ON...

ON...

Jo sóc d'una petita terra
sense rius de debò, sovint assedegada per la pluja...
On els balcons llueixen estelades
i és fàcil conjugar el verb estimar.
On viu gent de cor alegre
divertida i assenyada.
On la lluna somriu sempre
i es canta mentre es treballa.
On els ocells quan refilen,
estan recitant poesies.

M. Roser Algué Vendrells

No em cal aigua caiguda del cel

Jo sóc d’una petita terra

sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,

però no em cal aigua caiguda del cel

ni terra a terra sota els meus peus

m'endinso endins la meva ment

i imagino mars, oceans i rius dibuixats

que no em cal més que imaginar

per saber qui sóc i  de quin món   

ara mateix quadribarrat 

anhelant la llibertat. 

EL CISELL DE L'OLIVERA

Jo sóc d’una petita terra

sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,

amarada de pols fins a la cella,

estrebada pel cisell de l'olivera.

 

Des del cel, casa meva no es distingeix. Les teules uniformes, terroses, la fan pertànyer al territori sec i gairebé estèril de l'Urgell, que abans fou i en essència és Segarra. Des de fora, sóc dona com altres. Un cap més o menys ben pentinat, uns ulls curiosos rere unes ulleres vermelles, uns pits força macos, uns malucs grans, una talla de peu estàndard. Em perdo sempre que vaig sola pel món : és el preu que pago per no tenir GPS ni acompanyant als recitals/encontres de blocaires. Trec inspiració de les pedres xutades dels camins polsegosos. Alimento fills amb devoció centrípeta. Envejo els ametllers, que no clamen al cel per la pluja que cau en altres llocs. I faig festa de les móres que descobreixo mentre passejo. Perquè potser els arbusts són més importants que els arbres, aquí on em van plantar. Els arbres marquen fites, cruïlles, rotondes per les quals no es perden ni les sargantanes. Aquí, a la terra de l'ametlla i el raïm, resseguir els camins entre pobles de pedra és el camí més fàcil entre 2 punts mai equidistants. M'hauria de creure més important del que sóc. O no.

Essència

Jo sóc d’una petita terra

sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,

on les coses guarden la seva essència

com tancades en píndoles invisibles,

on les coses van passant, dia a dia,

amb l'autenticitat de no ser previsibles.

Jo sóc d’una petita terra

on el pa és pa i el vi és vi,

d'on es cullen bledes per a sopar

 i tomàquets per amanir,

on les portes són sempre obertes

i el veí és un amic.

Jo sóc d’una petita terra

en la que la involució ens ha fet grans,

en la que els avenços no ens han fet mal  

 en la que res encara ha espatllat res, 

en la que el premi és només viure el present.

Jo sóc d'una petita terra

Jo sóc d’una petita terra

sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,

Una terra on creix  el lli

només amb  quatre  gotes.

On els  rierols semblen

fets  amb  paper  de plata.

Hi  ha un mosaic de  terra  de tots colors:

a cops, coberta  de verd,

altres, despullada  i vermella

l'estiu, enrossida  de  sol,

a  dies, ocre  de la sequera.

Però  sempre,  sempre  hi creix

el lli,  els pixallits  i les  roselles.

Amb passes petites

Jo sóc d’una petita terra
sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,
on tot sembla fràgil.

Que no sempre respecten.

Una terra aspre, salobre, verda.
Alguns cops esquerpa.
D'altres dolça, sorruda, riallera.

Una terra per viure-la
amb passes petites,
deixant-se encisar pels seus colors.

ENDAVANT

"Jo sóc d'una petita terra
sense rius de debò,
sovint assedegada de pluja",
Aquest petit país meravellós
ple de mirades de llum,
encoratja energia i ganes de viure.
Aquest petit país batega
carregat amb la motxilla del passat,
per omplir el present de nous records.
Aquest petit país segueix
caminant endavant sense parar,
naixent-hi noves flors dia rere dia.
 

M’HA DEMANAT QUE PARLI DE LA MEVA EUROPA

Jo sóc d’una petita terra

sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,

pobra d’arbres, gairebé privada de boscos,

escassa de planures, excessiva de muntanyes,

estesa per llevant al llarg de la vella mar

que atansa el difícil i sangonós diàleg

de tres continents.

Unes palmeres que amb els ulls closos

miro sempre immòbils sota l’oreig

tanquen el meu país pel migjorn.

Pel nord, unes maresmes. I a posta de sol

hi ha unes altres terres que anuncien el desert,

les nobles, agostades, espirituals terres germanes

que jo estimo tant.

Alts cims trenquen la meva pàtria en dos Estats,

però una mateixa llengua és encara

parlada a banda i banda,

i en unes clares illes endinsades en el mar antic,

i en una contrada també insular, més llunyana,

que avui pertany a un tercer poder.

Que diversa la meva petita terra

i com ha hagut de sofrir, durant segles i mil·lenaris,

la violència de diversos pobles,

les aspres guerres civils enceses dintre el seus límits

i més enllà del palmerar i els aiguamolls,

de la seca altiplanura i de les ones!

Perquè prou sap el nostre llarg dolor

que qualsevol guerra desvetllada entre els homes,

la més estranya o grandiosa lluita

que s’abrandi entre els homes,

és tan sols una guerra civil

i ens porta a tots patiment i tristesa,

la destrucció i la mort.

Per això ara és tan profunda la nostra esperança

-en el meu somni, ja contemplada realitat-

d’integrar-nos, en un temps que sentim proper,

salvades la nostra llengua i la nostra història,

en una unitat superior que duu el nom,

obert, bellíssim, d’aquella filla d’Agenor

que un savi esguard veia prodigiosament passar

de la costa fenícia a les platges de Creta.

Quan arribi el dia, haurem fet el primer

i inesborrable pas vers la suprema

unió i igualtat entre tots els homes.

I potser aleshores ens serà permès de començar,

sense classes socials, ni odis religiosos,

ni diferències cruels i injustes pel color de la pell,

la nostra peregrinació a través de l’espai,

cap a la pensada llum,

i de seguir sense temença les misterioses

vies interiors de Déu, del no-res,

els infinits i lliures i alhora

necessaris camins veritables de la bondat.

Que no sigui decebuda la nostra esperança,

que no sigui escarnida la nostra confiança:

així molt humilment ho demanen.

..............................................................................Salvador Espriu

Obaga

Cansada de tants versos que no fan companyia

-els admirables versos de savis excel•lents-,

abrigada en hores nocturnals,

camino sobre l’entramat rectilini,

en què tremola la cendra de poemes d’oli

espargida en el mar mediocre de l’adulació.

Enllà la llunyania, 

el llorer es panseix entre estels hostils

i esclata en minúscules espurnes,

tot rebent el negre que entreteixeix el paisatge.

Em moc entre distintes emocions, 

tot preguntant-me si hi ha lluna allà dalt,

Si se n’ha amagat per sempre més,

Si alguna vegada hi tornarà.

llassada de viure ...així

Cansada de tants versos que no fan companyia

-els admirables versos de savis excel·lents-

m’estintolo a la tauleta

recolzo el cap al coixí i serro les dents.

Tant temps, tantes lluites, tantes paraules

llegides, dites, viscuts amb afany

de cercar un nou temps refiat als ideals

que són ara només melangia

Allò que fou un somni o un possible

ja no serà, només la remor del mot

que ens feia creure en una mena d’encanteri

que s’han cruidat bé prou d’ensorrar al clot.

Avui m’adono, amb un somriure amarg,

que l’única i veritable companyia

me la dónes tú, amic o amiga

pendent de fer-me dolços els presents.

Cansada de morir

Cansat de tants de versos que no fan companyia
-els admirables versos de savis excel·lents-
deia sense saber-ho -o potser ho albirava
que ell mateix era gran, i poeta
però estava cansat
amb aquest cansament de la vida
i la mort
i els versos adorables, perfectes, primmirats
i els filosòfics
i els tardorals
i arribava l'hivern, que sempre arriba
gèlid com ànima abatuda.

Jo en canvi estic cansada de morir
potser per això ara  -permeteu-me
vull pensar en un altre -aquell de la intempèrie-
un generós recer, l'escalf dels versos.

MIRADOR

Cansat de tants versos que no fan companyia
-els admirables versos de savis excel·lents-,

Faig un respir,
buscant la manera
d'entendre la vida,
creuant mirades anònimes,
assegut al banc de la plaça,
tot omplint espais del pensament,
visualitzo el poema
de manera senzilla,
sense necessitat d'excel·lència.

 

A contracorrent

Cansat de tants versos que no fan companyia
-els admirables versos de savis excel·lents-
Sec en silenci
per dibuixar els buits
on s'atura l'absència
del teu cos.

On les paraules em tremolen
a les puntes d'uns dits
amarats, encara, del color
dels teus mugrons.

Cansat de tants versos assenyats
que saben parlar de conflictes
i injustícies,
jo, banalment,
vull ajuntar paraules
que encara em puguin apropar a tu.

Al teu bes.
A la teva pell.
A la teva abraçada.

Humil tribut d'homenatge al poeta

Cansada de tants versos que no fan companyia
-els admirables versos de savis excel·lents-


M'hi poso prest a escriure els meus 
recordant veus pretèrites de quan era infant:
"si vols anar ben servit fes-te tu mateix el llit"
em ressona la bona paraula de l'àvia  encara.

Cansada de tants versos que no fan companyia
enfilo mots potser un xic irreverents 
que no sóc pas ni sàvia ni excel·lent
però responc a les crides de la poesia .

I aquí estic carregada de síl·labes que embasto
amb agulla de conte de fades d'abans
versos com jerseis fets de cadeneta 

Acabo fent doble nus a la baga , fils humans
que dibuixen miratges que semblen poemes
humil tribut d'homenatge al poeta



  

LA VOSTRA MIRADA, EM DICTI

Cansada de tants versos que no fan companyia
-els admirables versos de savis excel·lents-

M'allibero avui de tota perfecció buscada.
I ho reivindico.

Imperfecte com sóc,
Recullo dels vostres ulls l’espurna,
del vostre somriure prenc l’encís.
Dels somnis que expliqueu, m’enduc la màgia.
I amb tot a punt, espero, aquell moment precís.

En que tan sols una paraula vostra
despertarà les fades de la nit.
I dels seus cants inventaré una història,
per explicar-vos,
abans d’anar a dormir.

I encara que la rima se m'escapi,
i em manqui una  estrofa per fer sis,
sabré, veient l'esguard de la vostra mirada,
si queda compensat l'atreviment.

D'haver desafiat aquells grans savis,
d'haver fugit del vers més excel·lent.
Que sigui la vostra perfecció qui em dicti,
deixant-me omplir per un vostre moment.

Busco

Cansat de tants de versos que no fan companyia

-els admirables versos de savis excel·lents-,

Busco versos  amics,

que em diguin batecs secrets.

Versos que  m'acompanyen

perquè fan camí  amb mi.

Que  m'empenyen  endavant,

o que  m'aturen   un instant,

que  m'insinuen dreceres.

Busco versos de l'ànima

que  se  m'enganxen a la pell

amb pinces  de  sentiments.

El poema de la segona setmana de Salvador Espriu

DE TAN SENZILL, NO T'AGRADARÀ

Cansat de tants de versos que no fan companyia

-els admirables versos de savis excel·lents-,

i de mirar com passa l'emperador tot nu,

i del gran plany del vent, aquest vell adversari,

i de l'excés de mi, sense missatge,

ara us diré, amb paraules ben clares,

amb crit elemental, lluny d'artifici,

que vull només parar-me en el camí,

ja decantat amic de l'última injustícia,

i ajaçar-me per sempre, sense recança, mort,

damunt la bona terra.
.....................................Salvador Espriu

Poder obrir

Darrera aquesta porta visc

però no sé

si en puc dir vida.

Vida seria

no ser al darrere de res

ni de ningú

ser i viure lliure en tot moment

Poder obrir planerament

les mans i els ulls

i sortir sense recança,

per treballar, o riure

o passejar tranquil·lament

Vida seria gaudir

dels bons moments amb serenor

i patir només pel just i necessari,

allò que toca només pel fet de viure.

Darrera aquesta porta visc

però no sé

si encara en puc dir vida.

Captiva com en sóc

Darrera aquesta porta visc

però no sé

si en puc dir vida.

Captiva com en sóc

del meu propi deliri,

reinvento cada nit

espurnes de desig per un nou dia

Però res du de nou

la nova albada,

i no trobo en la llum

cap esperança

Em miro en el mirall

del pas dels anys,

que m'atropellen

I ja no queda res

del que va ser,

del que jo era

Recullo de les cendres del passat

un meu present,

que és gris com elles

I entre parets que aixafen i aixopluguen,

marquen les hores

un temps que no retorna.

I en un racó,

d'esquena a mi,

la vida.

Del meu propi deliri,

en sóc captiva.

....................................................Mònica  Massó

Sento els sorolls del carrer

      Darrera aquesta porta visc, 

      però no sé 

      si en puc dir vida.

      Sento els sorolls del carrer,

     la ciutat bull rere la porta,

      i voldria sortir,

     però una por bruta i absurda,

     em reté tancat a casa.

     Ni tant sols em sento capaç

     d’obrir la maleïda porta... 

      El senzill gest

      de posar la mà al pom,

      em gela la sang.

      Sento una mà invisible,

      oprimint-me el cor

      i se’m fa difícil respirar.

                             A viure amb aquest neguit,

                                                               se’n pot dir Vida?

DESNONAT

Darrera aquesta porta visc,
esporret, sense res,
només tinc la vostra veu al carrer,
que em protegeix
i fa de sostre.

Darrera aquesta porta visc.

Darrera aquesta porta visc, 

però no sé 

si en puc dir vida. 

Hi guardo les meves misèries,

mantinc les meves lluites,

resisteixo, sobrevisc.

I cada dia l'obro i surto al món,

em penjo un somriure 

i la capa de fe i esperança

en que tot pot canviar,

en que no s'ha d'abandonar la batalla,

ni tant sols baixar la guàrdia

per trobar el camí segur,

planer i asfaltat

que farà gustós el camí de retorn

cap al darrera d'aquella porta 

que tornarà a ser plena de serenitat i calma

i serà sense cap dubte

un altre cop vida.

Darrere de la porta visc

Dolores Mayorga

Darrere aquesta porta visc
però no sé
si en puc dir vida
perquè vaig somiejant
tothora somiejant
venturosos indrets de poesia
i el món el porte a dins
miraculós
magnètic
intangiblement real.
Només una finestra oberta al vent
us aboca paraules
però surt a passejar amb la porta tancada
passege pels carrers i vora mar
prepare menges i enraone amb la gent
amb la porta tancada.
No ho saben.
Però ara ja ho sabeu
darrere de la porta visc.




                      

CAPAÇ, APA!

Darrera aquesta porta visc, 

però no sé 

si en puc dir vida.

I en l'estella que s'obre

pas en la carn hi renego,

i en la claror amarga

del peu nu que em trepitja

hi escupo, i en la biga

que em reté el cap clar

jo penjo tota l'amargor

del dia. I hi torno,

en l'estella amb claror

sota la biga.

Damunt la roda.

Em sosté un cos tan clar

que dicta versos al cap,

sense saber què diuen de mi,

capaç de tot si em deixéssiu...

S'han esborrat les petjades

Darrera aquesta porta visc, 

però no sé 

si en puc dir vida. 

S'han esborrat,  les  petjades
que m'il·luminaven la nit,
i  al seu lloc  han crescut 
les  heures  de l'absència.
 Només  em queden panys  
i anelles i  eines  de tancar.
De l'espai dels  teus  ulls,
en faig  un camí.
I així tothom qui vol
pot trucar a la meva  porta
....................................................................Carme

Darrera aquesta porta

Darrera aquesta porta visc, 

però no sé 

si en puc dir vida. 

Massa temps pensant tothora

com pagar allò que ja no tinc

que són el banc i els mals polítics 

qui em fan aquest gran neguit

mal viatge 

mala pensada 

qui va cometre el gran error

de votar uns partits esclaus

de pensaments de mà alçada 

Darrera aquesta porta visc

però sí que sé

que tinc una gran i bella dèria

un dia vam unir les mans 

i ara anirem fent via

cap a la llibertat.
..............................................................Elfreelang

Les Itineràncies s'acosten a Salvador Espriu

Abans que s'acabi l'any del centenari del Naixement de Salvador Espriu, m'agradaria que li féssim, aquí, un petit homenatge, un més dels molts que se li han fet durant  aquest  any.

Us  proposo,  tant als que  ja teniu la invitació  des  del setembre com  als  que,  no tenint-la,  la  vulgueu  (us l'enviaré  al vostre mail)  que  escrivim  poemes   que comencin  com els poemes  de l'Espriu.

Cada  dilluns  encetarem poema  nou.  Fins  a final d'any.  Comencem aquesta  setmana  amb el poema: Una closa felicitat és  ben bé del meu món.  I  començarem  els nostres  poemes, pels versos que estan en color.  Qui s'anima?

UNA CLOSA FELICITAT ÉS BEN BÉ DEL MEU MÓN 

Darrera aquesta porta visc, 

però no sé 

si en puc dir vida. 

Quan al capvespre torno 

del meu diari odi contra el pa 

(no saps que tinc la immensa  

sort de vendre'm 

a trossos per una pulcra moneda 

que arriba ja a valer 

molt menys que res?), 

deixo fora un vell abric, l'esperança, 

i m'endinso pel camí dels ulls, 

pel buit esglai on sento, 

enllà, el meu Déu, 

sempre enllà, més enllà de falsos 

profetes i de rares culpes 

i del vell neci emmalaltit per versos 

disciplinats, com aquests d'ara, amb pintes 

de fosques marques que l'alè dels crítics 

un dia aclarirà per a la meva vergonya. 

Sí, em pots trobar, si goses, 

darrera el glacial no-res d'aquesta 

porta, aquí, on visc i sento 

l'enyor i el crit de Déu i sóc, 

amb els ocells nocturns de la meva solitud, 

un home sense somnis en la meva solitud. 

CREC

Copyright Oficial © ES 2010

Com DE REBAIXES

reeixir,  crec-crec, fa el 

meu PAS i AVANT

...crec-crec...

I jo ja no crec en cap creu.

Ni en cap Diada:

artificial, com imposada,

pel temps de blaus inquisidors.

Vint-i-cinc d'abril i onze de setembre:

agafats de la mà,

i ja fa més de tres-cents anys...

Fins a quan companys?

Fins a quan amics?

Fins a quan germans?

ES

PAS AVANT...aquarel·la

Crec que hi ha persones

que es queden enrere

si jo avanço el pas...

El meu trepig no clama

el xafar els drets dels altres

desconeguts, ignorats, amagats...

Desconeguts per no proclamats,

ignorats per desconeixement impropi,

amagats en la desfeta de la derrota

amb la por per reeixir al aire nou...

REEIXIR de les engrunes que permeten

els que escriviren la història

desprès de la victòria...

Com pollancs que reneixen

de soca viva, per molts somorta,

ha de esclatar de les ombres

i donar el pas avant...

DE REBAIXES 13.- 20-9-13

......

Collint REEIXIR  de l'escrit de la Montse

REEIXIR

Des de les ombres llunyanes del temps
ens reconeixem i entenem,
per poder dir que hi som.
Així passat i present
aprenem a desaprendre
i a començar de nou,
per tornar a reeixir.

Des de les ombres llunyanes dels temps

Torno,
des de les ombres llunyanes  dels  temps,
fins a trobar-te.

Vinc,  
des dels  cingles  oberts,
des dels  congosts més  tancats.
Enfangada  i vençuda.

Reguerols  d'aigua,  lentament
em llepen la pell.
El llot regalimant omple  clots 
i els tolls  reflecteixen misteris
en vibrants  onades circulars.

Hi sóc,  encara
muda  o xerraire
fosca  o clara.
Encara  hi sóc.

(seguint  les  ombres  llunyanes  del temps, de l'Anton  i  eixamplant  una mica  les  metàfores (o no)  cap a  altres  temes)

TOT UN POBLE.... aquarel·la

Des de les ombres llunyanes del temps

un dia obriran el mar, el cel i la terra

i els parlaran d’un poble encara viu

i veuran unes cadenes oxidades arraconades

per l’escombra de l’il·lusió i l’anhel,

de la Identitat, la Dignitat i la Llibertat...

i onejarà en el pit de les muntanyes sagrades

la llet verge que el mar alimentà i el cel va difondre

per la llera de la plana d’un riu de germanor inusitada...

Diguem be, si no que els cors brandaven alegria

i els cors complien deures d’hospitalitat conjunta

en un jorn d’hores eternes d’història mil·lenària

que ressuscitava rebrotant els somnis apaivagats

en la lluita pel recobrament del sublim esperit

de la continuïtat digna, tant de temps anorreada...

Des de les ombres llunyanes del temps

tot un poble haurà assolit de nou quant li robaren.

....................

seguin a la Carme .- TOT UN POBLE...

Des del Pertús a Alcanar

Des  del  Pertús  a Alcanar
(i fins i tot més enllà)

ens  hem enllaçat  mà  en mà.

T'he  vist  a  tu i a  tu també

enjogassat  i rialler.

I tu amb  els  nens

i tu amb  l'avi  més  vell

sobre  cadira  de rodes.

Tot  un poble.

Ens trobem amb entusiasme

segurs que  quan calgui

tornarem a reunir-nos

per  cridar, cantar  i explicar

que  volem ser,  només  ser,  lliures.

T'he pres  la mà  amb  esperança.

La  cadena de blogs  segueix  cap a ca  la Gemma i la Sara. 
Truquem al gegant  del pi?

via d'emocions

he près la teva mà amb esperança

malgrat els núvols de presagis foscos

hem arribat a lloc passant pels nostres boscos

muda, he fet una pregària de lloança

als éssers infinits que miren aquesta nostra terra

i sé que no vull pas la guerra

però si cal lluita hi haurà sang per tornar a pintar bandera

el groc el posaran les flors per fer una altra senyera

(zel, lloança d'un gran dia)

La  cadena de blogs  segueix  cap a ca  la Gemma i la Sara. 
Truquem al gegant  del pi?

11 de setembre del 2013

No ha sortit el sol,
encara.
Tot just es prepara igual que un cargol,
va treient els raigs entre boira i núvol
per clamar amb força el que vol tothom.
Farem la cadena,
lligats de la mà,
donant gran exemple
de bon ciutadà
del que vol el poble,
pau i llibertat.

La  cadena de blogs  segueix  cap a ca  la Gemma i la Sara. 
Truquem al gegant  del pi?