Riu-me
amb els ulls, amb la boca,
amb
les mans, amb tot el cos,
content
de retrobar-me!
Omple'm
de petons de mel,
de
canyella, de menta, de xocolata!
Una
festa pels sentits abraçar-te:
abraçades
com de nuvol de coto-fluix,
de
seda, d'aigua...regalimant tot el cos
que
ens amari poc a poc,
pell
amb pell, l'un amb l'altre.
I
mostrem a tot el món
com
és bonic estimar-se,
estimar-se
de debò.
I
veuran que hi han amors
que
en una vida no acaben
Seguint el Romanço de la Carme.
Quin amor més bonic, Glòria!
ResponEliminaQue en una vida no acabi... em deixes somiant. Gràcies!
Molta ànsia de contacte...
ResponEliminaQue per conegut, ara fa falta
i es desitja tornar a tenir.
Estimar-se, és llençar-se al buit
i que tothom ho sàpigue,
declarar-se amant del tacte
i del contacte...?
................. Anton.
Algú que et somrigui sempre, quin regal més preciós...I quins petons més dolços!
ResponEliminaMoltes gràcies pels comentaris.
ResponEliminaAnton, quin poema més preciós!
OH... me fa mal la boca de tenir-la oberta d'admiració...
ResponEliminaApa! Exagerada...
ResponElimina;D