dimecres, 10 d’octubre del 2012

Més enllà de la finestra...


Més enllà dels vidres bufa el vent,
i una pluja persistent fa brillar els carrers amb llums de nacre.
Solitud. Els arbres de la plaça es desvesteixen;
sacsegen els seus braços, esgotats de repetir
la mateixa extremitud una, deu, cent mil vegades...
No resten més fulles per caure
en les branques que perviuen any rere any,
i que semblen, malgrat tot, tan i tan fràgils... 
 
Remolins de coure en el terra humit
i la dansa del fred escolant-s’hi, burlesca...
 
Més enllà dels vidres, sento el vent.
No, no em queden més fulles per caure.
L’huracà de la teva presència a prop meu
va acabar d’endur-se les darreres que quedaven,
i em resten les branques, nues, joguines a l’atzar.
Dansen records de somnis incerts –fal·làcia o certesa...?
Garbells de mots caducats, com les fulles a terra,
paraules llunyanes que van germinar a dins meu.
 
Va renéixer i va morir, la vida, i ara què en resta?
Et sé lluny i acompanyat, en algun indret remot,
contemplant amb nous amants altres pluges, altres tardes,
des d’algun racó de món, del teu món ja lluny del meu.
Potser, immers en mil projectes, taciturn, inescrutable,
o potser exultant per uns èxits brillants, un cop més,
qui sap si contemplant jardins, palaus o runes gregues,
iniciant l’enèsima reflexió sobre qui ets,
cercant un déu que tingui algun sentit, potser autoinculpant-te
de l’excés de vanitat que et visita de manera intermitent,
tot iniciant un acte de contrició tan fals
que no et creus ni tu mateix...
 
Ja ho sé que ja no hi ets, que no vull encabir-te en els meus somnis,
que molt lluny queda la mar i la llum de les estrelles...
mes... enllà dels vidres bufa el vent,
i la pluja em porta el cant del teu record amb sons de vespre.  
 
Galionar, seguint Cantireta amb la paraula “desvesteixen”.

ANTAVIANA



Aquests mots, que ara 
em desvesteixen
al besllum, 
volen nuar-me a tu.

No m'hi resistiré. Però caldrà
tornar a llegir entre línies,
i entre dermis especiada
i cartílag olorós, embolicar-t'hi.

Ser regal, com antaviana.


dimarts, 9 d’octubre del 2012

Corren i criden




Corren i criden
per la boca els mots,
surten com pàmpols
rogencs de tardor...

Surten a l'aire
fets vibracions,
busquen oïdes
cau d'escalfor
que acullin les veus
tenyides d'enyor.


Un dia seran lletra
de noves cançons
o versos els mots
a llibres voladors.

Corren i criden...







LA CAMPANA PETITA...


La campana petita,
el xing, xeng
parla amb típles gorgotetjos.
Emmarca sa melodia
en el compàs pesat
de less velles feixugues.
...............
Els menuts corren i criden
i l'avi, bastó en ma, pensa, 
assegut, mirant-los,
en quan era lliure de cames
com l'ocellada,,,
Ara, ja no crida, sols escolta
el brugit de les banderes que volen.

CAMPANES AL VOL


                                                                         



                 Campanes al vol
                 Silenci ,
                 El sanglot d'un plor.
                 memorial d'una vida mitificada





seguin Glòria


JA NO RESTEN MOTS...




Com una gran taca
es vessa el silenci
sobre el full en blanc
de la tarda.
A tu no et resten mots
jo no tinc paraules.

                      Dins l'aire suspeses
                      solitud i menyspreu
                      juguen a les cartes.
                      No és un joc renyit
                      totes dues guanyen.

Només parla el foc
que ho devora tot
amb llengua escarlata.
I el rellotge,
que tocant a morts,
fa set campanades
                              Glòria



Seguint l'enyor pels mots, de la Carme.

Recordes?















Enyoro aquell vol,
recordes?
aquell vol dels mots alats,
dels mots en llibertat
que ens regalàvem sempre.

 Ara són presoners
entre reixes de dubtes
i cadenats de prudència i mesura.

Enyoro aquella vibració
recordes?
dels mots sintonitzats
que sense saber com
fabricaven camins.

 Enyoro els mots de la il·lusió,
els recordes? ...
El sol i el cel
deixondeixen els mots amorosits
i en bufen la pols del temps.
Alliberats, eixorden amb crits
i posen noms al món
i el món, llavors, desperta
en l'horitzó dels horitzons
i en la teranyina de camins
busca la incertesa del futur.

dilluns, 8 d’octubre del 2012

mots al vent

Traiem la pols de l’armari
dels vells mots
que no són morts, només dormen...
posem-nos el vestit de mudar,
fem nostre el ritual de l’antigor
resposta al repic de campanes
és diumenge
agafem-nos de bracet?

Airegem les paraules eternes
el passeig de les proclames
l’onejar dels desigs
el vol dels mots lliures...
i que el vent els escampi
mentre els vells s’ho miren
asseguts al banc de sempre
el sol i el cel de testimonis

(zel, seguint Fanal Blau)

Reguem-la amb vi


Reguem-la amb vi,
la paraula.
Empolainem dues copes de raïm,
mel de tardor.
Abillem-nos pel poema.
Ni que només fem
un petit tast de mots vells
o novells per estrenar.

seguint novesflors

La deu de la paraula

Monet




Ets deu de la paraula per a la boca
que cerca la mel fresca, inexistent.
Només el mot
només el mot potent la fa fluir
i la fa dolça, l'aigua
i refresca la mel
i tot és vell i tot és nou alhora.
Veus?
El paper era erm a la vesprada
si el regava la deu naixien flors.

Nou més U

Fes.
En cada còrrec d'aigua
un nou mot.
I en cada mot
la mel que hi naix.

Ets nou més u.
Ets deu.



Fluir

Abans de rendir-me
correria el món:
 els gorgs i torrents,
els rius i rieres
per trobar la llera
on arrela el desig.

 Onejar de llum
d'inquieta harmonia.

Tot just el fluir
d'una transparència.

Cap somni és balder





Cap somni és balder 
si hi posem zel.
Prou que ho saps.

A la llera del riu
s'alcen decidides
les veus del desig.

Fimbreig de llum.

seguint la zel

diumenge, 7 d’octubre del 2012




Tinc un desig secret amagat entre coixins

hi he brodat amb força traça
entre silencis volguts, somnis prohibits,
desitjats, i somnis d’amors perduts

Prou que voldria estirar-los, fer-los ferms...
tanmateix, aquells que jo triaria són com fum...
duts a la llum del dia no perduren,
s’esvaeixen, impossibles,
com un plançó en un erm, no creixen



        (Zel, seguint Carme)

Randes de llençols

Faré  puntes  de  coixí
amb els rebrecs dels llençols
d'aquest llit,  ara  buit,
que amaga infinites solituds.

Espolsaré els  clots 
que han deixat els silencis
i  hi dibuixaré les  lletres.

L'alfabet sencer
per poder triar.


L'essència de la pluja
amara l'enyor de la llum
i plora grisos matisats
que el baf dels vidres amaga.
Al darrera, la infinita solitud
dels llençols rebregats
i el eco dels carrers deserts,
abandonats.

L'essència de la pluja



Desvestiré la pena de tot bagatge absurd
menudeses diverses girant entorn del jo
com si tot l'univers fos només una vida
i em quedarà ben nua
la pena tota nua
per retrobar l'essència de la pluja i el plor.



(Tot seguint Cantireta)

Aquell dia



Aquell dia vaig trobar
poetes de molta alçada
que anaven desgranant
reflexions curosament emocionades
amb mots estampats a la pantalla.

Cap paraula innecessària
a tanta subtil saviesa poemada
que s'incorporava serenament
a un tren inquiet mogut
per la immediatesa estructurada....

L'AMISTAT... acrílic

Aquell dia la papallona
va trobar el coixì estimat
I en lloc de fiblar-hi,
hi emmudí la seva carícia...
Tenia un tresor davant.
L'AMISTAT.

Anton, amic...

Com un coixinet d’agulles
farcit de tresors punxants
així el meu cor va fent via
enmig de records sagnants
que de la sang en surt vida
i amor de cada ferida...


Som viatgers cavalcant
que amb delit cerquem sortida
d’aquest present angoixant...


La pena serà l’abric
l’univers la nostra via
i tu sempre al costat, amic...

(seguint Glòria, per l'Anton)

enteniment

Deixa el baf.
Retorna'm el cos.
Sargeix la paraula.

Si queda enyor,
que sigui per a les engrunes.
O per a les cesures
del vers ja pronunciat.

Desvesteixo la pena
a ca la modista.



ENYOR

               
                           Entre les flors de cotó
d'un paisatge arborescent
amago, com un tresor,
un dolor que encara és meu.

Amago un cor esberlat
com la magrana madura
i el pensament crivellat,
com un coixinet d'agulles.

Gelosa,
guardo el meu neguit
dins d'un llibre de poemes.

Em fa por
que si l'arrenco d'aquí
no em quedi res. Ni la pena



Glòria
seguint a Galionar
            

Finestres a l'univers





Finestres a l'univers,

finestres d'una biblioteca immensa
que abruptes incògnites dirimeix...


Obrim els cortinatges,
que entri el sol del esdevenir
i que cada bri de pols que balla 
al cor de cada raig
ens transporti al paradís!



seguint Zel

dissabte, 6 d’octubre del 2012

Altair


Sé que poc puc esperar-ne
d’aquest món, obscur i cruel
i malgrat tot sempre esguardo
-ulls ben badats-, el cel...


Bado els ulls, els esbatano,
finestres a l’univers
el meu cor i l’esperança
em guarden l’esperit despert
que sé que ha d’arribar el dia
que puguem dir –fora! via!-
i encetem sense recança
un camí de llum, amb pas ferm.

Miro el cel, tants ulls amics,
veig els de l'àguila blanca
m'enlluerna Altair...

(Zel, seguint Galionar)



Cant d'enyorança



Voldria saber compondre’t
el més bonic cant del món
que, mot a mot, fos la baula
que m’enllacés al teu cor,
i forgés entre els teus somnis
joia eterna, mon amor.
 
Perduts en la nit, els greuges,
transmutats en pols d’estels,
seran perseides fugaces,
llàgrimes de Sant Llorenç.
 
Un estol de mil carícies
volaran pels teus cabells;
s’hi estaran fins a trenc d’alba
perquè tinguis sons molt bells.
 
Ni el mar, que s’abriva amb fúria
ni el vent, que entre valls es perd
no en saben prou, de contar-te
ma tristesa i mon anhel.
 
Sé que poc cal esperar-ne
d’aquest món, obscur i cruel;
mes, si no puc retrobar-te
morir prest, que serà bell…!    
 
Galionar, seguint Joan Guasch i Fanal Blau

A un estel gegant


A un estel gegant
li ha caigut un terròs de sal esmicolat,
que vol escriure't.
Amb la humitat de la nit,
regalima enyor,
i sua llàgrimes.
Mentretant, la lluna -burleta- li pica l'ullet.

divendres, 5 d’octubre del 2012

A la velocitat de la llum
els estels són una pluja torrencial.
La lluna que s'ho mira
esbossa un somriure de sucre.
Alhora, una llàgrima de sal
li llisca per la galta enfebrada.
S'enyora del seu sol
mentre la pluja no cessa
i s'emporta les llàgrimes i l'enyor
a una altra dimensió.

Vora els fogons





Vora els fogons
s'arronsa el gat
i espolsa engrunes.

Flaire de mar,
olor de clòtxines;
al vidre entelat
escrius SAL i COR
i MIRA EL CEL.

És la O marc de la lluna
i els estels semblen pluja...

Tardor

Tardor d'enyor?              
NO,  olor de boixos
temps de castanyes,
cruixits al foc.
Tertúlies, històries contades,
contes de l'àvia despertant passions                
Els xiquets adormint-se a la falda
i vora els fogons.

                                                             imatge treta d'internet



Seguint la tardor de la Gloria.

Magranes

Vermell  humit
de totes les  magranes.
Frisen d'obrir-se.







Una foto de Kike Cardona

MEL de TARDOR



Mel i magrana
color de tardor. I al vent
fulles que dansen.



Seguint la MEL de la Cantireta

PRIMER L'OU ? ... boli ràpit



3.- 5-10-12
Es trobà cinc vocals.
de dos en dos les ajuntava.
AI !, i li semblà un fibló
en mig de la carn del cor
IA !!, que és el que tinc,
potser la gerra plena?
....................................
I arribà a cap davall
de la seva experiència.
OU...!!  Sentia dir que era
primer OU que... QUÈ ?
Ell ho compartia o no ?
Obrint el temps o cloent-lo.
Se li emmarmità la clepsa
i no en tragué brou.
Si no fos l’OU,
seria la gallina ?
Si no fos...
seria ...?
Insoluble s’ho veia.
Hi va obrir l’OU
i se’n engolí rovell i clara...
Primer, ... primer l’OU
i desprès el xirrit de vinassa.
I ho deixà resolt.

PRIMER, L'OU



Són els peus els que menen
la línia de vida,
saltant aragalls,
esquivant troncs tombats.
A força de braços
aixequem la sínia del plor,
la que ens assaona
fins a la humilitat.

Primer, l'ou.

dijous, 4 d’octubre del 2012

Però és la vida la que canvia
i assaona la pols i la fa fèrtil
i fa que arribi el demà lluminós
i fa que els infants innocents somniin
i dormin conhortats per l'abraçada 
del futur.

xipollegen menuts

xipollegen peuets dels menuts
fan al fang caminets,
i van bruts
mentre els grans que se’ls miren
rondinen
els infants, innocents, miren l’aigua
i somien
amb maragdes als ulls, fades dolces,
i vestits com teranyines, lluentor,
robes fines...

que al seu màgic somni
ningú els digui no!
el toll és un llac on les goges s’amaguen
amb el do generós de l’eterna saó
que fecunda aquest erm que sovint
és la vida


(Zel seguint Galionar i Carme)





També així la vida...


 
Caminois de pedra, amb tolls d’aigua i fang:
la mateixa pluja que assaona els camps.
També així la vida, capciosa, vibrant;
el que a uns agrada, a d’altres fa mal.  
 
Galionar (seguint Isabel) 
La façana s’esfondra, es desclou el misteri
-darrera l’aparent fortí no hi ha res-
caldrà trobar l’encís de noves vies,
esmolar l’enginy i la il•lusió,
per bastir noves façanes sense guix
-no pot amagar més tèrboles ombres-
per forjar un altre present,
que cada instant és un alè , i de molts
es pot fer real, i fort, i ferm, un vent de crida
per un futur possible...

(Zel, seguint Antón)

MEL

Li apropa el vers
a la boca. Li asseu.
Li aboca el dors
en l'ull.
La fa mel.
La fa present i eterna.

Seguint drapaire.

temps era temps







La realitat d'un temps que era temps,
i ens porta fins el present.

Un a un anem fent camí   
compartint sols, llunes i somnis

Gaudint de la companyia,
sabent que no estas mai  sola.












L'ENCÍS



L'encís d'un misteri
o l'encís del misteri
és capriciós ?
Quan se li desclou la façana
sabem el que ens espera.
Un instant pot dar resposta
favorable o ...desfavorable.
El futur sempre ens crida
amb l'èncis del seu esdevenir
tornant-se present, realitat.

L'encís

L'encís  capriciós
juga amb la sort.
Nosaltres  som els daus.

Només si li surt 
un doble sis
l'encís perdura...

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons