Sempre hi sóc un ocell...

Intentat seguir el poema de l’Elvira FR.

Inabastable

A la tendresa aèria...

hi sembro els meus mots,

hi planto somnis, hi arrelo

les metàfores, hi empelto

les realitats, també hi enlairo

alguna llàgrima, i estels

de bon humor... I sempre

en floreix tendresa,

passió, fruits de profunditat,

ni massa dolça

ni massa aspre...

A la tendresa aèria

sempre hi sóc un ocell...

onatge

Tot i què......

Tu has estat per a mi inabastable
Tot i què sabia llegir les teves mirades
Tot i què podia escoltar en els teus silencis
Tot i què els teus desitjos eren ordres
Tot i què el meu cor bategava fort en sentir la teva presencia.

Una esquerda es va obrir aquell fred hivern
I ens va deixar a cadascú en una banda diferent
No em van faltar la calidesa de les teves paraules
Però tampoc va poder ser suficient per retrobar el moment
L’espai i el temps de desfer les batalles
I d’evitar que al final passessis al costat dels definitivament inabastables.

Inabastable

Inabastable per a mi

inconsolable lluita

vora del xuclamel la vida

em xucla, mel i mató, tics tacs

papers, moments, instants perennes

i així em pren sencera l'hora

dels meus desficis de flor

i de fulla, desvestida de cel

vestida amb parracs que imploro

a la tendresa....vegetal

a la tendresa aèria....

Amnèsia

  Palplantat, a l'eixida que xucla
Vides senceres, m'arrapo amb ungles
I dents perquè el torrent atrapi
La part més fràgil del meu cos.

He servat el cor i l'ànima
A recer del corrent, en la quietud
D'un instant que omplo de memòria.
Insomne, potser: no vull l'amnèsia.

Necessito seguir de prop la vida;
L'oxigen és preuat tresor que anhelo,
Que aleno sense pausa ni rendició.

I flairo, a ulls clucs, el xuclamel
Que floreix en alguna banda propera
Però encara inabastable per a mi.


d.

A l'eixida

Amb un lleu batec de blau

obre el teló l'albada

i desperta criatures

amarant l'últim moment de son.

S'aixeca entre gemecs la vida

i el sol empeny amb tocs de raigs

els éssers insomnes a l'eixida

que xucla les nits d'assaigs.

Isabel

Asfíxia

Un lleu batec de blau
Em recorda que encara
Hi ha vida més enllà.

I la ranera que, en va,
Ha volgut asfixiar-me
Ha de callar mentre cau

Dins dels pulmons una
Nova alenada, glop de lluna.


d.

Un lleu batec

Estroncat el doll
de paraules i pèrgoles
a la platja dels teus somnis
com fills i filles d'un deu
menor que onze, dotze
campanades d'ones
dringuen l'escuma
amb un lleu batec de blau....

Pèrgola

La mar sempre em recorda
Allò que he perdut en el naufragi.

Hi haurà mai un nom per a l'onatge
Que no sigui la desferra deixada
A recer de la pèrgola de la platja?
Duc el teu alè gravat a la mirada...

I sóc titella sense corda,
Ni ombra que em segueixi allà on vagi.


d.

FILLS D'UN SOL MENOR

FILLS D'UN SOL MENOR

En vol picat es capbussa la gavina
buscant el peix que ha pujat a l'abisme
aigua de ploma
cel d'escata
trenen l'iris i l'arena
amb feixos de llum.
La mar sempre em recorda
que som fills d'un sol menor.

Francesc Mompó

Doll

Es  va estroncar  aquell doll

de paraules

que no he  sabut  parlar.

Em cal una sortida 

per a cada  mot.

Escampo  les  paraules  

fins que surin  sobre  el mar,

faré  que  volin amb  el vent del Nord

i les  escriuré sobre  el  fang de cada camí.

Ens  caldria a tots,  buidar 
les  deixalles d'un món antic

per  a contruir-ne  un de nou.

Península

Camins trillats, i els peus es desgasten
De tanta distància, com el cor cansat
De suportar la solitud un cop més.

He callat paraules, que no he sabut
Parlar i, en la gola, són pútrida
Fruita en constant descomposició.

Demà, la inerta illa que avui m'isola
Esdevindrà península de nou,
Allargassant-se a la recerca de l'abraçada?


d.

JUNTS CAMINAVEN.... foto google imatges

3.- Junts caminaven

els dos peus

i no es parlaven.

Empolainats

es sentien diferents,

majestuosos

en sa peuada ingènua.

El seu silenci

no avisava

i podent ser companys

eren distants

en sa petjada.

...................

Camins trillats

per hipòcrites.

mandataris.

no poden suportat

que els superin

o avancin.

Gust intens d'aiguanaf

Sabor amarg a la boca

i al camí, petjades al fang,

que ha plogut aigua en alternança

amb brogit sec d'una collita del no res.

S'arreceren a les dues bandes

llenya seca i antics pedregars,

i floreixen de sobte, a l'albada,

poncelles sorgides dels altars.

Aromes dolces sota el nas

i gust intens d'aiguanaf...

Isabel

Paciència

Creuant-se en llurs camins,
El geòmetra i la injustícia.

Sabor amarg a la boca,
Com si, després del cop
De puny, la sang esperés
El consol de la bufetada.

Llargues cues de paciència
I de saliva per a les ferides.


d.

CUES

Llargues cues
una plena d'esperança
per trobar feina,
l'altra decepció
per la pèrdua,
totes dues cercant un futur
i creuant-se en llurs camins,
són germanes de classe.

Sense treva

Sense treva, no hi ha encís,
i m'encanto a cada espera
fugint pel futur i llurs camins
malgrat saber-me esfera
o geòmetra del concís...


Isabel

Còrpora somnàmbula

Trencaré el silenci precís
Amb una rialla d'ironia barata.
He d'elogiar una sabata
En vers per sentir-me feliç?

Contra les cordes, sóc funàmbul
Circense o un simple pallasso?
Caic a rodolons per on passo
I sols em trobo al preàmbul

D'una tragèdia que sé meva.
Sense treva, no hi ha encís
Ni incís en la sofrença ingrata:

Enmig del meu estiu, de sobte neva;
I esdevindré deliri somnàmbul
Del teu pit, que en somnis repasso.


d.

PLANY

Perquè res no em deslliuri

del llast de les teves besades

despullaré el vent en somnis,

em beure la mar a glops

i si quelcom de tu m’aparta

trencant el temps amb desencís

no hi haurà cap plany de campanes

i amb aquesta follia ingrata

trencaré el silenci precís

Híbrides fragàncies

 Records d'aquarel·la, híbrides
Fragàncies que la pluja s'enduu.

I ploro per retenir-te
Però les llàgrimes esborren
Mica en mica la memòria,
Fràgil com la duna en el desert.

Demà tatuaré a la pell
Les restes del naufragi,
Perquè res no em deslliuri
Del llast de les teves besades.


d.

Aquarel·la

Porto un cabàs de flor seca

encara amarada d’olor.

Les deixo a taula

amb l’esperança

que m’ajudi

a aquarel·lar records.

Rastres

©  Barbollaire

Dóna’m la mà.

Camina amb mi

pels viaranys dels records amables.

Sort tenim dels marges dels teus ulls

que aquest cel aclama.

La mar ens és cuirassa

i assegut al banc dels subterfugis

hi veso l’ànsia que la nova albada anuncia.

Pintaré  de violeta

les  tovalles  de flors.

 

Per  compartir  la taula,

i l'instant

i el poema

per  tramuntar  les   carenes

per desembardissar els cors.

Plantarem tovalles

Plantarem tovalles de flors

damunt la mola,

mentre les mans ens acompanyen

difuminant la llunyedat de les tanques 

Segueixo

Segueixo,

el pas tranquil

entre les  ombres  del bosc.

El teu sol, entre els arbres,

dibuixa  tremolosos

brisalls  de llum.

Lentament,

travessem el cancell  invisible

si m'allargues, en silenci,

la mateixa  mà suau

que m'acompanya  sempre.

el silenci de l'onatge

I l’eco del silenci

em porta silenci . . .

L’onatge ressona

sobre la muda sorra.

Plena de lluïssors

a cada besada

de sal i marinada.

Deixant una carícia

de tremolosos brisalls.

Mans a la sorra

Poeta atrafegat

Tinc el pas tranquil
com la mirada
el vers fàcil
però un xic lent
t'he escrit més de mil versos
però se'ls emporta el vent.

Ets com aquesta roda poètica
que gira i gira tan de pressa
que ja no la puc seguir
quan tinc dues estrofes
tots ja parlen d'altres coses.

Agafaré una drecera
amagat a la cantonada
i segur que quan tu passis
et sorprendrè altra vegada ...

La mateixa mà suau

La mateixa mà suau,

recorda el tacte del nadó

als solcs de l'epidermis.

Prova de dormir

i es debat entre el plor i la rialla.

Sap que ha de marxar

i li agradaria estar-se'n.

Tot i així,

és agraïda.

SALA D'ESPERA

Habitació silenciosa
vida acabada
Plors de dolor.

Al costat il·lusió
vida que neix
rialles d'alegria.

Tot passa
a la sala d'espera
la vida comença i s'acaba.

Silenci...

Qui no està

malalt d’amor...?

Però és tan

dolça la ferida

ni que la sang

taqui el poema...

T’estimo, no sé

si em curaré,

però t’estimo.

Tot porta la

teva lluna i el teu sol...

I en el silenci

escolto la cançó

de les teves paraules.

I l’eco del silenci

em porta silenci . . .

onatge

Intermitències

Desert o camí,
O simplement vida?

Viaranys cap a la humida
Terra de sofrir
Enmig de la joia,
Massa intermitent...


d.

Com si mai

Imatge trobada a l'espai d'Avet-Blau

Resta desert el camí

que ahir trepitjàrem junts

com si mai

com si ningú

estigués malalt d'amor.

Més enllà del temps

Foto: les lletres per fer paraules

Antic taller tipogràfic

Biblioteca d'Alexandria

Egipte

El camí resta desert

i lluny creixen les ombres

per tal d'aixoplugar

la nostra dèria, amics poetes.

Que no s'assequin les paraules,

que cantin fresques a tothora,

que juguin àgils sota el vent,

que visquin més enllà del temps...

Isabel

Resta desert...

D’un cel estrany

neixen els núvols

de pluja, i de

gota en gota

es va escrivint

el teu nom.

T’espero assegut

en terra mullada,

la faig petar

amb els arbres.

I t’espero i t’espero.

Però el camí resta desert...

onatge

Pell

Pell de vida
regalima
d'un cel estrany

CAMINS

Els camins de les pells
nuesa de les mans que a penes toquen
dits aliens i dits propers
deixant petja i ditades
al cor .....
Pells que caminen
calçades amb carícies
pels viaranys dels plecs
d'una tendresa

Tentines

A tentines

descobrir el camí.

Obrir perfumats

cancells invisibles,

petjant,

descalçats els sentits,

els camins de les pells nues.

EL TEU PAS ... foto Montse Subirats.

2.-El teu pas

és el camí.

Ta paraula

serà la meta?

caldrà preguntar

si veus l'horitzó

i sent on resona

el tornaveu.

Allà esperaré

el teu somriure.

RECERCA

Recerca

Infinits camins
i només un
permet l’abraçada.
Fa temps que camine
pels senderols
de les imatges
mil vegades viscudes.

En els somnis,
en els records,

en els oblits.
Però continue sense trobar
els mots de les coses.
Al final de les meves passes
sempre l’abisme.
I la pregunta obligada:
Com es viu una vida

plena de no-res?

Mercè Climent

 El camí i la paraula,
dos eixos del paradís quotidià.

I entremig,
l'espai poderós que ens permet
indagar misteris,
aprendre a volar
i ser criatures del món sideral...


Isabel

ENCARA'T

 Foto  Assumpta

 Encara’t

- pas enrera -

a la força del vent

que et prova.

Que el teu cap

no reculi,

que es senti capaç

de ser quilla

que destrossa

l’impossible

que en contra teu

avança

encara que el peu

en terra s’hagi

de clavar.

...............................................................Anton

Només vull

 
















Només vull el camí i la paraula,

i creure que els mots fan possible

l'indecís pas del desig.

Només vull el camí i la paraula,

i fer dels teus braços la baula

que em comdemna tendrament.

Jesús Mª Tibau

CARPE DIEM

CARPE DIEM
De què val el paradís
si ens rebla?
I el lloc? I el poema?
Només vull el camí i la paraula,
dau-me la vespra de l'Olimp.

Francesc Mompó

Moixaina d'amagats

Les teves mans

rialleres, pel meu cos

dibuixen un somriure viu,

són de xafogor les nits d’estiu

amors clandestins a l’atzucac fosc

Les meves mans

trèmules, pel teu cos

dibuixen un camí encès

Qui gosarà a dir que el paradís no es res?

amors prohibits d’un vespre d’agost

Baterell

M’arboro com baterell
dels teus ulls
a l’espera de la brisa tèbia
de les teves mans,
rialleres, pel meu cos.

El vestit de la lluna

I un altre vespre torna
i surt de nou la lluna.

Sense bellugar l’aigua
vol lluir ben plena
i reflectir-se sobre el mar.

Però un tel de núvols grisos
li cobreix la silueta
i no la deixen emmirallar.
La negra nit està en silenci,
la brillantor no s’escampa
i l’horitzó
de nostàlgia s’ha embriagat.

Quan arribin

Quan arribin

les ventades bellugadisses

abraçarem les pessigolles.

Seurem a peu de rialla

i ens deixarem entabanar

per les brises tendres.

Fanal Blau

La primavera...

Ràpida i clara

la primavera

ha donat vida

a la natura.

I ara les flors

s’han vestit

de pètals.

I a cada pètal

un poema,

el pol·len de

la metàfora

s’escampa arreu...

onatge

És així

Sense bellugar l'herba
llueix la lluna plena
amarada pels vells prats.

I a l'alba, el sol
envernissarà amb llum blanca
tots els colors dels camps.

És així, observant, com la mirada
ens atorga rítmics mots poemats.

És així... 



Isabel
Poesiaula

Afua l'aire

Afua l'aire

l'aram de la mirada

trenca silencis

sense  bellugar l'herba

volant  ràpida i clara.

JA ESTEM A PUNT DE COMENÇAR. A LES 00:01

TROBADA 

DE  VINT-I-SET POETES  

EN TRENTA-UN DIES

Recordatori de funcionament

Podeu  apuntar-vos  fins  el dia  30 de juny

Comencem el dia 1 de Juliol
Acabem el 31  de Juliol

Començaré  jo,  el dia 1  a les 00:00
Podeu intervenir  lliurement les vegades  que  vulgueu  una  sola  o  una dotzena...

Només  hi ha  una  sola norma:  agafar  alguna cosa  del poema  anterior:  paraula,  vers  o  idea...  i fer-ne  un altre.

Enviaré invitacions  a  tothom  perquè  pugueu penjar  vosaltres  mateixos  els  vostres  poemes. 
Voteu l'enquesta de la barra  lateral,  si  us plau...  si  no ho heu fet.

Temps de canvis - Nova proposta poètica

Personatges  Itinerants  es convertirà en Personatges Poètics.  Personatges  Itinerants  abandona les narracions  definitivament. 

Li podríem trobar un nom  que no s'abreviés PP...   
M'ajudeu  a trobar-li  un nom  nou  al blog?  
Em  voleu deixar  propostes  als  comentaris?  
Que  contingui  una de les  dues  paraules d'abans:
O Personatges  o Itinerants...  per  exemple...

A més  a més del canvi de nom, durant tot el mes  de juliol,  us  convido  a fer una roda  poètica,  d'aquelles intenses  i emocionants:  de  l'1 al  31  de Juliol.

Qui s'hi apunta?  Poetes  i poetesses  dels  blogs,  voleu  venir-hi?

De  moment s'han apuntat,  vint-i-cinc  i  jo  vint-i-sis!

. Gabriel  d'Escrits  del fum  i Nàufrag  i obrer
. Elvira  de  Si dubto és que sóc,  si penso és que sóc 
. Fanal blau  d'  A la llum  d'un fanalet
. Isabel de  Poesiaula 
. Barbollaire d'  Un lloc  per nosaltres
. Lolita  lagarto de zero-zer-o-zer-o-no-ser 
. Francesc Mompó de  Uendos, Greixets i Maremortes 
. Assumpta  del Blog  de l'Assumpta 
. Mercè Climent d' Els primers gestos del verd
. Noves  Flors  de  Noves  Flors
. Rafel de  La Cerdanya des de can Fanga
. Zel d' Ara mateix
. Veí de Malerudeveure't
. Gurmet   de  Menjar bé a fora i a casa 
. Pere de La calle Arquímedes  
. La xica que va fugir  a Reykjavic de Sol de mitjanit a Reykjavik
. Mon de La garrofa de Mont-roig
. Anton de  Rebaixes 
. Vidapervida de  Vidapervida 
. Montse  de  Fons d'armari 
. Laura T Marcel  de  Mar  i cel
. Cèlia  de  Transparència
. Joan de  L'habitació de la memòria
. Deomises de Es desclou la tenebra 
. Jesús Mª Tibau  de Tens  un racó dalt del món