Jo sóc d’una petita terra
sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,
on les coses guarden la seva essència
com tancades en píndoles invisibles,
on les coses van passant, dia a dia,
amb l'autenticitat de no ser previsibles.
Jo sóc d’una petita terra
on el pa és pa i el vi és vi,
d'on es cullen bledes per a sopar
i tomàquets per amanir,
on les portes són sempre obertes
i el veí és un amic.
Jo sóc d’una petita terra
en la que la involució ens ha fet grans,
en la que els avenços no ens han fet mal
en la que res encara ha espatllat res,
en la que el premi és només viure el present.
Moltes gràcies preciosa per tornar a passar per aquí!
ResponEliminaM'agrada la teva imatge del nostre petit país.
Quina sort serí d'un lloc en el qual seria tan bonic viure.
ResponEliminaUn poema preciós! Us enllaço un homenatge d'altre tipus, però també emocionant, per tal que el feu circular si us agrada: https://www.beqbe.com/?show=4221-el-meu-petit-pais
ResponEliminaoSTRAS....OH!!
ResponEliminaI què més es pot demanar, si tenim una terra com aquesta...
ResponElimina