Darrera aquesta porta visc,
però no sé
si en puc dir vida.
Hi guardo les meves misèries,
mantinc les meves lluites,
resisteixo, sobrevisc.
I cada dia l'obro i surto al món,
em penjo un somriure
i la capa de fe i esperança
en que tot pot canviar,
en que no s'ha d'abandonar la batalla,
ni tant sols baixar la guàrdia
per trobar el camí segur,
planer i asfaltat
que farà gustós el camí de retorn
cap al darrera d'aquella porta
que tornarà a ser plena de serenitat i calma
i serà sense cap dubte
un altre cop vida.
Gràcies, Laura, per venir. És una porta preciosa, la teva, la de la imatge i sobretot la del poema.
ResponEliminaDarrera d'aquesta porta hi ha tot un món d'esperança, segur que tot pot canviar...
ResponEliminaUn poema molt bonic. Enhorabona.
ResponElimina