sorra

He somiat un desert inmens,
i a la bossa, buscant aigua,
he trobat, tan sols, un vell rellotge de sorra
buit i foradat,
mut testimoni de passats i oblits
-ironies dels somnis, sarcasme i burla-
amorosament, he omplert el vidre,
per no perdre l’esperança
de controlar el temps
-absurd pensament, el temps s’escola-

Entre els rebrecs dels llençols
uns reguerons de sorra roja
m’amanyagaven la pell
un fregadís petitó, neteja antiga
m’ha deixat un record a les cames,
tacte de seda a les mans
un bocí de temps robat

:

(seguint Gabriel B, i el seu poema "com puc aturar la sorra del temps"

Quan menjàvem miravolants...

[seguint el Pere i el seu "temps de prunes" publicat el dia 09/07/10]

Quan menjàvem miravolants...*

Quan menjàvem miravolants
tots el miravolants de l'hort
el cor ens bategava massa,
potser massa fort...
No hi havia temps ni esperes;
tot era una avorrida tarda
de juny fins a setembre
el món era inabastable.

I el cor encara em batega
quan recordo el temps de les prunes.
L'hort de l'avi ara és una parcel·la
i els pruners ara són runes.
Però en el meu món sempre hi haurà un racó
per aquell món de fruits dolços:
pressecs, prunes i albercocs...
mmm! miravolants dolços, petits i nets
miravolants madurs que s'han perdut en el temps.


*mirabolà o miravolant: fruit de la prunera de fulla vermella. Molt semblant a una pruna petita, globós, de cua força llarga i pela vermellosa o groguenca. Fa uns 2-3 centímetres de diàmetre. És consumeix fresc ja que té un sabor dolç. Tipus de pruna que es conrea a algunes poblacions del Parc Agrari del Baix Llobregat.

Com puc aturar la sorra del temps?

[seguint un poema breu de la Carme R titulat "La sorra del temps" i publicat el dia 17-07-10.]

Com puc aturar la sorra del temps?

S'escola entre els dits de la meves mans

i no puc fer-hi res.

A la nit he somiat que el temps

era un gran formatge

i que al despertar-me

només hi havia forats,

forats que hem devorat

sense adonar-nos

forats que són buits

en la memòria.

Com puc aturar la sorra del temps?

Esperem. Ens perdem. Anhelem.

El vell formatge va devorant-se

per dins

a voltes lentament,

sovint, per no dir sempre,

ràpidament.

Sinècdoque

[seguint la Isabel]

Per què lamentar-me mentre recordo
Les carícies que em vas deixar a la pell,
En lloc de seguir el meu cor i buscar-te
Per sentir ara i aquí la còncava delícia
Del vellut de les teves mans, el meu origen?

Per què no puc parlar del teu tot, que és
El que vull, i he de retenir la part, construint
Metàfores amb metonímies i sinonímies,
Per no ser capaç de defensar la meva posició?

I com he de dir que el trull del temps m'aixafa
Amb l'espera que no acaba, si en escoltar-te
De nou la ferida del teu comiat sagna i em dol?

Per què no puc descriure't l'angoixa en perdre't,
Definir-te els matissos d'aquesta tristesa en espiral?

Potser el sofriment s'assimila millor quan sembla Retòrica?


d.

Dins de l'esfera del temps

(Seguint deomises)

L 'aroma tel·lúrica que la brisaescampa en aquest vespre de tempestaem transporta als cels de llum i de festa,dels núvols que li clamen quietud el vent,al moment de l'orígen, al temps del Bing Bang.
I em sé un ésser d'alt privilegidins d'aquesta complexitat cel·lular,puc respirar i amb el cap anar enrere,puc abraçar amb intenció un congènere,puc endevinar una intenció especial,saber quin serà el fruit d'aquell arbre,puc albirar aurores noves a l'horitzó més llunyà...
Em sé un ésser d'alt privilegiper ser un ésser que ésdins de l'esfera del temps.

Diferència

[seguint la Isabel]

Quina diferència hi ha, en definitiva,
Entre el ligni origen de l'escorça
I l'aroma tel·lúrica que la brisa
Escampa en aquest capvespre de tempesta?

Som fills de l'argila, de la flama viva
Que crema en el centre del volcà, i espiga
Arrelada als camps fèrtils de la fortuna,
I gota de rou lliure, i mil·lenària saviesa.

Tenim el bressol més pur -la cristal·lina
Veu de la remor de les onades- per créixer
Mentre ens alleta amb la calidesa d'un astre.

I no podem tenir-ne cura, com si d'una mare
Es tractés? Quina diferència hi ha, digueu-me,
Entre el pit maternal i el vaivé de la mar calma?


d.

A la frontera

(seguint deomises, zel...)

Tement els camins

aixequem el vol

per cercar al cor de l'aire

l'espai més lleuger,

diàfan i clar

o buscar cristalls a l'albada

amb vareta de fada per endevinar

els misteris de la vida

i el temps que ens ha de durar...

Sigui el que sigui,

curt, mitjà, esquifit, immens o llarg

ha de jugar amb l'elasticitat.

Vull que em dugui a la frontera

entre la llum i la immensitat,

allà on l'infinit ens ha de xuclar.

Ígnies ànimes aquàtiques

[intent de seguiment d'Elvira FR]

D'aigua, de foc, potser només de terra.
Encara que els somnis ens mantinguin
En un vol lleuger com l'existència,
Diàfan com delir allò que somniem.
I som ànimes bessones perdudes, porugues,
Tement els camins que ens depara la vida.
Malgrat tot, seguim caminant i volant
I deixant que les circumstàncies canvïin
El nostre rumb, la direcció presa.
Les petges o les marques entre els núvols,
Seran visibles? O solament es tatuaran
En les nostres ígnies ànimes aquàtiques?


d.

Camins i vies

Tot seguint Zel i Carme

Tot són camins i vies,
estrelles dobles i estels senzills
Espais interiors i exteriors es confonen
què som sinó aire? què som sinó aigua,
terra i foc? Caminem, caminem sempre
ànimes bessones en l'espai dels estels
gotes de llet sideral fent la via
planetes i asteroides , desitjos, il·lusions,
esguards ignis i pampallugueig lluminós  ...

via làctia

mira’m, amiga, germana,
-busca’m al cel-
tenim un camí pendent
camí de llum, desitjat, prenyat de vida
des d’aquest present, encara massa trist
duem dins la força del foc, el primer
aquell sorgit del no res, aparentment...
en dirien condemna? qui sap...
sabem que, eternament, la crida
de vida, de la llet càlida compartida
ens ha nuat en un destí infinit
-convergim a la via làctia-

:

(seguint la Carme)

Estrella doble

Dues  estrelles  properes  

graviten 

una al voltant de l'altra.

En una dansa compassada

amb la música de l'univers:

una suite de violoncel

que les  acompanya sempre.

Estrella doble.

La seva llum és  única  i compartida.

A  vegades,  entre mirades  de llum

i besades  de  foc

se sent  el seu  riure.

ME'N VAIG

Se'n va i deixa de penyora les sabates,
aquestes soles gastades
i acabades com la vida
són l'essència del record
i dels carrers que han trepitjat.
Les guardo en un racó,
per vèncer aquesta soledat
i mantenir-te viu
sense poder besar-te.

AL TEU COSTAT

(Segueixo a la Isabel a partir de: ... al teu costat...)

Avui no hi ets.
Enyoro les migdiades al teu costat,
la teva tendresa infinita,
les teves paraules dolces,
el teu savoir faire immaculat.

Avui no hi ets.
La brisa entra igual per la finestra,
acaronant-me els pits i el ventre,
com quan jeies allà
i ho feies tu amb la teva mà destra.

El record no s’esborra,
però espero, somnio, desitjo
que no triguis a tornar
i que igual que les orenetes
pugui tornar jo al teu costat a reposar.

I embriagada del teu aroma,
encegada de plaer,
continuem aprenent-nos, a rebre i a donar,
a parlar sense paraules, a estimar-nos sense parar
i a poder estar sempre, sempre, al teu costat.

BOTES VELLES. seguint... / foto google imatge

22 – 7 – 10

Botes velles

De sola foradada,

Boca oberta de serp

Que en misteri badalla.

Pel barranc

Neden i botes i peus,

Xipolleig de paraula  baixa ,

Camí de mar de poca vela

Que en el rieral ofega

La tristesa d’un patir

Gana de trobar nou camí

On teu nom s’hi aplegui.

No em posis còdols als peus,

Posa’m ta conduïda gràcia

I en el mirall dels teus ulls

Que reverberi ma esperança.

Botes velles

En fan camí

I el peu de mirar-te

No es cansa.

A l'aixopluc

(segueixo deomises...)

Al teu costat respiro pluja

al teu costat em bressola el mar,

al teu costat sóc brisa i broma,

sóc vent assolellat,

soc lluna i fam,

solemne calma, interrogant.

M'obres camins al mig del fang,

em parles a cau del llac,

veus com et vaig ensumant...

T'imposo inici

i tu vas marxant,

em portes a llocs ben estranys

i jo, al damunt teu, vaig cavalcant.

Per selves verges,

per oceans,

per illes blanques

de corall,

pels sons sublims,

al teu costat,

per versos subtils,

al teu costat,

per la rima immensa,

al teu costat,

pels mots de vida,

al teu costat,

sortilegi i llum,

al teu costat,

poesia,

al teu costat.

A l'aixopluc, ara ja,

del poema acabat.

Superfície fructífera

[seguint l'alba islandesa]

Superfície fructífera
En la desèrtica planície
D'un malson reiterat,
Els teus llavis, vinguts
Del país de l'isolat fred,
Diuen el nom de les coses
Que aporten joia a la vida.

I camino, al teu costat,
Enganxat a tu com l'ombra
Que no saps que t'acompanya,
I t'exploro l'ànima lassa,
L'amanyago i sento com batega
Per esdevenir lliure -sabates
Noves en sendes novelles-.


d.

Botes velles, noves soles

(Agafant prestades les botes velles de la Zel)

M’he calçat les botes velles

i he caminat

pas a pas, sense mandra,

per sendes perdudes,

per camins oblidats,

buscant ,tal volta, la pols del temps,

els arbres de vius brots, de fulles verdes

i la claror del sol travessant-les...

M’he calçat les botes velles

i he sentit

Baix els meus peus, la terra,

bategant somnis,

marmolant misèries,

recordant mots dits per mil boques

que la fan, potser, més fèrtil

humitejant la superfície, omplint-la de vida

i convertint-la en fructífera llar...

noves petjades mesclades

amb les que fan de guia,

fent camí del camí caminat

per altres peus que es van calçar

amb aquestes botes velles

De soles pacients i noves,

que arrastren l’esperança

i saben que cada nou pas

acurta la distància per a arribar a casa.

Alba

camins de fang

m’he calçat les botes velles
dels camins perduts, i dels fangars
busco les teves petjades
els peus s’enfonsen i decideixo
deixar pes,
ara en el llot tan fresc frueixo del fang
gaudir de no dur res tot fent camí
i finalment, enllà, com un miratge,
el teu nom és escrit
a l’única pedra que trobo
surant a l’aiguamoll.

:

(seguint la Carme)

Paraules perdudes

Paraules  perdudes,
les  que s'aboquen
en un pou  fons
d'on ningú les  sabrà  treure.

Paraules  perdudes
les que no alimenten el riu
i fan camins,  intransitables
que  no duen enlloc.

POU DE PARAULES

El cambrer, darrera la barra
el seu lloc de treball,
fa de pou de paraules,
que li són abocades.

PARAULES D'AIGUA

Vull paraules d'aigua

que alimenten el riu,

vessem-hi precs i dicteris

perquè cresca la gran serp;

quan l'ofidi serà gran

no hi haurà ponent que l'asseque

i estrangularà el brau.

Vesseu les paraules al riu

perquè eixample les ribes

i li cresca la malícia necessària.

Paraules d'aigua

i pits encesos

que la serp ens espera.

Paraules escrites, paraules lliures

( d'un vers de l'Anton)


Que les paraules siguin lliures
expressions dels pensaments i el sentir
que les paraules escrites, les dites,
les mormolades i els purs crits....
no caiguin endebades al bressol estèril de l'oblit....
cal que recordem , prenguem nota de tot....
que estiguem atents al més mínim gest....
Sols, som engrunes de pa dissoltes en la llet
junts, som més potents que el vent de tramuntana ....
Paraules escrites, llegides, pronunciades,
paraules vessades del cor als llavis plens
paraules que són més que paraules
són testimonis que passem al següent ....

QUAN EL BOSC S'APLANA EN LA PARADA....Aquarel·la pròpia de una foto de La vinya vermella de Maria Rosa

Aquarel·la pròpia de una foto de La vinya vermella de Maria Rosa.

21 - 7 – 10

Quan el bosc s’aplana en la parada

El ramat verd – milícia trempant la Terra –

Creix amb surriac de fulles i tiges tendres

I amagats a la soca els braguers creixen,

Sang de la Terra extreu joiosa la cepada

I quan al trull neix el vi que enamora,

La `planta oxida la verdor que dava vida

I encén el foc en el pàmpol que crema.

Ha complert missió xuclant el suc terra,

Ha complert missió i ara ajoca ses ales

En un sacrifici cruent que purifiqui la plana.

El vent jugarà fent córrer, volant els pàmpols,

Pàgines escrites, paraules ara lliures...

El cicle fruit acaba i el vermell és llengua

Que neteja les impureses

De pecats d’uns àngels.

Foc del vi, foc del pàmpol...!!!

Foc de la paraula quan desperta...

Veus que ens alliçonen del neguit de Nostra Terra.
.................. 
Nota.- El meu pare era d?Horta de s. Juan. No dic res més. Ho volia dir amb els trenets.

Mel·líflua (Acròstica itinerància III)

[seguint i homenatjant lacònicament zel]

Zumzeig mel·liflu,
Els teus mots produeixen
La melangia.


d.

quan calles les paraules

I tanmateix, sovint és necessari
menjar-se els mots,
per molt que les paraules cremin a la gola
que hi ha moments molt agres
que hi ha paraules que són sabres
i escorxen el cor
i maten l’ànima...

seríem molts que no podríem
mirar-nos als ulls, ni als nostres fills,
si no haguéssim callat
tantes vegades...
millor, després, que parlin
la pell i les llàgrimes.

(seguint deomises després de callar)

Desídia

[seguint novesflors amb poca destresa]

Dins la indolència
Del temps, hi ha la desídia
Del propi viure:

Polir les formes
Per no caure en la incúria
És necessari,

Perquè no calli
Per sempre la paraula,
Que ara reposa.


d.

El son de la paraula

Frederic Leighton

Calleu, que dorm la paraula
i els déus se senten perduts
car el poder infinit
immortal, pertany als mots.
Són els mots els que perduren
dins la indolència del temps
-sintaxi de foc i d'aigua.
Silenci.
Agomboleu el silenci
coveu els versos més bells
fins que la foscor més fosca
retuda demane a crits
la llum de la poesia.

Cúspide

[seguint la Isabel]

T'has descobert
Silenciosa i ferma
Enmig del desert
Qne m'envolta la set erma,

I he de callar
Per no trencar el silenci,
Esperar el demà
Fins que la tristor em venci.

T'has descobert
Clara cúspide pura
Perquè, despert,

Et segueixi amb la usura
De qui sap del cert
Que així la vida assegura.


d.

Calleu...

(seguint rebaixes i zel...)

Calleu, que dorm la paraula.

Queda buida la veu

i ningú sent el crit de la terra.

Rau embolcallada a una nau

que navega silenciosa i ferma

fins que un brogit de llamp i tempesta

produït pels impulsos vitals l'allibera.

Inconsciència

[intentant seguir el trenet de rebaixes]

Dorm la paraula
Més bella en els meus llavis:
El teu nom, pluja
Abundant perquè oblidi
La xardor i la tristesa.

I el pronuncio
Mentre reposo; absència
De consciència
Quan el silenci envolta
Les hores que transcorro

Lluny de la teva boca.


d.

MELODIA DE CAPVESPRE AL MAR.........aquarel·la pròpia d'una foto de la Zel

ara mateix de la Zel

2O – 7 – 10

Melodia de capvespre al mar

quan les il·lusions del dia clouen

i deixen en la pensa la mítica

realitat d’un somni que esperem.

Tot s’enfosqueix amb deliri de nit.

En l’aigua el cell, en terra la fosca

reverbera mil punxons de defensa

d’unes idees covades en la llum plena.

Punxent reixat del cervell que pensa

estriparà el  bes del sol a posta

i reposarà esperant nou llibre

d’arcans que ressusciti seva llibertat

en una eternitat de claror.

El sol en son cau de nit es bressola

entre l’aigua i el bromall

estenent seu mirar de vida a doll...

Calleu, que dorm la paraula...

Esdevindrà demà bandera de crit.

RECERCA

(Tot seguint a l'Assumpta)

Vull cercar la tardor

sota una fulla groguenca.

Un glop d’aire fresc,

un petó es un refresc.

Però es fa tardanera,

no arriba fins el setembre.

Calendari de fulles seques

ompliran el parc del cor.

Vull cercar ja la tardor...

(Seguint Isabel, poema de les 8.32)

Matí,
Aroma a pa torrat
avions sense controlador
deixen núvols artificials.
Jo no hi pujo.
Cafè de pot,
llet ben freda...
titulars d’esports,
informació del temps...
calor...
Vull cercar ja la tardor.

Escàpola

[seguint la Isabel]

Per omplir el cistell del teu bagatge,
He travessat el desert, entre dunes
De penúria, amuntegant insomni i llunes
Fins que he fet real cada miratge.

Fins que he agrupat totes les engrunes
De sorra escampades per un aliè paisatge,
No he sabut del cert que la nostra platja
Ha esdevingut desferra abans que les prunes

I llur temps hagin tornat. Encara són verdes,
I no tindran opcions de madurar perquè la fura
Que és la vida escàpola fa més dura l'espera.

Tornarà al nostre recer aquesta breu primavera,
Alimentada amb els teus somriures de llum pura,
Si són hiemals les dolçors que havien de ser gerdes?


d.

Per omplir el cistell

(Seguint deomises, Carme, zel...)

Entre llençols de molsas'aixeca l'alba aquest matí,ve a processar amb llum dolçacada somni abrupte de la nit.
I al bosc del teu paisatgedeixo petjades vora els pins,contemplo nerets entre l'ombratgei complicitats amb els sentits.
Vull cercar ja la tardor,que es capgiri avui l'oratge,buscar a la natura tota l'abundorper omplir el cistell del teu bagatge .

Oníriques delícies

[intentant seguir la Carme R]

S'omplen els meus somnis de goges,
De gorges aquàtiques que canten
Les delícies d'un món construït
Pels alegres cants de les orenetes
I per nous començaments de dia.

Entre llençols de molsa i de dolça
Calma, dormo i reposo de les nafres
Que han de cicatritzar amb l'oblit
I amb el sondeig de les regions
Abissals de l'ànima, per trobar-hi el fel.

Reposo i dormo, en el cel d'un núvol
Que he abastat, mentre m'enlairo
Nord enllà, entre cançons i màgia,
Envoltat de somnis que m'embolcallen.


d.

Goges del somnis

 Les  goges  dansen

sota els coixins

amb les cançons

de sons ben fins.

La seva  dança

adorm la nit

i l'esmicola

en mil bocins.

Les  goges  dansen

somnis  amunt

per  abastar-los

tots, un a  un.

Jo les convido

a dansar al meu llit

a  dur-me el  somni

que em fa  feliç.

nit dolça

En el silenci de la nit més dolça
dormen els grills, avui no canten...
el seu xerric duu cotó fluix
per fer passador i lànguid el son
nit de somorta escalfor...
s’escola una gota, salada suor
per l’esquena blanca
no facis remor, avui no!
que les goges dansen...

:

(seguint Elvira i fanal blau)

Pinto miralls

  ( seguint fanal blau)

Pinto  un mirall
de  líquid cristall
que duu amagat una flor boscana
furtat del teu pomell.
amb un prest rampell
Busco l'essència del seu perfum
flors i violes i cels purs
amb les mans plenes de cotó fluix
embeno ferides de llum
mirant de lluny
les flors del teu pomell...

Porto un pomell

Porto un pomell

de flor boscana

que duu sota el barret

la lluna amagada.

Busco la fragància

d'un capvespre

que busca senderes renovades

sota un cel xafogòs.

Compassat silenci,

frunzint els llençols

de la nit.

en un intent de seguir novesflors

Arbre de lluna

Imatge: malagascar

Colliré de la lluna
les flors que em regalares
i amb safata d'argent
entraré peus descalços
prop l'onada serena
per esbargir-les.
Bella olor de la nit
entapissant la mar.

La lluna se'n va

(Seguint totes les llunes)

Ai!
Lluna lluneta
tan petiteta
només per a mi.

Demà ja no vens
i jo ...
sol i a les fosques.

Ètiques efímeres (Acròstica itinerància II)

[seguint la lluna i la Cèlia, homenatjant-les]

Cull de la lluna
Ètiques que, d'efímeres,
Llisquin per somnis
I silencis: paraules
A l'alba per parlar-nos.


d.

Ombra sense lluna

Fot. Cèlia

LA
LLUNA
UDOLA
NUA  
AVERGONYIDA

Cercant el temps
esguardo els focs
mirant estels
i m'estremeixo amb les carícies
d'una ombra sense lluna.

(seguint el temps i la lluna...) 

Nostàlgia

[segueixo la montse]

Hi ha cap encanteri
Per a seguir amb vida
Després del pleniluni?

Engolit per la llum,
Sóc falena i lluerna,
Delit de nou per l'alba.

Tinc paraules, un cove
Ple, per voler abastar
Allò que he perdut: tu.


d.

EMBRUIX DE LLUNA

Quin secret amagues,
quan mudes la teva cara
de nova a plena.
Només els amants
en són coneixedors,
quan il·lumines tot l'horitzó,
a l'hora de l'amor més dolç,
abans de sortir el sol.

Dependència

[seguint lleugerament Francesc Mompó]

Entre dos llostres.
Així és la meva vida
Sense poder-te
Estimar amb avidesa,
Lluna i sol i carn meva.


d.

LA LLUNA LLOSTREJARÀ LA TERRA

La lluna pren
els fils dels nostres somnis
i trena un pont
des del legítim clam
fins a la llum més pura.

INSUBMISA INSUBMISSIÓ INSUBMISA

Seguint a la Carme i a Fanal blau.....

Insubmisa lluna , insubmís cove
revolucionaria Selene , cove rebel ....
la rebel·lia dels cors que bateguen 
a ritme d'himnes solemnes.....
insubmís cove, insubmisa lluna
insubmissió necessària en un rígid univers....
Revolució de les frases, dels mots i del gest
no volem la lluna en un cove!
en volem un cabàs ple!

Insubmises

Insubmises,
en els  dies  i en les  nits,
en les passes
que fan  camí,
insubmises,
en els  amors,
en els riures  i somriures
insubmises
en músiques i melangies
en  silencis  i oblits.
Insubmises,  com ella,
amb  complicitats
quasi incomprensibles

Insubmisa

Insubmisa

com ho ha estat sempre,

ara li falta el cove.

Mentre esperem

Mentre  esperem la llibertat
sembrarem minúcies arreu,
perquè  creixin somriures,
insubmisament,  si cal.
Farem que cada mot
sigui ben nostre
i que no s'escapi cap al no res
el nostre  batec.
No renunciarem  a res del que ens pertany,
ja que cada  renúncia
es com un petit suicidi.
Mentre esperem la llibertat
amb l'alegria  de  fer  camí
prepararem la  nova  albada.

Minúcies

[seguint la montse]

Sobreviure per sempre,
Reinventar-se dia a dia,
I ser fidel als principis.

Collar a nosaltres la joia
De començar una nova alba
Amb minúcies per somriure.

Parlar i beure, gaudir de tot
Allò que ens ofereix la vida,
Mentre esperem la llibertat.


d.

ARBRE PERSISTENT

Aquest arbre d'arrels profundes,
sense elles no existiria,
té nom, es diu Catalunya.
País petit,
lloc de trobada,
univers de cultures diferents.
Tot aquest entramat de troncs i branques,
parlant la llengua de la terra,
el fa créixer i ser-hi per sempre,
per decidir el seu futur.

ARBRE CENTENARI ... seguint a la ZEL

18 – 7 – 10

Arbre centenari d’arrel profunda

has alletat plançons per un nou viure,

fa temps t’esporgaren d’orgulls

i et cotaren ramatge per empeltar-ne

una nova saba que no et fes lliure.

Quan el vent jolia de paraula plena

exclamant a crits ta digna identitat,

provaren de mil formes tapar-te la boca

retallant-te els llavis per fer-te mut.

No han parat ses arrels de fer-ne soca,

d’esboternar potents pollancs.

                                              Li han negat

l’aigua comprensiva d’estimança mare,

però de l’arrel puja incòlume voluntat.

Per més que facin mal a l’arbre vell

de tot ell ressuscita...

                                  Per més que el tallin

Més encoratgina.

                            I per dins seu exclama :

SI NO ÉS AVUI SERÀ DEMÀ

QUE AL MEU CEL ARRIBI. AMEN.

llum

Cadena i jou
s’aferren al seu coll,
insubmís
no deixarà la seva terra,

ni el tros de cel que albira...
valent
més s’estima perdre la sang a doll
que no pas la llibertat del pensament...
es sap lliure en la presó de d’altres pàtries
estreny el puny, mossega cec
la pell del seu cos calent

Enllà de les fosques baluernes

sap que té Orió, i el seu cinyell.
El pensament es fa desig, més tard present,
a la mà i al cor l’espasa de llum
que el manté lúcid.

:

(seguint deomises)

Màcula

[seguint Rafel; una setmana després restem esperançats...]

La galerna i el llamp, i també el torb,
Com deia el poeta enmig de la demència
D'esdevenir orb malgrat la clarividència
De les paraules, burxada pel bec del corb.

Potser hem escollit la màcula del destorb
Per clamar contra la inclement dependència
Vers una terra que és desferra abans que país.

I sóc tornaveu de cridòria, eco de lluita
Lassa del trepig constant, desig d'esdevenir
Aire pur alliberat en la tempesta. Tot just ahir
Era cadena i jou, fletxa en buirac sense fuita.

Potser hem escollit l'estretor de l'ardu camí
Per aprendre a viure amb la dolçor de la fruita
Pròpia, llibertat abastada pel pensament concís.


d.

Monosíl·lab estiuenc

TIC-TAC, DORMS?

Al fil de nangs i plors a les llars
un sol vell a l'ull té la dent
del que no vol ser trist.
Tant si ve del'est, nord o sud,
fent pas a pas, mort de son,
pren viu el foc de la nit.
Ja no sent la pell.
Dalt, ben lluny, al cel
és clos el cau de torbs i fred
car a l'urbs es fon el sòl.

Acròstica itinerància

[seguint l'ElviraFR, amb minúscul homenatge]

Estira les hores que plores,
Llangor d'instants que has de viure,
Vida de paraules i gestes, congestes
Inútils que emmudeixen els teus llavis:
Rabent, oblido la tristesa quan restes
Al recer dels versos que, com glavis,
Fenen els membres em duen als afores
Rònecs de la solitud, buscant-te el somriure.


d.

Emmascarades màscares

 ( seguint i capgirant deomises)

 Desorientat calles
els seus origens i el mal
d'un miratge de gestes passades.
Estira la vida les ànimes
cap enfora les emmascares
d'imsomni....No paris.
no paris de moure't
en aquest ball de les hores....

De ooooH i de misses incruentes
la vida estires.....
més cares , més rostres cars
estimades paraules ...aquestes
sí que et salvaran.....

Màscares

[segueixo la Isabel]

La vida estira
Cap a enfora les ànimes.
No em salven màscares
En aquest ball d'insomni
On no paro de moure'm.

Tinc el miratge
D'una gesta passada
Sense conèixer
El mal i els seus orígens.
Desorientat, callo.


d.

Més enllà del temps

(Seguint Francesc Mompó)

*

Llencem glaçons al mirall
per congelar-nos la imatge,
i que un moment etern
ens pixeli la mirada i la pell!

Entrem més enllà del temps,
on els verbs són present
i els conills no es fan vells,
on la pluja s'evapora en caure
i és per sempre l'ombra del roure.

I allà dins, sense nits ni dies,
ni passats ni futurs,
somniarem que la vida
des de fora ens estira...

*

L'ESPILL

Soroll de rovell en el vell rellotge, Ell;
portentosa explosió provocant el cant, Jo;
entre tots dos el miracle de l'etern miratge, el mirall.

seguint silencis

sento -i no vull escoltar-
però sento cada trepig de potes menudes
aranyes que feinegen tranquil·les teixint
menudes esquerdes que s’obren camí
el guix vell, les rajoles, el ronc suau del veí...
sento que em roben la son i el temps
escolto, soroll de rovell, el vell rellotge
-tictactictactictactictac-
acompassa el seu temps al meu
batec profund, glopades de sang
bombejades avall i amunt
el pols batega, mentre retruny el cor
obro goluda la boca, aspiro la pols...
ara sí sé, ho sé, encara sóc viva, i m’odio.

:

(seguint Elvira)

Temps de silenci,

Tot seguint Montse, fanal blau, Carme, Joan Guasch ,lolita lagarto

Ara que és demà quan feia poc era avui
tothom dorm menys jo...no escolto el silenci
però és temps de silenci...no ens perdem
cap granet de sorra del temps, sabem que el pren...
platges enfurismades reclamen allò que el temps ha pres.

La mar es revolta i el temps li retalla les ones
a cops de tisora mentre li escolta silencis de sorra.

El temps s'enamora de cada granet d'arena robada
és gelós i els reclou dins un recipient  
de vidre reciclat a cops de martell de silenci....

psssss pssssss calleu que torna
fem veure que no hi és...el temps que no passa,
el silenci engoleix uns  quants mots de no res....
i els torna a la platja esmicolats i tristos....
Silenci! calleu! és temps de silenci i no l'escoltem...

ESCOLTAR EL SILENCI

Hem fet el cim,
des de aquest espai infinit
on tots els vents ressonen,
enmig d'aquesta natura despullada
L'home s'hi troba sol,
perdut, aprop dels núvols,
escolta el silenci,
que parla i fa vibrar.

No ens perdem

No ens perdem.

Comencem a comptar el temps nou

a cada estrena de temps.

Afegim temps al temps,

i temps per estimar.

Ahir com a pretèrit,

demà com a futur.

Avui present de somni.

Sense enganys ni disfresses.

Esperem,

el lloc,

el dia, 

l'encontre.

Si

s'es-

mi

co

la

cap

gi

ra

rem

el

temps

i

l'es

tre

na

rem

de

nou.

(Seguint el poema de la Carme)