Una flor regalada

 

Seguint  Noves  Flors  i Barbollaire

Un cafè i  una  flor  regalada

ens  acompanyaran el vespre.

Sembrarem  estels amb  les mans

i els farem  lluir  damunt la pell.

L'alè  potent  del  desig

inflarà  les  veles

dels meus llavis,

que  navegaran  lleugers i

amb avidesa  pel claror del teu mar.

Brindis del temps

Tant si fa sol com si plou
amb el joc en tinc prou.
Ric avui que em sé ric
de gavines i flors
Fes tu el mateix, amic
amat, no cal collir les pors.
Si tenim el poema i la pensa
i les mans per sembrar els estels
destapem una gaubança immensa
acolorim amb aquarel•la tots els cels
ardents de pluja o arremullats de sol
caminem prestament al convit
i fonguem la recança al gresol
juguem, juguem i alcem el crit.
Tant si fa sol com si plou
amb el joc en tinc prou.

JOGUINA VEÏNA

No vull sou
per posar al bou
el ruc com a jou,
que amb el joc en tinc prou,
que no em mou
ni el gall ni l'ou,
que és la terra que em cou
en el dur i en el tou.
Tant si fa sol com si plou
dau-me un tassó de brou
que el poema ja es clou.

TIMIDESA

(Tot seguint L'Anton, rebaixes)

De l’últim raig de sol

retinc aquest groc

fos de tarda de juliol

Darrere l’horitzó

es perd tímidament aquest rovell d'ou

EL SOL ESCLAFARÀ SON ROVELL D'OU

14 – 7 – 10

( Collint de LA XICA QUE VA FUGIR A REYKJAVIK...)

Quan el sol trenqui el mar

S’acabarà la terra ?

El sol esclafarà son rovell d’ou

i inundarà de groc la nostra terra,

i vindrà el ruc fen quatre solcs

per que el vi de nostra sang

Circuli ...

No cal escriure molt

per dir No res ?

Qui sap si dient SI

ho diem tot

per que acceptem

que arribi el sol.

Si que vola ja l’ocell

tant de temps parat.

Quantes ments diuen SI

botant els peus d’alegria,

votant el cap decidint

el que volen ser

i sempre els han barrat...

Rebregat

(Seguint Deomises i Fanal Blau)

Deixant multicolor

de les boques en navegar-nos,

desarborats per onades

que ens baten els dins,

en un mar que rebreguem

amb salabror de pells amarades

pel panteix plaent.

Bitàcola

[segueixo fanal blau]

I la memòria,
Em cal quan sols navego
Per mars pretèrits
Sense cap més ajuda
Que el desig per delir-te?

Mentrestant, clamo:
Sóc record que recorda
Que la tristesa
Comença amb els teus llavis
I l'intent per besar-los.


d.

Cavalcaran les ones (seguint la Zel)

Cavalcaran les ones

amb llapis de colors.

També a la sorra.

Esbossant gargots

-i alhora-

definint el traç.

Albirant el desig

d'un dibuix ben bonic

que ens regalen

i els regalimin rialles.

Els donarem present

-tan com puguem-

del blau de la mar

i del vol d'escollir

tot perseguint un somni,

on no hi cap cap odi.

Vaixells dibuixats

en son viatge.

I la memòria.

despert al mar

S’ha acabat la treva.
Quelcom insadollable ens apressa,
s’han fos els temps dels mil silencis,
tenim el pap ple de retrets i greuges.

Ha arribat l’hora de buidar,
una tempesta de mots, un mar inmens,
vaixells i veles són paraules,
nosaltres, ai, no som fràgils remers.

Cavalcarem les ones
tot perseguint un somni
ni el vell Neptú ni Posidó
aixecaran tempestes, en sortir el sol

de les paraules

s’acaba l’odi.

Sona el corn, s’albira el port
dels nous futurs
els nostres fills escriuran amb orgull
les cròniques mai perdudes.

:

(seguint l'Alba)

Calla, no em despertes

(Seguisc l'Anton i el Mon i continue somniant)

Calla, no em despertes.

Submergeix-te amb mi

en aquest somni blau,

mentre les ones de les hores

ens bressolen en el mar de Morfeus.

Calla, no em despertes.
No acceleres els minuts de calma,
no tindrem cap oportunitat
més enllà d’aquest moment,
d’aquesta esponjosa letargia.




Quan el sol trenque la mar,
s’acabarà la treva.



Alba

Palingenèsia

[seguint Mon]

Caderneres o orenetes.
Ofereix-me les plomes
I la piuladissa, ser lliure
I conèixer els límits
D'un cel que no cal mostrar-te
Perquè és teu, perquè el naufragi
Creix també dins seu.

Necessito l'ajut d'un déu,
Que se m'amaga per on vagi,
Per buidar-me l'ànima farta
De dolor, de mars de plors tímids
De veure món. Necessito sobreviure
Al vellut de les subtils aromes
Del teu cos i cercar noves metes.


d.

SOMNI D'UNA TARDA DESTIU

(Tot seguint L'Anton, rebaixes)

Calla, no em despertis,

el somni em plau tant ...

com sentir de fons el cant d’una cadernera

o el plany d'una tarda que fon la calor

Calla, no em despertis,

Per res del món vull oblidar

que aquest somni em fa esclau i pirata

de nueses i tresors amagats

DORMO PER SOBREVIURE

13  - 7  - 10

Dormo per sobreviure

en la terra dels somnis.

Tinc les meves veritats

arrelades en el ventre.

Conquestes.... Vol l’àliga.

Conquestes... Realitats futures.

I dormo en l’esperança

d’un demà que arriba.

Calla, no em despertis,

els diamants ja brillen.

Ràfegues

[segueixo a barbollaire]

Paraules epidèrmiques, xiuxiueigs
Que sembro en el camp del silenci
Fins que creixin com ràfegues de vent
Contra la pútrida quietud de l'espera.

En el carrer desert t'espero, i busco cada mot
Que et dibuixava, dies enrere, un somriure
Als llavis en escoltar-lo. Així t'imagino
Càlida, com quan tenia la joia d'estimar-te.

Has escampat les flors clares dels teus pits
En el meu record, i desitjo la teva nuesa
Encara, el premi de la distància que recorreria

Si sabés que el teu nom guarda les seves lletres
Perquè et cridi, amb àvida veu. Potser la balustrada
És massa alta; no s'acaba, però, la paciència.


d.

I en obrir els ulls...

(Seguint Isabel, Carme, Deomises, lolita lagarto...)

I en obrir els ulls

brillaves al contrallum

d’un cel blau.

Amb el murmuri dels teus llavis,

aromàtiques flors

de petjada màgica,

em repuntaves mots

delerosament epidèrmics.

Resto, cec,

a la llum de les teves mans.

Creix el nom de totes les flors

(tot seguint Carme i Deomises)

A la terra dels somnis

creix el nom de totes les flors,

les paraules sublims del món

i els sortilegis per a tots els insomnis.

A la terra dels somnis

plouen gotes de pluja amb colors

per regar cada muntanya i el bosc

que processa la màgia dels savis.

A la terra dels somnis

es fan invisibles els focs

que encenen bruixes i corcons,

sols crema la llenya que vols...

Somnolència

[segueixo la Carme]

Encara ets meva
A la terra dels somnis
I jo segueixo
Teixint-te versos tendres
A l'amor pels teus llavis.

Sóc teu encara
A la terra dels somnis.
I en somnolència
Vull seguir: si desperto
La veritat m'acora.

Dormo per sobreviure.


d.

Somnis

Els somnis
van fer-se  forts
a la terra dels somnis.
Ningú  els  va treure.

I els somnis
van fer-se  lloc
al país  de la realitat.

S'hi  van quedar.

Sota un cel verd

... seguint l'Elvira...

Sota un cel verd
de terra blava
on els somnis
eren reals
i les mirades
miralls

Desafiant mirades

Seguint deomises....














Desafiant les mirades
a desgrat del sol que ens enlluerna
a glops de sol i de bes
vessant pels porus oberts....

Repto el cel a pintar-se de verd
desafiant les mirades vermelles
capto i desfaig, refaig i torno
altre cop a mirar-te a l'inrevés.

Cerco mirades perdudes
mentre alço el got de melangia
i m'abraço al teu record, arc
sense fletxa de tots els tons possibles

Intermitències recòndites

[seguint Laura T. Marcel]

Desafiant les mirades,
Visc rere l'esforç de beure't
A glops el cos sencer, eixorc
Arbre que sóc sense bosc.

I duc la set pels indrets
Recòndits que em vas mostrar
Només amb l'ajut dels astres.

I observaré el pleniluni
Quan l'inevitable vincle
Que us agermana em visiti.

Comptant les paraules mudes,
Suporto la solitud
I la xardor i la buidesa.
Mentre t'espero endebades.


d.

Ànima solitària

[segueixo la montse]

Demà, seràs com jo.
Una ànima solitària
Que necessita un bressol
Que l'aculli novament.

He begut de la multitud,
He clamat ésser lliure
Però no he après a refusar
L'estela del teu record.

Avui, guanyo la nit
I sé suportar, amb fràgil
Esforç, la teva absència,

Mentre penso en les hores
Que em resten de vida
Sense tu, mentre temo el demà.


d.

MIRADES QUE PARLEN

(Seguint a la Montse)


No calia obrir la boca
amb la mirada dels teus ulls
estava clar el missatge.


No calia dir res,
la complicitat no s'escull
i era el nostre equipatge.


Però va arribar un dia
en que et parlava amb el cap cot
una fonda ferida
havia trencat el fil de la conexió.


Si no hi havia mirades,
tampoc hi havia comunicació,
tot ara era fugida, donar l'esquena,
evitar la confrontació
de dos ulls sobre dos altres
que s'havien dit tantes coses
i ara la gola s'assecava de tots dos.

DUES MIRADES

Davant del mirall,
dues mirades
vellesa i joventut.
Ahir i demà
reflectits en la mirada
que els parla.
Ahir, era com tu.
Demà, seràs com jo.

mirades

mentre va passant el temps,
-i les mirades-
desem al calaix de la memòria
-aquell dels imperdibles-
el gust dolcenc del vi novell
el pessic alegre de la palla
i la mirada d’aquells ulls valents,
vells i joves, invencibles

:

(seguint la Carme)

Pètals

 

 Vessarem color de vi

damunt dels pètals

inexistents, d'una rosa

que  vam inventar.

Trenarem espigues  de blat

damunt  d'un erm

per fer-ne  un camp esponerós.

I desfullarem la rosa

per tastar-ne  la suavitat

de cada pètal.

O podrem  mirar  

el seu color  canviant

mentre va passant  el temps.

QUATRE PÈTALS DE ROSA ROJA.

12 – 7 – 10

Quatre pètals de rosa roja

he estès damunt del blat.

El fons l’alegria boja...,

els pètals : Pau, Amor, Llibertat...,

I el que em falta,

dins del meu cor salta:

Independència per demà.

Rosa i blat

No oblidem, doncs,

el càntic de la terra.

I que ens brolli

una primavera

curulla de nous brots,

de blat, de roses,

amb tot el seu color.

CÀNTIC DE LA TERRA

Hi ha un temps per a les paraules de blat,
taula parada i riure de celler;
també hi ha un temps per als mots encesos,
els braços units i el càntic de la terra.
Que el vi ratlle quatre vegades el groc forment
i la gent balle lliure cara la mar.

Independències necessàries

[seguint fanal blau]

Amb un somriure
D'esperança començo
La nova vida.
Dues independències
Ara em són necessàries:

Avançar sense dèspotes
I sense recordar-te.


d.

I poder vestir

I poder vestir

cada avui

-cada demà d'avui

i cada ahir-

amb un somriure.

Un nou demà

(seguint  a  Mon)

Un nou  demà
on no calgui  cap ràbia.
On la gent  sigui neta
i les  mans  amb les mans
trenin futurs
assolibles i clars.

AVUI, DESPRÉS DEL GLORIÓS AHIR

(Seguint la Zel)

Ens ho diu el temps i la memòria
i es tant fàcil d’oblidar
que poc duren els moments de gloria
que voltes sovint toca despertar

On son els somnis continguts de ràbia?
On es la gent? On son les mans?
Potser l’ahir tant sols serà l’ahir
Ara ens cal un nou demà

cul de sac

i tanmateix, res ens pot fer més iguals
sentir penes compartides, un vell desig...
arreu hi ha esclavatges,
ens ho diu el temps i la memòria,
sempre hi haurà tirans
sovint, no són les portes, no són les claus
només és el camí,
destriar bé d’entre els possibles,
i si de cas algun et porta a la mort indigna
-un cul de sac sense sortida-
fes un trencall, segueix l’instint atàvic
per sobreviure

(seguint deomises)

Vigília

[seguint Isabel (abans poesiaula)]

Llavors he dit: obeirem el nostre instint
I les paraules de Salom.
Per trobar els camins difícls,
Ardus de la llibertat.

Ens vigilen, en la vigília també,
Els gossos de lladrucs buits, salvatges.
Som un mapa de veus, se n'adonen?
O hem de demostrar que els ajudem
A seguir vius, endavant, amb l'empenta
Que no saben tenir a la intempèrie?

Llavors he dit: seguim la lluita.
I els carrers han esdevingut clam.


d.

UNA SOLA VEU

Seguint l'Isabel

 Sí som un mapa de veus
de tots colors, edats i dèries
però per damunt de tot som!

I ahir, diversos i diferents
units avançàvem
fent reals els somnis....

Amb moltes veus
i amb una sola veu ...
Som una nació!
Hem dibuixat una estrella.

Som vol

(Seguint Carme, Cèlia, Zel...)

Despleguem ales!

La terra ens ho reclama,

la raó ens empeny.

Som un mapa de veus,

som vol, terra i raó.

Volem

Seguint  la Cèlia...

despleguem ales

volem en el nou dia

com un estol

PLUJA DE SOMNIS

Pluja de somnis
on els camins es creuen.
Despleguem ales!

(Seguint la Zel)

la gran tempesta

Potser demà tot semblarà igual,
però no ho serà, mai més,
deixarem ben alt el testimoni,
un eixordador silenci de veus ronques
cansades de cridar per dins...
diem prou, avui hem tret la força

milers de peus caminen cap al possible
amb la força del cor, amb el seny al cap,
amb l’amor a la terra onejant al vent
i a la mà, només una senyera
i a l’altra, premuda, la teva...

recorda, espanya, el dia d’avui,
una gran tempesta de sorra fins ara silent
un munt de gent de cor valent
(venim del nord, venim del sud,
de terra endins, de mar enllà...)
escolta, espanya, que dels grans als petits
et diem qui som, i ara no ens cal vessar sang...

(seguint carme i deomises)

Cridòria unànime

[seguint la montse, i el tema d'avui]

No emmudiré, avui no hi ha
Mossecs a la llengua.
Ni banderes que són sols
Símbols o colors que he fet meus.

Avui només serveix l'acció,
La cridòria unànime d'un poble
Que no es regeix per utopies,
Que s'ha afartat d'esperar.

No callo, avui menys, l'odi
Que em crema les entranyes:
Prou sentències que no són vàlides.

Avui, i demà, i sempre, tinc el valor
D'anomenar-me amb el nom que pertoca
A la finalitat de la lluita: llibertat.


d.

Aixeca't

 Aixequem-nos!

No  ajupim  el cap
sota cap  injustícia.

Girem-nos!

I  fugim  del retrocés
emparat  en lleis  injustes
per mirar  només  endavant!

Deixem  enrera
els  que només  miren enrera.
I  fem sentir  la veu més  enllà  de l'avui
que  encara ens encadena.

Lavínia

La Roda del temps recula.
Permetrem que desfaci el camí
Guanyat a la mentida i a la falsedat,
Que hem defensat amb suor i paraules
Durant anys i, en instants, volen prendre'ns?

Aixeca't, Lavínia, no et deixis trepitjar,
Que la força aplegada fa més mal
Que l'escopinada a la cara, que el fel
Acumulat amb fal·làcies i falsedats.

Aixeca't, Sepharad captiu, que l'ombra
Del brau sigui símbol de llibertat
En lloc de festa estrangera, aliena
A la nostra mentalitat. Diguem no
A les cadenes i als jous rònecs.

deomises

DONEM VEU AL POBLE

Au, via fora!
Som-hi, tots units
en aquest rebombori col·lectiu
donem veu al Poble
que es manifesta agermanat
per decidir el seu destí.
Quan això passi
serà un dia rodó.

7 --DONEM...REBEM ....unes estrofes de escrit.

Solament incloc unes estrofes d'aquests trenents meus ...

........................................................................

Donem tolerància, estabilitat, esperança,

Rebem prepotència i ens cargolen els turmells.

Donem serenitat, concòrdia, bonança.

Rebem covardies, disputes, renys

Donem fortuna, desitjos, anhels.

Rebem pobresa, enfonys, indiferència.

Donem serenor, pietat, sentiments.

Rebem  la malastruga de sa prepotència,

però per més que busquin no ens faran seus.

Donem-los-hi, doncs, nostre silenci en la mudesa.

Donem-los-hi cedint, el temps quan ja no hi siguem

Donem-los-hi la soledat que conhorti sa ceguesa

Doncs no sabran mai que pensem d’ells

Nou cant a Sepharad: el demà és avui

[seguint a Zel i el seu "demà és avui"]

Recorda Sepharad:

quan de temps he perdut

oblidant qui sóc...

Recorda Sepharad:

quan de temps he cregut

que no tenia llengua, ni veu ni nom.

Recorda Sepharad:

Sóc una veu

que crida i vol una altre món.

Digue'm Sepharad:

Per què només em vols esclava

i no respectes les meves decisions?

Escolta'm Sepharad:

N'estic fart dels teus tripijocs.

No sents les veus que clamen un altre món?

**

Abduït per l'esperit de Sinera

com si no hagués passat la Roda del temps...

Justament la Roda del temps és imparable

però seguim sent estranys incurables

enmig d'una via morta

tenim pressa per ser de nou: nosaltres!

Tenim pressa per exclamar:

l'ahir ja no és l'avui,

només el demà és l'avui.

demà és avui

esmolem les eines, sí, és clar que sí...
les eines que hem deixat temps,
massa temps desades a l’armari dels records,
com aquells petits trofeus
de qui ha guanyat una minsa batalla...


sortim, i tant que sí,
sortim i diem el que sentim, el que som,
sortim i cridem, força a la sang,
cansats però lúcids
sense rancúnia, només el dret i la veu


mostrem, que ja toca, la nostra força
feta d’amor, de paraules i d’història
que aquesta ha de ser la nostra veritable lluita
un poble no ha de morir a mans d’un altre,
només, si de cas, per si mateix
que la lluita només és per sobreviure,
quan fins i tot els teus dubten,
barallen possibles, i mercadegen per no res
és que ja ens han pres massa,
que el pensament es corseca
i l’aiguabarreig amenaça
la pròpia persistència...recorda Sepharad,
“qui perd la llengua perd la identitat”

(seguint Carme i Elvira FR, pensant en Llach)

Somnis devorats (fragments improvitzats)

[Seguint la Carme i el seu "Devorats"]

SOMNIS DEVORATS (fragments improvitzats)

La vella terra crida exhausta.

Vol vèncer la impotència

per la imminència de ser devorats.

La vella terra crida exhausta;

abans que la flama s'acabi aviat.

**

Quants camins hem perdut

intentant vèncer la impotència

d'un món de voltors i felins despiatats?

Quant temps ens queda

per evitar que ens devorin els somnis,

ens robin els anhels,

per evitar que s'oblidi l'esforç de tants i tants

que avui reposen en el més enllà.

***

Anhelar que els somnis deixin de ser somnis.

Somiar que els anhels deixin de ser anhels.

Deixar de ser somnis per ser una realitat.

Deixar de ser un camí per ser un nou Estat.

****

Anhel, somni, flama, terra: tot tan tòpic i típic;

Impotència, injustícia, opressió, mediocritat: tot tan mesquí i cansat.

Autodestrucció, voracitat, estupidesa: tot tan patètic.

Llibertat, decisió, democràcia: tot tan necessari.

***

Vencerem la impotència?

Crearem nous càntics?

Crearem nous camins?

Esmolarem de nou les eines?

****

Vèncer la impotència

i començar a caminar...

Vèncer la impotència

i deixar de creure en un nou demà.

SORTIM A L'EIXIDA AMB LA MALETA

( seguint una mica als poemes anteriors Carme, deomises, lolita, Montse i fanal blau)

Sortim a l'eixida amb la maleta
iniciem un nou viatge  amb les eines esmolades
que al mig del carrer trobarem la sortida
del trist laberint i sense sevícia ...
La raó és nostra i és nostra la història
somiem i actuem com si ja fóssim lliures
castells més ben guardats van caure
com a castell de naips tot bufant una mica.

El mur de Berlín va caure en un dia
els mapes es fan ,es desfan i es trastoquen
i que sàpiguen que Ermessenda i Ramon Berenguer
van ser els primers independentistes....

Devorats

Vèncer  la impotència,

per la imminència  de  ser  devorats
per  felins  àvids

d'una destrucció:  la nostra,

que no aprofita ningú...

o de ser devorats

per la incompetència  

de qui ens hauria  de defensar

o per l'estupidesa  de les  paraules  

dites  sempre sense sentit.

Vèncer  la impotència

i començar  a caminar

que  ja  es  fa tard

i tenim molta pressa.

Esmolant  ben bé  les  eines.

Laberíntica sevícia

[seguint lolita lagarto]

Al mig del carrer.
Solament amb l'ombra
I el record dels llavis
Teus donant-me vida.

Servo la saliva
Que em resta de tu,
Perquè el laberint
Mostri la sortida.

Sóc Dèdal i monstre,
Sens fil ni Ariadna,
Vivint amb el risc

De ser devorat
Per la pròpia pena,
Sang del basilisc.


d.

viatge

.. seguint la Montse...

Al mig del carrer
la maleta buida
d'un viatge sense fer
al mig del carrer..

LA MALETA

La maleta agafa el vol,
forma part del meu equipatge
m'acompanya en aquesta eixida.

Arribarà a lloc?
ho es perdrà en un racó de món,
tan sols és una maleta
perduda i retrobada com qualsevol.

Em queda l'eixida

Em queda l'eixida

per escapolir-me

-silent-

de la fàbrica de tristeses.

Al tombar,

seguint el senyal de llum,

trobaré

el polit frec de la teva companyia.

seguint en d.

Fàbrica de llàgrimes

[segueixo Francesc Mompó]

Només em queda
La fàbrica de llàgrimes
Per perdonar-me.

He de recórrer
El solitari barri
A les palpentes.

La foscor porta,
Amb els mots que arrossego,
La fam d'un segle.


d.

CATEDRAL DE LA PENA

Arrossegava l'ombra

per les voreres de l'ànima,

fàbrica i engany a l'esquena,

i al davant un got de vi

en la taverna del barri,

catedral de la pena.

TAVERNA DELS SOMNIS

(Segueixo al Mon)

La copa de vi
brilla fosca sobre la taula.
La meva mirada, clavada en el suc,
sembla no existir.

El primer glop et va dedicat.
El paladar ple de gust,
porta el record d’altres moments
amb companyia de més bon grat.

Et vull veure i no hi ets.
Et vull sentir i no et trobo.
Un altre glop gola avall.
No et vull fer retrets.

I al tercer glop deixa ja la copa transparent,
el cap comença a volar,
ara sembla que et veig, somnio que et tinc.
Aquesta taverna em trastorna la ment.

LA TAVERNA FOSCA

(Tot seguint les paraules de l'Isabel)

En el port de la calma

n’hi ha tretze tresors

amagats per pirates

i per lladres de cors

En el bressol de la calma

un mariner n’hi ha

que a la taverna dels somnis

dins d'un got s’enfonsà

Al bressol de la calma

Tot seguint deomises...

És humida la flaire,

blanquinós el cel,

sento que m'evaporo,

que s'esvaeix l'arrel.

Primer sóc tel,

després broma,

tot seguit grumoll espès

i de seguida, núvol d'estels.

Em rep l'univers,

que la nit és clara,

vaig per l'immens,

seré allà, al bressol de la calma...

Nostàlgia endèmica

[seguint les paraules del Veí de dalt]

He passejat pels paratges conquerits per l'heura.
He malmès el record i ara jugo amb la memòria
A reconstruir un món irreal, on no hi hagi elements
Que em portin a la vida al teu costat.

És humida la flaire que m'envolta, estàtica espera
D'allò que és improbable que succeeixi,
Humida com les llàgrimes que he vessat d'ençà
Que els dies comencen sense la teva veu.

Passejo, solitari i nostàlgic, arrossegant la cadena
Que em llasta els membres, les baules fetes
Amb les paraules que s'han aturat a la gola.

Demà potser sàpiga com aconseguir la lleugeresa
Del vol de les aloses, de la flonjor dels núvols.
Mentrestant, et cerco l'esguard entre estàtues.


d.

(seguint la Mercè a Solitud)

Absències

El record de les nostres cites

l'hauràs de vestir d'un vell adagi. 

Servaràs imatges que t'agombolen

com un tel de pols damunt la pell.

Cercaràs vestigis de temps passats

cimentats en murs de pedra seca.

I una remor inclement s'instal.larà 

entre les espurnes dels teus dits.

Veuràs que és absurd oposar-se

al curs de les voreres rostes.

Hauràs d'aprendre a fer de nous el nus de les sabates

com un infant s'entesta a pintar-se el rostre.

I el llenç de les absències rústegues

se't farà clot immens dins la mirada.

Bocins de calma

Bocins de calma,
trossets de pau,
complicitats.
Sense paraules
ens transmetem somriures
amb la mirada.

Amb rovells al cor

Amb rovells al cor,

la mar a distància,

replego bocins de calma i acants assedegats.

Refem l'aigua i l'escuma

amb glops de besades.

La delícia de l'escuma

( seguint L'escuma de lolita i la delícia deomisenca)

La delícia de l'escuma del mar i la cervesa

em treuen del malson i somio que somio

la veu del teu silenci..... i el silenci, de la teva veu

em porta a un món on tot és possible

un món d'escuma i delícia on  el desamor no hi és....

Un món que neix al voltant d'un nom

un nom que és un món a l'inrevés, un món nou

no pas buit , on no es té set  perquè l'escuma

emplena , sacia ,omple, ordena i satisfà

delícia utòpica, somni somniat ....una delícia!

Delícia

[seguint lolita lagarto]

Veu escumosa del silenci,
La teva veu és bressol
Per al meu món nounat.

Colliré flors i dubtes,
Núvols de pluja grisos,
I escamparé arreu la tempesta.

He pogut estimar-te,
Amb la flonja delícia
De somniar despert.

I ara vetllo el malson.


d.

escuma

......Seguint l'Elvira.....

escuma
de rialles
d'onades
que no volen
em du
el silenci
de la teva veu

Temps de prunes

Bum bum
bum bum
Sístole diàstole!
Com em batega el cor pensant en el temps de les prunes.


"Et menjaré les prunes
totes les prunes de l'hort
les que són com el teu cor
les vermelles i les grogues
les verdes i les dolces
les que guardes a les faldes.

I quan descobreixo el que amagues
se't posen les galtes com prunes
de coca dolça i de colors..."

SÍSTOLE

(Tot seguint la diàstole )

Aquest món pintat de color d'uns llavis
s'ha contret en un mig somriure irònic...
a destemps i a contratemps un batec solitari
s'ha despenjat d'aquest ball harmònic....

Sístole i diàstole....alfa i omega...silenci i mots
segueixo pel camí dels versos sensibles
una estela d'escuma que va deixant  rialles...

No hi ha sístole sense diàstole.

Diàstole

 Del color dels teus llavis.
Així he creat el món que, avui,
He d'abandonar mentre m'esqueixo
-Fill del dolor, gest d'un cor estèril-.

Galàxies i itineraris seculars,
Indrets que han quedat per conèixer,
Paraules que s'han d'oblidar
Per no haver estat pronunciades.

Avui agafo la paleta i els pinzells.
Necessito un arc de Sant Martí sencer
Per esborrar l'empremta dels teus besos
En l'exigu món que m'emporto i em queda.


d.

Constel·lacions

Dibuixar mapes

de galàxies desconegudes

resseguint constel·lacions

epidèrmiques 

amb la brisa

del color dels llavis.

Ara

Recorrerem camins insospitats
intentarem donar sentit a les galàxies
mes l'única certesa que ens empara
és que ara som ací.
Vivim, doncs, l'ara.
Encara no hem aprés
que demà no existeix?

Galàxies

El ventre  confortable  

del cosmos  ens espera,

mentre  ell ens  embolcalla 

i  ens transforma en dos astres

nosaltres  donarem 

sentit a les  galàxies.