La primavera desperta el mar per M Roser Algué

 
                                              LA  PRIMAVERA  DESPERTA  EL  MAR  

És un dia clar, sol, sorra daurada;

n’és el primer dels jorns de primavera;

un suau ventijol m’empolsina d’aigua

i la salabror em resseca la cara.

Allargo la vista sense veure flors

però, a les altes crestes de les ones,

endevino tots els bells colors

de les margarides, tulipes i roses.

La mar està inquieta, plena de frisança,

potser sent enveja dels enamorats

que, aprofitant-ne aquesta bonança,

tendrament es miren i enllacen les mans.

I veu en sos ulls espurnes de plata

castells d’il·lusions, noves esperances,

segurs d’un amor que durarà sempre... 

 de primaveres sempre n’hi hauran d’altres!

I quan els anys passin hi haurà alguns infants,

infants de pell bruna o blanca de lluna,

d’ulls negres com ell o molt blaus com ella,

que amb molta tendresa veuran fer-se grans.

I que allà a la sorra amb el vent de cara

faran onejar-ne esplendents estels;

que s’enlairaran com vol d’ocellada,

fent mil giragonses pels camins del cel.

Penso que és això el que la mar somnia

quan després de la llarga hivernada,

sent del sol la càlida alenada...

De la primavera..., n’és el primer dia!

M. Roser Algué Vendrells 

Principi d'una història

M'arreplego com les fulles caigudes a la tardor

com les cartes després de la partida

com els escrits desencisats que mai es llegiran.

M'esmicolo com els càntirs que besen el sòl

com la terra que llaura el pagès

com la carta que no hauríem volgut rebre mai.

M'aixoplugo com les orenetes a les oliveres

com l'infant a la falda de la mare

com la noia a l'esguard del seu amant.

M'omplo com la riba quan el mar l'abraça

com els jardins de flors a la primavera

com les il·lusions al principi d'una història.

VINT-I-U DE MARÇ

Radiant,
floreix un camp,
ple de paraules
i aromes poètiques.

Inhalant,
destil·la l'essència,
penetra dins del cor 
i queda com a record.

Exhalant,
vola pels aires,
perfuma l'ambient
i deixa petjada.

Persistint,
arriba el poema,
ressona la veu 
i entonem el cant.

PRIMAVERA.- SI JO POGUÉS... dibuix Carme/ proposta de Itineràncies Poètiques

Dibuix de la Carme

RECITANT L'ANTON. 

........................

SI JO POGUÉS, EL TEMPS

ATURARIA....

Escrit per Antoni Fortuño Sas

1 - 3 –octubre - 06

Si jo pogués, el temps aturaria,

la rosa del Amor no es marciria

i el Sol ens calentejaria a tots.

Quants de bressols serien establia,

l’ocell son cant dolcet establiria

engegant arreu la joia i el consol.

Si jo pogués, la Pau feliç viuria,

la guerra dins del mon sufocaria

amb la concòrdia dels sers humans.

Que tots fóssim germans, com ho voldria !!

- abraçada i petó sense falsia

amb odis i enveges lligats de mans -.

Si jo pogués, seria sempre dia.

La mentida vivent apagaria

negant-li orella atenta i meu consens.

Si jo pogués la nit no existiria.

la Llum potent la fosca negaria

amb resplendor de foc sempre vivent.

Si jo pogués, el temps aturaria,

vivint en el record em complauria

allunyant l’oblit que pot fer-nos mal.

Per més que la distància existiria,

sempre l’esperit allí hi restaria

en un fratern abraç, goig desitjat.

La violència, jo arrencaria

negant-li tot favor l’ofegaria

aquietant- ne seus passos fins morir.

Menuts i vells amb cor defensaria,

dones com filles a totes les tindria

eixugant plor en son violat destí.

Si jo pogués, el temps aturaria

i a la venjança el cos li tallaria

parant son pas nefast i delictiu.

La fam a mossos me la menjaria,

fent galtes roges plenes d’alegria...!

tots tindríem plat fondo i tovalló.

Diners i propietats repartiria

per que amb salut i vida hom seria

ric d’esperit, d’intel•lecte i de cos.

Si jo pogués, el temps aturaria

per viure eix instant amb alegria

asseguts a taula menjant el Pa.

L’hora que ha de venir, jo pararia,

restant quiet, ja mai despertaria...,

com si assolís el somni eternal.

Si jo pogués, el temps aturaria...

Heus ací

Heus ací
Que l'esclat de les flors
Ignora el dol dels homes.

Heus ací
Que les muntanyes superbes
Desconeixen l'esforç del grimpeur.

Heus ací
Que els fons abismals del mar
no han sentit parlar dels navegants.

Heus ací
Que no hem sabut parlar-li al món
Ni somriure als cims
Ni solcar dolçament les aigües.

Heus ací
Que aquest silenci rebut
L'hem pres com a indiferència
I hem estès el verí del menyspreu
Al llarg dels meridians inexistents.

Heus ací
Que l'home ha posat l'home
Al bell mig d'aquesta diana blava
Que encara avui li diem Terra.

El laberint

He entrat al laberint per perdre’m
per trobar l’arrel, el moll d’una mirada
d’aquests ulls que tot i ser meus
vull que siguin els d’un altre.

Per perdre’m en aquest terrat immens
per resseguir els maons
que podreixen tots els fils
i han violat les ariadnes.

Per passar els dits fins a la sang
per totes les portes barrades
que són les d’aquell pis
on torno ulls clucs de matinada.

Només per poder ser un altre.


Joan Vigó

Reneix la llum, s'allarga el dia...

[imatge extreta de jardinera.pro]

Reneix la llum,

s'allarga el dia.

De què tens por

en aquesta vida?

Per un instant

tot comença

és l'esclat del jorn

de la primavera.

Un instant que tot ho impregna

i només per un moment

oblida

que serà càduc

com qualsevol

regne.

BATEC DE FLORS

Fot Cèlia

Fent giravoltes

amb un nou renaixement.

Batec de flors.

La vida és blava com la tinta

El meu cos és de sorra humida i fina.
El meu nom: una gavina que somia.

La nit és un camí que desfaig
amb la memòria dels passos apresos.

Les estrelles tremolen la seva solitud de fred
si no es bressolen en els meus braços.

Un nen habita sota la pell dels meus dits;
un insaciable teixidor de faldes
per a les seves desmesurades pors.

Ho vaig aprendre tot tan tard
que sempre sembla que torne.

Als ulls dels meus amics vol aturar-se el temps
però segueix sobre el meu cos la seua cursa infinita.

De vegades els ulls del rostre són per a la tristesa;
els de les mans per al desig.

De vegades el meu cos és un ull enfebrat
i immens i, unes altres, un plor cec
precipitat de dissort.

Sota l'aparent silenci
sempre porto una melodia,
comença en la vida que tinc:
la vida és blava com la tinta…

Aquarel-la

Lentament, ressusciten els colors

i  les aromes adormides. Primavera!

El sospir del rossinyol ja no és quimera,

ni tampoc els brots tendres de les flors.

El contrallum teixeix amb subtil dansa,

sensacions que es barregen virolades.

D’un polsim de lluna neixen fades.

el ventijol s’adorm, en gerd estança.

L’abril em va dur la llum primera.

Al jardí de delícies, matinera,

una oreneta alçà el vol.

Recordo la presencia fugissera,

planant en la distància, juganera,

sobre una margarida qualsevol.

ESTÉN VERSOS...

Un somriure a la finestra

estén paraules al carrer

bugada de versos,

d’anònims poemes.

Un dia es un dia i cap mai es el primer

la dama em mira

i entre la gent

escampa la rialla, acollidor present



Disciplinadament abatuts,
capcots i avergonyits, a voltes.
Clavícules de temps i de temors,
acabem trobant refugi
en l'anvers i l'ombra d'una mà
-genuïna i dolça-
que amolla poesia.

Invicta poesia

Millet

Les paraules esclaten perquè és la poesia
perquè és la primavera
perquè res no pot véncer la flor ni la cançó.
I deixarem la vida penjant d'un fil si cal
i ens voldran exiliats dels nostres pensaments
i ens prendran el descans, potser, com aquell Comte
pel desert de la nit vagarem entre flames
i el món... el món ja no sabem si serà món.
Però l'esclat retorna
sempre la veu dels versos s'alçarà poderosa
sempre hi haurà pastores per cantar una cançó.

Recordeu: 21 de març dia de la poesia a les itineràncies

La  Cèlia  ens  recordava en un comentari que  aquest  mes de març  té  un dia  dedicat a la poesia.  M'ha  fet  venir  ganes  de muntar-ne  una  per  aquest  dia.


Què  us sembla  si muntem  una  Micro trobada poètica de   només  un dia?  De  les  00:00  a  les  23:59  del dia  21.  


Sense  seguir-nos,  sense  lligar  poemes.  Només un  sol poema  cadascú.  Amb  llibertat  de tema,  de llargada,  de tot.  Podeu programar  els  posts,  si voleu. Els  repartim  al  llarg  de  tot  dia.


I  així...  celebrem  el dia  amb  un autoregal  de tots  per  a  tots? 


PD:  ja tenim 26  posts  programats  a les  00:01, 00:16, 00:30, 7:00, 8:00, 9:00,  9:30, 10:00,  11:00, 11:30, 12:00, 12:30, 13:30, 14:14, 15:30, 16:00, 16:30, 17:00, 17:30, 18:00, 18:30, 19:30, 20:00, 20:30, 23:00, 23:45

ENS VEIEM DEMÀ...!

(Seguint tothom, també)

Sense dir adéu un comiat.

Per si de cas,

per penyora prenc les paraules,

l’amistat.

I que rodi la roda ben aviat.

Prat florit

(seguint tothom)

















Hem fet un pas més pel camp florit
de les paraules.
Com les abelles
ens hem saciat de pol·len
i hem destil·lat l'essència
dels nostres cors.
Una volta més
de la roda infinita
que gira en espiral,
sempre amunt en aquest joc
d'intensa rapidesa
per provar de tocar els estels.
Hem fet un pas més i ens hem divertit.
En descansar, el prat acolorit
queda perenne com a record.

Consciència marítima (Còrdova I)

[intentant seguir l'Elfri, amb les muses i la connexió disponibles en l'aturada reglamentària]

S'atura la roda,
Però el viatge continua
Cap a nous horitzons.

Sabràs, mar materna,
Quantes nits de vetlla
Tinc per pensar-te?

M'allunyo per apropar-me,
Giro en l'eix que deixes
En la meva consciència
I beso la sal del teu cos.

S'atura la roda
Però seguiré el sospir
Que has exhalat, la besada
Que has emplenat de desig.


d.

La roda fineix però seguim girant

Amb un rau-rau al cor hem de dir adéu 
però ens emportem versos i mots i mans curulles
de jocs de poesia itinerant que gira...
I seguirem girant amb el sarró i les maletes
plenes d'espais i emocions compartides!
És un fins després amb una abraçada!

ENTRELLIGANT

(Seguint Deomises)

Hem desfullat la margarida
amb el compte enrere de cada dia de la roda.
Han brollat dels cors multitud de poemes,
han plasmat els dits totes les idees.
Hem guarnit pantalles
amb les millors gales.
Ens hem agermanat conjugant paraules
com agafant-nos les mans.
Hem entrelligat títols, versos, imatges.
I hem construït un racó de somnis
amb el millor de nosaltres.
Hem gaudit del temps, els uns amb els altres.
Quina força té el rampell que ens inspira!
Ara vindrà bé el pair amb molta calma
aquest àpat ple de moltes delicadeses
per tornar de nou, a cop de tecla,
a recuperar un altre rostit a les fines herbes.
Fins la propera roda

en la que tornarem a fer quilòmetres

per a disfrutar seguint-nos els passos

i donant-nos les mans.

Quilòmetres (Híspalis XXXVIII)

[intent de seguir amb enyorança la Carme i la resta d'itineraires, amb ganes de 'tornar a la llar' i amb tristesa per haver d'agafar de nou les maletes]


Maletes plenes.
Vivències i quilòmetres
En la pell resten.


d.

I que tot sigui, entre nosaltres,
obra de claror, intimitat i volum,


meditació suau amb mobles senzills.  

[seguint-vos a tots, a tall de comiat]

Ben plenes

Maletes plenes
d'il·lusions i de versos
fins retrobar-nos.

Maletes

Heus ací les maletes
plenes de vosaltres.
Farem de nou via
fins que exhaurim
el seu contingut.

I, just aleshores,
ens tornarem a trobar,
com camarades
que comparteixen camí.

L’il•lusió tornarà a fluir.

I, de bell nou, dibuixarem
el sentiment més fi.

Nòmada (Híspalis XXXVII)

[intentant seguir la montse, i crec que gairebé acomiadant-me (retorno a Tàrraco)]

He sembrat els dies de paraules,
Ofertes al vent, a la mar i a la terra,
Plenes d'enyorança i d'amor i de sentiment.

Avui, en el retorn i en el comiat, sé
Que cada racó de la meva ànima és nòmada
I seguirà buscant pertot arreu l'ànima bessona
Que sigui lliure com la meva carn, i compromesa.

Miro enrere i veig aquests camps llaurats
Per diverses plomes, aquestes línies
Que parlaran fins a la perpetuïtat.

Avui, quan només hi ha demà per a nosaltres,
Elogio de nou l'oneig i la nostra llengua,
A la pàtria i al camí per seguir lluitant,
Un cop més, per vèncer els voltors.


d.

NÒMADES

Roda que roda,
desgastant espardenyes,
sembrant poemes.

Sortirem  a ballar,
un cop  més
construint baules  de mots
que ens lliguin  els anhels 
i l'esperança.
Sortirem a ballar
com qui trena  boixets
per  fer randes  de mots 
embellint  pensaments
i cultivant  somriures.

Ben lligada

Ben lligada,
-amb envetada d'artesà-
tornarà a rodolar
i a fer fressa damunt les llambordes.
Escoltarem de nou
el traqueteig quan arribi
i sortirem a ballar.

Ara, en silenci,
ens arriba el temps de sembra.

(seguint l'Antón i acomiadant-me de la roda)

SE'NS ACABA EL SENDER TRILLAT.... roda poètica febrer 11

28 -2 – 11

Se’ns acaba el sender trillat.
Davant las muntanya.
On anirà nostre feixuc andar ?
Ens quedarem porucs, parats
Sense camí, espardenya deslligada ?

Dic el teu nom

(seguint deomises)

Dic el teu nom,

queda suspès a l'aire,

les boires i el fum

et retenen la flaire.

Dic flor,

dic color,

dic explosió de la vida,

dic que reneix a recer del sol

la natura serenament embogida.

Mediterrània màgica (Híspalis XXXVI)

[intentant seguir i amalgamar la Cèlia, l'Elfreelang i fanal blau]

Lluerna en el panorama fins a l'horitzó,
Glapit maternal que resta en el meu pit,
Ulls que sotgen cada centímetre de món
On poder habitar i admirar-te constantment.

Tomba silent, bressol de vida i d'infància,
Dic el teu nom i la boca s'omple d'onada,
De la teva amplària, Mediterrània màgica.


d.

Em revelo

Em revelo
mediterrània estampa
rebel euga
que trenca al trot onades
sense voler
esguinçar les màgies
dels camins de ronda.

(seguint l'Elfreelang i la Cèlia)

Rebel.la't revela't

Rebel·la't revela't
màgia fotogràfica
mediterrània estampa
( tot seguint l'estela de la Cèlia i la montse)

MÀGIA MEDITERRÀNIA

 Fot. Cèlia (La cala)

Cavall de mar
cavalcant per les onades.
Màgia al cor.

REBEL·LA'T

Aquesta veu interior,
que fa d'okupa sota la pell,
et parla sense embuts.
Sap com et dius,
i des d'aquesta coneixença,
s'atreveix a interrogar-te.
Vol que et descobreixes,
que siguis tu mateixa,
deixar d'ésser anònima.
Desperta't i rebel·la't,
no et lliga ningú,
lliure, alegre i combativa.

Permanent Mediterrània

(Seguint deomises)

Quants plenilunis t'han observat?

Quantes ventades han empelt el teus vaixells?

A la riba escarpada de la Costa Amalfitana,

vora els palaus majestuosos de Capri,

entre les fredes correnties de les Balears,

retallant penya-segats a la Costa Brava,

a les àmfores enfonsades segles enrere

o als papirs que expandiren des de Byblos els fenicis.

Veient la nòria imparable de Beirut,

les pedres mil·lenàries de la Costa Cirenaica.

Veient com tremolen a les seves ruïnes ara...

Permanent Mediterrània,

embolcall de vinyes verdes vora el mar

i de tants i tants poetes i cantants,

embolcall d'oliveres mil·lenàries,

de platges vives amb barques i gavines,

de ports amb verdum i gin-tònics als iots.

Mar de rics mafiosos i guerrers,

mar de gent normal i del carrer,

mar d'algues i estrelles i llobarros

pescats o no amb esquer.

Mar que banya Sicília

i les costes retallades del món grec,

mar d'onatges i idiomes eterns.

Mar de sabors de tots colors,

mar d'estels i sol rogent i plenilunis...

Penèlope (Híspalis XXXV)

[intentant seguir Vicicle]

Has desfilat massa vegades el brodat
I encara no arriben aquells llavis
Que et desvetllen en plena nit
Després de besar-te.

Digues: quants plenilunis has observat?
Quants homes esperant que acabis
La mortalla, la catifa, el vestit,
I aquesta espera els afarta?

Desfila de nou la tela, abans
Que la impaciència llanci el fel
Dels ànims dels pretendents contra tu,

Penèlope: a les teves mans
La llibertat és saborosa i anhel,
Perquè el fil no et lliga a res ni a ningú.


d.

El bes somniat de Penélope

Potser que al rerefons d'un bes
dorma el cec univers dels somnis.
Potser, a l'espurnall fosc dels estels
s'amague el desencís dels homes.
I que la son ensume l'esclat dels llavis.
Hem fet un bes.
Ens hem fet un bes.
Un bes que ha tret els cossos,
i que ha fet pluja a l'avern.
Potser que el bes somnie
una espurna rodona
amagant-se dels estels
al desencís univers el·líptic dels homes.
I la por busque,
com jo pels camins besats
amb la companyia del teler,
l'esclat últim de la paraula.
No vull oblidar el darrer bes
del somni que va aturar-nos.
Un bes ple de llavis
fins enrogir l'Olimp buit i magnànim.
Un bes de dits solcadors
fins copsar les dues terres.
Un bes d'ulls tancats
veient-se al mirall del mar.
Potser que al rerefons del temps
dorma el desencís bes dels somnis.
O que a l'espurnall cec dels besos
s'amaguen els foscos estels dels llavis.
Amor meu, duc l'oblit a les paraules.
Ens hem fet un bes.
Un bes que ha tret la vida
a l'oceà austral dels somnis,
als vents perlats de les paraules.

L'espera ja s'acaba

(seguint Zel)


L'espera dels ancians ja s'acaba.
Horitzó enllà, Ítaca fimbreja entre la boirina
i els nàufrags dispersos, tossuts,
aferrats als màstils estellats de les barques de l'esperança
boguem amb força:
- No ho sents? És la remor de l'aire entre l'alzinar.
És la flaire de l'espígol i del romaní.
- No ho veus? És aquella línia que fimbreja entre la boirina.
Els ancians, asseguts a la platja, xerren pausadament.
Ens esperen, tossuts i forts com nosaltres.
Certament, sabien que hi aniríem.

recurrent

(imatge de google)

Recurrent, Ítaca...
portes l’encís del somni més lliure
creixes dins l’ànima dels forts
lligams del cor en la discòrdia

Però som encara
massa dispersos, nàufrags
en un mar de disconformes
sense nexes, només el teu nom

Inflama, tossuda
fes-me àcrata en aquest femer
roba, sense por, els resistents...
els cors que encara bateguen

.

Els ancians ens esperen.

.

(seguint Deo)

Ítaca [o Subsistència](Màlaga V)

[intentant seguir l'Ítaca de la Carme, de l'Elfreelang i de la montse, i el poema de l'Anton]

He construït somnis i paraules
Només per a tu, i m'acolliran
Com qui es perd entre els saules
Per sentir-se més fràgil i humà.

Batega la grandesa de la Natura
Endins dels meus ulls, davant
De l'ampla mar materna que no atura
El seu oneig, sense ahir ni demà.

He sabut els teus noms en emmudir
I besar les escletxes de resistència
Que en l'ànima t'afloren, i et queixes

Amb la força de l'ímpetu i el destí
Ferit de qui viu amb la subsistència
Del feble, Ítaca que en mi creixes.


d.

M'ACOLLIRÀ LA MAR... roda poètica febrer 11

26 – 2 – 11

seguint... els desgavells de l'altra vora del Mar Nostre.

M’acollirà la mar com mare,

navegaré amb la barca de carn...

La Terra bull,crema,crida,

s’exclama,aniquila,plora...

El seu feudal brama crim,

  la sang circul•la en cruent mirall

i el vent atia el braser dels cors.

Que torni la raó de l’esperança
perduda en un camí d’esclavatge,

que la llum beneïda obri claror...,

que trenqui amarres el vaixell foll

que la Terra ha fet seva

i doni el timó a la serenitat...

La calma entri i s’assegui al tron.

Ítaca és dins nostre!

( tot seguint els camins vers a Ítaca de la Carme i la montse )
Lluny? a prop? caminem vers Ítaca
sense adonar-nos que no és fora
Ítaca és dins nostre!
No cal cercar-la escolteu!
Aturem-nos un moment
tanquem els ulls, obrim el cor
trepitgem ben fort el terra
...Ítaca és present

Ítaca és lluny

El viatge, no sempre és bell.
Hi ha navegants que el fan
només d'infortunis aliens.
Evitarem el naufragi,
Ítaca és lluny, però ens crida.

VIATGE

Com experts navegants,
evitarem els vents de port
i que la nau naufragi,
continuant el viatge a Ítaca.

Vents de por

(Seguint Deo)

Llum intacta,

mar de blavor,

salada brisa

i vents de por.

Remor de bales,

olor de mort.

Qui ha d'aturar

aquest malson?

Llum intacta,

mar de blavor,

Leptis Magna*

dringant de nou...

(* Antiga ciutat romana fundada pels fenicis. Líbia)

Fragància mediterrània (Híspalis XXXIV)

[intentant seguir la Isabel]

Aixopluc d'ones.
Solco la mar, la mare
De llum intacta.


d.

Surto

Surto de casa,

salpo a la mar,

m'aixopluguen tempestes,

matinades calmes

i nits de cel estelat.

(seguint fanal blau)

Amuntegat el poema

Amuntegat el poema, 
mentre els mots vaiveregen
a cops d'onades suaus,
allibero el norai de les amarres.
I com si fos un ritual,
mentre em desperto,
i encara somnio,
salpo a la mar,
amb una nova quimera.

(seguint en Joan Guasch)

Aprofito el mar

(segueixo Francesc Mompó)


Sóc sang que navega
entre l'univers dels capvespres
i tot de cels estel·lats de pomes de saviesa.
Quan retorno cansat a casa
m'adono del temps.
Medito assegut.
Madormo.
Somnio.
Finalment, maldestre,
amuntego un poema
que salpa en aquest mar
tan ample.

UNA MAR MASSA AMPLA

UNA MAR MASSA AMPLA

Presoner de la intempèrie

cerque a la palpa la riba

que em retorne la finitud;

sóc sang que navega

en una mar massa ampla.

Intempèrie (Híspalis XXXII)

[intentant seguir vagament l'Anton]

Has clamat, davant de la flor de l'ametller,
Com qui perd la vida i no sap recuperar-la,
I un déu ignot t'ha ordenat: "Alça't i parla
Abans que et trepitgin de nou i m'adonaré
Que ets fill de la meva carn, sang de la meva
Sang, i combatràs en el meu nom, sense treva."
Però segueixes sol en la nit, que et manté
Vivint en la intempèrie, essent el seu presoner.


d.

ARA TOTS ELS DIES SON AVUI...RODA POÈTICA FEBRER 11

Foto pròpia. Ufanós l'ametller llença a l'espai la seva continuitat de vida... Quantes flors arribaran a terme ? El cuidant recollirà el fruit ? La excelència de la visió ens porta la fantasia de papallonetes ajocades que poden emprendre vol... Anton.

25 – 2 -11

seguint ARA TOTS ELS DIES...

Ara tots els dies son AVUI.

has clamat ferotgement

a la llunyania

i el tornaveu ha ressonat...

AVUI tindràs novament calma.

No et pots descuidar, però

i situar-te en el sempre perdre,

en quasi desitjar-lo, voler-lo...No!!

Per que, aleshores,

QUI i QUÈ pot retornar-te

el guanyar ?

esvaint-se

Des dels llavis closos

de debilitat

aboques paraules llunyanes.

Un filet de tu mateix,

com el solatge

del fons de la butxaca

del teu davantal de filadora

que espolsaves al terrat

tots els capvespres.

Ara 
tots el dies

són hui.

D'absències (Híspalis XXXI)

[intentant seguir Vicicle i la resta de ressons, malgrat el to tràgic...]

He esguardat al meu voltant.
Silenci, quietud, reminiscències.
I sé que el llibre d'absències
S'escriu amb lletres de sang.

He volgut desentrellar del fang
La veritat d'aquesta lletania
De dolor, d'aquesta nit sense dia
Que fa l'ínfima esgarrinxada gran.

I ofego el crit en la gola, el plor
Abans que la veu esdevingui ressò
Per al demà que no vindrà per a tu,

Víctima de l'esllavissada, de l'enderroc
D'una vida feta de retalls, que poc
A poc es desfà en el temps, que se l'enduu.


d.

El ressò de les absències

La tomba de les 43 absències

(A les víctimes de la Línia 1 del Metro)

Vaig veure, vaig sentir
la profunda ferida
de les paraules no ateses.
Dels que han perdut
i esperen amb el seu dolor
tots el dies tres de cada mes.
Dels que s'han perdut,
de fa anys, al laberint
confós de les cendres
d'uns sons maleïts.

Vaig sentir, vaig veure
la sang escassa dels mots
trencats en versos trencats,
frissats pels delers.
Apaivagats pels dols
de tants records aixoplugats
en un temps que mai
no hagueren volgut viure.
Que mai no hagueren
degut sentir ofesos.

Vaig veure
atzucacs sobtats
de vides desposseïdes.
Cossos sense esguards
on sentir-se.
Vaig sentir
com, dempeus al no-res,
esperen llavis
d'un ressò difús
on veure's.

Passí al seu costat.
Deixí de pedalar.
Quedí dempeus.
Que ningú els veu.
Que no se'ls sent.
Per un moment
vaig fer com ells.
Deixí de viure.

(Seguint el ressò… Carme, Montse, Deomises, Isabel…)

RESSONAR

Som cantaires,
portadors d'un só antic.
Ressò de veu.

És la teva veu

(Seguint Deo)

És la teva veu crit i fluïdesa extrema i queixa ferotge,

és un toc serè, és pèndol al ritme constant del meu rellotge,

és l'udol del llop ferit al mig de l'espès i fosc boscatge.

És un cant somort, és remor i clam i rebuig de tants malsons...

És la teva veu flassada blanca que no espanta els aligots,

és bandera al vent, és papir del temps, és l'esperit de desert,

és la tradició tribal d'un poble antic amb la pau trencada.

Rèplica (Híspalis XXX)

[intentant seguir la Carme Rosanas]

Qui apaivaga el ressò de la multitud?

Carreus que corren cinglera avall
Crepiten fins que el tornaveu és clam
I crit i fluïdesa extrema i queixa ferotge.

I no hi ha horitzó prou ample i llunyà
Per aturar aquesta allau de rèpliques,
Aquesta Babel que ens agermana i ens uneix.

Qui demana que el terratrèmol sigui quietud?


d.

Ressò

Amb  el ressó  d'unes branques  nues

farem un niu  que ens  aixoplugui.

Ens  durà  amb  ell,  el fluir del temps,

i  serem cant,  i somriure  i silenci.

Ens retrobarem  de nou.

Des del meu racó

Des del meu racó,
a peu de cinglera,
a l'empara de la solitud
amb el ressò de les branques nues,
reinvento cants
que et facin companyia
i desin les angúnies pels camins
-al  llot rogenc-
i l'eco t'acosti,
com un regal, 
el cant d'una merla.

(seguint la zel)

eco

A l’empara de la paret llisa,
en un abric de roca, a recer del vent
arriba l’eco de la teva veu trista,
un plany de solitud...

La muntanya em retorna
la teva veu, un ronc fosc, poruc
i endevino llàgrimes mudes
que recullo i deso al sarró de les angúnies...

Hauré d’inventar un cant que t’agomboli
que escampi un so de companyia
i des del meu racó, a recer del vent,
es propagui a tot arreu, que torni la veu
perduda

.

(seguint Montse)

INVENTAR-SE JOCS

A l'hora de berenar,
la teva imatge i só
resten apagats.
Mirant la pantalla fosca,
cau una llàgrima 
dins la tassa de xocolate desfeta.
M'invento un joc de somni,
que retorni color i  veu
propagant-se per tot arreu.

ELS JOCS D'INFANTS... roda poètica febrer 11- foto montse subirats.

   foto montse subirats  

 seguint els jocs... 

24 – 2 – 11

Els jocs d’infant fan com de jutge i acusat

pel dia del seu demà.

Valors que es contraposen

i creen la consciència futura.

Creixerà sa petitesa...

Omplirà el got i haurà de jutjar – se...?

Clar que necessitarà un jutge,

la seva consciència

que no l’abandona a sol i ombra.

L’ hipocresia la anorrea,

però ella surt immensa

com fibló de vespa,

com ocell matiner

a volar, a ensenyar-se

atordint el nostre menyspreu.

Volem apaivagar-la ?

Sincerem-nos....

Ella no menteix mai.