L'aparador

Alenada alegre,

De sobte,

Camí de la plaça;

Perderen ritme i mesura les passes 

Que, escadusseres, s'aturaren

Davant de  l’aparador.

En connubi es nuaren

Estels i cor,

A la ratlla de l’horitzó

Cristal•lí,

Curull d’esperança i llibertat.

Als ulls la llum, torno

A fer via,

Cap a la veu que m’hi arriba

Devers l’altra punta del carrer

De Santa Maria.

Exigim!!!!

Recomençament.

Homes i dones

enllaçats,

i una veu que clama,

reclama,

 demana...

 I exigeix,

la llibertat!

(seguint la Carme)

S'alcen les mirades

S'alcen les  mirades
de  cara  a llevant,
que  el ponent  apaga
i la claror  se'n va.
Onegen  els  braços
milers  d'estandarts.
De  llevant,  la llum,
la  renaixença del  dia,
l'esperança  nova.
Recomençament


(seguint  la  Zel)

somnis al vent

Oneja l’estel

cavalca el vent

amb ell van els somnis

d’una terra

d’esquena a ponent...

que de ponent ve la guerra


(seguint Helena)

Sentiment d'alçada

Imatge dins Racó català

Prendre l'estel
per la cua, amunt,
llaços som tots.
Permetre d'onejar
al pis més alt l'estrella.

[Seguint Laura T. Marcel]

Agafar l'estel

Els somnis ens donen la força per a lluitar,
pujem un damunt l'altreper poder arribar a l'estrella,
fem pilars amb la il·lusió de poder-la col·locar en el nostre cel,
el cel del que penjen girnaldes roges i daurades
i que expliquen una història ben fidel
a l'amor a la terra, a la llengua, a la sang,
que dia a dia no s'arronsa en la lluita
d'aconseguir d'una vegada el nostre anhel.


(Seguint M. Roser)

El pilar

Plaça Jaume I de Vilafranca del Penedès: Monument als Castellers

La il•lusió s’enfila.

El sacseix a l’ànima

De l’hora que s’atansa.

Aixoplugada,

Sota l'estel de llum

I quatre raigs de sang,

La força del pilar.

Tot seguint la il·lusió de M. Roser Algué

CANT  D'ESPERANÇA

Llaurarem la terra amb l'arada dels sentiments;

l'adobarem amb la il·lusió dels nostres cors.

Sembrarem les llavors dels nostres somnis

 les regarem amb llàgrimes de joia.

El temps passarà i el sol i el vent,

faran florir les plantes més nostrades.

Un cant, un himne a la bella florida...

 Ens darà els fruits de la llibertat!

M. Roser Algué Vendrells ( seguint totes les petjades que vaig trobant pel camí...)

Rosa i esclat de l'Anton

Arrossegaré la nit plena de petons

com llençol brodat que tapa

la carn rosada d’íntima nuesa.

Boirina serà el llençol que balla

al compàs de mans inquietes

que volen descobrir

la grandesa de la princesa.

Fluirà el neguit

en les muntanyes i plans

i, en la llauraó,

la pollegana buscarà

la fèrtil terra.

......................................................Anton

(seguint la terra  de la Montse)

MANS DECIDIDES

Aquesta terra erma
d'arrels mil·lenàries,
necessita mans decidides,
per fangar-la i ser ferma.

Fangar la terra

Fangar la terra
quan l'estiu s'acaba.
Retrobar les llavors,
tu, jo, nosaltres,
sota els estels
cada matinada.

[seguint Helena Bonals]

I les adobarem d'amor

Imatge dins el bloc Fotos des de la Segarra

Camps agostats,
principis de tardor,
fred ostracisme.
Però joia de viure
per les llavors perdudes.

[seguint la Carme]

Ja nafrats

Ja nafrats,

de tantes llances  que ens malmeten.

Amb el cor estripat,

però  amb l'alegria del coratge

i amb molt  de  seny...

Bastirem arran de terra,

fonamentarem amb  les mans,

plantarem llavors

i les  adobarem d'amor.

D'amor  a la llibertat  i a la terra.

PD:  seguint-vos  a  tots,  amb  l'agraïment  i la felicitat  de tenir-vos  aquí...

Declameu versos

 Miguel Menassa

Perquè naixen dels estels
perquè no hi ha més certesa
perquè no moren
declameu versos sense nafres
o, ja nafrats,
declameu versos.

Pla de vida

Fotografia: "Identitat". Roure de Can Codorniu. Sant Sadurní D'Anoia.

Pla de vida

Talment ho vaig contemplar

i, no era un somni.

Érem molts que anàvem a trobar-les...

Sí amb el cor apoquit, però amb molt de seny,

sense fúries.

Que no es contradigui l'estatge a les mans,

la semblança d'una suor freda.

Filosofar desembala futurs

i, sembla trivial invocar a Llull

fent carena, entorn al desconhort ben serrat

d'aquest arbre filosòfic.

Declameu versos sense nafres,

com els d'aquells que són feliços perquè creuen

i, que no ens enganyin més a l'orella,

que jugar net també pot ser filosofia...

 

Vies i camins

Londres 31 d'Agost 2013   Foto de l'Ara.cat

Inventant camins enllaçats i enllaçades

de mans, rima i prosa i paraules....

plantarem cara als caníbals

plantarem llavors de futur.

Refent, desfent i construint vies

envers la nostra capacitat de decidir

plantarem espigues daurades

plantarem baules de carn.

Caminem junts ,plegats ,diversos

i plurals amb un objectiu semblant

Plantarem somnis reals

plantarem independència. 

Endavant

I ara, enclavats com estem,
ningú ens farà caure.
Dempeus, amb les mans enllaçades,
sentint vibrar el clam a les plantes dels peus.
Bastint arran de terra i amb la mirada clara.

Contra els corsers de la por

Damunt nostre ha caigut tot el pes d’una història

gairebé ens hem cregut que som pocs els heretges

d’una secta cruel d’assassins,  venjatius i maldestres

una nafra enquistada i hereva del mal...

Caiguts a les xarxes de l’etern caçador

cal ser guardians de la pròpia memòria...

i lluitar, mossegar i deixar-hi la carn amb la força del cor.

Acabarà aquest estiu enduent-se les miques

de molts valents amb ses forces minvades.

Enmig la foscor, caníbals corsers ens vigilen...

Ni que sigui plorant, estripem-nos del cor

bocins de llum per bastir una gran torxa

i amb un pas endavant, tots alhora,

cremem ja per sempre botxins i conxorxes,

que segueix empenyent-nos el foc de la sang
i ara sí, ja es hora d'encetar un nou camí,
endavant!

(zel, inici fosc per cercar llum)

Diumenge comencem...

Amb  aquest  logo,  regal de la  Zel,  us  recordo que  la nostra  Via poètica  que  ha de durar  tot el setembre, tindrà  el tret  de sortida  aquest  diumenge  dia  1 de setembre,  de mans  i cor  de la  Zel.

A partir  d'aquest  primer  poema,  ens enllacem,  lliurement,  com  sempre,  quan us  vingui de gust seguir un poema,  el seguiu. 

Fins  molt aviat...  us  recordo  que hi ha  alguns que encara  teniu la invitació  pendent,  o sigui  que no l'heu acceptada.  La  rebeu per  correu  i és  un sol clic.  Després  del clic les  itineràncies  ja són a les  vostres  mans.  I podeu participar-hi  com si fos  el vostre  blog.

Tot el setembre farem també una Via poètica

Convoco  una   Via  Poètica  per  tot el setembre. 
Aquí  mateix,  a les Itineràncies.

Durada:  tot  el setembre
Funcionament:  us  apunteu als  comentaris  i us envio  la invitació  per  participar  al blog
Objectiu:  fer  una  cadena de poemes  que  cadascun enllaci  amb una paraula  o vers  de l'anterior
Condicions:  podeu escriure  les  vegades  que  vulgueu,  una  por ser  suficient  en tot  el mes,   però  també  podeu escriure'n  10  o  20.

Qui  s'hi apunta?

1. Montse-Arare
2. Pilar - esborrall
3. Joan B. Fort
4. Mª Roser  Algué
5. Noves Flors
6. Laura T. Marcel
7. Helena Bonals
8. Elfreelang
9. Zel
10. Enric  Sanç
11. Josep Làzaro
12. Guspira
13. Joana
14. Glòria
15. Carles Mulet
16. Montse  Pes
17. Onatge
18. Carme Rosanas

Dues vies... per caminar...

Deixaràs rastre de pètals per Noves Flors

Fotografia: Josep Batlle

Deixaràs rastre de pètals

caminant la caminada

cada dia i cada nit

i cada dia sorrer

i cada nit consumida.

El ventijol amigable

n'espargirà pels corriols

i per les cruïlles.

I davall d'alguna ombra, en el repós

quan el sol creme més i la set

assetge els meus llavis i els peus

abaltits, delegen descalçar-se

m'arribaran, talment papallones

o mots jolius.

I els sabré teus, perfumats

d'aquelles flors de color violeta,

aquells teus pètals.

Canviaria els meus peus... Carme

D'una foto del Barbollaire - Color - XL -

Canviaria els meu peus 

per flors de color violeta.  

Per deixar rastre de pètals 

en comptes de pesants petjades.

Clic

El full en blanc, testimoni de negres nits
quan les  espurnes  brollen de dins
fent un intent d'escriure allò que no sabem dir parlant.
S'encenen els llums
i us convido a ballar
amb ritme silenciós.

la Carme va apretar l'interruptor
ara és hora de tancar-lo.

Gràcies per compartir  poesia!

final (millor efímer)

Acabat el torn signo l’absència

de qui no està per fer rimes dolcíssimes

acabat el torn, mancant presència,

tinc el meu cor ací, tot i sabent-me prop

massa a prop de la demència

en aquest món obscur parany pels bons

que enclota fins als més bruts abismes

i ens deixa abraçats només de solituds...

Sort del goig de saber-vos vius i nous

en cada vers que apropa els cors

i endolceix el gust amarg de tots els jous.

(amb gratitud eterna a tots)

El do de pit

Donaré i dono fe dels mots
regal preciós de compartir veus
mirades i metàfores musicals
fars de companyia , poètica
solament queda dir fins després!
la quinzena ha estat la darrera
si hem poblat de poesia la tardor
doncs ha estat un plaer immens!

(gràcies de nou Carme per compartir aquest espai i gràcies a tothom)
abraçades!

Traços

Traços de lletres reflexen l’encanteri
de l'estrofa que serpeja, pelegrina,
en esteles d’abrivat moviment,
desplegades en acords melodiosos
i arriades dins la blanor del poema.
En la sendera del vers he bategat,
amb arpegis d’estrofes espurnejant-me els ulls,
en la degustació salobrosa i dolça,
de l’oci, sense pressa,
en què brollava la metàfora.

Moltíssimes gràcies, Carme Rosanas per fer-me sentir que sóc a casa meva.

Gràcies a tothom per permetre'm sentir la musicalitat de les vostres veus.

Fins demà!

Pèrdua d'esdrúixoles (de deomises)

[seguint la cantireta i acomiadant-me, d'Itineràncies i d'esdrúixoles]

A Anna G. C. 

He rodolat entre els dies gèlids de la tardor,
Recollint paraules pretèrites per a nous sentiment,
Que han omplert de joia cada resquícia de cor
Intacte, tot desig tenyit amb el nom de la vida.

Avui, que sóc hiat en mans de l'esperança
De saber que viure és compartir somnis i sofrences,
Em despullo de tot per recol·lectar mots novells per a tu.

d.

COM HIAT

He estat infidel
a la pausa i la presència
del mot buscat i a l'essència
del temps que m'esguarda
des del voral de l'ull tan meu.

I he esperat l'ànsia
del cos que no em guarda res,
perquè sap que en retrobar-se
tot es vessa i reneix de cop.

I ara em sé nova, llega i sàvia,
ja que en deixar petja en el temps
em reca,
perquè sempre que hom besa,
ho fa sabent que el bes
és buit, i alhora nou.

Gràcies, Carme.

Tamborinant sobre el teclat.

(seguint Carme i deomises)

El full en blanc i el gris cervell bullint

de paraules. Paraules que vessen,

que emprenen un viatge fascinant

pel sistema neuronal cap a l'exterior,

algunes es perden pel camí, però,

fent-te regirar els budells;

o provocant un tic nerviós a la galta,

mentre et fa arrufar el nas;

o arribant al més llunyà de les extremitats,

on et provoca una curiosa reacció:

els dits de la mà, posem l'esquerra,

tamborinen sobre el teclat,

mentre els peus porten el ritme

d'una melodia sorda.

El full en blanc i jo cerque unes paraules

que expressen la meua alegria

per haver participat a les itineràncies,

unes paraules poètiques

que expressen la meua pena

a l'hora del comiat.

Amigues, amics, adéu!, fins aviat!

Vívida presència (de deomises)

[seguint la Carme]

Vine, acosta't, límit de tots els meus limbes,

Llum del primer raig de sol del matí, braç

Estès a la fidelitat de la promesa, dona tenaç,

Mare amorosa, que encens el foc i no el minves;

Vine, apropa't, escalfor perenne del meu jaç,

Alenada que m'ajuda a combatre les timbes

De desesperança, record tangible dels nimbes

Que porten la pluja, esguard pletòric i veraç;

He deixat els meus somnis, per una estona,

I m'aixoplugo en la teva veu, cel ras i alberg,

Terra fèrtil i inundació per al meu cor de sitja,

I eixamplo el camí de la pell, que ja no perdona

La demanda de carícies, ni del teu cos soberg,

Per a la teva benvinguda: tot dins meu et desitja.

d.

Fulles i fulls en companyia

La  fulla al  full de dalt  ja el veia.
Enlluernada  pel seu  color,
primer tremola,
es  deixa  caure i el vol trobar.

El full en blanc  ja l'esperava:
- Fulla  lleugera,  limbe daurat
un raig de llum ens  unirà,
vine,  acosta't, vola de pressa,
que el teu dibuix,  jo vull  besar.

Han caigut les fulles

Han caigut les fulles
i els fulls resten en blanc.
Novembre,
any rera any,
arriba d'espantador de paraules.
Les que ja no podem pronunciar.
Per sort, 
el foc i el fred,
alimentaran els nervis,
la saba de les lletres.
I ben aviat,
tornarem a parlar,
i a escriure.


gràcies, Carme, per brindar-nos una vegada més el regal de les itineràncies,
gràcies a totes i tots vosaltres per la companyia poètica!

Principi i fi

(seguint deomises)

Tot el que comença acaba,

el que neix ha de morir.

La poncella dolça i feble

morirà pètals oberts.

La nena innocent i tendre

serà gran, amant i esposa.

Eixerit el nen petit

serà un avi bondadós.

El dia, que obre l’albada,

amb l’ocàs acabarà.

Però aquest amor que et processo

de segur no morirà.

.........

Nostàlgia (de deomises)

[seguint la nostra amfitriona]

Tot el que avui lluu en mi és reflex teu, Anna,

I la màgia de l'inici del dia roman en el teu nom,

Que desperta la il·lusió i trenca el silenci mut,

I omple de vida cada racó de la tardor que pensàvem.

El pleniluni m'ofereix la calma necessària i el neguit,

Alhora: la llar és buida quan t'enyoro i sé que tenir-te

Ha de ser un fruit lent, amorós, plaent de tan anhelat.

Tot el que avui sóc duu el rastre de les teves paraules,

I quan em parles creixen ales per combatre necessitat

I distància i buit, i només desitjo dir-te a cau d'orella:

Dorm, descansa, somnia que et somnio i seré

La felicitat personificada, el sisè sentit que dibuixa

Un somrís en els teus llavis, la lluïssor que ajuda

A tirar endavant els projectes, el fill que ha de venir.

d.
(Lluís Servé)

Vinc a buscar-te

Vinc a buscar-te,  perquè trobar-te és sentir-nos lliures.

Conjurs  de mots, potser sense sentit,  paraules  màgiques

mantenen  encanteris que sobrevolen  els dies.

I sempre  et crec,  et  creuré  fins i  tot quan menteixis,

tot i saber-ho, per esllavissar-nos  suaument

des  d'un amor que  il·lumina com si el sol sempre  lluís 

fins a  l'altre,  també  amor, en penombra plàcida: 

ser veritablement l'un en l'altre.

Inclemència (de deomises)

[seguint la Imma Cauhé]

Vine a buscar-me, rosa nascuda del somni,

Acompassa les nostres vides per ser lliures

I t'oferiré un nou jóc per respirar, desviure's

Pels llavis aliens i lluitar contra vils dimonis.

Vine a entrellaçar-me els dits i sabré on rau

La felicitat i el plaer d'escoltar l'onatge junts,

De no claudicar davant de res i cosir amb punts

De sutura el rastre de la inclemència, d'estimar.

Vine a buscar-me, rosa nascuda del ver desig,

Llisca dins meu i guarim-nos tota ferida oberta

Per l'existència, i tindràs el meu cor per sempre.

Vine contracorrent si cal, i serem un únic trepig

En aquest passeig cap a la llibertat, cap a l'albada

Que ens trobi sota el mateix sostre, estimada Anna.

d.
(Lluís Servé)

Seguirem...

Si rodes i rodes

tornes al lloc,

les mans agafades,

ferms els cors.

Caminem somniant

que el món és bo

cerquem l’esperança

que serà millor.

Tu i jo i vosaltres

hem de fer-ho junts

recollir-ne les brases

i obrir-nos els ulls.

Separar els núvols

que ens mostrin el cel,

cuidar de la terra

que tant estimem.

Oblidar rancúnies

que no fan cap bé

avançar cada dia

és el que podem fer.

seguint: Pilar

Símbol

Trobada aquí

 

 

Donem-nos la mà,
ballem units en l'empatia,
sentint els batecs
en un sol cor.
Enderroquem el recinte
que tanca la raó
que ens mou i ens commou,
tot ressaltant entre les fulles mortes
el símbol que s’ha fet perenne
i navega a quatre vents,
en el trànsit incansable
de múltiples veus
que avui dansen a l'uníson.
Som la teia,
cremem la fullaraca!
i continuem fent via
fins al dia en què el que anhelem
s’haurà fet palès.

 

 



Donem-nos la mà!

Donem-nos la mà , agafem el mateix ritme
respirem al mateix compàs, compassats,
compassades, fem cada moment un fragment
d'aquest camí al costat d'algú altre
Ni que sigui virtualment, simbòlicament
primavera d'hivern , trepitgem a l'hora i alhora
les grans estores vegetals de fulles caigudes
Somiem que tot és possible, unim-nos
siguem diversos i diferents i variats però caminem
caminem plegats!
 Costarà agafar sincronia i ritme  potser
al principi tentinejarem , farem tombs i girs dispersos
 mica en mica tot semblarà una dansa !

Descompassats

La felicitat rau en el camí, 
si anem al mateix pas.
Descompassats  i perduts
no sabem trobar el plaer 
ni en la nostàlgia 
de cap  tardor
ni en el record 
de cap primavera.
Sembla 
que  s'hagi aturat el temps
i que  les il·lusions s'escolin 
pel desguàs  de l'ànima.

Pàtria (o Vèrbola i cridòria)(de deomises)

[seguint en Xavi Vidal]

 

Anna, de vegades la felicitat també rau en el camí.

En les giragonses del destí i en el somriure de l'alba,

Quan recomença el dia, quan hi ha la possibilitat

De despertar al teu recer, o quan cal esperar i enyorar-te.

De vegades, l'estel que seguim no es distingeix enmig

De la foscor de paraules que fan mal, i tot és tenebra

I silenci, murs alçats per traçar línies paral·leles lluny

De dits entrellaçats per a la lluita conjunta, i es desespera.

De vegades, la vida és més fàcil del que diuen i coneixem,

I una mirada anul·la la vèrbola maliciosa de cruels llengües,

Emmudeix la cridòria de corbs, i pensar en llavis és esperança.

De vegades, per sempre em sembla un interval de temps massa breu

Per a l'amor que et professo, per a l'abast del vincle si em beses,

I res no ens frenarà a partir d'ara, ni el pas ferm de la pàtria, Anna.

d.
(Lluís Servé)

El somni de la utopia

Autor de la fotografia: Alex Martínez

Encara que la bufetada de la realitat

et desperte del dolç somni de la utopia

com quan un tren de càrrega, a tota marxa,

xoca contra un tren de passatgers,

que viatgen sense passar ànsia, somnolents cap a la felicitat.

Encara que el sobresalt et corprenga

et regire els budells i boces

tot allò que hi portes dins

des d'aquell dia que decidires somniar la utopia,

donar un vot de confiança a la humanitat.

Encara que tot et semble negre ara,

fosc com gola de mostre disposat a engolir-te,

no perdes l'esperança, torna a somniar,

dons la foscor de la rancúnia consumeix l'ànima.

Somnia la utopia, de vegades la felicitat rau en el camí.

(seguint a deomises)

Pacífica, lumínica (de deomises)

[seguint la fanalet]

Deixa que nïi
Els meus somnis utòpics
En el teu ventre,
En aquesta pacífica,
Fascinant melodia.

El so dels àngels
T'embolcalla el cos, Anna,
Llum que ha de créixer.

d.

Fascinant melodia

Ves que a mi
em seguirà enlluernant la música
del teu cos.
Fascinant melodia.