Naufraga allò que havia començat tan bé,
fins i tot el que no ha acabat mai,
perquè persisteix a la teva ploma,
si aconsegueix de surar.
Sovint naufraga fins el vaixell més equipat:
tot és decadència, tot és progrés.
[provo de seguir Isabel, deomises i Anton]
Intento seguir-te, Helena...
ResponEliminad.
PS: les paraules hi són, no sé si amb facilitat, però hi són :)
Jo també ho prove, Helena.
ResponEliminaGràcies a tots dos.
ResponEliminadeomises: envejo els que saben tantes paraules en català.
Helena:
ResponEliminaPerò els teus versos no naufraguen perquè arriben profundament a la sensibilitat del lector.
Tens raó. És difícil que una travessia siga per sempre. Els naufragis ens amenacen constantment. És igual que estiguem preparats o no. La trista realitat és que ens espera un naufragi ací o allà.
Un poema filosòfic molt bo.
Una abraçada
Ana
Gràcies, Ana, veig que no fas cas de les meves recomanacions i que llegeixes el que vols.
ResponElimina