La nostra realitat

(seguint a Carme)

El teu amor ja descansa

els teus dits ja no toquen la melodia,

so i cant units a la distància.

Com quan érem joves,

com quan ens estimàvem.

Ara resta mut el violí

les flors s’han assecat,

el goig i l’alegria

d’una,  s’han apagat.

La música que tu posaves

a les belles paraules d’amor

resta  oblidada.

Han passat els dies,

els mesos i els anys…

ni tu ets el que eres

ni jo la d’abans.

En el racó de l’armari

queda el violí vell

sol i abandonat,

provant la certesa

de la  nostra realitat.

Frec a frec

Esperar-te  és fer del desert  només un camí

i  saber donar a  cada  instant  tot  el seu sentit.

És  recomençar  de nou  un altre univers

com si mai abans,  no ens  l'haguessin  desfet.

Desitjar-te, és  trobar el camí  massa  llarg

i al mateix  temps  no perdre  la il·lusió

i teixir  fil a fil i punt  a  punt aquest  nou marc

per  a trobar-te mentre batega  l'emoció.

Estimar-te és  saber  veure't  com ets. 

  Lluitar  per tu.  Ni  el buit  ni panacea de  res.

La força en la feblesa  i la feblesa en la força.

Estimar-te és saber que  encara  hi ets,

que  tot  és nou  i possible,  ho veus?

i que ens  retrobarem aviat, frec a frec.

Gramàtica (de deomises)

[seguint la zel, deixant al marge el 25-N {disculpes}]

Esperar-te és travessar el desert de la distància

Amb l'ànsia de qui veu llunyà però factible el futur,

Esborrar l'abecedari i emprar una nova gramàtica

Per desxifrar els batecs del cor, la necessitat de tu.

Anhelar-te és comptar els segons com llargues dècades

Amb el neguit de qui troba massa a frec el penyasegat,

Guarir les ferides amb la fulla de la navalla més àcrata

I esmolada per saber que les vísceres també poden enyorar.

Estimar-te és acceptar la tristesa i el dejú i l'absència

Amb el silenci pacient de qui posa el cervell i el seny

En mans del laberint, buidar de dolor i turments l'ànima.

Esperar-te és valorar els camins del sacrifici amb l'alè

De qui respira aire fresc després d'una obligada asfíxia,

Acollir el premi d'una existència mútua, lluny del desert.

d.

indesxifrable

Demà sabrem quin possible ens espera, tèrbol o lluent

quin consol ja no ens caldrà i quin ens manca

demà sabrem quina tenebra deixem o si volem la que s’acosta

quin país de no meravelles bastirem o anul·laran els amos

Demà sabrem si estimem cabdills i herois o només baules

quan els recomptes diguin el nom de l’esperança, o no

demà sabrem fins quin punt som cadena o jou, o essència

quan els papers perduts però cobdiciats per molts han fet la feina

Demà sabrem, per fi, quins són els crèduls, quins els savis

quins els servents i quins esperen futuribles nets i clars

sense déus imaginaris ni travesses del desert, només possibles

demà sabrem qui es posarà a fer del cert la feina de ser creïbles

(seguint Deo i els misteris dels humans)

Oxímoron III (o Rapsòdia lentíssima)(de deomises)

[seguint la cantireta]

Alenteix la celeritat dels rampells i accelera-la alhora
—Paradoxa i dona, desig de l'incendi i plaer pel glacial,
Silenci i paraula, mossec i carícia, tenebra i llum candial—
I seràs consol per al meu cor que, sense tu, mor i plora.

Demà sabré que el somriure es reté en la mà òrfena quan
Enyora la pell càlida i els camins cap al teu ventre, i demana
Presència i nits de pluja, tendresa i mirades, essència germana,
I seré presoner en la teva llibertat, ombra per al teu cos brillant.

Accelera les hores lluny del teu país de delícies i anul·la l'escreix
De la diàspora de l'esperança quan el jaç no ens alberga, ensems,
I seràs baula per a la cadena que, dia a dia, sense remei m'envolta.

Demà sabré que l'alba porta el teu nom i és badall empàtic i bleix,
Les notes de la nostra rapsòdia mentre aturem als llavis el temps,
I seré cobdícia pel teu amor, quan és, en cos i ànima, pau i revolta.

d.

PIANO, PIANISSIMO

La tecla menor.

Polsa-la. Sent com canvio

somriure per mà òrfena,

com la seva germana malda

sota la fusta noble en crear un ressò.

Talment dues imatges en mirall,

en valls i en comes paral·leles

correm, ens interrompem 

i atabalem el cap de la corda polsada.

I ara, podria ser qualsevol quequeig

tornar coll esvelt l'ànec amb l'ofec

i el so que sura, com pedra,

de la fusta, de la mà. De Déu.

Seguint, amb molta estimació, l'Elfreelang...

Potser canvio el saxo pel piano

Potser perquè la nit ja és més freda
m'abrigo amb la bufanda de notes
i al so del saxo em bec una llàgrima.

Potser la tardor cau damunt nostre
el record dels records s'enterboleix
i trist vagareja per les ombres...

Potser, només potser, la melangia
sigui el preludi d'un ritme més àgil
i canvio el saxo pel ragtime a piano

L'enyor d'un vell saxòfon

(foto trobada a antoniolopezmolina.blogspot.com)

(seguint deomises)

El so trist d'un saxo acompanya el silenci

d'aquesta nit d'enyorança de tu.

Degoten les melangioses notes com llàgrimes

que pengen en el nacrat record

del teu reflex a l'estany,

amb l'esguard de la lluna.

Balada nocturna de la memòria

d'aquelles nits d'argent

d'alens amatents i suau ball

dels dits pel setí decorat amb perles

que l'amor havia brodat en la pell.

El silenci guarda l'enyorança

en el melangiós so d'un vell saxòfon.

Èpoques (o Excel·lència agrícola)(de deomises)

[seguint la Pilar]

Passen els dies, i pengen
les llàgrimes en els arbres.

En els arbres, en el vent,
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes


Vicent ANDRÉS ESTELLÉS.

M'has sembrat en el cor el desig del nounat
Que, sense una sola paraula, sap trobar el camí
Cap al pit ple i els braços acollidors de la mare,
Amb la dèria d'assolir la fita malgrat l'adversitat.

M'has sembrat en els ulls la perspicàcia de l'infant
Que cerca en una mirada l'obstinació quan el destí
Tanca portes, però existeixen claus i l'esperança encara
D'obrir-les de nou amb l'ímpetu primer i constant.

M'has sembrat la força de l'adolescent en els lassos membres
Per evitar penyasegats i escalar muntanyes altes de traülls
En el sender d'aconseguir-te, quan un mot teu és llum i aire.

M'has deixat, també, el seny de l'adult contra els desembres
Que vindran, quan el despertar sigui solitari sense els teus ulls.
I el teu record fa que l'anhel pel retrobament no s'allargui gaire.

d.

Sembra

Trobada a la xarxa

 

 

 

Em sembres el ventre de tu
amb la llavor
que transforma deserts en vergers.
Ecos de bellesa,
ordeixen simfonies perdurables,
essència poètica amb gust de menta,
amb què em tatues l’esperit
i em dus a l’eteri.
Viatja el meu pensament com si fos alosa
i es troba amb el teu que ho espera
en lliure vol,
i l'acaricia amb el reg lluminós, serè
de coses infinites.
Concebo la sembra,
i bateguem a l'uníson,
fecundant el cant edènic
de l’aurora.

 

 

Tot intentant seguir a Deomises



Òrbites àvides (de deomises)

[seguint la cantireta]



He intentat orbitar en un Univers on la felicitat
Respongui al teu nom, Anna, on el bes sigui la penyora
Per al cor que torna a menester l'art de compartir
I de respirar gràcies als mots d'altri, on la vida ets tu.

He volgut despertar amb la fragància del teu somriure
Dins de les pupil·les, on el desig m'habita en espiral
I deixa rastres que he de seguir entre el suplici i la distància,
En el record de la platja que ens ha protegit de l'enveja

M'he preguntat fins quan duren els enigmes d'un comiat
Si els dits busquen l'escalfor de la pell aliena, la còmplice
Cadena que lliga les ànimes que anhelen el vincle i la llibertat.

I he sabut que t'enyoro i et necessito, que el record m'abrusa
I que, si el món comença en els cossos que s'estimen,
He de bastir un nou Cosmos, perenne, etern, en el teu ventre.

d.

BES ÀVID DE VIDA

Si el món comença 

en els cossos que s'estimen,

caldrà estirar el temps 

per a fer-lo etern en el bes.

I si el món acaba

en els cossos estimant-se,

que s'estimbin malucs avall,

que el món s'enfosqueixi

i els deixi recomençar

 la línia del temps que es perfila,

en vers, saba, bes àvid de vida.

Seguint la Imma Cahué.

En un núvol

(Seguint deomises)

Fosos en un bes

sense rés percebe,

no hi ha passat ni futur,

el món comença,

el món acaba, en ells dos.

 Amorós moment,

sentiment profund

que tot fa desaparèixer.

Ell i ella que fan un.

ni platja, ni mar,

ni muntanya, ni plana.

Sol existeix aquell núvol suau

que envolta els seus cossos

i els fa volar en ales d’amor.

Gàrgoles (de deomises)

[seguint la Pilar]

    Fais de ta vie un rêve, et d'un rêve, une réalité.

Antoine de Saint-Exupéry

El castell i la platja, i una parella que s'entrelliga

Amb braços i besos i mirades, lluny de quimeres,

Com una gàrgola amb moviments lents que no entén

Del pas del temps, només de paciència i d'esperes.

I xiuxiueigs que mouen les pedres, la força antiga

Per anul·lar tenebres i temors, s'endinsen en l'oïda

Aliena i descobreixen ponts, com la pluja que encén

La carn i el foc que xopa l'ànima, quan és fosca la vida.

Els dos amants fermen el lligam, i la platja i el castell

Romanen al seu lloc, i la utopia és més real i tangible,

Com el xiscle de les gavines que conquereixen la sorra.

I les pupil·les deixen el rastre de l'amor, que no s'esborra,

Al fons del cor, amb el gord batec que oblida el dol quan fibla.

I aquesta parella som tu i jo, el vincle del vent i del penell.

d.

Quimera

Germán Díaz: Ausència

 

 

 

Per una quimera,
alcí la vista a l'insomni que acotxa la nit.
El foc acariciant de la boca
em penetrà la perla nacrada de l’ànima
i em feu partícules.
Gàrgola de pedra,
pols d'adéus que mires les voreres;
monstre imperfecte,
projectat en façanes fosques,
que em dirigeixes les vèrtebres cap a llums obliqües,
torna't sal!
Dilueix-te al mar de l'esperança,
en el vol lliure d’onades
que s’arrissen,
abans d’amansir-se,
a la sorra de la platja.

 

 

Tot seguint la quimera de Xavi Vidal


Coses d'herois

Cansada de ser etèria,
la Wendy sortí al carrer

on es trobà amb la Blancaneus

que l'havia deixada el Príncep Blau

‒ ja veus el que dura un amor etern ‒ ,

per anar a donar un bes

a una princesa dormida,

cent anys ja hi portava

‒ quina ferum li faria la boca ‒ ,

el Príncep, però, de sang blava,

cosa malaltissa, de tots era sabut

que un bull li faltava.

La Wendy i la Balncaneus

van decidir oblidar aquells carallots

que les deixaven per una quimera

i cercar la felicitat sense necessitat

de cap busca-raons, per més ric

i famós que siguera.

(seguint carmí Pilar i la Carme)

Llàgrimes de Wendy

Llàgrimes  de  Wendy reguen les solituds

dels carrers deserts, que han perdut la llum.

Recull  els petons, a terra caiguts.

Camina descalça, amb passes  de fum.

Llàgrimes

Llàgrimes regalimant pel cos vellutat. 

Desig perfilat palpitant 

allà on els ulls respiren llum.

......................................................................Joana

Carmí

Quan Wendy es cansà d'esperar a Peter,
respirà la llum,
i es tenyí de carmí
el marc perfecte de la  boca,
ferida de petons mai palesos.
Obrí de bat a bat
la porta de la vida
i es  precipità, escales avall,
cap al carrer.

Gràcies per aconseguir que respiri la llum, Deomises.

D'Àn[n]imes (de deomises)

[seguint la cantireta]

Hi ha un passeig que ens devem, Anna,

Sense cantonades fosques ni atzucacs

Enmig de la taula rasa per reescriure

Des de la primera mirada, sense final.

Hi ha un xiuxiueig que ens pertany, vida,

Sense lloc per a la mentida, que et tenyeix

D'il·lusió i d'amor l'esguard quan et parlo

De futur i de compromís, de desigs i anhels.

Hi ha un cor que batega per tot el teu ésser,

Que demana entrellaçar dits i entortolligar

Ànimes en un lligam perenne i immutable.

Hi ha un racó per a tu i per a mi, ple de Pau,

El marc perfecte per respirar la llum que emana

El teu ventre, on recomença el dia cada matí.

d.

DRECERA DE CANTONADES

Hi ha una passa exànime

sota la llamborda cega

d'aquest vespre tan amorós.

Hi ha un vers equànime

que espera la senectut

de la teva mà en la meva...

Hi ha un cel cert i espars

en tota cintura compartida

que ara es vessarà en amor.

Cau el carrer sobre un niu

de dents rialleres.

Drecera de cantonades.

Seguint fanal blau, i dedicat...

Quan ens venç la nit

Quan ens venç la nit,
amb un daltabaix de colors,
clars-obscurs els pensaments,
confosa l'ànima,
hi ha un trepitjar, valent, de llum,
que compassa batec
i peuades.
Unes ombres passatgeres.
Demà, com cada matí,
la llum serà distinta i nova.

(seguint la Carme i dedicat a VB)

T'acullo

T'acullo,
llepo el teu somriure
i  t'abrigo l'ànima.
El teu cos  i el meu
es parlen i es fonen.
Sento el teu batec intensament.
I m'hi compasso.

Vinc a tu

Vinc a tu

(seguint a Zel)

Vinc a tu amb les mans nues,

ensangonades i sense ungles.

Vinc a tu amb el somriure enamorat

i els ulls amerats i sense un bocí de pa dur.

Vinc a tu amb l'ànima dolguda

per la iniquitat del decòrum urbà.

Vinc a tu amb el goig

d'oferir-te el meu cos i la meua sang.

Vinc a tu amb la mort

per portar-te la vida.

cops de realitat

En dejú t’espero, mentre la fam rauta el meu ventre

una fam perenne que amenaça devorar-me

mentre al darrer pis dels edificis del centre

asseguts còmodament, sense angúnies i flairant delícies

llançaran bocins d’exquisides menges

que tu em duràs, amatent, amb les ungles trencades

de tant furgar deixalles

(seguin en contrast Deo)

Àgapes (o Espècies exòtiques)(de deomises)

[seguint en Xavi Vidal]

En els teus llavis, les espècies exòtiques

Que em recorden la infantesa, la tendresa

Que exhales i m'insufla ànim als membres.

Creixo a l'empara de la minestra necessària

Per suportar l'absència, l'abundós plat que sustenta

I multiplica constantment la fam per devorar-te,

I, en dejú, t'espero per obtenir les àgapes promeses.

d.

Aromes de la infantesa

Em porten a la cuina

els aromes de la infantesa,

uns alls tendres, crepiten a la paella,

com únic condiment d'uns esclata-sangs

que porten el gust de la terra.

No els cal cap espècia.

Bon profit, degustem l'essència

de la senzillesa.

L'escorça dels dits

L'escorça dels dits arrelats dins el somni
del despertar i el dormir , bons auguris!
somiem desperts que la llum color safrà
ens tenyeixi la vida ......
per un ralet de safrà servem la infantesa
ho podem tot com quan érem criatures....
El dia s'ha llevat gris i el safrà condimenta
un dia nou fet d'espècia, sense farsa  

Diòptries (o Càlida)(de deomises)

[seguint la fanal blau]

Comença el dia.

Miops, a les palpentes,

Els dits s'aferren

Al jóc del teu cos càlid,

L'auguri de la vida.

d.

Ara que ja tothom dorm

Ara que ja tothom dorm,
un udol de gossos, rabiosament entendrits,
proclamen la nit.
Hi ha qui fa silenci
i el reclama.
Màgic auguri d'escalf
i llum color safrà
mentre el desig s'entortolliga.

Els dits, aferrats a l'escorça.


seguint-vos

Nous auguris

Deixe les despulles dels meus temors

sota la carrasca centenària,

junt a la font d'aigua argentada.

Menat per la llum ambarina

dels teus ulls de mel, camine

lliure de lligams en la nit estelada.

Penetrat per la dolçor del teu alè,

trenque els vells encanteris

en aquesta nit primigènia.

Dolça nit de màgics auguris

d'un demà sense paranys,

on començar de nou ... la vida.

(seguint deomises i zel)

Sense and arms

Sense més armes que braços, cames, cor i pell
premo fort el gallet i disparo petons com batecs i faig diana
en la densa i corpòria tendresa del viure ....

Que no cal res més que abraçades per derrotar les penes
ni millor arc de triomf que els braços oberts....

I podem construir un nou món només amb un somriure.... 

Panòplia (de deomises)

[seguint la zel]

Còmplice, no hi ha destorbs en la nit que ens pertany,
Que ens protegeix amb la vesta dels somnis reals,
Que ens augura un futur on la veritat derroca el fals
Mot i el desig efímer, i ets consol contra el pretèrit plany.

Benèvola, no hi ha lloc entre nosaltres per al parany
De la mentida, ni mirarem l'ombra del trasbals
Si entrellacem els nostres dits i travessem el balç
De la distància amb fermesa i encarant-ne el seu guany.

Mel·líflua, no hi ha res que aturi l'urc de ser-te company,
Ni vergonya que eclipsi la joia de cercar nous guals
On passejar sota la panòplia d'un amor etern de tan segur.

Magnànima, no hi ha hivern que impedeixi que el nou tany
Neixi en el brancam esponerós, que em vincula a tu,
D'aquest arbre que ens protegeix de la intempèrie i dels mals.

d.

fidel

no hi ha destorbs ni paranys

que puguin desfer l’encanteri del teu somriure

al llarg dels anys no ha deixat de seduir-me

la dolçor dels teus ulls, color de mel

càlid abric que em lliura de tots els freds

per molt que a fora es lliurin guerres amargues

et tinc a tu, la meva cuirassa, 

sempre fidel

imatge de google
(zel, seguint l'Elfri, i també la Carme)

Arrapada

Arrapada a la pell del teu cos amic
com una capa fina dolça de mel
no hi ha res que em destorbi...

En l'infinit dels besos , somriures que brollen
calideses i humitats sobre catifes de flors

Arraulir-se

Una foto  de l'Enric

M'arrauleixo en tu,

sadollat  el desig.

Protecció  infinita

i abrigall  de tendresa

per sobreviure els  dies.

Mentre  canvien els  colors

de cada fulla que m'envolta.

Crisàlide

Silvia Bozzi

 

 

De matinada,
m’acaricia el somni
el murmuri del teu alè.
Neix en tu el meu dia,
em desperto,
m’arrauleixes;
esborrem la nit obaga
que feu invisibles els anhels.
De matinada, sóc crisàlide

i neixo transformada en brisa,
que desplega les ales,
en la seda del teu tacte.

 

 

 

Tot intentant seguir la Fanal Blau

 



D'aquí a no res

D'aquí a no res,
xiularà un nou dia.
La nit diu que se'n va.

De matinada,
-sol i ulls-
fan pampallugues
entre el brancatge
dels somnis.

seguint el silenci de l'Elfreelang i la M. Roser

Boscúria onírica (de deomises)

[seguint la resta, la fanalet inclosa]

Un bosc de somnis

Per al foc que desperta

En cors silvestres.

I deixarem que ens creixi

Amb l'abrusada eterna.

d.

Silenci! és de nit

Silenci! és de nit
les boires són al bosc dels somnis
la lluna dorm.


( tot seguint i capgirant )

PSSSSSS !!!

Boires de nit,

somnis de lluna blanca;

Silenci al bosc.

M. Roser Algué Vendrells( seguint tots els somnis, en silenci...) 

Marina

M’inunda les retines

la imatge de l'arbrada

doblegada pel tacte dels alisis.

Se’m fa difícil creure

que la canvia, la modifica,

 la doblega;

la retorça com l’esquinçall d'un velam,

a l’hora que sosté

unes gavines que passen,

com si fossin estels.

Les eleva, les baixa,

les fa fer cargolets;

es podria pensar

que estudia el moviment.

Sobre ondulacions atapeïdes,

avança l’eco

del murmuri del mar.

Composició a partir dels Alisis de Deomises

Bòreas (de deomises)

[seguint la zel, canviant el to potser...]

Salpa la barca,

Lluny de rumb i d'amarres,

Vers la incertesa,

Volent que la deriva

Sigui camí de sirga.

Tindrà els alisis

Del vincle ferm amb ella;

I del nord, l'hàlit.

d.

salpar

Ha salpat la teva barca a destemps

mentre el meu cel era clar i predecible

arribo al port per seguir-te,

i no hi ets...

i clamo als vents que desfermin l’ormeig

que em lliga a aquest llast que oprimeix

el meu delit de sentir-te,

ha salpat la teva barca a destemps

i em deixa només el desig de tenir-te.

(zel, seguint Anton)

NO TRIGUIS... boli ràpit

No triguis

que t'espero,

navegarem l'immensitat

No triguis,

mans i llavis calents

seran nostre embolcall.

No triguis,

tindrem zèfir bressolant que ampari

i canti el vers que ens cal.

No triguis,... !!

Ahir dos cossos junts...

Avui, esperits caminant.

Que tinguem feliç navegar...

TOTS,,,!!!

BUTXACA

 A recer de la pedra,
que se sap callada,
mutem alès per besos.

Caldran segles abans
que l'àtom esfondri 
aquest moment.

Guardo aquest racó
en una butxaca al cor.

Seguint la Laura T. Marcel

Un racó i un altre.

(Seguint la Glòria)

Guardo un racó

reservat sempre per a tu

on desar-hi els moments màgics

de complicitats,

de confidencialitats,

de somriures i records.

En tinc també un altre

ple de tendresa per a regalar,

que dosifico amb molta cura,

que selecciono a qui oferir,

i que comparteixo amb alegria

amb tots els que mai deixaré d'estimar.

Racons

Devorem-nos.

I amb les mans ben obertes

busquem les corbes més càlides.

Mans tendres i ossades

que van  buscant els racons

on és més dolç estimar-se.

El nostre amor 
i el desig, delerosos, 
jugant s'empaiten.

seguint Deomises

Àvida constància (de deomises)

[seguint la Joana]

La mel als llavis

Quan la nit ens envolta

I ens embolcalla

Amb aquesta avidesa

Constant de devorar-nos.

d.

llum

I des de dins la llum
espiant el frec dels cossos.
De colors, fruites sucoses de tardor.
Mel als llavis,
com dolces abraçades
abans que la nit ens embolcalli.

Sols. Tu i jo.

( seguint en Xavi Vidal )

(seguint Zel)

Amb la teua tendresa
has portat la llum
a la llòbrega cambra
d'avui, d'atmosfera vella i reclosa;
has portat l'aire nou
de l'aleteig d'una il·lusió futura
al feixuc pas de l'ara;
has obert una finestra
per on emprendre el vol
per cercar la llibertat enyorada.

Xavi Vidal

suau

Amb la suavitat que flueix dels teus dits

m’has dibuixat al rostre núvols de petons

has modelat els plecs dels meus ulls cansats

amb la tendresa flonja dels núvols

que dibuixen els infants

(seguint Carme)

Segona versió: Tu

(Versiono  el mateix  poema  que he escrit abans, agafant  el tu  de la Virgínia)

Tu,
promeses  a les puntes  dels  dits,
i figures de fang  
flonges  com els núvols.

Modelarem els  cúmuls
per somiar  de nou.
Núvols en forma de cor, 
núvols en forma de flor,
amb la suavitat  de la tendresa.






Una  fotografia  de la Pilar.

TU...

Cada racó de la teva pell
és un mar d'infinites gotes
de desig...

No abandonaré

Una  fotografia  de la Pilar


No abandonaré  el somni
que em vas  regalar una tarda
com una dansa dels dits
que llegien silencis  amagats
a les meves  espatlles.

Un somni fet  de  núvols  i de fang,
d'un fang que sento  esmicolar-se
entre els minuts, amb  impotència.

No l'abandonaré, aquest somni!
Recolliré  els bocins
per  modelar-lo de nou
amb  figures  diferents
potser més petites o potser  més  belles.

No sé quants tresors podrem guardar-hi,
però sé  que, 
sempre, 
per petit que sigui
hi haurà prou  espai
per enquibir-hi  
la immensa tendresa.

Transparència (o Milícies)(de deomises)

[seguint la M. Roser]

Si em dónes un somni, no esperis que l'abandoni

Amb la primera adversitat que es presenti, el glop

Amarg de les paraules negres com la gola del llop,

Que mossega i bufeteja; només farà que m'esperoni.

Si m'ofereixes la vida i l'amor sincer, et serviré

En safata d'or el cor, l'ànima, els llavis, les carícies,

I allistaré la veritat i la transparència a les milícies

De la seducció per ser-te amant i amic al teu recer.

Si vols la felicitat, t'ompliré la copa de l'existència

Amb jornades de joia i àpats de tendresa i somriures,

Converses i mirades per mitigar l'asprivesa i el plor.

Si em dónes un somni, vetllaré perquè sigui presència

També quan despertis, perquè t'adonis que som lliures

Del llast del passat i podem viure, junts, en Pau, tu i jo.

d.

SI  EM  DONES...

Si em dones una rosa,

et faré una carícia.

Si em dones una abraçada,

et donaré un somriure.

Si em dones la mà,

t'hi posaré la lluna.

Si em dones una il·lusió,

et faré un petó.

Si em dones un somni...

el viurem junts, tu i jo!

M. Roser Algué Vendrells ( seguint la generositat de  l'Anton i la Cantireta)

CARA AL VENT

Afronto la vida

amb la cara al vent

que em colpeja i em curteix.

Em deixo pentinar

i canvio la melena

aprenent cada dia 

a donar-li els efectes que es mereix.

Evito les tangències 

quan cal ser valent,

les provoco si es necessiten girs

per readreçar tot allò que creix.

No oblidem que sempre,

sota el poc que es veu

s'amaga un increïble món 

que dona forma i estructura l'eix.

                   (Seguint les tangències del Deomises)

ENERVAMENT,,,, aquarel·la

ENERVAMENT

En el blanc

de la pàgina

s'enerva

el roig 

de la rosa.

Línea recta. linea corba ?

.......................

Tracte el tacte el  dolç contacte,,,

Línea recta,

línea corba...?

Una es pot confondre

en possessió altiva...

L'altra s'esllavisa

com quan un rossola en l'espona,

vull dir, rellisca.

Cossos total contacte...

Llavis en lleu i sobrenatural tacte.

Tangències (de deomises)

[seguint la cantireta, de nou]

Una paraula

I aquest món es desmunta

Sense contacte?

Contracorrent navego

Cap a la ingent tempesta

Amb l'anhel de mullar-me,

Si cal, fins i tot l'ànima.

d.

PUNT DE CONTACTE

Donar-se i adonar-se'n

del buit sota els peus,

i dins de les mans,

si el cos perd el tacte...

Tenim línia recta:

el punt de contacte

del teu bes al meu.

La tangent del llavi...

Seguint l'Anton ;)

DONAR-SE... aquarel·la

DONAR -SE

Molta ànsia de contacte...,

que per conegut, ara fa falta

i es desitja tornar a tenir.

Estimar-se, és llençar-se al buit

i que tothom ho sàpigue,

declarar-se amant del tacte

i del contacte...?

Riu-me

 

Riu-me amb els ulls, amb la boca,

amb les mans, amb tot el cos,

content de retrobar-me!

Omple'm de petons de mel,

de canyella, de menta, de xocolata!

Una festa pels sentits abraçar-te:

abraçades com de nuvol de coto-fluix,

de seda, d'aigua...regalimant tot el cos

que ens amari poc a poc,

pell amb pell, l'un amb l'altre.

I mostrem a tot el món

com és bonic estimar-se,

estimar-se de debò.

I veuran que hi han amors

que en una vida no acaben

Seguint el Romanço de la Carme.

Pregària (o Càrrega còmplice)(de deomises)

[seguint el romanço de la Carme Rosanas]

He corregut, forçat, per arribar a casa,

Però amb les ganes de restar immòbil

I romandre al teu jaç fins que l'alba

Ens trobi plegats, arrapats els cossos.

He respirat d'esma, he peixat una ànima

Que, bocí a bocí, has anat manllevant-me.

I les vísceres han grunyit, com si encara

Les tingués al seu lloc, amb un lleu ressò.

Ara, recapitulo cada segon de la jornada,

Arrambo les paraules, repeteixo els somriures,

Recordo la càrrega còmplice de les mirades.

I m'allitaré entre llençols gèlids, que t'enyoren,

Amb una pregària en el nom del fill i de la mare.

Mentrestant, a flor de parpres, no podré evitar el plor.

d.