Estrafent la veu ....

El meu gall , l'esgarip quan canto
i estrafaig  la veu , és el penell
dels mals cantaires i dels navegants
que tot sentint, ,llisa l 'errada del cant,
es pensen il·lusos sentir un far llunyà.

Coraller, de corall no en  trobo pas mai
només : excrescències calisses , cadavers
de pòlips , futurs collarets , braçalets i polseres
i alguns esquelets.

Prenc la llisa lliçó dels galls que no ponen
convertits en metall, damunt de campanars,
penells com jo que giro al vent que bufa 
coraller o rocaller estrafaig la jugada.

Amb les mans buides

Surto a la superfície i respiro,
com coraller  que ha anat  a fons
i torna amb les mans buides.

La  calma ha deixat
la meva mar ben llisa 
i el penell del  meu campanar
ha quedat  mut  de moviments.
Només indica quin va ser  
l'últim vent que va guiar-me:
Vent del nord, potent  i gèlid.

Canta  un gall  en la llunyania
però  la manca  de vent 
no em du el so.
Orfe de despertar 
quan res no em crida.
Dormo el són més  quotidià: 
el son de l'oblit, quan res no em crida.

Reu

És en lloança d'aquesta llum

que trobo aquell a priori,

la llavor del poema,

allà on menys m'ho espero,

i sempre en la foscor.

Llavors, un cop escrit,

podrà caure de genolls

aquell que n'és l'origen i destí,

vers dins el vers.

Helena Bonals

EL CAMPANAR

Sovint, sovint, com per la dreta escala

d'un campanar, fosca i en runes,

pujo cercant la inaccessible llum;

ple de fatiga dono voltes,

palpants els murs en la tenebra espessa,

graó rera graó.

Però de temps en temps,

sento la veu de les campanes,

clara i alegre, ressonar,

tocant a festa allà en l'altura,

i veig per la finestra en el silenci

de l'alba els camps estesos, esperant.

Aurores de la infància, com us trobo

llavors, ah, com encara dintre meu,

una llavor de joia perdurable

pugna per fer-se planta exuberant!

Com crides, infantesa, en les profundes

capes del cor, com, de genolls, et trobo,

Déu meu, llavors, tornat pura lloança!

Joan Vinyoli

COM VOLDRIA

COM VOLDRIA

Com voldria deixar de sentir-me penell.
Com voldria no cedir al vent;
trobar el meu rumb.

Com voldria ser el crit del gall;
despertar el dia.
Trobar sentit a aquesta vida.

Com voldria deixar de ser coraller.
No furtar més bellesa,
que emmascari la lletjor que m'omple.

I descansar a la fi;
de tot, de res, de mi.
Talment com l'horitzó descansa en la mar llisa.

El guany

EL GUANY

Mai no et rendeixis.
Gira't del costat
on abans veies el penell
que et feia creure en l'últim crit
del gall dels boscos.
Entra
mar negre endins i baixa al fons.
Quan pugis, coraller, i t'hagis tret
el feixuc escafandre,
t'hauràs guanyat una mar llisa
i el vol del gavià.

Aquest  cop,  en comptes d'agafar un o més versos, agafarem mots. Els mots que duen doble ela del poema:  penell,  gall,  coraller, i llisa. Si us fa gràcia n'hi podeu afegir més que  tinguin també  doble ela, i amb els 4 del poema o els que haureu triat de més, escriviu  el vostre. 

Penetri fins al cor

Si aquell moment, ja incert,
que va ser darrer,
sense pensar-ho massa,
em  sacseja encara
dins del seu trèmul deixant...
Em  cal permetre,
per fi, allò que sempre 
m'havia estat prohibit.
Que aquest  silenci
que bat als ulls, 
penetri fins al cor.

Amagatall

Ignoro on està 

aquell remolí que va engolir el temps.

Amagat darrere noves formes?,

ressonant en fantasies d'un rumor?

En pronunciar-ho, no va quedar-ne rastre

Perquè el secret, 

així com l’aire, és fugisser;

si s’articula es dilueix. 

Millor escriure’l 

i guardar-lo dins d’un cofre,

en el silenci.

Dins la nit del misteri

Busco l'albada
Dins la nit del misteri
amb confiança.
Com graons violetes
els dies ens acosten.

Amb ulls encesos cal entrar

Mirar, aprendre'n.
Amb ulls encesos cal entrar
i saber trobar l'eixida del fred.

COR VALENT

El nostre cor, amb moure bé les ales,
assoleix l'alçada d'un vol
transcendental.
Però en l'aire la soledat corglaça,
i en mirar avall, el  vertigen
i l'espant.
Cal mesurar l'esforç de la volada
car només són dues les cansades ales
i el cor, valent, és de cristall.

Estanca

car no com l'àliga en té prou
d'estavellar la presa per tal de delmar-la,
i sobre els rocs la pena és taca
i ella la defuig, com la boira la ploma,
em cal garbellar-me o fer-me sement
i ser justa en el pes del jou
que em comporta desaprendre
aquest vol ara estancat en el bec.

La nostra força

El cant a crits, el llamp
que invoca Déu és necessari,
el déu en minúscules
de la nostra obra,
sempre captivada
i enlluernadora,
amb erra de vibrant. 

NO LA CANÇÓ PERFECTA SINÓ EL CRIT

No la cançó perfecta sinó el crit,
tàcit, que pol·linitzi la veu i la mirada.
El món mediocre i contrafet,
abasta traces.
Escodrinyo.

Que sigui part de tu

Que allò que bat als ulls, penetri al cor
que el misteri d'allò que mous sense moure't
s'endinsi en la pell com finíssima agulla i clavi
diminutes dosis d'afecte gratuït sens dolor....

Què allò, amor, secret, amistat, lligam intim
quedi  , tatuat a la pell, imprès a la carn dolça
i toqui os i es faci espuma de calci i fosfor

Que penetri al cor, que sigui aorta, ventricle,
aurícula, sang , nutrients, oxigen i hàlit ....
que sigui part de tu , bocins de tu  i també de l'aire

PERQUÈ EL SECRET AIXÍ COM L'AIRE

Perquè el secret així com l’aire,

passejarà descalç la pell de l’ànima.
Ningú sabrà de la seva existència,
d’un sentiment que ni tan sols té nom.
Teu i meu serà; només nostre.

En la complicitat d’uns ulls sabrem trobar,

una mirada plena de poesia.
Com un matí tenyit de pètals de colors,
m’arribaran paraules fetes versos.
Del meu somriure en treuràs un esbós.

Vindré una estona a trobar-te cada dia.
M'explicaràs un raig de sol de bon matí.
I si és de nit, parlarem de la lluna.
Teu i meu, només nostre, un sentiment secret,
embolicat el guardo, aquí en el cor, a dins d’un calaixet.

CAL ENTRAR DINS LA NIT DEL MISTERI.

Amb ulls encesos
desfila la lluna radiant,
guaita d'amors clandestins,
descobrint racons secrets.

El nostre cor amb moure bé les ales

No, no en té pas prou,
el nostre cor  
amb moure  bé les  ales.

Li cal volar fins l'horitzó més alt.
Li cal trobar el cor més estimat.
Li calen altres ales, per fer-li companyia
Li calen altres vols, si pot ser, ben compassats.

Car no com l'àliga ....

Car no com l'àliga en té prou
la nostra ment en imaginar-se
nous mons amb les mans  nues
damunt el full blanc on plasmem la vida
així també ens creixen ales al cor
on batega , amagat, el desig 
de voler voler, voler volar i voler ser ....

Quin déu habita el cor?

 Caspar David Friedrich

Penseu, ànima meua que el prec
que invoca Déu és necessari?
Ploreu, ploreu sense Ell amb llàgrimes
callades l'alegria peduda, la pau
de l'esperit malbaratada.
Si jo pogués abastar l'esperança
que al món, potser algun dia
hom només es mourà per amor...
Quin déu ens habita el cor, digueu-me
digueu-me si ho sabeu.
Com podrem entonar la cançó?

No la cançó perfecta sinó el crit

No la cançó perfecta sinó el crit,
no el crit  que desperta
no l'amor  infinit,
no el món somiat
no la flor més vermella.
Només la cançó
i el crit impotent
l'amor quotidià i
el món imperfecte.
Només la  flor, amb el seu color.

No la cançó perfecta

NO LA CANÇÓ PERFECTA

No la cançó perfecta sinó el crit

que invoca Déu és necessari,

car no com l'àliga en té prou

el nostre cor amb moure bé les ales.

Amb ulls encesos cal entrar

dins la nit del misteri,

perquè el secret, així com l'aire

que bat als ulls, penetri fins al cor.


Construïm poemes  a partir  d'aquest poema de Joan Vinyoli,  com a inspiració:

En comptes d'utilitzar tots el mateix vers per a construir els nostres poemes, els utilitzarem un per un seguint l'ordre de les aportacions. La persona que comenci agafarà el primer vers, la següent el segon, i la tercera  el tercer... Si hi ha més persones que versos, tornem a començar pel primer i repetim la seqüència.  Podem anar participant fins que es pengi el següent poema de Vinyoli. D'aquí quinze dies.  Farem intervals quinzenals, aquest cop.

Cada quinzena serà  un joc poètic diferent:  llegiu les instruccions, si us plau.  ;)

El guany (Joan Fort) Centenari Joan Vinyoli

Mai no et rendeixis. / Guaita que al teu costat o molt lluny de tu qui sap / hi ha mil sers que demanen / el teu gest, la teva veu. / Fins i tot el teu menjar potser, / oh tu, afamat de poder, / de diners o prestigi. // Ser humil és ser pacient, / dominar totes les baixeses / i arribar allà fins on deus / pel camí més encertat. Joan Fort i Olivella. Atlixco, 26 de gener de 2013.

ANY VINYOLI

AQUEST  ANY CELEBREM EL CENTENARI DE JOAN VINYOLI.

Llegirem Vinyoli, jugarem amb els seus versos i el coneixerem una mica  més.

Tinc  una tria  feta  de poemes, i ara pensarem activitats diverses que es puguin fer amb un poema.

Començarem aviat:  el dia 1 de febrer...

Post de comiat de l'Homenatge a Espriu

GEMMA HUMET & TONI XUCLÀ - Aquesta Pau És Meva (Video Oficial) de picapdiscografica

Artista: GEMMA HUMET i TONI XUCLÀ Cançó: AQUESTA PAU ÉS MEVA Disc: AMB MÚSICA HO ESCOLTARIES POTSER MILLOR - EL DISC DEL CENTENARI DE SALVADOR ESRPIU (Picap, 2013) LLETRA: XXVI No lluito més. Et deixo el sepulcre vastíssim que fou terra dels pares, somni, sentit. Em moro, perquè no sé com viure.  A L'ALBA Jo no sé quina Freda nit m'allunyava Del teu silènci. A l'alba vaig mirar-te Per última vegada. SOTA LA PLUJA Sota la pluja, arbres, camí, silenci, vides llunyanes. Sense recança miro com el meu pas s'esborra. XXVIII Aquesta pau és meva, I Déu em vetlla. Dic a l'arrel, al núvol: "Aquesta pau és meva" Des del jardí contemplo Com passen lentes hores Pels meus ulls enigmàtics, I Déu em vetlla. PD: Gràcies,  Mònica,  per  la teva  aportació al  tancament de l'Homenatge  a Espriu

Un volen fer bots, altres votar

Tots disposem de dues canes
per avaluar
uns volen fer bots , altres votar
uns volen decidir per nosaltres
altre volem decidir sols
Dues canes ben diferents
per les preferents i les preferències
Uns diuen urna caca!
i amb rodes de molí volen fer-nos combregar!

AMUNT

Tots disposem de dues
canes d'avaluar.

Una alegre i rebel
abona il·lusió
bressola i emociona.
L'altra grenyuda i mofa
provoca temor
decep i destrossa.

El camí serà cert

Tots disposem de dues
canes d'avaluar.
Però jo en llençaré una,
voldria poder
mesurar a tothom igual.

La pau només serà pau
I la violència, violència.
Que no cal que ens confonguem
Amb insensates barreges.

I sense perdre el somriure
Que ens acompanya fa dies
Seguirem la nostra via.
que el nostre camí  és  cert
si  nosaltres  volem que  ho sigui.

tres milions

Tres que van sempre plegats
mirant estrelles del cel,
per camins de vent i sorra.

Tres milions que anem plegats
mirant els futurs insondables
per camins i pedregars
amb les ànsies incansables.

La fel de l'ira ens torna ingrats,
i és sentiment que no ens fa amables
volem una llum certa, 
que estem tips de tants miratges.

De fet érem tres, un mateix 

i a cada costat, la mà del company

i la força de l'anhel...

Adéu, sense recança

Tots disposem de dues

canes d’avaluar.

I ara que ets a punt d'anar-te'n,

em voldria no equivocar.

 

No condemnar-te

pels mals dies passats;

ni situar-te en altar

que no et pertoca.
 

Voldria cloure't,

sense haver de fer balanç;

acomiadar-te sense pensar:

què tinc ara i què tenia abans.

Dir-te: "adéu, gràcies per tot;

marxa sense recança,  

en el cementiri dels anys, descansa.

No et jutjo, per així no jutjar-me".

LES DUES CANES

LES DUES CANES

Tots disposem de dues

canes d’avaluar:

segons com dius que penses,

ets honest o malvat.

Amb subjectius criteris,

amidem gent a pams.

D’acord amb ells, si mates,

ets assassí o sant.

(en el darrer  dilluns de l'any,  la  darrera  setmana Espriu  a les Itineràncies)

Venim a prínceps

Dreçats captaires,

sense plors ni temença

venim a prínceps.

Envalentits pel sentiment,

deixem la prosa.

Tocats per la passió,

ens fem poetes.

Analfabets com érem en l'amor,

pensem, sobtadament,

que ens hem fet mestres.

I ens entreguem de ple

a una emoció que ens pren,

sense mesura.

I ens fa captius d'un bes.

Deixem de ser prudents,

i trobem l'horitzó mirant uns ulls.

Agafats d'una mà ens sentim valents.

                                 Ja no vivim d’almoines.

                                 No mendiquem afecte pels racons.

                                 I esclaten dins el pit mil emocions,

                                 escrites amb les lletres dels seus noms.

ELS TRES MAGS

Tres que van sempre plegats
mirant estrelles del cel,
per camins de vent i sorra.

Carregats de polsim màgic
d'il·lusions de la mainada,
que espera l'oportunitat
de fer possible el somni desitjat.

NOMS

No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por
Els noms no fan les coses i la por
ens pot vèncer del tot , perdudes
les nostres il·lusions, per això proclamo
avui que fa mil·lennis una parella amb un nadó 
fugien, sense por , amb prudència,
per poder dir-nos els noms i els verbs
les potents expressions de l'amor .....
Els noms com llibertat, amistat, bonhomia
independència, empatia són aquests 
La por , la que ens volen inculcar 
la foragitarem , com un pastor espantant el llop
com un nadó atemorint l'imperi romà 
Bon Nadal !

Truquen a portes

Truquen a portes

d’oblit. Desempresonen

llum, ales, aire.

No trucaré pas  aquesta porta.

Tanco les portes de tots els oblits.

Em desempresonaré d'ells.

I  podré anar  a retrobar  l'aire,

i m'amararà  la llum de l'alba.

I ens creixeran noves  ales,

per  anar  ben enllà, 

on veurem espais  de llibertat

i  crearem nous  camins

per  recórrer, lentament.

Com si  passegéssim.

Nosaltres tots, castellers

 

Aquesta  setmana  no  he  posat cap vers  en vermell.

Que  cadascú  triï  els versos  que més  li  plaguin...  per  escriure  el seu  poema.

Nosaltres tots, castellers 

 

S’aixequen torres

en esborrats vestigis

de mortes danses.

Truquen a portes

d’oblit. Desempresonen

llum, ales, aire.

Nua bellesa,

nom sol enllà del nombre,

esclat de festa.

Volem la força

dins l’ordre perfectíssim

de la mesura.

En equilibri,

molt lentament ens alcen

castells de somnis.

Seny, no podríem

acollir-nos per sempre

al teu refugi?

Dreçats captaires,

sense plors ni temença

venim a prínceps.

Homes, la mida

del món, rompem silencis,

triomfs, abismes.

Agermanem-nos

sota l’esplendorosa

pau d’un llarg dia.

Per servir l’únic

senyor que tots triàvem:

el nostre poble.

L'arbre tranquil.

No t'oblidis de l'arbre
de l'alta quietud.
Fulla a fulla,
va construint paisatge, 
arbre a arbre
es fa espès el bosc.
La brolla perfuma el camí
que condueix al cim
on la seva soca ferma 
espera serena, madura, 
la visita i l'abraçada 
del qui necessita sentir
la força de la terra, 
l'energia de la natura viva,
la saviesa que corre per dins seu. 



Aquesta imatge del Salvador Espriu està feta amb totes les fotos del mestres, nens i nenes d'una de les escoles que porta el seu nom, com a homenatge en aquest 2013 Any Espriu.

CLAM

Per sort de tots nosaltres
no t'oblidis de l'arbre
de l'alta quietud.
Ni permetis que et malbaratin la vida
en aquest present precari,
ni t'oblidis de defensar els teus drets.
La nostra veu al carrer trencarà el silenci
i desfarà lleis imposades,
que ens arraconen sense futur.