Música harmònica, de deomises

[intentant seguir la idea de la Isabel]


Negar el desig creixent d'apropar-te
És esdevenir cec per contemplar l'alba
I callar dins de la boca els elogis.

Pètal, tija, corol·la, música perfecta
En l'harmonia del cosmos que basteixo
Dia rere dia amb els mots que recullo
De qualsevol llamborda que trepitgis.

Preferir l'ànima silvestre de la solitud
És tastar el silenci amb l'obligació
D'albergar-lo eternament, a contracor.

Coloració del món, rostre de la Natura,
I els teus ulls em miren i em criden
I em sembla que engloben tot el necessari
Per recomençar la vida. Sense mirar enrere.


d.