L'espera ja s'acaba

(seguint Zel)


L'espera dels ancians ja s'acaba.
Horitzó enllà, Ítaca fimbreja entre la boirina
i els nàufrags dispersos, tossuts,
aferrats als màstils estellats de les barques de l'esperança
boguem amb força:
- No ho sents? És la remor de l'aire entre l'alzinar.
És la flaire de l'espígol i del romaní.
- No ho veus? És aquella línia que fimbreja entre la boirina.
Els ancians, asseguts a la platja, xerren pausadament.
Ens esperen, tossuts i forts com nosaltres.
Certament, sabien que hi aniríem.