Des del Pertús a Alcanar
(i fins i tot més enllà)
(i fins i tot més enllà)
ens hem enllaçat mà en mà.
T'he vist a tu i a tu també
enjogassat i rialler.
I tu amb els nens
i tu amb l'avi més vell
sobre cadira de rodes.
Tot un poble.
Ens trobem amb entusiasme
segurs que quan calgui
tornarem a reunir-nos
per cridar, cantar i explicar
que volem ser, només ser, lliures.
T'he pres la mà amb esperança.
La cadena de blogs segueix cap a ca la Gemma i la Sara.
Truquem al gegant del pi?
Això ja no hi qui ho pari.
ResponEliminaEsperem que no!
EliminaIntentaram parar-ho, però en efecte, això no té aturador. Ara bé, que no ens abarateixin el somni, que encara hi ha qui hi confia...
ResponEliminaProu que ho intentaran...
EliminaTenim que continuar,continuar i continuar....
ResponEliminaI tant que sí, les vegades que calgui
EliminaMolt bonic Carme...Saps m'agradaria saber de totes les mans que ens vam enllaçar, quina era la d'un infant més menut i quina la de l'avi amb més anys fent camí...
ResponEliminaPetonets, estelats.
No ho sé pas, M Roser, però jo vaig veure un avi que tenia l'aspecte de tenir o noranta-molts o 100 anys!!!
EliminaI de nens, se'n veien de ben petitons, els de mesos no podien donar la mà, però també hi eren.
Els meus néts també hi eren, en Jan que té 3 anys i segur que n'hi havia de més xicarrons, encara.
Petonets
va ser, ha estat una gran demostració de civisme, optimisme, alegria no tinc paraules ....
ResponEliminaNo calen paraules amb un gest tant immens... ho tenim tot a dins.
Eliminatot un retrat....encisador
ResponEliminaPetonassos, estimada zel!!!
EliminaVosaltres us en sortireu, sens dubte. Al País Valencià ho tenim ben cru, però no impossible. Hi tenim més gent nacionalista que no ho sembla. Endavant!!!
ResponEliminaEspero que ens en sortirem, Francesc, i saps? aquí a Catalunya tot just fa 7 o 8 anys semblava que els independentistes érem molt pocs i no se'n podia parlar gaire perquè tothom se'ns tirava a sobre. però de mica en mica ens hem anat destapant. Això pot passar també al País Valencià. Que com deia en Raimon "som molts més del que ells volen i diuen" potser ell no parlava de l'independentisme, però també ens serveix la frase per a nosaltres.
EliminaSegur que anirem endavant, els polítics no ho sé, el poble, segur que sí... que segurament això s'encomana.
Estaria bé que haguéssim pogut fer com els països Bàltics. Una cadena comuna, per uns processos diferents i individuals de cada país. De moment no ha pogut ser... que tinguem sort, tots plegats!!!
Jo volia deixar un comentari per la M. Roser i veig que en aquest blog hi publiqueu molta gent. Bé, no hi fa res, suposo que li arribarà. Gràcies pel teu comentari al meu blog. De gran volada? sobretot intento volar mentre escric i encomanar-ho als lectors. Veig que ets una veterana i que els teus blogs són activíssims. Hi han posts diaris gairebé. He passat una molt bona estona llegint els poemes, i res d'estar per casa. No sóc poeta, però és un estil que m'agrada: planer, amb missatge i cuidant el llenguatge.
ResponEliminaSobre el tema que ens ocupa, de pedres ja estem acostumats a sortejar-ne: pedres, rocs, esculls, tanques i muralles, però si hem arribat fins aquí costarà de fer-nos recular.
Jo que només porto quinze mesos amb el blog i que segur que hi ha moltes coses d'aquest món que no conec, trobo que aquesta cadena de blogs ha estat un encert per posar-nos en contacte els blogaires, que a part de ser-ho, tenim en comú el voler arribar a Itaca. Una abraçada.
Carme, blog de les itineràncies? Ah, ara ho vaig entenent. Pot ser interessant! Jo també m'alegro de conèixer-te a tu i a les itinerants i que ens uneixi l'objectiu que ens uneix. La veritat, no m'ho puc acabar. Quan veig les imatges, els comentaris, aquesta cadena, tots els diaris parlant-ne... ploro tot sovint perquè és que sembla tant a tocar que tinc por de perdre-ho. Una abraçada i ens anem comentant.
ResponEliminaTeresa, si vols participar-hi algun cop, ja ho saps.
EliminaEl vaig muntar jo i cada tants o tants mesos (1 cop o 2 a l'any) fem un més de poesia enllaçada. Cada poema ha de portar alguna cosa de l'anterior.
Cada vegada som gent diferent. Funcionem per invitacions i els invitats són també autors del blog.
Si et fa gràcia ser-hi ara o en una altra ocasió hi estàs convidada. Algunes vegades hem estat molts i hem fer molts poemes i altres anem lents, lents... però no hi fa res... el cas és gaudir de la poesia.
T'entenc, perquè a mi em passa el mateix... penso que no ho podem perdre... però res no està lligat encara i es fa llarga l'espera i la il·lusió creix.
Ens anem comentant, Teresa!!! Fins aviat.