Frederic Leighton Calleu, que dorm la paraula
i els déus se senten perduts
car el poder infinit
immortal, pertany als mots.
Són els mots els que perduren
dins la indolència del temps
-sintaxi de foc i d'aigua.
Silenci.
Agomboleu el silenci
coveu els versos més bells
fins que la foscor més fosca
retuda demane a crits
la llum de la poesia.
i els déus se senten perduts
car el poder infinit
immortal, pertany als mots.
Són els mots els que perduren
dins la indolència del temps
-sintaxi de foc i d'aigua.
Silenci.
Agomboleu el silenci
coveu els versos més bells
fins que la foscor més fosca
retuda demane a crits
la llum de la poesia.
novesflors, un poema exquisit! no et segueixo, que s'estigui ben visible una estoneta...
ResponEliminaGràcies, Isabel. El vers de l'Anton m'ha semblat tan meravellós que no he pogut estar-me'n, de seguir-lo.
ResponEliminaAgafo alguns mots teus, encara que hi hagi duplicitat... Gràcies, Isabel i novesflors, d.
ResponEliminaEl poder immortal pertany als mots.
ResponEliminaCalleu i escolteu....parla Novesflors.
Bona tarda.
I això que la paraula dorm... Ai, pobrets de vosaltres quan desperti, jo ho deia allà... Gràcies per seguir-me. Anton.
ResponEliminaM'agrada molt Noves Flors, mentre la paraula dorm... tu saps agafar ramells de les més belles...
ResponEliminaLlegint-lo et deixes portar per la seva musicalitat i la força de la paraula,
ResponEliminaM'ha agradat molt.
Salut!