Tast

(Ens retrobem sota el color de qualsevol paraula...)

Un cop més hem tastat

les fruites més dolces,

recollides amb tendresa,

amb la frescor de la rosada.

Assaborim-la, doncs,

omplint-nos, sense pressa,

els sentits, els dins.

Cada paraula sigui l'inici

d'un nou somriure.

Gràcies (II), de deomises

[seguiment a tots/es: tannka de comiat, en agraïment; programada i 'tramposa'...]


Maletes plenes
De nou, versos esparsos
Cap a la brisa.
I agraeixo les hores
Que el dia ha fet poema.


d.

Duem la llum als ulls

Duem la llum als ulls
i la lluna a la cullera d'alpaca,
xarrupant lletres i paraules.
Nodrint-nos
en una col·lecció d'itineràncies.

En cadascun dels glops engolits,
la poesia.

gràcies a tots i totes pel compartir

Encara dura

No hi ha lluna, però encara  dura
l'encanteri  al cor.

Tot  és  silenci  quan som absència,
parèntesi  de  records
on  ens veurem volar.

Duem la llum als  ulls  per compatir-la,
com el núvols de  pluja,
com desig  i batec.

Tènues ídols de  cada gest
gotes de paraules
dièresis compartides.


(robant paraules  d'un munt  de poemes  anteriors)

RODA POÈTICA

Aquest juliol

hem gaudit

davant de l'ordinador

des del matí

fins al vespre,

del gust encisador

de les gotes de paraules

encadenades

convertides en poemes

que ens han fet companyia

durant tots aquest dies.

Bona nit

fins la propera

i felicitats a tothom.

L'argent viu

El mercuri s'escampà
com una pluja de plata.
"No ho toques, el verí",
li digué la mare.
Gota a gota, però,
l'argent viu
anava retrobant-se.
Un més un, dos,
i dos són quatre.
Li semblà la sinalefa.
I aquest apèndix
que ara fuig, i es trenca,
la dièresi.
I tan verinosa era
la gota minúscula
com la taca gran.
Heus ací, la sinècdoque.
I aquesta fila de gotetes
tan igualetes, l'al·literació.
"De què dius tens l'examen?"
I els ulls del nen
n'absorbiren el miracle
de la reunió de les síl·labes,
de les gotes en paraules,
i dels mots en un argent llac
al bell mig de la rajola.
"Mira, mare, el poema,
que això deu ser la metàfora".

(Seguint la suma de mots.
Fins a la pròxima Roda.
Gràcies a totes i a tots)

Agrícola, de deomises

[intentant seguir en Jordi Dorca i acomiadant-me, gairebé definitivament, de la Roda poètica del Juliol'11]


Perquè ser agrícola argila
En el camp del teu pit és
Idolatrar la terra i la teva pell.

I el vent bufa a favor, vigila
Cada gest del teu cos només.
I sóc, mentre calles, el teu penell.

Demà reconeixeré el reialme
De les teves pupil·les dins meu,
I seràs el rostre renovat d'un Déu
Que escolta i que parla, la balma

Que alberga els somnis i el futur,
Que he estat buscant en el setge
De la solitud, i deixaré l'heretge
Que habita en mi per cantar-te l'atzur.


d.

Com un crim

 

Tènues ídols de vent i ales,
endreceu-me oblits,
acolliu-me en la llarga nit salvatge,
enllestiu-me com un crim

i per sempre, doncs,
beseu-me en ferma calma  
del bell cim per Tu sagnant. 

[seguint-vos a tots vosaltres: gràcies]

Tènue, encomiàstica, de deomises

[novament, intentant seguir la Isabel]

I, en la foscor, la llum lluu amb més força.

Com qui espera l'alba després del crepuscle
I aboca l'estrofa tènue, encomiàstica en el poema
I sap que és un respir d'aire fresc per al cor
I s'adona que el deliri és una forma de vida.

Com qui calla i parla amb el mot aliè, manllevat
I el fa propi, i el modela dins del nou escrit,
Terrissaire mortal, arquitecte autodidacte
De l'art d'erigir edificis de bellesa poètica.

Fujo de la nit, per sempre, si desitjo els ulls
Que em miren amb delit i en silenci? Oblido potser
El passat i l'ombra si aboco dins meu l'avui i la llum?

Sé que demà tornaràs, floriràs amb pètals d'esperança,
Com qui espera l'alba, com qui calla i té les paraules
Precises i precioses per omplir la vida de panegírics.


d.

Cada mot, vers a vers

Enmig d'un paratge idíl·lic

pren força cada mot

per descriure un color,

la llum que ja s'apaga

o la intensitat sobtada de la foscor.

I ja veient la lluna,

o sota la llum tènue dels estels

recordem que de dia, amb la claror,

l'esguard ens ha omplert, vers a vers,

el llibre en blanc del nostre record.

Vivències, de deomises

[de nou, intentant seguir la isabel]


La profunditat d'una mirada
Enmig d'un paratge idíl·lic
I renovar de nou les vivències.
Això és el que demano, només.
I els teus llavis, i la teva veu,
La textura dels mots en esmentar-los.
I la calidesa d'un somriure silent,
Tan anhelada enmig de l'hivern extrem.


d.

L'essència

La passió és dràstica

i el desig un poder

que poemen l'essència

de tot, de tot el què és.

Formategen vivències

i exploren cada fruit,

ens donen ales que ballen

pel teclat amb els dits.

Salmàstica, de deomises

[intentant seguir les salines de la Isabel]


M'oferiràs l'aigua salmàstica
Que augmenti la set i els pensaments
Cap al desig d'aferrar-me a tu?

O sabràs que la passió és dràstica
Encara que em manquin els torrents
I les deus i les mars, en el dejú?

Per als llavis pacient, seràs pluja.


d.

El vol i l'alè

Reposo en l'aire

que has respirat.

Desig i batec,

dibuix esfèric d'un plec,

el vol i l'alè,

intent constant de savoir fer...

Com qui busca la vida

amagada als detalls,

com qui cerca a les salines

el reflex de la mar.

Així, fem rodar poesia

La teva poesia

(segueixo  una mica a tothom  els  darrers  4-5 poemes)

Aliment  poderós
de qualsevol absència,
que  manté  i renova  la força.

Ets sentiment en  el teu vers
i reflexió en  el   teu vol.
Desig i batec en el poema.

Tímida resquícia, de deomises

[intentant seguir la Isabel, acabant la pólvora i el temps...]


Llum, mar, migdia.
I tot el que concebi
De nou la vida.

Reposo en l'aire
Que has respirat, l'aleno
-Tardorenc hàlit-:

Seré la tímida
Resquícia dels meus versos
En recitar-te.


d.

Seré la llum

Seré la llum dels teus ulls,

seré el motor del teu cor,

seré, com la pluja dels núvols,

l'aliment poderós...

Seré, sense límits de temps,

l'espai ple de tot i de res

que et rebrà al traç del teu vers.

Parla així la Poesia,

parla i és

com el so de migdia,

com el sol del nostre l'univers.

Memòria (II), de deomises

[intentant seguir l'Elfreelang]


Saps? Quan siguis absència,
Et convertiràs en memòria
I en enyorança fins que tornis
A esdevenir dolça presència.

I seré qualsevol bocí de record
Que vulgui aparèixer dins meu
I que s'hagi impregnat de tu,
Minúscul però ple d'importància.

Saps? La intermitència em demostra
Que els llavis goluts volen besar-te
Fins que la son ens venci; i el silenci
Em porta el delit i la seva essència.

I seré la llum dels teus ulls, l'almesc
Que ofereix a la teva pell la fragància.


d.

Correspondències

In the mountains, there you feel free
T.S. Elliot, The waste land

És en el mar, on et sents immensa.


És en l'art, on et sents feliç.

És en la filosofia, on et sents volar.

I és amb la poesia, com arribes a entendre.



[Seguint-vos a tots. Gràcies pels vostres poemes]

Quan ets absència

Quan ets i no ets absència
després de la tempesta
el silenci i l'aroma de terra mullada
et fa present i absent ....en la calma.

I s'apropa un comiat d'estiu
una absència itinerant de juliol
amb regust de menta i poniol
a l'estiu tot poema llueix viu.

Serà un parèntesi només
el record dels mots perviurà
i l'absència es farà present
tan sols un instant , tornarem!

Nostàlgia (II)[o Absència de la dàlia], de deomises

[intentant seguir la Isabel]


Tot és silenci
Al món, que ha de ser nostre,
Quan ets absència.
El delit pels teus pètals,
Dàlia tendra, em desvetlla.

[I la pluja anuncia
La nostàlgia que sento]


d.

Tot és silenci

Esquitxos d'aigua,

mirall en joc,

llum de la tarda,

cel de colors.

Núvols de pluja,

aiguat curull de mots,

humida terra,

regal amb llaç de ruixat.

Paleta de grisos,

contorn de trons,

gotes com perles,

vent rei pare de tants sorolls.

I ja de nit

tot és silenci,

que no hi ha lluna

ni encanteri al cor.

La flama s'apaga

al fons del foc,

quedarem orfes

d'aquest superb blog.

Esquitxos d'aigua

Esquitxos d'aigua  als  vidres
es fan cortina d'aigua.

Aventura  d'infants
des  de sota el porxo,
llampecs  i tronades
que  admiren i espanten.

Sempre ens queden els mots
per explicar tantes  coses,
sempre ens queden els mots
per recordar  com  va ser
començar a viure com ells

Una coral de flors

Amb l''aroma de flors
tot espurneja.
De l'espireig de les paraules
se'n fa poesia
i dels esquitxos de l'aigua,
guspires de verbs.
Emparentats en la solitud
dels nostres càntics.
Un coral de mots.

seguint la Laura T. i novesflors

ARC DE SANT MARTÍ

           (Seguint Noves Flors)
Avui novament cortina d'aigua,
cau i refresca, neteja l'ambient,
extreu de la terra l'olor d'arrel,
l'aroma de les flors s'intensifica
i al cap d'una estona,
quan dona permís al sol per tornar,
en el cel brilla el pont de colors,
impecable, magestuós,
embadalint-nos un cop més
i fent-nos fer un dolç somriure.

Versos com garlandes

Et regale versos, versos com garlandes
et regale temps farcit de paraules
aromes de flors, aigües arabesques
et pense, et somric proper i llunyà
quasi-t'acompanye al bell mig del son
passe de puntetes quan tot és silenci
i dius que estàs sol?
No escoltes la veu entonant un càntic?


Seguint Elfreeland i Zel.

Infància (II), de deomises

[intentant seguir la zel]


Amb la giragonsa constant,
Escric i espero els mots
Que ajudin a bastir un nou
Poema;

Igual que espero el frec
De llavis de qui és lladre
De repòs i instigadora
D'insomnis.

Tornaré a la innocència
D'una infància que reclama
Tendresa,

A la paciència que s'inquieta
Quan els segons són segles massa
Immòbils.


d.

rodolant

roden poemes, rodolen els mots
fan tombarelles, giravolten i juguen
d’ací enllà, ara tu, ara jo,
enllaçant tot un món
que esguarda com passeja el sol
de la posta a llevant, rodolant, rodolant...
fent garlandes en vers
passant-nos la veu que no es sent
farcim un no paper entre tots

(seguint Deo i Elfri)

Itinerància poètica, de deomises

[intentant seguir l'Elfreelang]


Això és el que ofereixo:
Versos i mots vinguts del cor,
Estrofes carregades de mi
Perquè em coneguis lentament.

I una garlanda que accentuï
La profunditat dels teus ulls,
Que sotgen qualsevol racó
Del món, com qui busca la vida.

Això és el que t'ofereixo:
L'oxigen a flor de pell, i el bes
Que sembri passió en els llavis.

I enfilalls de mots, un devessall
De ritmes per esdevenir vassall
Permanent en el reialme del teu cos.


d.

Garlandes

Garlandes de versos, enfilalls de perles
oxigen pur que emplena les venes
invisible tinta del cor que batega
dins la poesia itinerant julienca!

Enfilalls

(seguint  l 'Helena  i l'Anton també)

La lluna és connectada  

a la poesia i el vent també.

El vent,  en secret,

escampa uns enfilalls de lluna

pels núvols i per les branques...

Damunt la mar, estela de llum

que perdura, per rescatar-hi mots.

La poesia està  connectada  

a la lluna  i al vent també.

Il·luminen, els mots,  dins dels versos i

poemes  netegen l'aire, portats  pel vent.
En el dia  a dia,  dins del  Juliol  de poesia.

JARDI FLORIT.... roda poètica juliol 2011

30 – 7 – 11

RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01

21.- Jardí florit

de lletres, paraules...

Cadenes i ses baules

En l’escrit.

Jardí perfumat,

sons llegits, poesia...

A l’oïda dia a dia

arribant fins l’estrat.

Jardí farcit

d’idees que naveguen

i a la RODA no neguen

presència,guspira, crit.

..................

Tenim el nou jardí

Fet.

Guardem-lo a dins del pit

recordant-ne bell neguit

tret

d’un dia a dia

d’un juliol de poesia.

............

GRÀCIES CARME. GRÀCIES A TOTS.  

El revers

No és pas de dia
que se somnia.
La lluna és connectada
a la poesia
com els ulls són
relacionats amb el cor.
Els versos són
la residència dels somnis,
de la bellesa, del sentiment,
igual com una flor
sense descloure's,
esperant el lector.

[provant de seguir la residència de deomises,
i els versos de la Isabel]

Versos

Se'ns acaba un juliol

amb nits i dies

farcits de poesia.

Versos de mort,

versos de vida

amb punt final

i el ritme de la rima.

Versos de vaixells navegant,

de naufragis i onades bategant

que ens estimben

veus de màgia a l'oïda.

...............

Dia rere dia,

amb els mots

fem poesia.

Gràcies, Carme.

I a tots els malalts de la Roda poètica. M'ha agradat molt!

Música harmònica, de deomises

[intentant seguir la idea de la Isabel]


Negar el desig creixent d'apropar-te
És esdevenir cec per contemplar l'alba
I callar dins de la boca els elogis.

Pètal, tija, corol·la, música perfecta
En l'harmonia del cosmos que basteixo
Dia rere dia amb els mots que recullo
De qualsevol llamborda que trepitgis.

Preferir l'ànima silvestre de la solitud
És tastar el silenci amb l'obligació
D'albergar-lo eternament, a contracor.

Coloració del món, rostre de la Natura,
I els teus ulls em miren i em criden
I em sembla que engloben tot el necessari
Per recomençar la vida. Sense mirar enrere.


d.

Tinc un so

(seguint fanal blau i Carme)

Tinc un so ben endins,

tinc la lluna als llavis,

a la mirada els teus ulls

i les paraules dels savis.

I un aroma de sal

i un perfum fi de bosc

i un desig de volar

amb les ales del somni.

Si vols venir amb mi,

cantaràs a ritme de la nit

pel jardí dels baladres.

Tinc un so ben endins.

Ningú no ho sap

Ningú no ho sap.
Tinc un so ben endins,
que sempre m'acompanya.
com música de pensaments
com carícies de paraules
com una vela que s'infla
deixant anar les  amarres.
Tinc  un so ben endins
que sempre m'acompanya.

No vull un diapasó

No vull un diapasó

que em marqui les octaves,

que em lligui a la freqüència,

que determini el ritme.

Tinc un so, ben endins,

que potser no sempre sap musicar

una bona melodia,

que es perd en la partitura

i perd el tempo.

Però quan un so se m'allarga

i es perllonga

li cerco -insistentment i apassionada-

la música que escriu.

seguint Vicicle

No t'oblides

No t'oblides del que ets.

No t'oblides del que has fet.

No t'oblides que els sons són

el més important del que tu saps.

No t'oblides del que fas.

Del que fas des que la raó recorda.

Des que els records te'n portaren.

I la visió musical del món és falsa.

Però quan un so s'allarga,

quan un so es perllonga a l'infinit,

a l'infinit del temps cercant la seua mort

que ningú gose replicar aquest dolç suïcidi.

Alquímia, de deomises

[intentant seguir, abans de marxar, l'estiu de novesflors]


En l'alambí de l'estiu,
La dolçor de la pell
I el guariment dels llavis.

Demà despertaré la joia
D'una alba, que desfulli
Cada pètal ofert a la besada,
Arrapada a la tija de la dàlia.


d.

Estiu, estiu

Migdia adormit
repica la cigala
perleja la pell.
Endreçarem les hores
amb set de dolça nit.


(tanka, seguint la Carme)

Residència, de deomises

[intentant seguir la nit de la Carme]

La nit s'escletxa
I serà residència
Dels nostres somnis.
Torna, dàlia desclosa,
Abans d'escapolir-te.


d.

En suspens

Hores sense  rumb.
Endreçar el temps  en suspens.
S'escletxa  la  nit.
Desfulla fantasies.
Regalim dolç a la pell.




(Seguint  l'Anton i en Deo)

Parèntesi, de deomises

[intentant seguir l'escletxa i el parèntesi de l'Anton]


Aturar l'ímpetu
Per degustar el parèntesi.
La mel és dèficit.


d.

LESCLETXA ENS OBRE NOU CAMI... de l'anton.

29 – 7 – 11

RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01

21 .- L’escletxa ens obre nou camí.

L’escletxa, parèntesi de nova llum.

Pensament esclat en nova escletxa.

Petó al incert desvetllant clariana.

L’escletxa ens porta un nou motiu.

Escletxa religiosa, política, social...

... aventura d’un mirar al espai nou.

Escletxa... Quina ens visita ?

Se’n anuncien tantes,,,, !!!

Hi veurem, tindrem profit... ?

Desfullem, Preguntem... Inquirim...

Quines mans obren l'esquetxa ?

DESFULLEM... !!

Creuaments

Una pruna i un préssec
fan una nectarina,
així jo voldria entremesclar
cel i terra, ànima i cos,
o dona i home,
per guarir
tots els mals del món.
Com passa, a vegades,
amb la síntesi d'un vers.

[provant de seguir Zel]

guarir

Donaré totes les hores
de tots els somnis
encara que el preu sigui
viure sense records.

Pàcidament m’oferiré
a qui em digui amb certesa
que espremerà la tristesa
per fer-ne aigua que guareixi
tots els mals del món

i que cap senyal ens deixi...

(seguint Deo)

Àlgebra (o Dàlia retòrica)

[intentant respondre la Isabel, però sense aconseguir-ho...]


Com copses la capacitat del món
D'encisar-te els sentits dia rere dia?
Quants reialmes han caigut als teus peus,
Inclús abans de despertar, i no ho penses?

Per què el teu nom em sembla una dàlia
Que, des d'avui, blanqueja la foscúria diària?
Qui sap les hores que mereixes per somniar
En un demà clar que no recordi l'ahir?

Quines paraules poden oferir-te els llavis
Quan el silenci d'una mirada és el delit?
Què cal calcular perquè el cel sigui blau
I sense núvols de tempesta amenaçadors?

Com copses la meravella del món si l'aigua
Que m'ofereixes m'assedega més les ganes de tu?


d.

Demà clar

Vols un demà clar,

vols l'aire de seda,

vols poder planejar pel planeta

i sentir-te princesa,

tenir a mà un mapa del cel,

de nit la màgia del mar,

i sempre la mirada intensa.

Ser un mirall del foc,

entrar serena al bosc,

ser heroïna d'una novel·la,

caminar per la vida

amb el cap ben alt.

Vols un demà clar?

Línia espúria, de deomises

[intentant seguir l'Helena Bonals]


La possibilitat d'una sortida
És l'esperança de l'esclau.
I no la perd: abans acabarà
Amb el darrer respir de la vida.

Busca l'escletxa, la línia on el blau
Del cel s'escoli, es vegi. I la fugida
Sembli tangible, amb un demà clar.


d.

Paret

Una escletxa de llum,
com l'EXIT dels cinemes,
com una llum de seguretat a la paret,
és com una esquerda, que,
en una paret en runa,
sempre deixa entreveure
una sortida.
El que s'anomena
romanticisme
no seria més que
creure en la possibilitat
d'aquesta sortida.

[seguint l'Horabaixa de Fanal blau i les altres escletxes]

L'oblit de l'arena

És cert l'oblit de l'arena,
si més no, de la mar fugissera.
És a dir…

És cert les falses petjades,
si més no, de l'esguard cap enrere.
Es decir…

És cert el no res de les passes,
si més no, a l'alçar el peu de la sorra.
À savoir…

És ben cert l'omissió superba,
si més no, de les ones d'un instant.
É dicir…

És ben bé cert la ceguesa del record,
si més no, del camí que varen creure.
Vale a dire…

És cert, definitivament cert,
si més no, l'anonimat de la pedra a l'arena.
Hau da…

Però cadascun dels grans de sorra
guarda al seu cor aquell vell bes,
si més no, fins enllumenar la perla.

(Seguint l'oblit de l'arena d'Elfreelang)

escletxa a l'inrevés

una escletxa a l’ombriu
bada l’ull i brilla un raig,
enlluerna el papalló daurat, el cega

enganxat al fil de la teranyina
espeternega entre un polsim d’or
llassat es dóna, espera, infeliç s’adorm

s’acosta filosa l’aranya, i ell no entén
que la bèstia llisqui pels fils fàcil,
rabent se li acosta, abraçada de mort

no sap que elles, quasi humanes
texeixen dos fils, igual de forts

un per matar i un per viure, no compta la sort

(seguint les escletxes, foto de google)

Horabaixa

Una escletxa de llum,
dues, tres, quatre, cinc...
són ja les vuit,
i el sol se'm planta
a l'alçada dels ulls.
La vida és fora
fins no es faci fosc,
i pren els temps
de l'horabaixa.

seguint novesflors, la montse i la Isabel, i les escletxes poètiques.

Una escletxa de llum

Una escletxa de llum

a la cova duu primavera,

brillen les aranyes

que filen teles de cacera,

es fan visibles els mosquits

i gotes d'aigua a les falgueres.

Una escletxa de llum

delata subtilment la vida interna.

CLAROR

Una escletxa de llum
penetra dins l'interior.
Raig d'esperança.

Paraules sota l'ala

Obre les ales
ocell que sembres versos.
Els mots floreixen.


(seguint els haikus anteriors, Deomises i el dibuix de Carme)

Tot s'omple de clarors

Tot s'omple de clarors

i el món busca raons

a les cultures més atàviques

per seguir girant suau i rodó.

Anar enrere i endavant,

a redós d'un subtil feedback;

hi trobarem trucs d'abans

per iniciar encara noves arts.

Saltar de Xipre a Troia,

cercar per les efígies

i els tresors del fons del mar,

rescatar meloses peces d'ambre,

o contemplar belles ceràmiques

que el pas del temps ha clivellat.

Viatjar amb el cap

vora els esclaus,

travessar l'oceà entre ferros i cadenes,

ser rata romana al mig del blat,

jugar per les històries de la Història...

Fluència, de deomises

[intentant seguir l'amfitriona i el seu haiku]

Fluir i florir entre el fervor
D'una mar efervescent, lumínica.
I tot s'omple de clarors noves,
D'espills que reclamen reflexos.

Comença el dia amb la piuladissa
De mils d'ocells, ales per dur-te
Les paraules de l'amor que et professo.


d.

Haiku (robant paraules a la Isabel i en deo)

Tanca tempestes
reposa  transparències
els mots  flueixen

Reposa

(Haikú per seguir en Deo)

Tanca el teclat;

reposa ara en silenci,

dormin els mots.

Transparència, de deomises

[intentant seguir, de nou, la Isabel]

Tempesta a l'alba.
No es perd la transparència
Del cel; reposa.


d.

Mar de fons

Mar de fons,

tempesta a l'alba.

Diamants a l'aigua,

llum de matinada,

grisor de plom,

transparència clara.

Vida nova al port,

que el dia empeny

i les xarxes brinden

per la fi de l'hivern.

Fondària, de deomises

[intentant seguir la Isabel]


Mar de fons per a la flor de sal de l'ànima.
I la desfullo amb desigs de besar-te la pell,
Amb la temptació magnànima
Del frec de l'amor novell.

I retinc l'exactitud de l'ombra, la bressada
De l'ona vinculada a la platja, eternament,
On l'horitzó i la mirada
S'amalgamen dins de la ment.

Mar de fons, i retrobo el lament de la gavina
En aturar el vol de sobte, en beure la frescor
De l'aigua mentre la sina
S'omple de vida, de resplendor.

Demà despertaré en la platja dels teus llavis,
L'argolla que lliga als glavis.


d.

Em bressa el mar

Em bressa el mar

i derivo a ser flor de sal,

corall tallant

o peix de la fondària.

Em gronxa l'aigua,

nedo, suro, m'enfonso

i una flaire lliure impregnada d'Alfonsina

m'atreu en ferotge captivadora embranzida.

Seguint la petjada de l'oblit

Cerco endebades el rastre , un murmuri
un eco de records en l'oblit de l'arena
en l'arena de la platja de l'oblit oblido
els vells records damunt l'onada
el mar em bressa els somni
ni un frec, ni un so, tot silenci...
Cap empremta no trobo....
la platja golafre s'ha engolit la memòria.

LA PLATJA DE L'OBLIT

LA PLATJA DE L'OBLIT

Només el frec d'un vell miratge
em resta del naufragi,
unes minúscules gotes de reixiu
s'escolen per la ploma,
la pell d'una imatge migesborrant el somriure
i una llunyana sensació d'haver viscut.
No res, només el frec d'uns mots
arribant a la platja de l'oblit.

Seguint Helena Bonals

Constància centrípeta, de deomises

[intentant seguir l'Helena Bonals]

[Imatge: Espansione della luce (centrifuga e centripeta), de Gino Savarini]


I, contra el naufragi, invento costes i ports,
Elimino esculls i icebergs que puguin malmetre
El casc i el timó, i vario el rumb per escoltar
Els conhorts de les onades, els xiscles sords
De les gavines, i anomeno de nou cada element
Que trobo en el meu camí per no recordar-te.
Envers el penya-segat, el missatge interior...


d.

Naufragi

Naufraga allò que havia començat tan bé,
fins i tot el que no ha acabat mai,
perquè persisteix a la teva ploma,
si aconsegueix de surar.
Sovint naufraga fins el vaixell més equipat:
tot és decadència, tot és progrés.

[provo de seguir Isabel, deomises i Anton]

NÀUFRAG EN NOSTRE UNIVERS.... de l'anton.

28 -7 – 11

RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01

Nàufrag en nostre univers

M’hi acullo en temps i actes,

Amb rems de mots faig pactes

Esperant conquerir nous vents.

Arribaré a collir a mans

La botella redemptora?

Nedo amb afany l’última hora...

Compte no naufragui de veritat

Nàufraga (o Òpera)

[intentant seguir el vaixell sense rumb de la Isabel]

[Imatge: Flying-Dutchman, de George Grie]


Erra per mars ignotes, sense rumb,
La nàufraga fragata que esquinça l'atzur
I s'impregna de salobre, aspre perfum
De les ones que li recorda que el futur

No existeix, amb la constant remembrança
Que llasta el fustam. I voga el vast embalum
Sense boga, lligat a la soga de la desesperança.


d.

Naufraga

Silenci!

S'atura el vent

i el mar està en calma,

hi solca un vaixell

que sense timó naufraga.

No és per la tempesta

ni per l'embat de l'aigua,

no és per un motí

ni per lluita armada.

És que no té rumb,

i el vaixell naufraga.

Anònima resistència, de deomises

[intentant seguir en Barbollaire i la Carme alhora]

[Poema trobat a les butxaques d'un suïcida]

Com qui s'atura davant del plat de minestra
I no té fam suficient per buidar-lo, callo
I respiro tot l'oxigen possible: amortallo
Dins dels pulmons l'aire, de forma maldestra.

He calmat l'embat que m'abocava a la finestra
Amb versos efímers fets de vent, i avui tallo
Cada ràfega hostil en mil bocins perquè m'oblidi
D'una vegada per sempre enmig del verí del suïcidi:

Bull la sang mentre vull tenyir la meva vida
De foscor i d'immundícia, de resistència a tot
Allò que em permeti acceptar el meu nom de llot.

I, sense paraules, obtinc el silenci que m'amida
La boca i la redueix a un gra de sorra, a un bot
Perdut en l'oceà de provocar-me la mort i la fugida.


d.

Plats

(seguint "l'anònim" de Carme)

He decorat plats i tassons

amb els colors

del meu desig.

En ells farem els tast

dels somriures

els cossos.

Plego el full  d'avui

del meu desig  de tu,

com  si ho fes  sense  recança.

He buscat  el teu somriure

sabent que   ens queden 

molts  pàgines per escriure

en el llibre  dels  delers.

Moltes  siluetes  als  núvols

per inventar.

Molts cels asserenats

per  retrobar.

Illes de bellesa

Trobar illes de bellesa

al mig del mar enfurismat,

descobrir tresors de primavera,

cercar als núvols siluetes familiars.

Ensumar aromes d'alegria quan tot fa mal,

copsar una llum des del fons del forat,

escriure al tel dels vidres la paraula llibertat

o sentir el ritme d'un poema dins del cap.

Cantar himnes a les collites,

cremar feixos de llenya amb romaní a la llar,

respirar la calma més serena a l'alba,

somniar que l'univers se'ns fa més gran.

En el pou hi ha l'or

Sóc més intel·lecte
que no pas cos.
Sé de nedar i d'anar en bicicleta
per casualitat.
Tinc por dels llamps.
M'aferro als llibres,
però la meva por
de la natura no m'impedeix
de viure envoltada
d'informàtica,
de botons i de píxels,
igual com de versos.

Trobar illes de bellesa
en les coses prosaiques
és el que sol fer la poesia.

[provant de seguir deomises]