musa de la lluita anònima ben viva).

*


3. A Xènia

(o, CREIX XINO-XANO LA XARUGA XEIXA PER AL XARÓ XEFLIS DE XAUXA; I JO, XAU-XAU I ENTRE DISBAUXA, EM QUEIXO DE LA XIRIPIA –ESQUEIX PER AL FREIXE- AMB EL XERIC DEL XEREC MOIXÓ XOP I XOLL, ENGANXAT AL BURXANC DEL XIPELL MÉS EIXORC SENSE RAUXA)



Xarxó del xap que m’esqueixa,
La xanxa de la xinxa
Que em xucla la sang em deixa
En la caixa de la queixa.

Em creix la xacra del trinxa:
L’esperit m’esgarrinxa
Mentre el xuetim m’engreixa
Amb aqueixa eixorca xeixa.

La congoixa que no es boixa
M’enxarxa en la Cartoixa
I m’angoixa amb l’ardent torxa
Del xuplit de la conxorxa:

S’eixampla en la meva moixa
Vida fins que l’escorxa.



d.

Fragància subtil





M’inundà la mar.
Arrelada als joncs
tinc el cor mullat.
Només sóc murmuri
mots mig ofegats
ressò de silenci
fragància subtil...

Primavera

Somriu el sol.
De verd es vist el prat,
de flors, la vida.

Concert






Concert de fonemes,
simfonia de mots,
preludi de ritmes,
camins per la màgia dels sons.

Fades alades,
melodies
amb cantarella de fons.
Vides paral·leles
a l'univers del teu jo.
Ficció o innocència,
somnis i velles remors.
Poesia fluint pel món.

Fum cap els núvols,
llums per niar aromes i flors.
Joc de lupes, tremolor de fulles
que destilen paraules amb cor.

La primavera desperta el mar per M Roser Algué


 
                                              LA  PRIMAVERA  DESPERTA  EL  MAR  


És un dia clar, sol, sorra daurada;
n’és el primer dels jorns de primavera;
un suau ventijol m’empolsina d’aigua
i la salabror em resseca la cara.

Allargo la vista sense veure flors
però, a les altes crestes de les ones,
endevino tots els bells colors
de les margarides, tulipes i roses.

La mar està inquieta, plena de frisança,
potser sent enveja dels enamorats
que, aprofitant-ne aquesta bonança,
tendrament es miren i enllacen les mans.

I veu en sos ulls espurnes de plata
castells d’il·lusions, noves esperances,
segurs d’un amor que durarà sempre... 
 de primaveres sempre n’hi hauran d’altres!

I quan els anys passin hi haurà alguns infants,
infants de pell bruna o blanca de lluna,
d’ulls negres com ell o molt blaus com ella,
que amb molta tendresa veuran fer-se grans.

I que allà a la sorra amb el vent de cara
faran onejar-ne esplendents estels;
que s’enlairaran com vol d’ocellada,
fent mil giragonses pels camins del cel.


Penso que és això el que la mar somnia
quan després de la llarga hivernada,
sent del sol la càlida alenada...
De la primavera..., n’és el primer dia!

M. Roser Algué Vendrells 

Google analytics

Llicència Creative Commons