2O – 7 – 10
Melodia de capvespre al mar
quan les il·lusions del dia clouen
i deixen en la pensa la mítica
realitat d’un somni que esperem.
Tot s’enfosqueix amb deliri de nit.
En l’aigua el cell, en terra la fosca
reverbera mil punxons de defensa
d’unes idees covades en la llum plena.
Punxent reixat del cervell que pensa
estriparà el bes del sol a posta
i reposarà esperant nou llibre
d’arcans que ressusciti seva llibertat
en una eternitat de claror.
El sol en son cau de nit es bressola
entre l’aigua i el bromall
estenent seu mirar de vida a doll...
Calleu, que dorm la paraula...
Esdevindrà demà bandera de crit.
Agafo algunes paraules del penúltim vers, Anton. Gràcies, d.
ResponEliminaPS: no en sé més, la calor m'ha evaporat la neurona...
ai! t'has avançat, deomises... Bé, igualment, segueixo aquest Calleu, que dorm la paraula...
ResponEliminaNo és la primera vegada que dupliquem continuïtat!
Un vers digne de ser seguit: Calleu, que dorm la paraula. Preciós.
ResponEliminai és que callar, costa de vegades.
ResponEliminaper això en feia pregó.Anton.