dimecres, 11 de setembre del 2013

Des del Pertús a Alcanar

Des  del  Pertús  a Alcanar
(i fins i tot més enllà)
ens  hem enllaçat  mà  en mà.
T'he  vist  a  tu i a  tu també
enjogassat  i rialler.
I tu amb  els  nens
i tu amb  l'avi  més  vell
sobre  cadira  de rodes.
Tot  un poble.
Ens trobem amb entusiasme
segurs que  quan calgui
tornarem a reunir-nos
per  cridar, cantar  i explicar
que  volem ser,  només  ser,  lliures.
T'he pres  la mà  amb  esperança.


La  cadena de blogs  segueix  cap a ca  la Gemma i la Sara. 
Truquem al gegant  del pi?

17 comentaris:

  1. Intentaram parar-ho, però en efecte, això no té aturador. Ara bé, que no ens abarateixin el somni, que encara hi ha qui hi confia...

    ResponElimina
  2. Tenim que continuar,continuar i continuar....

    ResponElimina
  3. Molt bonic Carme...Saps m'agradaria saber de totes les mans que ens vam enllaçar, quina era la d'un infant més menut i quina la de l'avi amb més anys fent camí...
    Petonets, estelats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No ho sé pas, M Roser, però jo vaig veure un avi que tenia l'aspecte de tenir o noranta-molts o 100 anys!!!

      I de nens, se'n veien de ben petitons, els de mesos no podien donar la mà, però també hi eren.

      Els meus néts també hi eren, en Jan que té 3 anys i segur que n'hi havia de més xicarrons, encara.

      Petonets

      Elimina
  4. va ser, ha estat una gran demostració de civisme, optimisme, alegria no tinc paraules ....

    ResponElimina
    Respostes
    1. No calen paraules amb un gest tant immens... ho tenim tot a dins.

      Elimina
  5. Vosaltres us en sortireu, sens dubte. Al País Valencià ho tenim ben cru, però no impossible. Hi tenim més gent nacionalista que no ho sembla. Endavant!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Espero que ens en sortirem, Francesc, i saps? aquí a Catalunya tot just fa 7 o 8 anys semblava que els independentistes érem molt pocs i no se'n podia parlar gaire perquè tothom se'ns tirava a sobre. però de mica en mica ens hem anat destapant. Això pot passar també al País Valencià. Que com deia en Raimon "som molts més del que ells volen i diuen" potser ell no parlava de l'independentisme, però també ens serveix la frase per a nosaltres.

      Segur que anirem endavant, els polítics no ho sé, el poble, segur que sí... que segurament això s'encomana.

      Estaria bé que haguéssim pogut fer com els països Bàltics. Una cadena comuna, per uns processos diferents i individuals de cada país. De moment no ha pogut ser... que tinguem sort, tots plegats!!!

      Elimina
  6. Jo volia deixar un comentari per la M. Roser i veig que en aquest blog hi publiqueu molta gent. Bé, no hi fa res, suposo que li arribarà. Gràcies pel teu comentari al meu blog. De gran volada? sobretot intento volar mentre escric i encomanar-ho als lectors. Veig que ets una veterana i que els teus blogs són activíssims. Hi han posts diaris gairebé. He passat una molt bona estona llegint els poemes, i res d'estar per casa. No sóc poeta, però és un estil que m'agrada: planer, amb missatge i cuidant el llenguatge.
    Sobre el tema que ens ocupa, de pedres ja estem acostumats a sortejar-ne: pedres, rocs, esculls, tanques i muralles, però si hem arribat fins aquí costarà de fer-nos recular.
    Jo que només porto quinze mesos amb el blog i que segur que hi ha moltes coses d'aquest món que no conec, trobo que aquesta cadena de blogs ha estat un encert per posar-nos en contacte els blogaires, que a part de ser-ho, tenim en comú el voler arribar a Itaca. Una abraçada.

    ResponElimina
  7. Carme, blog de les itineràncies? Ah, ara ho vaig entenent. Pot ser interessant! Jo també m'alegro de conèixer-te a tu i a les itinerants i que ens uneixi l'objectiu que ens uneix. La veritat, no m'ho puc acabar. Quan veig les imatges, els comentaris, aquesta cadena, tots els diaris parlant-ne... ploro tot sovint perquè és que sembla tant a tocar que tinc por de perdre-ho. Una abraçada i ens anem comentant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Teresa, si vols participar-hi algun cop, ja ho saps.

      El vaig muntar jo i cada tants o tants mesos (1 cop o 2 a l'any) fem un més de poesia enllaçada. Cada poema ha de portar alguna cosa de l'anterior.

      Cada vegada som gent diferent. Funcionem per invitacions i els invitats són també autors del blog.

      Si et fa gràcia ser-hi ara o en una altra ocasió hi estàs convidada. Algunes vegades hem estat molts i hem fer molts poemes i altres anem lents, lents... però no hi fa res... el cas és gaudir de la poesia.

      T'entenc, perquè a mi em passa el mateix... penso que no ho podem perdre... però res no està lligat encara i es fa llarga l'espera i la il·lusió creix.

      Ens anem comentant, Teresa!!! Fins aviat.

      Elimina

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons