dilluns, 12 de novembre del 2012

Riu-me

 

Riu-me amb els ulls, amb la boca,
amb les mans, amb tot el cos,
content de retrobar-me!
Omple'm de petons de mel,
de canyella, de menta, de xocolata!

Una festa pels sentits abraçar-te:
abraçades com de nuvol de coto-fluix,
de seda, d'aigua...regalimant tot el cos
que ens amari poc a poc,
pell amb pell, l'un amb l'altre.

I mostrem a tot el món
com és bonic estimar-se,
estimar-se de debò.
I veuran que hi han amors
que en una vida no acaben


Seguint el Romanço de la Carme.

6 comentaris:

  1. Quin amor més bonic, Glòria!

    Que en una vida no acabi... em deixes somiant. Gràcies!

    ResponElimina
  2. Molta ànsia de contacte...
    Que per conegut, ara fa falta
    i es desitja tornar a tenir.
    Estimar-se, és llençar-se al buit
    i que tothom ho sàpigue,
    declarar-se amant del tacte
    i del contacte...?
    ................. Anton.

    ResponElimina
  3. Algú que et somrigui sempre, quin regal més preciós...I quins petons més dolços!

    ResponElimina
  4. Moltes gràcies pels comentaris.
    Anton, quin poema més preciós!

    ResponElimina
  5. OH... me fa mal la boca de tenir-la oberta d'admiració...

    ResponElimina

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons